La cultura del no

El diari “AVUI” presenta a la secció “Les cares de les notícies” –pàg. 3– (una mena de semàfor transportat als signes matemàtics: “-“, “+” o “=”) una foto de Francesc Baltasar –Conseller de Medi Ambient– amb el títol de “La cultura del no”. Diu el següent:

“Unes 800 persones en representació de 440 problemes ambientals es van manifestar ahir per expressar el seu disgust al conseller Baltasar. El que més sobtava de la manifestació és que pràcticament tot eren negatives. No hi havia cap proposta positiva. Volem tenir tots els avantatges de la civilització moderna, però cap inconvenient. O, en tot cas, no al costat de casa”. Ull que això és casi una editorial del diari, un posicionament.

La pàgina 27 ens permet saber més detalls; en un ressaltat hi llegim: “5.000 manifestants van participar ahir en la manifestació contra el Govern, segons l’organització. La Guardia Urbana va rebaixar el nombre a només 800 persones”. És molt complicat saber el nombre aproximat d’assistents a un esdeveniment com aquest. Reconec que seria incapaç de diferenciar entre un gruix de 20.000 i un de 30.000 persones; però entre 800 i 5.000?

Ja en el cos de l’article hi trobem: “La imatge, retratada per molts turistes, era digne de la postal més friqui que es pot trobar als quioscos de Les Rambles. Des d’un grup de veïns que protestaven, amb uns curiosos barrets fets de paper d’alumini, contra les antenes de telefonia mòbil, fins a un solitari ciclista que amb un cartell demanava l’alliberament del nou ídol anticapitalisme, Enric Duran. I és que al costat dels missatges ecologistes, hi havia qui, com sempre, en colava un que no hi tenia res a veure: “el capitalisme és crisi, acabem amb ell””. Seguidament certifica la crítica unànime al Govern de la Generalitat, la demanda de dimissions i el fet de que la majoria de manifestant –per no dir tots– havien de ser votants desencisats del tripartit doncs molts consellers i parlamentaris havien acompanyat als manifestants, ara fa 6 anys, agafats a les pancartes.

Quim Torrent, redactor de la notícia, crea potser sense adonar-se’n (!) el primer factor de descrèdit: la dispersió i el folklore.

El segon, més subtil, és l’acceptació de la tragèdia: ja que ha de ser, que sigui. Com si no s’hi pogués fer res. Aquest paper es encapçalat pels polítics territorials d’on es vulgui fer l’actuació mediambiental.

El tercer és el corriment de forces entre les tendències de l’associació opositora i que desemboca, ineludiblement, amb l’abandó de la causa dels elements menys radicals.

Finalment, la posició radical comportarà –en casi tots els casos– la invalidació de les entitats manifestants com a interlocutors. Efectivament, si tu dius que no ha de ser i finalment, és, tu no hi pintes res. L’administració s’encarregarà de buscar els ponents adients. I aquests són...els polítics, aquests personatges capaços de sobreviure a un “si” definitiu, a un “no” inapel·lable i a tot el contrari.

I tots amb un pam de nas.

Ser mama i ser Papa

Un es queda bocabadat en sentir les darreres manifestacions de les altes jerarquies de l’església catòlica. Altes respecte a la CEE (no confondre amb la Comunitat Econòmica Europea) amb la campanya contra l’avortament i, la més alta jerarquia, respecte a la utilització del condó.

És bo que la gent es manifesti lliurament i, per extensió, les organitzacions que els representen. Cal fer esment a la llibertat d’expressió per a defensar que hom pugui dir i pressionar pel que considera just o injust. Estem en un país lliure amb un seguit de normes que canvien i/o evolucionen per adequar-se als nous temps i les noves costums: noves situacions; cercar noves solucions per a noves problemàtiques; millorar les injustícies atàviques.

L’èxit en l’evolució de les espècies recau en la capacitat d’aquestes per adaptar-se al medi. No és d’estranyar, doncs, que l’església catòlica hagi triat el linx ibèric com a espècie amenaçada.

Sembla evident que el pobre felí és un inadaptat (segur que passiu) o, com a mínim, un individu amb problemes d’adaptació.

Ara bé, per completar el pesquí caldria haver pensat, no en un nen –que, si bé dona la imatge d’indefensió, veiem passejant grassonet en un luxós cotxet–, sinó en una veritable víctima dels temps moderns, un pària generacional, un sectari (no cal especificar si actiu o passiu), un pigmalió social retroactiu, un ser ancorat al passat i sense voluntat de reciclatge.

Podria tenir molt més d’encert la imatge d’en Rouco Varela com a espècie en perill d’extinció. Ja Darwing adduí que només els més forts i sans sobreviuen pel bé de l’espècie i del cercle vital del planeta.

No sé per què, però si n’hagués de protegir un dels dos...em cau més simpàtic el linx.

En relació al condó, seré breu, sentint Benet XVI entens que és un artefacte totalment indispensable, recomanable i, per a milions de persones, l’única eina per sobreviure. Cal esmentar els milions de víctimes? La violència sexual sobre les dones a l’Àfrica? La poca o nul·la informació i educació de la que disposen? De la transmissió del SIDA als nounats?

No, permeteu-me, no m’he equivocat. M’explico: si Joseph Ratzinger (*) se n’hagués posat més sovint –de condons– tot això que ens podíem havem estalviat.

(*) el papa del Papa

Paradisos terrenals

Ahir, el BBVA va anunciar la retirada de 36 paradisos fiscals o centres financers offshore en els quals operava. El banc s’havia compromès –el 2004– a abandonar aquestes “illes de l’oest econòmic”, territoris sense llei. Malgrat tot, hi segueix encara en “tres o quatre” centres d’aquest tipus, on els impostos són molt baixos o inexistents.

Durant la presentació a Madrid de l’Informe anual 2008 de responsabilitat corporativa, Vicente Rodero, director de l’entitat per Amèrica del Sud, va explicar que encara tenen “activitats residuals i comercials” en aquests paradisos fiscals que “encara no pot deixar de realitzar” entre els que hi ha Panamà i Curaçao. “La resta de centres –en que encara opera el BBVA– són totalment residuals i estem en procés de retirar-nos-en” va aclarir el directiu.

Tot i la insistència d’en Rodero en el interès fiscal de les suposades operacions en aquests llocs, ha ningú se l’hi escapa que l’opacitat de les operacions afavoreix el trànsit financer de la compra i venda d’armes, el narcotràfic i, en general, del blanqueig de capitals i intermediació en totes les obscures transaccions que se’ns passin pel cap (i de moltes més que, ni tants sols, se’ns hi passen, innocents de nosaltres).

Seria bo que, en benefici de la transparència que es vol exposar, s’aclareixi el concepte de les “activitats residuals i comercials” que encara hi manté així com les causes per les quals “encara no pot deixar de realitzar” tractes comercials.

Al costat de casa, el cap del govern en funcions d'Andorra, Albert Pintat, ha signat una declaració unilateral comprometent-se a l'aprovació d'una llei que suposi l'aixecament de l'actual secret bancari a través d'una llei que serà aprovada abans del pròxim 1 de setembre.

El document, batejat com a Declaració del Principat d'Andorra, es va signar el passat dia 10 per Pintat a París en presència de Christian Frémont, representant a Andorra del president de França i copríncep francès, Nicolas Sarkozy, i de Yohann Bénard, conseller fiscal del primer ministre francès, François Fillon, encara que el govern andorrà no ha informat de l'existència del document fins aquest dijous.

En la declaració s'afirma que Andorra es compromet a aprovar abans de l'1 de setembre del 2009 una llei per aixecar el secret bancari en el marc dels acords bilaterals d'intercanvi d'informació fiscal que s'aconsegueixin amb tercers països.

Segons el document, aquest compromís suposa que el govern andorrà haurà d'aprovar, abans de l'1 de setembre, un projecte de llei que modificarà l'actual secret bancari en aquells casos on hi hagi un intercanvi d'informació amb altres països a través d'acords bilaterals.

El primer país amb el qual Andorra s'ha compromès a signar un acord bilateral d'intercanvi d'informació fiscal és França, encara que a la llista hi figuren també l'Estat espanyol, Portugal i Luxemburg.

Fonts del govern andorrà han confirmat que durant les pròximes hores està previst que l'OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) emeti un comunicat respecte als canvis que podria suposar per a Andorra la firma d'aquesta declaració sobre la seva qualificació com a país no cooperant a la llista oficial de paradisos fiscals de l'organisme, on també figuren Mònaco i Liechtenstein.

Si he de fer cas dels comentaris off the record de molts “coneguts” auguro greus problemes de trànsit en els accessos al principat en els propers mesos.

Recordo amb nostàlgia les interessades visites de fa 30 anys per adquirir sucre, mantega i formatges.

Com han canviat les coses!

Ara no val la pena anar a comprar-hi comestibles doncs aquestes visites han perdut interès. Ara s’hi anirà pel capital.

Judicis paral·lels

No sé si estaran d’acord amb mi en considerar els judicis paral·lels com a una xacra social dels nostres dies. Una oportunitat per deixar voleiar dels més baixos instints fins les fòbies més inusitades.

En una primera fase, s’ha d’observar si l’esdeveniment té els principis necessaris: cal que el succés sigui morbós i violent, si pot ser amb una clara vessant sexual. El cas guanyarà més punts sí la víctima és una dona o un menor i el interès anirà augmentant amb proporció al temps que portin les recerques policials i el secret de sumari.

Mentrestant, cal crear un clima de perill constant i començar a senyalar amb el dit els possibles culpables i implicats...que ningú es senti segur, ni com a ciutadà, ni com a possible còmplice. Els familiars propers a la possible víctima són els primers que s’han de sentir observats, empaitats, acusats. Els nous indicis i notícies s’han de viure al carrer demanant a la gent, no que en pensa –que ja ens ho suposem tots–, sinó qui li sembla que pot ser l’actor i que li sembla que s’hauria de fer.

El tema anirà agafant embranzida i anirà copant els “prime time” dels programes de ràdio i televisió. Aquests mitjans s’aniran farcint de pseudoespecialistes en tots els camps que poden tocar el cas: investigadors, detectius, vidents, pèrits, sociòlegs, forenses i advocats amb les guindes habituals de personatges famosos i tertulians de cada cadena. En cada programa s’ha de provar de portar un “artista invitat”: un familiar de tercer o quart grau –que normalment no es fa amb el cercle afectiu de la víctima– i que es passa el programa responent a coses que no sap i opinant de coses que ignora. Ull! Sobre tot! En un moment o altre, que plori, que demostri que té sentiments (no fos cas que l’aparició al programa –suposadament cobrant– li tregui credibilitat).

S’han de fer força connexions exteriors per entrevistar, no els veïns que estiguin segurs de res, sinó els veïns que estiguin dubtosos de tot: si van sentir crits, si hi havia cops de porta, si es discutien sovint, si sortia o entrava a hores intempestives. Vaja, preguntes aclaridores i que poden aplicar-se a qualsevol. El grup de persones ha cercar per a ser entrevistades ha de tenir les següents característiques: cridaners, de llàgrima fàcil, mestressa de casa amb vocació de garsa o aturat amb vocació de cendrer de bar, que coneguin algú de la família que hagi tingut problemes d’algun tipus.

Els equips de cada programa posen ciris perquè els treballs de la policia es perllonguin en el temps i els doni temps per arribar a la segona fase: el judici.

S’ha de fer ràpid i contundent. Si pot ser, que deixi a tots els espectadors contents. No cal que sigui equilibrat ni ajustat a dret. L’acusat ha de quedar dilapidat en la seva moral, un tros de carn amb ulls, un sense cor, un animal. Aquest procés s’ha de coure a foc fort (no es donés el cas de fa poc al País Valencià on una noia que havia desaparegut va reaparèixer dient que tot el temps havia estat practicant sexe consentit). No cal buscar-hi atenuants ni excuses, això serien sentimentalismes sense lloc en un cas tant greu. No hi ha espai per una altra decisió que no sigui: culpable.

La tercera fase es resumeix en una resolució fonamental: la condemna popular no ha de coincidir, MAI, amb la possible condemna del judici real ni amb cap altre de possible. És clar, sempre a de sobreeixir per escreix. Que la llei diu que 20 anys; això no és res, com a mínim 40. Que la llei diu que 40 anys; això no és res, com a mínim cadena perpètua. Que la llei digués cadena perpètua; això no seria res, com a “mínim” pena de mort. Que la llei digués pena de mort; això no seria res, com a “mínim”...Fotem-li en calent, home! Deixeu-lo anar al mig d’una plaça de braus! On s’és vist, creure i valorar les lleis tal com són en lloc d’aplicar-les en sentit de revenja?

Al mateix temps i per tancar la fase, posarem un vehicle a la porta dels pares afligits, destrossats, que no saben quina paret toquen per portar-los davant del Presidente del Gobierno per suplicar-li que canviï les condemnes per casos com el seu. El “celles” farà com aquell que se’ls escolta assessorat per un inútil que li ha dit que esgarraparà quatre vots si fa de tapa del cubell d’escombraries. Per a individus amb fetge de rajada es recomana acabar el seguiment als “last shows” on, si tenen sort, observaran el pare o la mare desfent-se, psicològicament parlant, fins al punt de confondre la realitat i la ficció en cada moment de la seva vida. Conduït, això sí, per un expert en funambulisme sense xarxa i en autòpsies sanguinàries.

I a partir d’aquí, compte, que cada dia en fem de judicis populars. Des de la parella de l'amic “X”, que creiem massa accessible, al fill de l’amic “Y” que no troba feina doncs pensem que de petit es va empassar un regle; del president de la comunitat que no fa res, a l’ajuntament de torn que està corrupte d’allò més. Es diu que el temps ho posa tot al seu lloc; esperem que sigui així.