Un piset amb vistes

La lògica del Logis (II)

2009-08-27T01:32:00.004+02:00

Cal que parlem del perquè dels CIM's?

Qualsevol plantejament en el tema de comunicacions passa pel Port de Barcelona. Aquest, s'ha convertit en el hub (centre de xarxes) per excel·lència del Mediterrani i del sud d'Europa, pont per accedir al continent africà –en primera instància– i receptor / emissor de tota mena de mercaderies procedents / destinades a qualsevol dels altres continents.

Per desenvolupar aquest projecte ens cal una important quantitat de hinterland –terra posterior– zona d'influència de la gran estructura, en aquest cas, logística. És qüestió, doncs, de formar una xarxa que permeti regular el flux de mercaderies per abastir les necessitats dels mercats i població europea així com a facilitar l'abast dels nostres productes cap a altres mercats. En aquesta dinàmica no podem fer-nos estranys en assabentar-nos de la Terminal Marítima de Saragossa (tmZ), la Terminal Marítima de Tolosa (tmT), la Terminal Marítima de Perpinyà (tmP), el Port Sec de Port TangerMed, els Ports Secs de Coslada i Azuqueca de Henares, ambdós a la Comunitat de Madrid. Finalment, el Port té el projecte d'obrir noves terminals marítimes a Lió i al nord de França per donar servei al centre i nord d'Europa.

La majoria del trànsit de mercaderies –en terra– encara es produeix per carretera. Anem a veure'n el principal focus, el Port de Barcelona, per tenir-ne una idea.

Ja que tenim la dada de 30.000 camions diaris pel CIM Penedès, anem a comparar-ho amb el trànsit mig diari del Port de Barcelona:

Bastant lluny dels 30.000 camions tot i tractar-se del port que concentra la millor oferta logística i de transport de la Península Ibèrica i del sud d'Europa doncs gaudeix d'interconnexió de tots els modes de transport: port, aeroport, autopistes i ferrocarril.

Podem trobar dades aïllades respecte al CIM Vallès amb 4.311 vehicles de mitja diària (dades del 2007 i comptant tota classe de vehicles) o els 1.436 vehicles diaris del CIM Lleida (també amb tota classe de vehicles).

Uns dels factors als que, potser, no s'ha donat la importància suficient (i que ja apunten totes les memòries del Port de Barcelona) és al transport per ferrocarril. El fet és que:

180 trens diaris estalvien 20.000 camions diaris. Més de 4.000.000 de trajectes per any.
La xarxa d'infraestructures ha de ser coherent amb la nova realitat i derivar cap a les noves solucions apuntades per organismes experimentats i estudis solvents.

Ja sabem, doncs, per on hem de començar a reivindicar i en quin sentit.

Sempre es parla del CIM Penedès com un macropolígon. Anem a fer-ne una comparació. D'esquerra a dreta tenim els 5 CIM ja construïts: ZAL, Vallès, Lleida, La Selva i Bages; seguidament els que estan en construcció: El Camp i L'Empordà; finalment, el/s que està/n en estudi: Penedès i Terres de l'Ebre (no n'he trobat dades).

Efectivament, ens trobem amb el 2on polígon més gran després de la Zona d'Activitats Logístiques que agrupa la ZAL de Barcelona i la ZAL d'El Prat. Les hectàrees d'ocupació doblen les dels CIM d'El Camp i L'Empordà. També s'observa que, cada vegada, els CIM es fan més grans.

Cal negociar una ocupació racional, que no superi d'altres instal·lacions similars.
Regular la construcció per tal de que la comarca assimili els canvis estructurals i es proveeixi dels serveis adients.
Les institucions estudiaran el sistema i faran efectives les compensacions per rescabalar la zona afectada: integració al Gran Penedès en opcions turístiques i culturals.

Un altre punt a observar, important, és la destinació del sol afectat. Efectivament, trobem que hi ha polígons on l'edificació és del 38% tot i que, juntament amb els equipaments i serveis, acostumen a deixar el 40% per vials i zones verdes.

Pactar un percentatge satisfactori de sol lliure i fer propostes d'integració a la comarca.

Unes primeres propostes partint de dades consultables a:

Port de Barcelona

http://www.apb.es/

Dossier de premsa 2006
Dossier de premsa 2007
Dossier de premsa 2008

Centres Logístics de Catalunya

http://www.cimalsa.cat/

Centres en funcionament
Centres en construcció
Centres en estudi

Zona d'Activitats Logístiques

http://www.zal.es/
Memòria 2006
Memòria 2007

Ajuntament d'El Prat de Llobregat

http://www.elprat.cat/
Territori – Port – ZAL

La lògica aplicada al Logis

2009-08-24T16:10:00.003+02:00

Sabeu què? Que si no parlem amb una mica de propietat podem fer servir una bajanada sense escrúpols ni consideració –sense adonar-nos-en. I això, a la llarga, degenera la discussió, el debat, per convertir-lo en una xerrameca de bar on tot està permès. El resultat final, doncs, és la pèrdua de credibilitat.

En diversos blocs penedesencs s’assumeix el trànsit de més de 30.000 camions DIARIS en la futura sortida de l’AP-7 a construir a Banyeres i que donarà accés al CIM. Bé, anem a veure-ho:

- Donem per suposat que els camions entraran i sortiran per aquesta sortida. Això comporta que, en un flux lògic i, d’altra banda necessari, n’entrin 15.000 i en surtin 15.000. Això comporta que, cada hora, n’hi passaran 625 en cada sentit. Ho sigui: 10 camions per minut d’anada i 10 camions per minut de tornada. Cada 6 SEGONS passarà un camió per l’entrada i un altre en sortirà (fet totalment necessari per acomplir la quantitat).

- Perquè un vehicle de 12 metres (podem afegir-hi 8 metres, distància de seguretat, fins a 20 metres) passi per un lloc en 6 segons, implica una velocitat constant de 12 Km/h. Això, per força, ha de provocar cues importants a la via d’accés (l’AP-7) que ràpidament pot veure minvat el seu caudal. D’afegitó, podem imaginar-nos la problemàtica d’aquesta via amb l’augment del transit els caps de setmana i en època de vacances.

Permeteu-me ficar-hi un petit entrebanc: un camió en trànsit cap al Logis té un accident i volca. Tarden 3 HORES en treure’l del accés. Això vol dir que:

- Si el camió accedia al Centre de Mercaderies haurà format una cua de 37,5 km a l’AP-7 (en només 3 hores) només de camions al/del CIM –a tocar l’un de l’altre– que voldran entrar al polígon. Si volem suposar que vindran tants vehicles en sentit nord com en sentit sud la cua serà de 19 km per cada sentit. En pocs minuts, afegint els altres vehicles en trànsit, deixarà impracticable l’espai d’autopista des de Tarragona fins a Martorell incloent les sortides i entrades pel camí.

- Si el camió sortia, haurà col·lapsat el Centre en 1.875 camions que no podran sortir, de cap manera. Ja em direu com es podrà desembussar a 6 segons per camió.

- Afegir, com a consideració, que 30.000 camions estacionats (deixant, tant sols, 1 m al voltant de cadascun) ocupen una superfície de 240 Ha, quan el polígon té 186 Ha de sol total; o sigui, sense posar-hi carrers, ni naus, ni res de res.

- Si un 10% dels camioners tinguessin que anar a dinar (3.000 persones) caldrien 30 restaurants amb capacitat de 100 places cadascun per abastar la demanda.

En cap d’aquests supòsits hem inclòs els vehicles ni els serveis que també hauran de tenir els propis treballadors del CIM ni les possibles visites. D’altra banda, no cal rumiar massa per adonar-se’n que el tràfic interior seria impossible. Penseu que, segons els camions proposats, cada 6 segons passa un vehicle llarg per l’entrada i un altre per la sortida i encara no hem plantejat que aquests facin maniobres per entrar o sortir de les naus d’origen o destí. Tampoc comptem que hi ha horaris de dinars i canvi de torns que alenteixen tots els tràmits per enllestir la facturació dels vehicles, ni tampoc la fluctuació que pot produir-se en les 24 hores, ni en els 7 dies de la setmana, ni en els 12 mesos de l’any. Tampoc podem invertir els números així com així. Qualsevol petita variació ens conduirà –mai més ben dit– a un caos total.

Resumint: Hi ha motius favorables i d’altres contraris al Logis. Segur que l’ordre de valors de cadascun farà trontollar la balança cap una banda o l’altra. Segur que tothom vol el millor. Segur que hi ha arguments consistents per cada opinió.

Però, sisplau, quan una qüestió sigui algebraica no us faci mandra aplicar-hi l’òptica de la lògica. Més que res, per no caure en la demagògia matemàtica que, segurament, és la més vulnerable a la raó i l’objectivitat.

Somni d'una nit d'estiu (3)

2009-08-21T00:39:00.007+02:00

...o gat per llebre...

He obert els ulls immers en una gran cua de gent. Les camisetes barrades blaugranes m’han fet entendre que estava esperant per entrar al Camp Nou.

-Això del Gamper no entra amb l’abonament?

-No, noi, has de pagar-ho a banda? S’ha de fer diners pels fitxatges, saps?

Ja érem dins. Havíem passat pels torns com vedells a l’escorxador amb la diferència que, aquí, et desplomen abans d’entrar. Això sí, dirigits per la intuïció i el desig arribem com a guiats per una mà invisible fins el seient assignat.

Surten les estrelles. Presentació al més estil nord-americà. Es coregen els noms com a veritables semidéus. Saluden. Els futbolistes fan el típic balanceig; com sí, d’un moment a l’altre, haguessin de començar a córrer. Ho compassen amb saltironets: discrets, mesurats, inconsistents.

En acabar, donen les alineacions. Has de ser un barcelonista amb un mínim de 22 dels 23 parells de cromosomes blaugranes per conèixer els jugadors. La gran majoria tenen fitxa del filial que juga a 2a B.

-Tenim un gran planter-diu un aficionat veí.

-Si, però avui podia posar els bons, no?

Miro el preu de l’entrada. Si la majoria de jugadors són del Barça Atlètic, podria anar-los a veure, de franc, qualsevol dia que volgués.

-En Guardiola vol donar-li una llicó al Beguiritain i fer-li veure que no té jugadors.

Caram! Que no poden dir-s’ho en un despatx, això? Han d’esperar a fer-ho en llenguatge subliminal davant de 94.000 aficionats?

La primera part va perdent pistonada a mesura que passen els minuts i els joves van afectant-se pel calor i la defensa ordenada dels britànics. Contra atac d’ells: gol. 0-1. Mitja part.

-Ara posarà els bons. Ja ho veuràs-diu un entès.

Surten Ibrahimovic, Messi, Pique i Keita. En un primer moment sembla que la cosa canviarà; potser més pel respecte del jugadors del Manchester City als que han entrat del Barça que per l’efecte pràctic en el joc d’aquests. Un miratge. Un parell de fuetades en forma de xuts al pal donen un xic d’emoció. La gent espera en va que es capgiri la situació.

-A veure si s’haurà pansit la flor al cul del Guardiola.

-Si, aquest any patirem.

Ja suren els baixos instint culers. L’àrbitre allarga –innecessariament– quatre minuts el partit. Es desperten alguns que pesaven figues feia estona i cap a casa.

-En Florentino ha rebentat el mercat!

-El Florentino acaba d’arribar i, nosaltres, fa dos anys que no fitxem ningú amb cara i ulls-respon un altre.

Primer: Algú va dir que, els experiments, s’han de fer amb gasosa. Segon: Guardiola va avisar de que, per ell, el Gamper era un amistós més. Tercer: Els preus no eren d’amistós i, històricament, el Gamper ha estat un torneig important i que s’ha pres seriosament. Em turmentava encabir aquests tres punts en un espai coherent.

M’he despertat cobert d’una suor freda i, a la mà, hi tenia una estampeta de la Verge de Guadalupe, patrona dels descobridors.

Somni d'una nit d'estiu (2)

2009-07-23T00:57:00.006+02:00

De sobte, caminava a la vora del mar. No ho feia sol, al costat, una silueta femenina feia el mateix trajecte. El dia era assolellat, típic d’estiu. Tot i això, la meva acompanyant responia a una figura resplendent i, alhora, transparent amb els reflexos naturals de les ones marines.

Tal situació no em va espantar pas, no em produïa angoixa ni temor. Malgrat tot, una creixent curiositat em va induir a adreçar-m’hi.

Vaig preguntar-li on anava; al que va respondre’m que al nord, que m’acompanyava un tros.

Com és que marxava? Havia d’anar-se repartint, era una figura molt volguda arreu. Salvava vides i aturava vendavals, grops i onades ferotges. No i havia pescador ni mariner que no la portés retratada a la butxaca del costat del cor.

Repartint? Què no tenia capacitat per estar en dos llocs a l’hora? Va dir-me que sí, sense cap problema. I que, d’imatges d’ella, també n’hi havia un munt. Però, el problema real era que, segons havia sentit a dir –tampoc n’estava molt segura–, els representants locals i els fidels no podien estar al mateix lloc en un temps determinat o no volien fer dues vegades el mateix.

Si, però, el que es fa, és per als representants o per la gent? És igual –em va dir– la gent tampoc parla ni s’entén. Cadascun ho munta a la seva manera i així va. Em va dir que l’any passat va sortir el 18 de juliol –el dia que té assignat al calendari és el 16– doncs la gent que la passeja estava treballant. Tant és que el dia allargui ara a l’estiu. I d’altres, estan a la que salta i proven de fer-ho prop de casa seva.

—I qui té raó? –vaig preguntar-li.

—I qui t’ha dit a tu que hi ha d’haver-hi una raó per a fer les coses? –va contestar-me–. —Des de quan la fe té a veure amb la raó?

Vaig quedar-me pensatiu una llarga estona. Quan no en trobes l’entrellat, el millor és continuar esbrinant...

—Ah! Així, la teva prometença és qüestió de fe?

—No, noi. És qüestió d’airejar-se; que et toqui l’aire i t’escampi les manies. Sí la gent passegés més...així com ara, tot xerrant, no hi haurien tants malentesos.

—Potser la gent creu tenir un certs drets adquirits...

Va dir-me que, des de la desamortització, l’església no havia donat res de valor –material– a ningú i que, d’això, ja en feia més de 80 anys. En preguntar-li el que calia fer per unificar les coses, va contestar-me:

—Home! Sí sent del mateix territori, les mateixes intencions i creences, hi ha aquest cacau! Mira, anar-se repartint...

Estava en un bucle i, de sobte, vaig despertar-me. A les mans hi tenia una estampeta de la Verge del Carme.

Somni d'una nit d'estiu (1)

2009-07-11T22:13:00.010+02:00

“L’amo de l’empresa va manar-me d’ajudar un famolenc que trobàvem, cada dia, a l’entrar a la fàbrica.

Vaig adreçar-m’hi amb compte doncs no el coneixia gaire i estant previngut de qualsevol reacció adversa o violenta. Les seves primeres paraules van demostrar-me desconfiança i recel doncs va dir-me que feia molt de temps, generacions enllà, que la seva família patia sense remissió.

El primer va ser abastar les seves necessitats més primàries: menjar, roba i sopluig. Després vaig interessar-me pels seus: dona, fills i pares. Veritablement, la situació deixava molt que desitjar. Vaig ocupar-me d’adequar les necessitats assistencials mèdiques i geriàtriques amb un especial esforç en garantir-ne les d’educació i formació.

La cosa anava rutllant força bé. Calia garantir un cert poder adquisitiu i, donat que el sector on residia l’home i els seus estava molt abandonat vaig procedir a assignar-li un subsidi mensual. Així, la xarxa comercial del voltant també es podia anar mantenint.

L’home no estava especialment afectuós ni agraït amb mi, però vaig suposar que la llarga estança a l’ombra del progrés l’havia enrarit.

Em comentà que seria convenient que l’assignació fos per un total anual. Així, ell podria preveure qualsevol contingència amb celeritat i es podria administrar segons un criteri propi i preestablert. Vaig trobar-ho del tot cabal i així ho férem durant una pila d’anys.

El cert és que fa temps que a casa ho passem bastant malament. Ens ha augmentat la família i la crisi en ha agafat de ple. Com sigui que tenim molta gent treballant, la trompada de les regulacions temporals i els acomiadaments ens ha portat a una situació molt difícil. Tot i això, ja feia dies que s’havien acabat les vaques grasses i la qualitat de vida dels meus s’anava deteriorant. No he deixat d’atendre les obligacions adquirides amb l’antic famolenc doncs l’amo no m’ho permet. El cert, però, és que gaudeix de més atencions i avantatges que jo. Ha arribat el punt que la seva quota anual supera la meva. El cert és que la meva capacitat productiva ha quedat tant compromesa que m’és difícil complir amb els deures amb mi i amb ell. Aquesta cotilla no em deixa créixer més i impedeix que augmenti la meva capacitat de generar riquesa.

He comentat, en diverses ocasions, com és que amb la quantitat de diners que s’ha enviat no s’hagi generat col·locació ni centres de treball per atendre les seves necessitats. La quantitat que gasta el meu protegit augmenta constantment i, el que produeix, també s’ho poleix.

Tots aquests plantejaments em fan viure en una contradicció permanent. En ocasions noto un sentit de culpabilitat alimentat per la idea de que, tot plegat, ha estat culpa meva. El beneficiari d'aquest plantejament també m'etziva retrets. De res serveix que expliqui, les vegades que calgui, que he patit tant com el que més o que, tot el que tinc, m’ho he guanyat amb esforç, dedicació i tenacitat.

Arribat en aquest punt, em pregunto sí la solidaritat és voluntària o no. Em pregunto sí la solidaritat imposada no és un robatori encobert. Em pregunto sí la solidaritat no ha de tenir límits en el temps ni en les quantitats. Em pregunto perquè haig de sotmetre’m a mil i una explicacions, sent el que dono i perquè, el qui rep, no me n’ha de donar cap. Em pregunto sí, quant te’n donen sempre, hi poses l’esforç suficient. Em pregunto si, com que jo n’hi poso molts, potser n’hi ha un altre que s’escamoteja de col·laborar.

Quan li pregunto a l’amo, hem diu que soc molt bon xicot, que em porto molt bé però que faci el favor de no crear problemes i miri d’anar suprimint uns quants vicis que diu que tinc: la llengua, quatre tradicions i un cert caire independent.

Ben mirat –si parlant civilitzadament no me’n surto– potser caldrà no donar tantes explicacions, tallar l’aixeta dels calés, engegar a fer punyetes l’amo i posar-me d’autònom.”

Quan m’he despertat tenia entre les mans una estampeta de la Verge Maria Reina de les Flors...la Verge dels impossibles.

Síndrome d'Estocolm al PSC

2009-04-09T00:59:00.009+02:00

Cada moviment de Zapatero sembla fet per perjudicar el PSC. El darrer zugzwang ha estat la remodelació del Gobierno. Enrere queden el caos de Rodalies dirigit per Magdalena Álvarez, el “pilotes fora” dels ministres de torn, l’amenaça permesa, burxant i encoberta del Tribunal Constitucional, els reiterats incompliments dels traspassos i els acords amb d’altres comunitats autònomes forçant el fora de joc de la Generalitat.

Tot amanit per aquesta crisi que sembla que començarà a remetre quan arribem als 4,5 milions d’aturats. Una catàstrofe de l’estructura econòmica del nostre país. Ara es diu que, mai, tornaran a fer-se tants pisos com s’han fet (?); que la construcció no tornarà a ser el motor del creixement nacional (?) –tot i que es confia en col·locar tots el treballadors del sector en l’obra pública– (!).

El fons, però, són les mentides, els incompliments del Presidente del Gobierno. Es parla de que Zapatero i els seus amics del PSC comencen a fer grinyolar la cadira en cada reunió que tenen; no tenen una posició còmoda.

El portaveu Iceta prova de donar explicacions satisfactòries de totes i cadascuna de les posicions que va innovant el ministeri corresponent. Tot plegat, porta a un esforç tant inhumà que el condemnarà, sense remissió possible, al ingrés en un psiquiàtric per pèrdua de personalitat i lesió greu del lligament nacional-català.

El Solbes ja està tranquil...ja és fora. La Chacón: de cara a la paret, només la salva que no parla de Catalunya ni per referir-se a la família.

Chaves i Bono, de manaires a Madrid i Montilla manant –o de Pepe Botella?– a Catalunya, la sensació és d’un perversió de les coses fins a límits inaguantables.

Mentrestant, en Mas de paleta amb la Casa del Catalanisme; Duran Lleida amb depressió per una nova remodelació absent, Carod de Clinton virtual amb ambaixades de la senyoreta Pepis, Saura acomplexat de Mister Hyde, Piugcercós a la cacera de socialistes, Uriel i Carretero obrint la porta del darrere d’ERC amb el film “la gran evasió”.

I el partit majoritari, socialista, en una gran orgia. Gaudint de l’èxit. Estabilitat, doncs ningú gosa moure’s. Quin mèrit!. Les enquestes ja avisen, però els protagonistes estan a la cresta de l’ona. Són a totes les catifes vermelles. Vint-i-cinc anys sense trepitjar-les; ara set ensenyant el nou vestuari amb els mateixos malucs. Ah! I les sabates amb els tacons corcats per fotre’s de lloros quan els de la Cibeles – a Madrid– ho manin.

Com amant de l’òpera, m’imagino Desdèmona (PSC) sempre sospitosa davant l’Otelo (Zapatero) i els Yago (Bono) o Casio (Chaves) furgant pel divorci.

Però totes aquestes tragèdies no són més que ficcions, somnis i pensament de mentalitats insidioses i malvades. No cal preocupar-se, el president del govern a complert totes i cadascuna de les promeses que ha realitzat i, principalment, amb Catalunya.

Recordo el despenyat que, agafat d’una canya esquerdada sent com el totpoderós (Zapatero) li anuncia l'arribada de cent àngels que prometen recollir-lo tant just es deixi caure del penya-segat. Ell, amb tot el coneixement (havia de ser català per força, però no del PSC) crida acollonit:

Gràcies, déu meu, però...que hi ha algú més...?

La cultura del no

2009-03-23T21:24:00.003+01:00

El diari “AVUI” presenta a la secció “Les cares de les notícies” –pàg. 3– (una mena de semàfor transportat als signes matemàtics: “-“, “+” o “=”) una foto de Francesc Baltasar –Conseller de Medi Ambient– amb el títol de “La cultura del no”. Diu el següent:

“Unes 800 persones en representació de 440 problemes ambientals es van manifestar ahir per expressar el seu disgust al conseller Baltasar. El que més sobtava de la manifestació és que pràcticament tot eren negatives. No hi havia cap proposta positiva. Volem tenir tots els avantatges de la civilització moderna, però cap inconvenient. O, en tot cas, no al costat de casa”. Ull que això és casi una editorial del diari, un posicionament.

La pàgina 27 ens permet saber més detalls; en un ressaltat hi llegim: “5.000 manifestants van participar ahir en la manifestació contra el Govern, segons l’organització. La Guardia Urbana va rebaixar el nombre a només 800 persones”. És molt complicat saber el nombre aproximat d’assistents a un esdeveniment com aquest. Reconec que seria incapaç de diferenciar entre un gruix de 20.000 i un de 30.000 persones; però entre 800 i 5.000?

Ja en el cos de l’article hi trobem: “La imatge, retratada per molts turistes, era digne de la postal més friqui que es pot trobar als quioscos de Les Rambles. Des d’un grup de veïns que protestaven, amb uns curiosos barrets fets de paper d’alumini, contra les antenes de telefonia mòbil, fins a un solitari ciclista que amb un cartell demanava l’alliberament del nou ídol anticapitalisme, Enric Duran. I és que al costat dels missatges ecologistes, hi havia qui, com sempre, en colava un que no hi tenia res a veure: “el capitalisme és crisi, acabem amb ell””. Seguidament certifica la crítica unànime al Govern de la Generalitat, la demanda de dimissions i el fet de que la majoria de manifestant –per no dir tots– havien de ser votants desencisats del tripartit doncs molts consellers i parlamentaris havien acompanyat als manifestants, ara fa 6 anys, agafats a les pancartes.

Quim Torrent, redactor de la notícia, crea potser sense adonar-se’n (!) el primer factor de descrèdit: la dispersió i el folklore.

El segon, més subtil, és l’acceptació de la tragèdia: ja que ha de ser, que sigui. Com si no s’hi pogués fer res. Aquest paper es encapçalat pels polítics territorials d’on es vulgui fer l’actuació mediambiental.

El tercer és el corriment de forces entre les tendències de l’associació opositora i que desemboca, ineludiblement, amb l’abandó de la causa dels elements menys radicals.

Finalment, la posició radical comportarà –en casi tots els casos– la invalidació de les entitats manifestants com a interlocutors. Efectivament, si tu dius que no ha de ser i finalment, és, tu no hi pintes res. L’administració s’encarregarà de buscar els ponents adients. I aquests són...els polítics, aquests personatges capaços de sobreviure a un “si” definitiu, a un “no” inapel·lable i a tot el contrari.

I tots amb un pam de nas.

Ser mama i ser Papa

2009-03-18T22:20:00.006+01:00

Un es queda bocabadat en sentir les darreres manifestacions de les altes jerarquies de l’església catòlica. Altes respecte a la CEE (no confondre amb la Comunitat Econòmica Europea) amb la campanya contra l’avortament i, la més alta jerarquia, respecte a la utilització del condó.

És bo que la gent es manifesti lliurament i, per extensió, les organitzacions que els representen. Cal fer esment a la llibertat d’expressió per a defensar que hom pugui dir i pressionar pel que considera just o injust. Estem en un país lliure amb un seguit de normes que canvien i/o evolucionen per adequar-se als nous temps i les noves costums: noves situacions; cercar noves solucions per a noves problemàtiques; millorar les injustícies atàviques.

L’èxit en l’evolució de les espècies recau en la capacitat d’aquestes per adaptar-se al medi. No és d’estranyar, doncs, que l’església catòlica hagi triat el linx ibèric com a espècie amenaçada.

Sembla evident que el pobre felí és un inadaptat (segur que passiu) o, com a mínim, un individu amb problemes d’adaptació.

Ara bé, per completar el pesquí caldria haver pensat, no en un nen –que, si bé dona la imatge d’indefensió, veiem passejant grassonet en un luxós cotxet–, sinó en una veritable víctima dels temps moderns, un pària generacional, un sectari (no cal especificar si actiu o passiu), un pigmalió social retroactiu, un ser ancorat al passat i sense voluntat de reciclatge.

Podria tenir molt més d’encert la imatge d’en Rouco Varela com a espècie en perill d’extinció. Ja Darwing adduí que només els més forts i sans sobreviuen pel bé de l’espècie i del cercle vital del planeta.

No sé per què, però si n’hagués de protegir un dels dos...em cau més simpàtic el linx.

En relació al condó, seré breu, sentint Benet XVI entens que és un artefacte totalment indispensable, recomanable i, per a milions de persones, l’única eina per sobreviure. Cal esmentar els milions de víctimes? La violència sexual sobre les dones a l’Àfrica? La poca o nul·la informació i educació de la que disposen? De la transmissió del SIDA als nounats?

No, permeteu-me, no m’he equivocat. M’explico: si Joseph Ratzinger (*) se n’hagués posat més sovint –de condons– tot això que ens podíem havem estalviat.

(*) el papa del Papa

Paradisos terrenals

2009-03-12T18:41:00.005+01:00

Ahir, el BBVA va anunciar la retirada de 36 paradisos fiscals o centres financers offshore en els quals operava. El banc s’havia compromès –el 2004– a abandonar aquestes “illes de l’oest econòmic”, territoris sense llei. Malgrat tot, hi segueix encara en “tres o quatre” centres d’aquest tipus, on els impostos són molt baixos o inexistents.

Durant la presentació a Madrid de l’Informe anual 2008 de responsabilitat corporativa, Vicente Rodero, director de l’entitat per Amèrica del Sud, va explicar que encara tenen “activitats residuals i comercials” en aquests paradisos fiscals que “encara no pot deixar de realitzar” entre els que hi ha Panamà i Curaçao. “La resta de centres –en que encara opera el BBVA– són totalment residuals i estem en procés de retirar-nos-en” va aclarir el directiu.

Tot i la insistència d’en Rodero en el interès fiscal de les suposades operacions en aquests llocs, ha ningú se l’hi escapa que l’opacitat de les operacions afavoreix el trànsit financer de la compra i venda d’armes, el narcotràfic i, en general, del blanqueig de capitals i intermediació en totes les obscures transaccions que se’ns passin pel cap (i de moltes més que, ni tants sols, se’ns hi passen, innocents de nosaltres).

Seria bo que, en benefici de la transparència que es vol exposar, s’aclareixi el concepte de les “activitats residuals i comercials” que encara hi manté així com les causes per les quals “encara no pot deixar de realitzar” tractes comercials.

Al costat de casa, el cap del govern en funcions d'Andorra, Albert Pintat, ha signat una declaració unilateral comprometent-se a l'aprovació d'una llei que suposi l'aixecament de l'actual secret bancari a través d'una llei que serà aprovada abans del pròxim 1 de setembre.

El document, batejat com a Declaració del Principat d'Andorra, es va signar el passat dia 10 per Pintat a París en presència de Christian Frémont, representant a Andorra del president de França i copríncep francès, Nicolas Sarkozy, i de Yohann Bénard, conseller fiscal del primer ministre francès, François Fillon, encara que el govern andorrà no ha informat de l'existència del document fins aquest dijous.

En la declaració s'afirma que Andorra es compromet a aprovar abans de l'1 de setembre del 2009 una llei per aixecar el secret bancari en el marc dels acords bilaterals d'intercanvi d'informació fiscal que s'aconsegueixin amb tercers països.

Segons el document, aquest compromís suposa que el govern andorrà haurà d'aprovar, abans de l'1 de setembre, un projecte de llei que modificarà l'actual secret bancari en aquells casos on hi hagi un intercanvi d'informació amb altres països a través d'acords bilaterals.

El primer país amb el qual Andorra s'ha compromès a signar un acord bilateral d'intercanvi d'informació fiscal és França, encara que a la llista hi figuren també l'Estat espanyol, Portugal i Luxemburg.

Fonts del govern andorrà han confirmat que durant les pròximes hores està previst que l'OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) emeti un comunicat respecte als canvis que podria suposar per a Andorra la firma d'aquesta declaració sobre la seva qualificació com a país no cooperant a la llista oficial de paradisos fiscals de l'organisme, on també figuren Mònaco i Liechtenstein.

Si he de fer cas dels comentaris off the record de molts “coneguts” auguro greus problemes de trànsit en els accessos al principat en els propers mesos.

Recordo amb nostàlgia les interessades visites de fa 30 anys per adquirir sucre, mantega i formatges.

Com han canviat les coses!

Ara no val la pena anar a comprar-hi comestibles doncs aquestes visites han perdut interès. Ara s’hi anirà pel capital.

Judicis paral·lels

2009-03-04T14:20:00.008+01:00

No sé si estaran d’acord amb mi en considerar els judicis paral·lels com a una xacra social dels nostres dies. Una oportunitat per deixar voleiar dels més baixos instints fins les fòbies més inusitades.

En una primera fase, s’ha d’observar si l’esdeveniment té els principis necessaris: cal que el succés sigui morbós i violent, si pot ser amb una clara vessant sexual. El cas guanyarà més punts sí la víctima és una dona o un menor i el interès anirà augmentant amb proporció al temps que portin les recerques policials i el secret de sumari.

Mentrestant, cal crear un clima de perill constant i començar a senyalar amb el dit els possibles culpables i implicats...que ningú es senti segur, ni com a ciutadà, ni com a possible còmplice. Els familiars propers a la possible víctima són els primers que s’han de sentir observats, empaitats, acusats. Els nous indicis i notícies s’han de viure al carrer demanant a la gent, no que en pensa –que ja ens ho suposem tots–, sinó qui li sembla que pot ser l’actor i que li sembla que s’hauria de fer.

El tema anirà agafant embranzida i anirà copant els “prime time” dels programes de ràdio i televisió. Aquests mitjans s’aniran farcint de pseudoespecialistes en tots els camps que poden tocar el cas: investigadors, detectius, vidents, pèrits, sociòlegs, forenses i advocats amb les guindes habituals de personatges famosos i tertulians de cada cadena. En cada programa s’ha de provar de portar un “artista invitat”: un familiar de tercer o quart grau –que normalment no es fa amb el cercle afectiu de la víctima– i que es passa el programa responent a coses que no sap i opinant de coses que ignora. Ull! Sobre tot! En un moment o altre, que plori, que demostri que té sentiments (no fos cas que l’aparició al programa –suposadament cobrant– li tregui credibilitat).

S’han de fer força connexions exteriors per entrevistar, no els veïns que estiguin segurs de res, sinó els veïns que estiguin dubtosos de tot: si van sentir crits, si hi havia cops de porta, si es discutien sovint, si sortia o entrava a hores intempestives. Vaja, preguntes aclaridores i que poden aplicar-se a qualsevol. El grup de persones ha cercar per a ser entrevistades ha de tenir les següents característiques: cridaners, de llàgrima fàcil, mestressa de casa amb vocació de garsa o aturat amb vocació de cendrer de bar, que coneguin algú de la família que hagi tingut problemes d’algun tipus.

Els equips de cada programa posen ciris perquè els treballs de la policia es perllonguin en el temps i els doni temps per arribar a la segona fase: el judici.

S’ha de fer ràpid i contundent. Si pot ser, que deixi a tots els espectadors contents. No cal que sigui equilibrat ni ajustat a dret. L’acusat ha de quedar dilapidat en la seva moral, un tros de carn amb ulls, un sense cor, un animal. Aquest procés s’ha de coure a foc fort (no es donés el cas de fa poc al País Valencià on una noia que havia desaparegut va reaparèixer dient que tot el temps havia estat practicant sexe consentit). No cal buscar-hi atenuants ni excuses, això serien sentimentalismes sense lloc en un cas tant greu. No hi ha espai per una altra decisió que no sigui: culpable.

La tercera fase es resumeix en una resolució fonamental: la condemna popular no ha de coincidir, MAI, amb la possible condemna del judici real ni amb cap altre de possible. És clar, sempre a de sobreeixir per escreix. Que la llei diu que 20 anys; això no és res, com a mínim 40. Que la llei diu que 40 anys; això no és res, com a mínim cadena perpètua. Que la llei digués cadena perpètua; això no seria res, com a “mínim” pena de mort. Que la llei digués pena de mort; això no seria res, com a “mínim”...Fotem-li en calent, home! Deixeu-lo anar al mig d’una plaça de braus! On s’és vist, creure i valorar les lleis tal com són en lloc d’aplicar-les en sentit de revenja?

Al mateix temps i per tancar la fase, posarem un vehicle a la porta dels pares afligits, destrossats, que no saben quina paret toquen per portar-los davant del Presidente del Gobierno per suplicar-li que canviï les condemnes per casos com el seu. El “celles” farà com aquell que se’ls escolta assessorat per un inútil que li ha dit que esgarraparà quatre vots si fa de tapa del cubell d’escombraries. Per a individus amb fetge de rajada es recomana acabar el seguiment als “last shows” on, si tenen sort, observaran el pare o la mare desfent-se, psicològicament parlant, fins al punt de confondre la realitat i la ficció en cada moment de la seva vida. Conduït, això sí, per un expert en funambulisme sense xarxa i en autòpsies sanguinàries.

I a partir d’aquí, compte, que cada dia en fem de judicis populars. Des de la parella de l'amic “X”, que creiem massa accessible, al fill de l’amic “Y” que no troba feina doncs pensem que de petit es va empassar un regle; del president de la comunitat que no fa res, a l’ajuntament de torn que està corrupte d’allò més. Es diu que el temps ho posa tot al seu lloc; esperem que sigui així.

L'atur es dispara...només aquí!

2008-12-12T17:52:00.006+01:00

El passat dia 9 de desembre, el diari El Periódico publicava la notícia: ‹‹L’atur es dispara a Espanya per la precarietat i l’escassa indústria››. L’argument es basa en que ‹‹el sector secundari suposa el 16% del PIB, enfront del 40% als països europeus més industrialitzats›› i en ‹‹la temporalitat està a prop del 30% i supera de molt la de les economies occidentals de la UE››.

En un any, l’atur a passat del 8% al 12,8% -increment del 4,8% absolut, el que significa un 60% d’augment-. Es compara amb la majoria de països europeus on la taxa s’ha mantingut (variacions en 1 punt com a màxim) tot i la crisi. Alemanya i els països nòrdics estan, inclús, rebaixant la seva xifra d’aturats.

L’article exposa que només Irlanda (taxa d’atur del 7,1% el passat octubre) i Espanya pateixen greus deterioraments en el seu mercat laboral. A més, alerta de que, el proper any 2009, la xifra pot arribar als 4.000.000 d’aturats.

La sentència del títol ve avalada per tres catedràtics de Dret del Treball -Francisco Pérez de los Cobos (Complutense), Carlos Palomeque (Salamanca) i Jesús R. Mercader (Carles III)- i un d'Economia -Juan José Dolado (Carles III)- que són unànimes a l'afirmar que ‹‹el que dispara l'atur a Espanya són les "peculiaritats" del model productiu i l'estructura laboral››.

Un dels arguments és que ‹‹el 75% del producte interior brut (PIB) està sustentat pels serveis (63,4%), principalment el turisme, i per la construcció (11,5%), mentre que la indústria tot just hi aporta el 16%. Als països industrialitzats europeus, el pes de les empreses productives és del 40%. Fins i tot en estats menys desenvolupats com ara Turquia és del 24%››. O sigui, que la indústria té una importància més gran en el seu PIB que en el nostre. Per llogar-hi cadires. Defensen que ‹‹l'ocupació industrial és més estable: els seus treballadors són més productius, estan més especialitzats i han rebut més formació de les empreses, i per això a aquestes els interessa menys substituir-los››.

Exposen que ‹‹el sector, on treballaven 3,2 milions d'assalariats l'octubre del 2007, tot just ha perdut 76.800 efectius en un any, en línia amb el que passa al nord d'Europa. A més, una empresa industrial "no està basada en l'artifici sinó en activitats més concretes", apunta Palomeque. Igual que Dolado, afirma que les crisis afecten tots els sectors, però l'industrial molt més tard, i per aquest motiu a Europa gairebé no es nota per ara››. Diferencien que, ‹‹en canvi, el sector de la construcció, que donava feina a 2,7 milions de persones, ha perdut 256.100 treballadors. Els serveis, també molt sensibles a la crisi i amb 13,6 milions de treballadors l'octubre del 2007, han deixat al carrer 232.200 persones.››

Bé, parlem ara de l’efecte amortització. Un industrial inverteix per a obtenir un rendiment anual (benefici) mentre el capital resta en l'actiu, els elements propis, de l’empresa. Així, per recuperar els seus diners cal que vengui l’empresa (tota o una part), les seves accions, a un altre empresari. Un constructor que adquireixi un terreny i comenci a edificar sap que quan acabi de vendre, la seva estructura no haurà variat, no tindrà més. El seu Immobilitzat es converteix, majoritariament, en Realitzable. Les empreses constrtuctores tenen una mecànica comptable particular. El cicle de producció només compromet una part de la seva organització i dels seus treballadors. La seva organització acostuma a estar ubicada en unes oficines d’un local comercial (que es pot vendre o llogar) amb una maquinària reduïda i que en la part més aparatosa acostuma a ser llogada. El grau d’especialització del seu personal és baix i acostuma a fer prevaler la quantitat d’hores treballades per sobre de la formació (nul·la) i les categories professionals. No cal dir, doncs, qui sembla més representatiu de la paraula “empresari” ni quin sector serà el cau dels especuladors i cercadors de fortuna.

Els experts alerten, també, de ‹‹els efectes perniciosos de l'altíssima precarietat del mercat laboral, ja que els temporals són més barats i fàcils de fer fora. Encara es firmen al mes més d'un milió de contractes d'aquest tipus, davant tot just 130.000 de fixos››. Al nostre país ‹‹la taxa de temporalitat s'acosta al 30%, quan a Alemanya està al voltant del 14%, a Itàlia és del 13%, i a Portugal és del 22%. Bèlgica, Holanda i el Regne Unit no arriben als dos dígits. Els experts neguen que, com defensen les empreses, la legislació laboral sigui massa rígida. Els costos de l'acomiadament, apunten, són similars a tot Europa, i fins i tot països com França o Holanda ofereixen moltes més garanties als treballadors que Espanya. La prova és que els empresaris fan milers acomiadaments, més que en qualsevol país europeu. Mercader i Palomeque es queixen que els empresaris espanyols recorren massa a la flexibilitat externa (és a dir, als acomiadaments), mentre que a Europa s'assagen més mesures de flexibilitat interna: de reorganització››.

Quina paradoxa, senyors! Estem cansats de sentir totes les agrupacions, associacions, gremis i col·lectius d’empresaris queixant-se –dia sí i dia també– de que, a Espanya, no hi ha la liberalització suficient en el mercat de treball: de que són caríssims els acomiadaments; de que hauria d’haver-hi més facilitat per la temporalitat; resumint, de que la legislació laboral perjudica les empreses. Doncs resulta que els estudiosos postulen que els qui no tenen fets els deures; primer, per manca de coneixement del propi sector i de carència en els fonaments per portar una empresa i; segon, per la discapacitat per la organització interna i la reorganització, són ELS EMPRESARIS.

Caldria veure quants d’aquests potentats, en un fictici MERCAT EMPRESARIAL, no els tocaria estar a l’atur. Per poca imaginació que fem servir ja divisem els presidents i directors generals d’un munt d’entitats financeres encapçalant la llarga llista d’aturats il·lustres.

I és que, fins ara fa poc, una de les amenaces utilitzades pel capital era el d’estacionar-se als bancs, caixes o asseguradores; dormint el somni de la rendibilitat passiva. Veient com els ha anat als bancs i afins, i la perícia empresarial de molts dirigents, cal preguntar-se si les seves decisions, plantejaments i impulsos inversors no són més a prop de la mentalitat d’un agosarat jugador de la “ruleta russa”. Sí més no, en aquest darrer cas, només ens caldrà anar a enterro si és conegut; la caixa i la corona li posarà la família. Als darrers sepelis, però, els ciutadans ens hem vist obligats a pagar la caixa, la corona, els recordatoris i, fins i tot, alguna vetlla de luxe pels parents pròxims del difunt.

Els qui demanen una flexibilització del mercat laboral haurien de començar per exigir una fiscalització del mercat empresarial. No sigui que, finalment, els nostres diners -els de l'estat que corren a socorrer aquests ensurts empresarials- serveixin per impedir l’ensorrament d’empreses que restin en mans del Freddy Krueger de torn.

El "NO FEM EL CIM" condemna...

2008-11-12T15:54:00.003+01:00

La plataforma “NO FEM EL CIM” ha emès un comunicat condemnat el llançament d’objectes contra Montilla en la visita del passat dissabte a l’Arboç del Penedès.

Demana que aquest fet, aïllat, no serveixi per criminalitzar la Plataforma i disperssi l’atenció “en un intent de desviar el veritable problema” que apunta cap a la “degradació” de la comarca.

Podem llegir-ho a:

http://www.3cat24.cat/noticia/332462/baixpenedes/La-Plataforma-No-Fem-el-CIM-condemna-el-llancament-dobjectes-contra-Montilla-a-lArboc

Correcta reacció –potser amb una mica de retard i que encara no apareix ni a la pàgina web ni al bloc de la Plataforma–. Fins i tot la defensa més legítima té límits que no s’han de traspassar.

Els qui segueixin aquest bloc i d’altres ja saben que alguns discrepem de la línia que marca el “NO FEM EL CIM”. Considerem que del blanc al negre hi ha un ventall de colors magnífics. Però no deixen de ser punts de vista que tenen el seu espai cibernètic. Intentem mantenir (els uns i els altres) el respecte per les opinions oposades i lliurar una batalla, que per molt cruenta que pugui semblar, no passa de la pura confrontació dialèctica. La defensa dels propis arguments no ha de caure mai en l’insult i la desqualificació, i molt menys en accions reprovables.

També hauríem de saber quins actes, quins esdeveniments a la comarca propicien la protesta i el ressò mediàtic que es busquen. Veure que n’hi ha d’altres que no s’ajusten a manifestar-se. Entendre que un col·lectiu, una plataforma, està composta per moltes persones i que, cadascuna, som com som. Controlar segons quines actituds i comportaments. No tot es fer pinya i suma gent. Ja vaig dir que potser va estar un mal moment que, un cop aclarit, no té que tornar a passar.

Parlàvem avui amb un amic (referent a la possible criminalització de la Plataforma) i hem recordat una frase de François Marie Arouet, conegut per Voltaire: “No estic d’acord amb el que vostè diu, però lluitaria per a que pugues dir-ho”.

La borsa...o la vida!

2008-11-10T13:16:00.007+01:00

Un dia va arribar a una petita comunitat caribenya un senyor molt ben vestit que va instal·lar-se a l’únic hotel que hi havia. L’endemà molt aviat, va dirigir-se a inserir un anunci al diari local.

“Estic disposat a comprar cada mico que em portin de la selva per 10$ “

Els pagesos, que sabien que el bosc era ple de micos, van sortir de pressa a caçar-los. L’home va comprar-los tots. Al dia següent, donat que ja quedaven pocs micos a la selva i era difícil caçar-los, els pagesos van perdre tot l’interès. Llavors l’home va decidir oferir 20$ per cada mico. Els pagesos tornaren a sortir corrents de cacera. L’home ben vestit va tornar a comprar tots els micos. La quantitat de micos va seguir disminuint i l’home va millorar l’oferta fins a 25$ El resultat va ser immediat: els pagesos van tornar a la selva. L’home va haver de marxar cap a ciutat i el seu ajudant va dirigir-se als pagesos:

“Mireu la gàbia plena de milers de micos que el meu cap us ha comprat per a la seva col·lecció. Us els ofereixo a vosaltres per només 35$ i quan arribi el meu cap de la ciutat podeu tornar-los-hi a vendre per 50$”

Els pagesos van agafar tots els estalvis que tenien i van comprar tots els micos. Contents de l’operació mercantil, van asseure’s a esperar que el senyor elegant tornés al poble.
Només van veure una gran gàbia de micos comprada amb tots els estalvis de la seva vida.Aquesta és una noció del que és la Borsa i el Mercat de Valors.

Aquesta clarivident explicació l'he trobada a:

http://bruggi-59.blogspot.com/ i l'autor del bloc l'ha extret de:

http://www.emprendedores.es/comunidad/humor/wall_street

Jo n’he sentit un altre, millor dit, me la van exemplificar en un curs sobre Mercats Financers.

En Miquel entra al supermercat amb la llista de la compra. Es planta davant les conserves i ratlla de la llista la paraula “sardines”. Allarga la ma i retira la darrera llauna que hi havia al prestatge. Darrera seu en Josep li diu:

—Perdoni, és vostè qui ha agafat la última llauna de sardines? Avui, tinc un compromís i necessito tenir sardines per a servir el plat que tinc pensat.

En Miquel busca una solució:

—Segur que trobarà algun altra ingredient que pugui substituir la sardina. Miri, aquí hi té: anxoves, cavalla, calamars, cloïsses...

—No m’acaben de fer el pes. Segur que podem arribar a un acord. A vostè li ha costat la llauna 1,50. Jo n’hi pago 2,00 euros i tot això que hi surt guanyant.

En Miquel pensa que pot guanyar, sense fer res, 50 cèntims d’euro que representen un benefici del 33%. No vol abusar d’en Josep i l’adverteix del mal negoci que, segons ell, està a punt de fer.

—Si que pago un terç més –contesta el Josep– però només és mig euro i m’ho puc permetre.

Intercanvien diners i llauna. Seguidament, un home amb aparença de despistat s’acosta on són els dos.

—Perdonin, les sardines estan per aquí, oi?— diu el nouvingut.

—Havien de ser-hi, sí. El cert és que jo acabo de comprar-li a aquest senyor la única que quedava.

—Mare meva. I no saben on en podria trobar una altra. Pagaria el que fos per ella.

En Josep rumia que potser sí que podrà passar amb unes quantes anxoves. Ben mirat, sí li demana 3,00 euros per la llauna, haurà tingut un benefici d’1 euro, el 50% més. Es decideix:

—Miri, senyor...

—Jaume.

—Miri, Jaume, jo no me’n desprendria per menys de 3,00 euros.

—Observant que no en queda cap reconec que és un preu just. Tracte fet.

Mentre fan la transacció en Miquel dona l’enhorabona, primer al Josep pels diners que ha obtingut i, de resultes, al Jaume que ara té un objecte buscat, valuós i, com es veu, de primera necessitat. Caminen cap a la sortida, s’expliquen la jugada i en Jaume valora la gran visió de negoci i la rapidesa en que, els altres, han tret rendiment de una simple llauna.

—Escolta, que passaria si et posessis a la porta del supermercat –on tindràs públic assegurat– i fas el mateix que nosaltres?

—Home, no era el que tenia pensat –diu en Jaume. –Però sembla una oportunitat única. Potser que l’aprofiti.

Efectivament, en poc temps s’organitza un gran rebombori. La llauna va canviant de mans amb celeritat i repetidament. Els que van a comprar al supermercat s’aturen primer a xafardejar el perquè hi ha tanta gent al costat de l’entrada. En veure el funcionament, es forma una cua de compradors que espera torn per obtenir la plusvàlua comprant i venent. La llauna ha arribat als 15,00 euros –la torna ha tenir en Miquel que ha vist clar el negoci i ha repetit– i encara hi ha deu persones que s’esperen a poder oferir preu. S’atura una furgoneta amb l’anagrama de la marca comercial de la gran superfície.

—Sisplau, senyors, deixin pas!— diu el conductor.

Obren les portes i comencen a descarregar dos palets sencers de llaunes de sardines. La cua s’apressa a entrar al recinte seguint en corrua els empleats que tiben el toro.

En Miquel esclata d’alegria. Entra, seguint els altres, per comprar més llaunes que, repetint el procés, el faran ric. Espera, pacientment, el seu torn. Quan accedeix a la pila de llaunes ja no hi ha ningú darrera seu. Veu que la demanda no serà la que esperava; potser el procés no anirà tan de pressa com pensava. Agafa cinc llaunes i...quan mira el preu...se n’adona de l’engany. El preu de les llaunes és d’1,50 euros cadascuna.

Un exemple de com "NO S'HA DE DESFER EL CIM"

2008-11-09T02:02:00.004+01:00

Adjunto la imatge divulgativa de la visita del president de la Generalitat, el molt honorable José Montilla, a l’Arboç exposada a la web del “NO FEM EL CIM”. M’agradaria saber si en els actes de protesta que es demanaven hi havia inclòs el llançament d’ous. Si és que no, espero la puntualització pertinent.

També m’agradaria que algú m’expliques si a cada acte d’inauguració d’una remodelació en un espai arquitectònic, cultural o turístic; en qualsevol nova iniciativa per a promoure nova economia a la comarca –ni que sigui de la que sembla que es vulgui “imposar”– es muntaran numerets d’aquesta mena (deu ser per animar a futurs inversors o per foragitar-los doncs n’hi deu haver de propis i interessats, arrelats al territori).

Tots els avenços de la plataforma en aquest darrer mes amb les signatures i les al·legacions se n’han anat en orris (com a mínim en la imatge). Estan sota sospita de sí es tracta d’un grup organitzat degudament o una colla de brètols incontrolats.

Esperem notícies...

Vine al mercat, Reina!

2008-11-03T00:58:00.004+01:00

Vet aquí que la Reina d’Espanya li preocupa l’avortament, l’eutanàsia i l’anomenar matrimoni a la unió de dos homes (de dues dones no n’he sentit res, de moment estan exemptes). Sembla ser que la separació, el divorci i l’autorització del Vaticà per poder contraure matrimoni quan t’has separat del primer marit, això ja no la preocupa tant; no n’ha fet esment. Té una preocupació, diguem-ne, selectiva. Ja ho veureu.

Alguns s’han afanyat a recordar que, en un país democràtic, la monarquia no ho és de democràtica. Si els monarques hi són, doncs, i mentre hi siguin, que callin. Si no els pots dir el que vols, no poden donar motius de diàleg o controvèrsia.

Teòricament, són el reis de tothom (com els de l’Orient però més cars, que ja és dir), també dels avortistes, dels eutanasiadors i dels homosexuals i lesbianes, estiguin legalment units, ajuntats o com els surti del nap i/o la patata dir-ne (mai més ben dit).

Casi tots els qui viuen de la moma pública s’han afanyat a defensar l’opinió de sa majestat. És clar, té tanta raó... On s’és vist que la gent avorti; per la mort de Déu, no s’entén. Tothom hauria de fer com els seus sagals que no miren prim. És descendència a càrrec de l’erari públic. Poden tenir-ne a dotzenes, si volen; només és qüestió de posar-se a la feina. Ah! I no els hi calen guarderies; tenen servei de mainadera. Enfeinats com estan, tot el dia amunt i avall, en aquest hotels tan luxosos, aquests dinars i sopars tan indigestos. Ai senyor! Quin esforç. És que no ens en fem càrrec.

L’eutanàsia si que fa vesar el got. Mare meua! –que diria un amic meu–. Si tu pots anar a qualsevol –quan dic qualsevol, dic de veritat, qualsevol– clínica, hospital, metge especialista, eminència cercant i trobant tractament, medicació, experiment, provatura i/o solució, l’eutanàsia queda lluny, molt lluny. I si es dona el cas, amagarem el que faci falta i farem el que convingui.

Respecte a la unió de dos homes, dues dones, un home i una dona, una dona i un home, un home i una altra cosa, una dona i una altra cosa i els múltiples numèrics corresponents a cada cas...tant me fot. Mentre els dos o múltiples de cada cosa hi estiguin d’acord que facin el que vulguin. I que li diguin com els vingui de gust.

No ens ho mirem bé i no ho podem entendre. La monarquia: “no és d’eixe món”.

A la mestressa de la Casa Reial no li preocupa la hipoteca doncs el palau ja el tenen pagat de fa dies i sense bonys. Sembla que el van pagar al comptat, sense crèdits. Els fills també estan lliures de carregues immobiliàries. I això que el nen s’ha comprat una unifamiliar aïllada complerta, diguem-ne (que ara, pacientment, va omplint a força de maluc).

En aquest moment, la veritable preocupació d’aquest país és anar al mercat amb el diners suficients per tornar a casa amb la senalla plena. Però, ah nois! Això, a la Reina, no la preocupa. No és el seu cas. Ella surt menjada de casa o va amb dietes pagades.

Recordo l’eslògan de l’ajuntament de Barcelona de fa uns anys: Vine al mercat, Reina!

12 bones respostes a una mala pregunta

2008-11-01T12:37:00.006+01:00

El resultat de l’enquesta sobre la percepció de sí, l’ajuntament de Calafell, va millor o no va millor ha expressat un empat “tècnic” (sobre 26 electors voluntaris). I mira que la pregunta anava en positiu, induint-vos perquè fóssiu bons nois i noies, però es que només penseu en fer sang. En aquest resultat s’hi emparen les següents 12 possibilitats:

1. Han votat 13 socialistes i 13 convergents.

2. La cosa –el 2003– estava tant bé que no es podia superar.

3. No sabíem que havien canviat els regidors.

4. Tant me fa, estic en crisi!

5. Ens referim a l’ajuntament de dalt el Poble, el de la Platja o el de Segur?

6. M’és igual. Jo voto al Parera i, aquest, surt sempre.

7. Han votat 13 càrrecs de confiança de l’anterior legislatura i 13 de l’actual.

8. No volem que s’enfadi ningú.

9. L’ajuntament va millor i nosaltres anem pitjor. La pregunta està mal feta.

10. L’ajuntament va pitjor i nosaltres emigrem.

11. Els polítics no utilitzen Internet. Els únics blocs que es miren el Sánchez i l’Olivella són els del Vilarenc i els del “Gaudir”.

12. Si, home, no...(*)

(*) Resposta més comuna a Calafell. Veure els resultats de les eleccions municipals a les darreres 5 legislatures.

I és que si no hi posem una mica d’humor, estem ben arreglats.

Què, potser, no som cultura?

2008-10-23T16:58:00.005+02:00

El mal temps ha arribat, també, a les entitats culturals. I, com sempre que patim una època de vaques magres, les queixes dels interessats es fan sentir amb més rotunditat i perseverança. Tornen velles discussions per trobar l’equilibri suficient als comptes de les pròpies entitats i també entre elles i la seva relació amb la regidoria de Cultura de cada municipi.

Primer de tot: qualsevol grup de persones que s’ajunti per desenvolupar una activitat cultural –sigui la que sigui– ja mereix consideració. Cal especial esment en les que fa dècades que funcionen (molts vilatans han hagut d’estar-hi interessats per que hagin arribat als nostres dies). També les noves entitats reflecteixen noves ambicions, nous horitzons, noves empaties, nous reptes.

Ningú dubta que les associacions intenten abastar el màxim de l'activitat i això, traduït al nostre temps i en la majoria d’ocasions, vol dir: crear necessitats. Unes, es poden solucionar amb la federació de l’entitat amb d’altres de la mateixa naturalesa obtenint una certa gamma de serveis. D’altres, més d’infraestructura, acostumen a aixoplugar-se en casals, centre cívics, hotels d’entitats o qualsevol altre substantiu adient. En tercer lloc, pel seu normal funcionament, desenvolupen una certa activitat econòmica. Disposen de certs ingressos i atenen materials i serveis referents a la seva idiosincràsia.

En la relació d’ingressos d’una entitat estàndard podem trobar-hi:

- Les quotes dels socis.
- Els possibles ingressos de l’activitat (actuacions, espectacles, cobrament d’entrades, donatius,...).
- Els ingressos atípics, no vinculats amb la pròpia activitat (venda premis d’atzar, gestió de barres de bar,...).
- Subvencions d’organismes oficials.

Una repassada a cada concepte ens donarà a entendre el tarannà de cada entitat i, la combinació de les quatre dades, la implicació de la seva gent, dels socis envers l’associació –a banda del suport que rep de l’ajuntament, consell comarcal, o d’altres institucions. L’apartat de les subvencions mereix una atenció especial. Com sigui que la més propera i podíem dir, casi segura, és la de l’ajuntament de cada poble parlarem d’aquesta en concret. Ja que hem anomenat la crisi i que aquesta també arriba a la cultura, estaríem d’acord en dir que és de les primeres en rebre?. Sigui per un intent de racionalitzar les subvencions o per la recessió, el cert és que totes han minvat i, d’afegitó, ha nascut una oposició frontal a finançar nous projectes.

Com que les entitats les formem gent –que podem anar a votar– no poden dir-nos que no, radicalment. Si més no, ho eviten. Han trobat un sistema (el de sempre, sí) pels més disposats i agosarats –podíem anomenar-lo “extra work, extra money”– que permet ajustar certs pressupostos i la incursió en noves iniciatives. Parlo de les barres de bar a la Festa Major i festes en general. Aquest fet comporta –depenent del municipi– que no totes les entitats interessades poden gaudir de la cessió –no hi ha tantes barres, ni tantes festes– a més que, segons quines i per la seves particularitats, no els hi és possible comprometre’s.

Es cerquen formules, equacions, logaritmes, teoremes, balances de pagaments i cobraments; descripcions d’activitats, matèries primes, perillositat, desplaçament i horari nocturn per esbrinar quina entitat ha d’estar millor posicionada respecta a un altra per rebre el “caramelet”.

Crec que, si tots volem, el sistema pot ser més senzill. Totes les entitats haurien de presentar a la regidoria la memòria de l’exercici anterior, relació d’ingressos i despeses, l’estat de comptes i el pressupost per al proper any (hi ha llocs i entitats que ja es/ho fa/n). Informació que no falti.

Ara bé, una còpia de cada document hauria d’anar a parar a l’ASSOCIACIÓ D’ENTITATS MUNICIPALS. Aquesta nou òrgan tindria la representació de TOTES les agrupacions culturals i seria l’interlocutor amb l’ajuntament en cas de conflicte. Una cosa és que es passegi cada entitat d’una en una pel despatx del regidor/a per veure “sí hi ha res pels Nicolaus” i una altre, anar a defensar quelcom tenint el recolzament de totes les entitats del poble al darrera. Temps hi haurà pel reglament, ja es cercarà la proporció i es dotarà convenientment de contingut (formules, equacions i demés).

Em pregunto, considereu tenir –les entitats– el suficient pes específic a les respectives regidories de cultura? De quina capacitat de decisió gaudiu? Us consulten la programació cultural? I la distribució de les subvencions? Potser hi ha algun afortunat que ha contestat afirmativament a totes les qüestions, malgrat que, el més probable, és que ens faci reflexionar del lluny que som –en cada municipi nostre– de la pluralitat, de la participació, de la solidaritat i de la socialització de la cultura. Això sí, podem treure’n la conclusió que som “l’últim poll que els pica”.

Què, potser, no som cultura?

La crua realitat

2008-10-20T01:41:00.004+02:00

Un post d’en Miquel Casellas fa una aportació molt interessant: ”Tornem a la selva. El poder entre politics i bancs s'ajuden i els demes espavila que ja t'ho faràs. Això és una mica com la postguerra. No et sona al que et deien els teus pares?”.

Primer de tot i pels que no ho sapigueu vull dir-vos que porto vinculat a les entitats financeres des de fa casi 25 anys. L’aproximació que he tingut al món financer és de trinxera pura i dura. He tractat amb centenars de clients i això et dona una visió ample del que, aquest, n'espera d’una entitat, l’objectiu de l’entitat respecte al client i tota l’idiosincràtica de la relació bancària. En vint-i-cinc anys dona per passar unes quantes crisis, unes quantes bonances econòmiques i unes quantes variacions dels objectius, dels productes, de les necessitats dels uns i els altres i de un munt de coses més. No és ara el moment ni tenim temps de fer-les totes. Hi ha més dies que llonganisses, tot arribarà, si cal.

Respecte a la relació entre polítics, bancs i poder, comentar que el capital sempre està a la vora del poder i que l’economia –aquest sistema d’utilització del capital– ens ha deixat participar en el que li ha convingut. Tal com deia en Casellas, els pares ens insistien ,dia sí i dia també, en estalviar. Era una de les principals finalitats: estalviaves per comprar un pis, estalviaves per comprar un cotxe, estalviaves per a un electrodomèstic o pel “retiro”. Va arribar un moment que la cosa va bifurcar-se en dues direccions que entroncaven dos conceptes que podien semblar contraposats. Primer, massa estalvi podia ser perjudicial, havíem de consumir, si ho fèiem les empreses vendrien més, haurien d’augmentar la producció i això beneficiaria una disminució de l’atur i les altres empreses col·laterals a la fabricació dels bens que compràvem. Ho sigui, tots a consumir! En segon lloc, per a solucionar aquest efecte es va posar a disposició del públic en general una ingent quantitat de productes de crèdit: des de targetes a préstecs per telèfon. No importava que els interessos d’aquests productes rondessin, en alguns casos, la usura; ni que atemptessin contra qualsevol principi de prudència. Totes les entitats es llançaren a una carrera de captació de clients en el que premiava la vinculació extrema del prestatari: nòmina, assegurança de vida, de la llar, del cotxe, targetes, teletac, domiciliacions, fons de pensió i tots els serveis inventats. El vestit complert, vaja!

Tot i això, he de dir-vos que soc extremadament crític amb els usuaris d’aquest tipus de facilitats. Ara, s’ha posat de moda treure per televisió persones que no poden atendre les seves obligacions financeres: no poden pagar el préstec de l’habitatge (acostuma a ser el més gros i, conseqüentment, la major dificultat). El comentari és comú: no els havien dit que el préstec podia pujar tant. Aquesta setmana, per TV3, va sortir una parella que no podien pagar la hipoteca doncs s’afegia a la quota del COTXE NOU. En les imatges de la casa podíem observar, presidint el menjador, una televisió de pantalla plana (hem de suposar que relativament nova). Si, nois, he de reconèixer que jo tampoc podria pagar la hipoteca, el cotxe i anar renovant tota la gama marró d’electrodomèstics. Per això...NO HO FAIG. Recordo el que em recomanaven els meus pares; estalvia i quan en tinguis una part, compra-ho.

A la meva vida professional m’he cansat de dir que si i de dir que no, d’aconsellar, d’intentar fer veure als clients si una cosa els hi era accessible o es posaven en un fangal de tres parells de collons. Us estalviaré de relacionar-vos les coses que m’han arribat a dir; des que jo no era ningú per dir-los que havien de fer a que si aquesta entitat no els hi dona, una altra ho farà. Persones als qui demanaves avals –doncs no tenien on caure morts (pobrets)– i que estaven decidits, si calia, a organitzar un autocar d’avalistes per anar al notari i signar el que fes falta. Embolica que fa fort!

Ara, que el cicle econòmic està de baixa, portem tot un trimestre en que les famílies espanyoles TORNEN A ESTALVIAR. Si nois, s’acabat l’alegria, s’acabat la disbauxa. I resulta que, tot i el que hem caminat, la solució sense que ningú ens hagi dit res, l’hem trobat nosaltres mateixos: estalviar. Els que puguin, és clar.

Confiança, especulació i ètica econòmica...

2008-10-19T14:38:00.009+02:00

Arribat el moment actual pot sembla una paradoxa insistir en que, el sistema capitalista, està basat en la confiança. Efectivament, si fem una comanda a un proveïdor partim, d’una banda, de la confiança de que complirà i ens el servirà en les condicions i termini desitjats. D’altra, tenim confiança en que podrem col·locar-ho entre els nostres clients. Així mateix, esperem que atendran el pagament així com el nostre proveïdor confia en rebre el import de la factura que ens girarà. Aquesta roda, complexa, té com a màxima la formalitat del sistema. En moments de crisi, la tresoreria de les empreses pateix i se’n ressenten els compromisos adquirits. Resumint, trontolla la confiança i moltes d’aquestes armelles de la cadena es queden al camí, víctimes del concurs de creditors –tan clar que era el concepte de suspensió de pagaments i ens l’han canviat–. D’altres intentaran frenar la caiguda amb una ERO (expedient de regulació d’ocupació) en la que pagaran el “pato” part dels treballadors. Els menys optaran per la més ètica ampliació de capital.

La diferència entre aquestes tres opcions es puntualitza en qui rep la patacada: en el concurs de creditors, els qui s’hauran de fotre són els proveïdors de l’empresa doncs s’hauran d’esperar fins que l’empresa concursant pugui començar a fer els pagaments. En l’ERO els qui rebran fort seran els treballadors que, o bé poden anar directament al carrer o poden veure reduïda la seva jornada laboral i, conseqüentment, el seu salari. En la darrera, seran els accionistes de l’empresa els qui posaran més diners als fons propis per proporcionar efectiu a l’empresa i que, aquesta, recuperi la seva liquiditat i, de rebot, la seva solvència.

Si fem memòria dels bons moments econòmics de les empreses veurem que, quan succeeixen, dels diners que guanyen no en reparteixen cap amb els seus proveïdors. Tampoc els treballadors tenen millor sou (recordem que en els darrers 15 anys els salaris han pujat, de mitja, una mica per sota de l’IPC). Què passa, doncs, amb els beneficis? Passa que es reparteixen entre els accionistes. Per això parlàvem abans de l’ètica empresarial. En Toni Gallardo comentava en un article la ràpida actuació de dos presidents de bancs anglesos en assabentar-se que, aquell matí, havien estat cessats fulminantment dos altres presidents que havien demanat un ajut suplementari del Govern. A la tarda, ells no van assistir a la reunió amb el ministre d’economia doncs per art de màgia, miraculosament vaja, havien decidit fer una ampliació de capital i posar els diners necessaris ells mateixos. I és que una cadira és una cadira i el demés són punyetes.

En una altre ordre de coses podem fer esment de que la inestabilitat dels mercats afavoreix l’especulació. Des que el món és món que hi ha hagut especuladors i en moments de crisi estan en la seva pròpia salsa. S’ha de comentar, però, que avui en dia hi ha grups inversors que es dediquen a desestabilitzar els mercats borsaris. Els moviments que veiem –tipus ascensor, ara amunt, ara avall, dia si, dia no– no tenen una explicació, o diríem justificació en l’evolució de les notícies diàries i/o previsions econòmiques. En feia referència en Pablo Piquero analista d’Inversis a El Periódico del dia 11 d’octubre. Els governs dels estats –recordem que amb els nostres impostos, els nostres diners– estan injectant liquiditat als mercats. Aquest filibusters d’americana i corbata van treien aquests diners venent les accions que han comprat –de vegades en un parell d’hores– aprofitant les enormes fluctuacions dels valors. Sí els nivells dels selectius (Ibex, Down Jones, Dax, Ftse, Cac, Nikkei) està en mínims històrics tot i entrar aquesta ingent quantitat de diners, on han anat a parar els nostres diners? Resposta: a les butxaques dels filibusters. Pirates de guant blanc.

Sembla doncs que la revisió dels sistema i de les múltiples fugues que se li han observat sigui prioritari, urgent. Podem cercar formules matemàtiques, sistemes de control, normes, reglaments i sancions; sí no formem els nostres responsables econòmics en un altra ordre de valors no haurem fet res positiu ni haurem solucionat res absolutament. I això, amics, ja són figues d’un altre paner.

Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

2008-09-18T16:00:00.005+02:00

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura, que podem anomenar assessor financer, que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo Gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics.

Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.

El CIM, to be or not to be, that is the question!

2008-09-10T18:16:00.012+02:00

Es preveu una tardor moguda al Baix Penedès. Si més no, les declaracions de la gent implicada –en declaracions als mitjans– ho dona a entendre.

Tal com era previsible, comencen les esquerdes als suposats dics de contenció que formaven els polítics favorables a la plataforma “No fem el CIM”. Josep Maria Puigibet, alcalde de La Bisbal ha tirat pel dret i sembla que la proposta del polígon per ubicar-hi la logística de “El Corte Inglés” tira endavant. Les raons de l’alcalde són les següents: “si, home, no...”

Josep M Puigibet - 1a part

Si encara no enteneu per què la consideració popular dels polítics està a l’alçada del betum, qualsevol de les gravacions que volten per Internet de l’entrevista amb Puigibet, us ajudarà a entendre-ho.

Josep M Puigibet - 2a part

A veure, la política necessita adaptar-se a les circumstàncies socials i econòmiques. Efectivament, segons les necessitats dels nostres conciutadans haurem de ser més sensibles amb les noves mancances que els aniran sorgint. També, depenent dels cicles econòmics, podem ser més o menys generosos amb els recursos destinats a l’estat del benestar. Estem parlant d’evolucionar segons certs paràmetres i és així des que el temps és temps. En el que hem d’estar alerta –que diria el Monegal– és en que els polítics canviïn tan fàcilment de principis. Una de les característiques dels humans és la capacitat de prioritzar en una escala de valors. Així, donem més valor a la família que als amics, la salut per sobre d’altres coses. Tot plegat, afegint-hi qualitats humanes i distribuint-les graó a graó ens forgem fins a ser millor persones. Sobre aquests valors –que han generat costums– s’han forjat les lleis que ens protegeixen i alhora ens responsabilitzen. Dels qui les transgredeixen en diem delinqüents. Hi ha normes –que no lleis– de la moral i l’ètica que ajuden a l’home, no tan ha controlar-se si no, a progressar com a persona. Als individus que s’allunyen d’aquestes normes se’ls pot anomenar transgressors morals.

El que no s’entén és que un alcalde –suposat exemple d’esquerres, republicà i catalanista– es presti a canviar el destí dels bisbalencs i de la comarca depenent d’un cicle econòmic. Si un d’aquests cicles pot durar vuit anys (com a molt) aquest senyor hipoteca una part dels sol del Baix Penedès durant dècades i dècades.

Jordi Sánchez - 1a part

A l’altra banda i trobem al president del Consell Comarcal, Jordi Sánchez. Obrant en nom del Consell no desaprofita cap oportunitat per mostrar-se amic del CIM i lloar-ne les virtuts. Si el Consell Comarcal del Baix Penedès, els ajuntaments que el configuren, són en majoria contraris al polígon, que hi fa aquest senyor fent doctrina a favor? Moralment, no hauria de dimitir? Si tens un conflicte moral, pots viure COBRANT de les dues bandes? Es veu que, si ets polític, sí. Ara bé, hem tingut ocasió de veure com se l’ha intimidat públicament i de com se l’hi ha impedit realitzar actes relatius al Consell Comarcal. Sota quina bandera i sota quins ideals es pot menyspreà els drets dels altres? Permeteu-me dir que aquest tipus d’accions diuen ben poc a favor de qui les acompanya i de les raons sota les que, teòricament, s’emparen. He vist les imatges a Internet i, si no sabés de que va, les relacionaria amb qualsevol aldarull d’una república “bananera” o d’un típic llogarret de la Catània siciliana.

Jordi Sánchez - 2a part

En front l’actitud d’en Jordi Sánchez hi trobem la dels integrants del “No fem el CIM”, darrerament emparats en un ambient i comentaris bucòlics. Sabeu que passa? Que si els números no els fem servir amb rigor no serveixen per a res. Parlar de la mitjana de llocs de treball per hectàrea és ridícul si s’utilitza per dir que encara en tenim massa, de llocs de treball. Ai senyor! Algú ha provat a comparar-ho amb d'altres sectors perifèrics equidistants de Barcelona? Potser ens quedarem amb un pam de nas! En un altre apartat comuniquen que la Generalitat té prevista la construcció de 2.400 habitatges i que a 1 o 2 possibles treballadors per família ja donen els 3.600 llocs de treball que donaria el CIM. Ah, molt bé! Què voleu dir? Què si no es fa el CIM no faran els 2.400 habitatges? Així, podem dir que no cal que facin habitatges protegits per que, en realitat, el que fan és augmentar l’atur de la comarca? De boixos!

Pau Batlle - 1a part

Articles, posts, comentaris, entrevistes, declaracions explicant el que no volem, poques propostes. Enrocats i a veure-les venir. Fa temps vaig fer una pregunta que encara ningú ha contestat: de debò ens pensem què, distant només 60 quilòmetres de Barcelona, no ens pot esquitxar res? No ens en dona cap idea la voràgine de l’estiu, dels cap de setmana?

Pau Batlle - 2a part

S’insisteix molt en evitar un barri metropolità perifèric. Si? Com? Si ja el tenim! La comarca del Baix Penedès, per a la majoria d’opinions que llegeixo, comença de Bellvei en amunt.

D’altres proposen crear un Pla Director Urbanístic abans del Pla Director d'Infraestructures com si el Baix Penedès fos un solar, sense res ni ningú, a punt per a col·locar-hi el "Mecano" i el "Playmobil". Es demana una moratòria; al país de l’especulació, una moratòria!

Els que s’il·lusionen amb preservar l’agricultura els suggeriria que donessin una ullada a la política agrària de la Comunitat Econòmica Europea. Creixen els latifundis com a únic mitja de subsistència empresarial, tendència a l’especialització i el monocultiu, podent arribar a l’arrencada de segons quin tipus de planta, arbre o arbust (amb subvenció o sense). Tot donat per l’efervescència dels països emergents i, és clar, la seva mà d’obra barata que esmicola els nostre preu final del producte. Va nois! Qui li vendrà el terreny al veí, baratet, sempre que ens juri i perjuri que serà per conrear-lo? Qui estarà a punt per anar a fer la pluriocupació si la collita no dona prou per mantenir la família? Qui arrencarà els ceps –si ho mana la CEE– i anirà canviant de cultiu depenent de la demanda?

La decisió no és gens fàcil, tots ho sabem. Però, sisplau, no ens pensem que tancant els ulls ja no estem en perill. Som on som; massa a la vora de la capital. Negociem un CIM a la baixa (ara ja n’hi haurà una part a La Bisbal) amb contraprestacions socials, assistencials i ambientals. Proposem una ruta de turisme rural (ara seria el moment d’exigir les subvencions) vinculat al mon del raïm, el vi i el cava. Bescanviem-ho per obtenir un paper preponderant i decisori en l’execució del Pla Director Urbanístic i del Pla Director d’Infraestructures viàries, ferroviàries i LOGÍSTIQUES, amb majoria d’agents socials propis.

Per molt que salteu, a l’interior, no veureu el mar i, a la costa, la majoria no saben de quin color són els pàmpols. Fem comarca d’una vegada per totes, cohesionem-nos, per un projecte comú on defensar les inquietuds de la majoria. Perdoneu que sigui tan franc però, si no fem un esforç per convertir-ho amb un repte per a tots els municipis del Baix Penedès és un cas perdut.

R.I.P.

P.D. Els títols i les imatges dels talls de veu són extrets de Youtube

Visitant l'Expo 2008 (III)

2008-09-09T00:49:00.008+02:00

Tot i la carència de la targeta que acompanya la cadira de rodes us he de reconèixer que la gent...és bona. A molts llocs em van deixar passar sense ni tan sols demanar-me-la; fins i tot, amb el seguici de cinc persones que formaven el grup. Quan et trobaves a la porta un voluntari el percentatge de probabilitats que et diguessin que no podies entrar augmentava considerablement. Si el responsable de fer respectar les normes era una persona del país que anaves a visitar era molt més fàcil entrar. De vegades “som més papistes que el Papa”.

Així, vaig visitar forces països. Entrem a Lituània. Una pista de ball està envoltada, en segons quins llocs, d’una cortina d’aigua que cau del sostre. Aquesta va canviant, esporàdicament. Alguns nens juguen a veure si el tram plujós canvia i els dona un ensurt, mullant-los. Al costat, un bar amb dues pantalles planes. En una, basquet, l’esport emblemàtic de la república bàltica. A l’altre, imatges del país. Res més. Com aquest, hi ha força països que s’ho haurien de fer mirar.

Senyor comissari de l’exposició: si l’èxit era adjacent a la participació del màxim d’estats sense cap criteri qualitatiu, ho ha aconseguit. Ha portat 100 països dels quals en 10 hi ha passió per entrar, uns altres 20 que fan patxoca i els altres 70 que hi han posat el nom. Resultat: 80.000 persones diàries que volen veure 30 països. Si dividim...hi ha d’haver-hi cua per força.

D’altres, però, et sorprenen pel bon gust. És el cas del Marroc. Amb dues plantes, predominant l’aigua que reforça el sentit i pertinença a la mostra amb l’estimació i respecte d’aquest poble per aquest flux natural. Una olor forta, d’espècies, et trasllada el sentits. Palmeres envolten la font; catifes i pubs dispersos et conviden a seure una estona i badar en les pantalles que emeten imatges de festes i reunions familiars on els dolços amb sucre i ametlla en són amfitrions. Al pis de d’alt pots veure-hi una sala, una haima d’aquelles on s'hi pren el té, il·luminada de llum crepuscular. Et venen ganes de entrar-hi i demanar-ne un. Unes cintes impedeixen el pas juntament amb un vigilant atent però enèrgic. Una senyora li insisteix, una vegada i una altra, en pujar per l’ascensor (aparentment sense cap motiu, doncs cap n’hi dona). Ell no afluixa i li indica les escales. En quedar-nos sols al interior ens etziba un: “la gente es la hostia”. Simpàtic però contundent.

Sempre m’he entès millor amb els/les holandesos/es que amb els alemanys. El noi que està a l’entrada del país dels canals ens deixa entrar a tots sense cap problema. Fa cara d’estar per sobre de tot; o bé d’estar-ne fins allà de tot. Me’l imagino comptant els dies i les hores que falten per clausurar l’exposició, somniant en tornar a aquell seu temps inclement, el fred i la neu. L’estand d’Holanda és –com a casi tots els llocs on aquesta gent exposa– una lliçó d’originalitat i austeritat positiva. En una pantalla que projecta a la paret del davant i al mateix terra de la sala guanyant superfície i angles de visió. L’aigua, el gran amic i el gran enemic dels Països Baixos. Revisen la política de sedimentació que els hi ha permès guanyar terreny al mar. La veu de Cruyff en el paper de comentarista et recorda que han patit grans inundacions pels rius que la travessen i que, la dècada dels 50 del segle passat, una de sola va fer més de 1.000 víctimes. Poca pela però molt ben invertida, si senyor!

Arribem a una filera de persones que es cargola sobre si mateixa una vegada i una altra: Japó, una de les estrelles de l’Expo. La cua és de més de 3 hores segons indica el cartell corresponent. Preguntem i, ja només per les persones discapacitades, l’espera és de 50 minuts. Passem de llarg amb la intenció de provar-ho a la tarda.

En un pavelló hi trobem tots els països del Carib. Distribuïts en una mena d’oficines: agències de viatges amb informació turística. Fulletons a les taules i fotografies a les parets. Imatges idíl·liques formant un conjunt pobre de solemnitat. El de Jamaica una mica més treballat i amb imatges i retalls de premsa d’Usain Bolt, campió olímpic de 100 i 200 metres lliures. La música vol suplir les mancances però no s'hi veu capaç. La sorpresa és, però, a l'entrada. Un escenari circular en el que et situes al mig -tot pasant-hi- et desferma una tempesta tropical. Les parets que t'envollten hi reflexen un film d'una platja caribenya qualsevol. Casi imperceptiblement, tot comença a canviar. El vent xiula enfurismat i simula un cicló tropical i la pluja inclement ruxa les parets que ara s'han enfosquit pels nubols que formen immenses columnes de vapor d'aigua. Després de la tempesta...arriba la calma. Sortim tots despentinats. La gent som una mica innocents. N'hi ha que quan comença a bufar el vent corren cap a la sortida...deuen ser de la secta del perruquí.

És hora de dinar. Tenim tres possibilitats. Restaurant a 50 euros de promig per cap. Autoservei amb pasta, plat de carn o peix i postres d’uns 15 euros de cost. Entrepà calent o fred al carrer 3’30 euros a afegir-hi el cost de la beguda. Ens decidim per l’autoservei doncs valorem el poder triar i l’aire condicionat del local que ens acull.

Digui'm que li dec, que haig de marxar!

2008-09-02T16:00:00.005+02:00

Aquest post és en relació amb l'escrit per en Toni Gallardo al seu bloc. Podeu llegir-lo a:

http://tonigallardo.blogspot.com/2008/09/garzn-entra-en-la-memria-histrica-quina.html

Garzón ha demanat un llistat dels enterrats a les diferents fosses procedents de la Guerra Civil. Un cop la tingui veurà si en fa alguna cosa, si emprèn accions. La revisió de la memòria històrica és un fet pruent doncs part de la gent a qui podria afectar encara és viva i els beneficis que van obtenir de la seva fidelitat i col·laboracionisme són als comptes corrents i registres de la propietat a nom dels seus hereus. No fos que les responsabilitats derivin a la via civil i els hi costi uns quants calerons.

El pacte de la transició podria definir-se, per qualsevol observador independent, com un xantatge encobert. El poder estava copat pels mateixos que tallaven el bacallà amb Franco. Van pactar el “canvi de règim sempre que ells pugessin menjar de tot”. Només cal que, avui, mireu els cognoms dels membres dels consells d'administració de les principals empreses espanyoles (i d'alguna multinacional) i veureu que sonen a "rancio abolengo". Si hi ha algun indecís podeu revisar l’article de la Constitució (que per cert, Joan Carles I encara no ha jurat) que diu que el cap de les forces armades és el rei. “Atado y bien atado...”

Als observadors polítics els hi preguntaria si, el recomanar de no posar-s’hi és per mandra o per justícia. M’explico: els humans tenim una esperança de vida d’uns 80 anys (ara per ara). Si pels motius que siguin no jutgem les conseqüències de segons quins actes, anem ven arreglats. Ja ens podem anar preparant per una pila de: “agafa la cartera i fuig”. Potser val la pena cometre qualsevol delicte –sempre que tinguem la paella pel mànec– si el fi és preservar el patrimoni familiar i mirar de fotre el del veí? Senyors, estem parlant d’un genocidi ideològic i cultural acompanyat d’una repressió persistent i cruel. Si girem la mirada cap una altra banda, no estem dient que pot tornar-se a fer sense cap problema? Als qui encara han sentit o senten, a casa seva, les carns de la família esqueixades pel franquisme, els hi diem que s’ho mereixien, que als seus morts no cal plorar-los? Que per a ells no hi ha justícia? O millor encara, que la justícia és per aplicar-la,només, a uns; per a d’altres no, doncs tenen i tindran “patent de cors”?

Es cert que la carrera judicial del jutge mediàtic per excel·lència ha fruit d’èxits notables i de derrotes doloroses, algunes d’elles per deixadesa administrativa. Malgrat això, la popularitat del jutge de l’Audiencia Nacional no se n’ha ressentit excepcionalment. Precisament Garzón ha acceptat de incoar diverses causes judicials contra dictadors (Xile) i botxins i torturadors (Argentina). Les protestes i comentaris dels sectors més reaccionaris dels països afectats ha estat sempre amortida pels nostres mitjans de comunicació: “Com és possible que, Espanya, es manifesti valedora dels drets humans i vulgui jutjar els nostres si encara no ho ha fet amb els seus?” Han passat 33 anys i no hi ha cap condemnat per la seva implicació en l’anterior règim. Déu n’hi do!

Escolteu! ...que ara fa poc van renyar un senyor gran per què es passejava per una sala del Congrés de Diputats amb una bandera republicana! Que fa només uns mesos que van aprovar la llei de memòria històrica! Que aquesta llei podríem anomenar-la de l’amnèsia històrica, si més no, parcial! Que encara hi ha símbols i museus franquistes (no d’informació, d’apologia) per a molts racons –fins i tot places– de la geografia espanyola! Que hi ha associacions franquistes rebent subvencions estatals!

De que hi ha por? Que potser iniciant una revisió del “per què de tot plegat” els sectors monàrquics tenen por de que la “moma” trontolli?

En fi, si volem, podem dir que hi ha coses més importants a les que dedicar els nostres esforços i diners. Potser sí però, sisplau, aleshores no ens queixem de manca de sentiment de país, de crisi de la solidaritat ni de falses unitats de no sé ben bé que collons s’ha d’unir. En aquests moments et ve de gust acabar-ho amb un: Sisplau, digui'm que li dec, que haig de marxar!

Visitant l'Expo 2008 (II)

2008-09-02T00:18:00.003+02:00

Ahir us vaig deixar al peu del telecabina; instal·lació exemplar: moderna i fluida. Les cabines (per a un màxim de 8 persones) disposen d’una gran superfície envidriada que permet observar des de qualsevol punt. Impressionants vistes passant sobre l’Ebre (en algun punt a 150 m d’altura) i de tota l’exposició. Pots observar els pavellons més emblemàtics i veure que l’espai utilitzat és considerable. Avistes, com faria un ocell, el pont que dona entrada al recinte pel sud, d’un disseny espectacular, d’aspecte metàl·lic i amb un estil modernista de traçades llargues que contrasta amb les línees arrodonides dels falsos sostres dels edificis. Tens la possibilitat de veure l’exposició com un tot i et sobta una mica la ubicació del Palau de Congressos i la Torre de l’Aigua, en semblar allunyades de la resta del conjunt.

En arribar a l’altra banda, observem unes llargues cues davant de les taquilles. Innocents de nosaltres, ens pensem que al haver donat les entrades per a l’accés al telecabina (és el mateix tiquet) ja som dins i no haurem de passar pel sedàs. Error greu, sortim de l’estació de l’aeri i ens adonem de que hem de fer cua igual. Passats deu minuts, resolem la incògnita: s’han espatllat diversos ordinadors i dos empleats, manualment, passen una per una totes les entrades per un lector de barres portàtil. La gent es comença a esverar, massa temps d’espera. Fan passar els discapacitats per una porta més ampla –no podem passar pel torn giratori– juntament amb la gent que porta cotxets de nen. El fet produeix un col·lapse que els taquillers improvisats porten amb una aparent tranquil·litat. Sort que he portat la cadira de rodes de casa; les que et cedeix l’organització es donen a l’entrada sud, la del pont tan maco. Ara queda força lluny. Ja som dins i ens acostem a la Torre de l’Aigua on la gent que s’espera és ja considerable. Decidim anar fent via cap els pavellons i a veure si trobem un “fast-pass” (et permet accedir als estands dels països i espectacles sol·licitats sense esperar-te en el període de temps que t’assenyala el passi). El primer que trobem té quatre pantalles (com si fossin quatre aparells). Els entreveiem entre l’eixam de gent que ens ha passat al davant pensant el mateix. Decidim fer via, anar veient coses i cercar uns altres fast-pass més endavant.

En el grup del principi, entrem a l’estand de Telefónica. Al fons de la sala hi ha un conjunt de diverses piles de: cossis, gerres, gots i papers rebregats (tot de colorins). Un dels nostres diu que, sens dubte, deu tenir un significat. L’hostessa s’acosta i aclareix que la “simbologia” és la següent: els cossis, per recollir l’aigua, les guerres per guardar-la, els gots per prendre-la i els papers per eixugar-se. Recordo que al Guggenheim de Bilbao vaig veure una exposició d’Anselm Kiefer. Constava d’uns grans trossos d’escala, fetes de ciment armat en un motllo, sense cap acabat, trencades, apilades desordenadament i alguna de penjada del sostre. La diferència amb la resta de l’obra que es mostrava era tanta que, tot i tractar-se d’unes peces en propietat, ara no les veureu al museu bilbaí. Amb algú li deurien picar el bitllet.

A veure, una cosa és l’art que gaudeix d’innovació, treball, tècnica i exponent de cultures i una altra cosa una presa de pel. Si amb algun empleat del comissari (o a ell mateix) li han colat en un “pack” una deixalla intel·lectual, és el seu problema. Però, sisplau, que no posi un pobre voluntari a explicar arguments d’una classe de P3. Darrera nostre, uns senyors que van rebre la mateixa dissertació se n’hi van enfotre bastant, fent-li preguntes sarcàstiques demanant que els hi amplies el significat artístic del conjunt (pobre, no s’ho mereixia).

Sortim i entrem de diversos països. És el migdia; a l’exterior hi ha un espectacle al carrer que discorre pel passeig central. El sol cau en vertical i la vela que intenta, tímidament, emparar els espectadors es mostra insuficient. Els pobres actors deambulen amb les disfresses que d’una banda els cobreixen del impacte directe del sol i d’altre encapsulen els seus cossos desfermant la temperatura interior. Juntament amb els decorats mòbils transmeten un gran simbolisme, sempre referit a l’aigua. La interpretació, però, no és gaire lluïda i la gent, en acabar, s’esfuma ràpidament cap a qualsevol pavelló on es pugui amagar.

Te’n adones que hi ha una sèrie de països on la cua és monumental. Bé, com que jo amb la cadira puc entrar a tots els llocs com si portes “fast-pass”, ens organitzem per que a cada un m’acompanyi un “assitent” diferent. Triem Alemanya que, per la gent que hi ha esperant-se, deu ser bonic. La noia de l’entrada (rossa i molsuda), amb un somriure, em demana la targeta que es dona amb la cadira de rodes. Li dic que jo me l’ha he portada de casa, la cadira. Ella insisteix que li és igual la propietat, que a l’entrar m’havien de donar una targeta per poder entrar jo i l’acompanyant per a les entrades ràpides. Tanco els ulls i m’imagino com, a l’entrada de l’Expo, dos cossos cauen fulminats per un llamp: els dos taquillers, amb el cacau que tenien muntat, s’han oblidat de facilitar-me la targeta salvadora. La germànica (de país que no de parentiu) em diu que haig d’anar a l’entrada o al punt d’informació (al costat del pavelló d’Espanya) per aconseguir-la. Em trobo equidistant dels dos llocs; els déus m’han abandonat. Provo de que sigui comprensiva doncs no deixa de tractar-se, merament, d’un paper: "Jordi, sembles tonto, intentar convèncer una vigilant alemanya és d’una dificultat similar a que el ministre Solbes t’inviti a cafè".

Visitant l'Expo 2008 (I)

2008-09-01T01:40:00.004+02:00

El passat 26 d’agost vaig anar a l’Expo 2008. Us he de reconèixer que, ja des de fa temps, he llegit els comentaris a la xarxa de la gent que l'heu visitat. Davant de la “divisió d’opinions” –que seria un terme taurí– vaig decidir descobrir-la intentant no veurem influenciat per la lectura de les vostres opinions.

He d’advertir-los que soc discapacitat físic i que això en un esdeveniment d’aquestes característiques té més avantatges que inconvenients (ja ho veureu), si més no a priori. Per a distàncies mitges i llargues utilitzo una cadira de rodes de viatge (una més petita que les normals).

Decidírem amb la meva esposa, un fill i amics (total cinc persones) de viatjar amb l’AVE: novetat i comoditat a parts iguals. Vaig fer la compra dels bitllets per Internet deu dies abans –sense cap problema– omplint els apartats corresponents a l’“atenció al viatger” per preveure possibles graons a l’accés al tren. He de dir-vos que el servei de Renfe és correctíssim fins al punt d’enviar-te missatges SMS al mòbil donant-se per assabentats d’horaris i serveis que necessitaràs. Això és deu a que els combois actuals no són accessibles a peu pla (o són només els nous models). El personal de les diferents estacions ho té per la ma i és senzill i ràpid d’utilitzar (una plataforma que s’enlaira fins al nivell del tren).

Al mateix temps de l’adquisició dels bitllets de tren ho vaig fer de les entrades de l’Expo. Vaig enviar un correu electrònic per sol·licitar informació sobre si l’exposició tenia cadires de rodes de tracció elèctrica (els meus acompanyants que, servicials, sempre volen ajudar-te empenyent la cadira t’ho agraeixen d’allò més). Som a 1 de setembre i, hores d’ara, encara espero la resposta. Al moment, vaig rebre un acusament de rebuda del meu correu dient-me que enviaven la meva consulta al departament corresponent però: o no l’han trobat o deuen tenir molta feina. Un cop dins l’Expo, us haig de dir que vaig veure’n d’aquestes cadires. Acostumen a ser de lloguer (cedeixen cadires de rodes lleugeres de forma gratuïta) i el preu no acostuma a ser gaire “solidari” però no us en puc informar del tot doncs no he rebut contesta.

Bé, ja som a Saragossa-Delicias. Sortim de l’estació i ens informen d’uns autobusos (molt adients i manejables, d’una allargada la meitat dels standard) que porten de l’estació fins al telecabina (varem agafar aquesta possibilitat) i continuen fins la Torre del Agua, prop d’una de les entrades al recinte. El primer autobús que arriba diu que la plataforma per accedir al vehicle està espatllada però que no hem preocupi “pués le subimos, en un momento...en vilo”. En aquests autobusos i viatja el conductor i una d’hostessa que t’informa de les parades i horaris. Agraeixo l’ajuda però, interiorment, voldria dir-li a aquell senyor –tan amable– que no soc un “bolso” que se’l pugi o baixi. Si hi ha un mecanisme als autobusos és per a evitar els efectes “guagua” i haver de violentar ningú. Podria dir-me que m’esperi al proper autobús, que s’ha espatllat fa un moment, que el portarà a reparar avui mateix i llestos. Quan parlem de les diferències amb els països més avançats estem parlant d’aquest tipus de conceptes i situacions, de preveure-les.

Incapaç de rebutjar l’ajuda d’aquell bon home i en veure’m incapaç d’explicar-li aquesta característica de qualitat del servei accepto l’ascensor a força de múscul que m’ofereix. Només som els cinc de Calafell al vehicle. En girar la cantonada veu un grup que s’espera a la vorera. Complidor diu: “No nos toca a nosotros però vamos a recogerlos”. S’atura i aquelles 20 persones intenten, les darreres per la força, pujar a l’autobús. Estem com en una llauna de sardines. L’hostessa prova a dir que, tots, no hi caben. És una hostessa molt innocent: comencen a prémer un cop i un altre fins que totes les sardines estan a la llauna. L’hostessa, però, es queda fora doncs no hi cap una agulla. El conductor s’indigna i baixa, apressadament, del seu seient (l’únic que pot moure’s doncs els altres estem comprimits i immobilitzats). Crida que si hi ha d’haver-hi algun problema ens farà baixar a tots del vehicle. Qui és el maco que li diu que l’únic problema és ell? No era una parada de la seva ruta però s’ha empescat en carregar allà on no devia. Tots riem de la situació. Cobrim sense novetat els 500 metres que ens queden fins a l’entrada del telecadira. Aleshores se n’adona que no ha col·locat els passatges segons l’ordre de sortida. Resultat: han de baixar tots per poder abandonar, nosaltres, aquella ventura. Nerviós, s’apressa en baixar la cadira de rodes. La resta a dalt una altra vegada. Els veiem allunyar-se en la distància, amb els ulls ben oberts i la ma aixecada. Arribaran sense novetat al seu objectiu o el patró de l’autobús els hi té preparades noves sorpreses, proves d’esforç i fregaments massius?

Ajuntament de Calafell: millor o pitjor?

2008-08-31T14:20:00.002+02:00

Un cop tens una edat entens que les situacions ideals no existeixen. De voler una cosa difícilment assolible en diem “fer la carta als reis” i de la persona que hi escriu massa sovint: un “somiatruites”. A això, cal afegir-hi que cadascun de nosaltres faria les coses d’una manera concreta. Ens costa molt posar-nos d’acord i a les eleccions acostumem a votat “el menys dolent”.

Cercar la perfecció –ni que sigui la nostra particular– té el seu mèrit i mereix el respecte de tothom. Dona a entendre que hi ha camí per recórrer i voluntat de millora. Darrerament, la Calafellesfera va curulla de crítiques a l’ajuntament. No és d’estranyar, doncs cada dia descobrim incongruències, mancances i/o noves i/o reincidents necessitats.

Malgrat que som un conjunt de particularitats sí que podríem buscar uns paràmetres que ens permetessin arribar a certes conclusions. Més que res, per tenir una idea general de si el nostre municipi va a millor, està estancat o baixa pendent avall. No parlo de si prioritza el, per a nosaltres, més important; si més no, la sensació de si les coses estan millor que la passada legislatura o sí amb l’anterior pacte CiU-ADM es rutllava més eficientment.

Certament que la utilitat és més que dubtosa, que la representativitat és molt limitada i tot un munt de “peròs” més. Malgrat tot, no deixarà d’insinuar una tendència.

Tragèdia i drama...

2008-08-21T00:35:00.003+02:00

Avui s’ha produït una nova catàstrofe aèria. Més de 140 persones han perdut la vida a les proximitats de Barajas, a Madrid. Passades les 3 de la tarda la noticia s’ha estès pels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot ha seguit el curs d’una notícia d’aquesta envergadura. A partir d’aleshores ha seguit uns esdeveniments que, si bé darrerament segueixen una línea habitual, no són ni de bon tros: normals, ètics, humans ni racionals.

Cadenes de ràdio i televisió substituint la seva emissió anunciada per a donar imatges i comentaris de l’accident. Repetició una vegada i una altra dels mateixos comentaris, les mateixes seqüències, els mateixos personatges: angoixats, desesperats, desinformats, sobrepassats per la tragèdia.

Desenes i desenes de “periodistes” en un intent patètic per conquerir l’entrevista amb el/la: espòs, esposa, fill, filla, mare, pare, avi, avia...parent que –totalment fora d’ell mateix– arriba als hospitals i punts d’informació amb un patetisme colpidor en no saber on han d’anar, que han de fer...que els espera.

De tant en tant –cada dues hores aproximadament– “alguna” notícia nova, un nou intent per mantenir la corda tensa. Mentrestant, hem patit una vegada i una altra, aquelles imatges inconsistents, moltes vegades sense cap informació, sense cap valor, ni informatiu ni documental.

Un intent penós de voler-te fer sentir, de qualsevol manera, un dolor que pots entendre però no pots plorar. A qualsevol de nosaltres se’ns posen els pels de punta en pensar una desgràcia per un dels nostres. No calen programes d’hores i hores veient voltors cercant la carronya sentimental d’unes persones que, desesperades, roden com a baldufes pendents del destí d’aquell esser proper. “Gurús”, informadors de plastilina buscant-te una vegada i una altre, provant d’induir-te a un sentimentalisme fàcil, mal·leable, suggestiu i banal.

Tota aquesta faràndula s’ha establert, darrerament, en qualsevol catàstrofe; sobre tot s’hi ha terrorisme pel mig (què no és el cas d’avui).

Sembla que a moltes cadenes els ha salvat aquesta tercera setmana d’agost on sempre costa d’omplir de contingut.

Casualment, he trobat a Internet que per setmana Santa del 2007 van morir en accidents de trànsit més de 100 persones. Més de 100 el 2006 i el 2007. Només el 2008 s’ha reduït a 63 morts en el mateix període. Malgrat tot, si conduïu per a qualsevol autopista els cartells informadors us faran saber que, al llarg d’aquest any, les persones que han perdut la vida –només a les carreteres catalanes– sobrepassa els 200 morts.

Sí nois, desgràcies en passen a tot arreu i a tot hora. Qui és l’il·luminat que decideix en què ens hem de preocupar i en què no cal. Aquesta manca aparent de criteri –de criteri induït– fa sospitar que, a la llarga, estarem immunitzats per a qualsevol contingència, com a soldats preparats per la guerra informativa de quatre desorganitzats mentals, incompetents i programadors frustrats.

Si més no, una abraçada sentida per a tots aquells que avui ploren per un motiu digne, reflex d’un sentiments, un dolor tot sovint inexplicable en notar un espai vuit on, fa unes hores, podies acariciar un esser volgut.

M'assento una estona...

2008-07-27T13:39:00.006+02:00

Està molt bé que la gent puguem dir la nostra. Només faltaria. Ara tenim aquest mitjà magnífic que són els blocs; ràpids i fàcils d’utilitzar.

La diatriba de la segregació de Segur ha enganxat de seguida. Molts hi hem ficat cullerada. S’han donat opinions diverses i valentes i s’ha mantingut una correcció i un respecte lloables. El tema és d’una gran sensibilitat i en diverses vessants els sentiments estan a flor de pell.

Parlo per mi i expresso tan sols la meva opinió: no vull anar més lluny. Crec que, ara, no és el moment de donar ales a aquest debat. Si les reflexions que hem expressat prenen el camí dels mitjans de comunicació –sigui ràdio, setmanaris comarcals o d’altres– les conseqüències són imprevisibles. Pot dir-se que l’opinió de la ciutadania és sobirana, que el diàleg sempre afavoreix la convivència i que el que hagi de ser, serà, tard o d’hora. Tot enaltidor i molt maco.

Aquests comentaris que ENS dirigim, si es popularitzen, qui ELS acabarà dirigint?

Em sembla veure gent molt entusiasmada en una cosa que, cas de produir-se, no deixa de ser la confirmació d’un fracàs col·lectiu. Em sembla veure més curiositat en la consumació, en la justificació i en la viabilitat, que en el perquè s’ha produït. Deia el savi que “qui no aprèn de les situacions les tornarà a reviure”.

Potser els qui postulen per la segregació tenen tota la raó, és un encert i anticipen la solució ideal. De vegades, es dona voltes i voltes a un problema quan la resolució és evident.

Hi ha qui pot pensar que, aquest plantejament, comporta amagar el cap sota l’ala. Bé, buscar el moment de fer les coses també és important. Hem patit unes darreres legislatures municipals convulses i no són el millor marc per qüestionar el model de poble (com deien a l’”Un, dos, tres”: “hasta aquí puedo leer”).

No pretenc dir a ningú quan ha de parlar de quelcom, me’n guardaré prou. Si més no, puc deixar de contribuir-hi (tampoc no es notarà).

Segur, nucli o ajuntament

2008-07-23T21:29:00.004+02:00

Hi ha la calafellesfera remoguda per vents segregacionistes. És un dir. Diferents articles fan referència a les discriminacions –reals o suposades– que pateix el sector, barri o nucli de Segur. Com sempre que es toca un assumpte com aquest surten les balances fiscals (tan de moda), el deute històric, l’origen –tipus western– de la urbanització de Segur...

Per fer-vos-en una idea de les opinions, podeu llegir:

http://segurdecalafell.blogspot.com/2008/07/busca-las-77-diferencias.html

http://calafell2008.blogspot.com/2008/07/carta-al-director.html

http://xivarri.blogspot.com/2008/07/mha-fet-decidir-escriure-aquestes.html

Tot plegat dona a entendre que hi ha gent que no es troba còmode amb tal com s’estan fent les coses i, el pitjor de tot, que no creu que es puguin adreçar. Al primer dels links podeu observar-hi una enquesta on se’t pregunta que és el què més necessita Segur. L’opció més valorada és la d’”UN AJUNTAMENT PROPI”. Clar i català.

És curiós que en varis dels comentaris es fa esment què, aquest sentiment de menys tinença, és assumit per tots els nuclis: Platja, Poble i Segur. Tots es tenen per víctimes. Algú deu tenir raó...o potser la tenen tots. Ja hem vist el que ha costat que el Govern central hagi publicat les balances fiscal. Efectivament, la manca d’informació pot fer tan de mal com qualsevol campanya malintencionada.

Per qualsevol visitant –aliè a la controvèrsia– les obres del nou port i la remodelació de la C-31 són obres importants i que milloren en infraestructures i possibilitats el desenvolupament del sector de Segur. Malgrat tot, és obvi que no satisfà, ni de bon tros, les expectatives dels segurencs.

Cal dir que la principal xacra de Segur, no correspon als asfaltats, ni a les escombraries, ni les zones verdes, ni l’assistència sanitària, ni de la tercera edat, ni de tantes altres que poden ser tan o més pròximes com aquell veí del costat que potser no sabem ni com es diu. L’extensió residencial de Segur a afavorit un aïllament, no tan sols de sectors, si no d’individus. Senyors, Segur de Calafell no té una xarxa d’associacions culturals (ni d’orientació catalana ni de castellana) que canalitzin les necessitats, les ambicions, la veu –en definitiva– de l’afectat. Són 10.000 individualitats convivint en 1 Km². Els joves de Segur gaudeixen de punts de trobada però, aquest, són més a la vora de l’aspecte lúdic que al del cultural. Amb això, ja està tot dit.

Les persones de referència s’han erigit des de la política. Les eleccions municipals han esdevingut l’únic mitja per obtenir representació. Això a permès que s’hagi identificat erròniament les necessitats vitals, amb les socials i culturals.

En l’aspecte econòmic, podem plantejar alguns càlculs senzills que ens ajudaran a tenir una visió més aproximada:

a) Seria bo saber quina part dels ingressos es recapta a Segur per les taxes municipals. No en va, hi resideixen més de la meitat dels empadronats. Cal saber també, la quantitat, en concepte de serveis, que s’atenen. La relació entre les dues quantitats, que podem valorar com a percentatge, ens donaria una idea més clara de sí la segregació és possible o no.

b) Un altre factor que ens ajudaria a tenir-ne una opinió més precisa seria les quantitats ingressades per les activitats empresarials (comerços, empreses de serveis, industries, etc) i relacionar-ho amb la renda dels residents a Segur.

c) També caldria tenir a mà l’escalat d’edat del sector.

Amb el primer paràmetre coneixerem sí el manteniment dels serveis del sector s’ajusta a qualsevol dels municipis independents. El segon ens donarà una idea de si és sostenible en un futur pròxim i el tercer ens orientarà sobre el creixement que tindrem, les necessitats d’ensenyament, serveis assistencials i ocupació.

No crec, en absolut, que la suposada millora econòmica beneficiés una major convivència. Tampoc que una augment del registre d’associacions culturals a Segur (sí no m’erro, partint de “0”) produís un ingent entrada de recursos. Si més no, cal dir ben alt que un poble és quelcom més que un full de càlcul.

Show a Can Barça...

2008-07-08T19:38:00.005+02:00

No hem direu que a Can Barça no estem distrets. Per si no en teníem prou –doncs fa 2 anys que no toquem calent- ara s’hi ajunta el show del president del club.

Els presidents de clubs de futbol estan fets d’una pasta especial: pasta folrada de calés, aires de notorietat, algun complex mal dissimulat i vocació de capità aranya.

Amb tots aquests requisits no és d’estranyar que una colla de fatxendes estiguin dirigint els clubs més coneguts del planeta.

No cal passar llista dels qui, darrerament, han presidit el Barça. Després d’Agustí Montal (el darrer mohicà de les filatures): Josep Lluís Núñez (Cal Cantonades), Joan Gaspar (l’hoteler de l’Opus que va aplicar-se el seu cilici particular rebent aquella esbroncada monumental a la llotja del Camp Nou) i...Joan Laporta (advocats i procuradors, al infern de dos en dos).

Semblava que l’estil de Laporta era més temperat, mes senyor, simpàtic i modern que el dels seus antecessors. Ha estat un miratge. Dues temporades sense èxits i els tics del “típic president de futbol” han aparegut. Tan criticar Núñez –recordem que va ser la cara visible de l’Elefant Blau– i ha acabat assemblant-se a la seva víctima com dues gotes d’aigua; fins i tot plora.

Havent-se guanyat tants amics el seu final és del tot previsible. A la primera ensopegada un munt de “perjudicats” s’han afanyat a cavar-ne la fosa i acabar de fer-lo caure dins. La guàrdia pretoriana de que s’ha encerclat s’ha dedicat a protegir-lo a ell, prescindint del que és el millor pel Barça. Al soci no se’l pot enganyar i se n’ha adonat.

Si el president de la comissió econòmica –el prestigiós Xavier Sala i Martín– hagués estat enemic seu no ho hagués fet millor per a liquidar-lo. Primer, va donar el seu parer sobre afers esportius desvelant que Ronaldinho i Deco estaven apartats de l’equip, no lesionats com es deia aleshores (automàticament, el seu valor al mercat va quedar reduït a la meitat). Segon, amenaça de no fer cap compra ni cap venda en el cas de que hagi de presidir el club si guanya l’opció de la moció de censura (amenaça amb bloquejar-lo, vaja). En fi, ha estat sortir als mitjans i fotre al club i la directiva en un compromís. Si no el coneixeu, Sala i Martín, gran economista, és un personatge que, de 100 minuts parlant, només 1 ho fa d’economia, amb el que es passa el 99% del temps pixant fora de test. El dia que inverteixi els papers el Premi Nobel serà seu. En el que respecte al futbol les opinions de Sala i Martín van parells al seu gust per les americanes: donen color i ambient però no convencen a ningú.

Marc Ingla –qui Laporta va posar de cap de l’àrea esportiva– ha resultat ser “el convidat de pedra”. Un veritable “Don Tancredo” que li ha passat tota una pel·lícula pel davant i no se n’ha adonat de res. Tinc un amic que diu que el temps que havia d’estar treballant pel club se l’ha passat davant del mirall, arreglant-se la barba. Perdoneu, tinc amics molt malpensat, però força eloqüents.

El seu entrenador predilecte, Rijkaard, va cobrir-se de glòria quan, després de cinc anys, afirmava que als jugadors, ell no els ha de dir com s’han d’entrenar, que ja són prou grans. A uns joves amb la butxaca plena i molt de temps lliure cal deixar-los fer. Va canviar el concepte d’entrenar pel d’entretenir. Una bona persona, vaja. Llàstima que cobrava. Ho dic per que, ja que era entrenador però no entrenava, tampoc calia que cobrés.

Resumint, s’ha comentat que Johan Cruyff ha assessorat Laporta en tota la faceta esportiva. Fins i tot un amic malpensat –d’aquests meus– diu que l’advocat és un titella de l’holandès. Sigui una cosa, l’altre, totes o cap, aparèixer diumenge passat de bracet per anar a votar va ser lamentable. Sense cap dubte, l’assessor d’imatge i planificació de l’actual president del Barça ho està de vacances o és, ni més ni menys, Carmen de Mairena.

I no es pot dir que l’època Laporta hagi estat realment dolenta. Però hi ha una cosa que el soci no permet: la mentida i la manca de títols (fins i tot us diria que no n’estic segur de l’ordre preferit).

Aquesta Junta Directiva, sobretot el seu president, se n’ha afartat de jugar amb mitges veritats i mitges mentides. Des del fitxatge de Beckham a les eleccions del 2003 fins la suposada malaltia de Ronaldinho i al futbol si la piloteta no entra ja cal que et posis a punt; surten totes les misèries.

Imitant la frase de Casablanca podem dir que: “sempre ens quedarà Ferran Soriano”.

I ara...què?

2008-07-04T16:57:00.005+02:00

La Bisbal acollirà un polígon de 56 hectàrees, la meitat de les quals es destinaran a una nau logística de distribució de El Corte Inglés.

Per molt que es parli d’unitat i d’interessos comuns aquesta decisió representa un torpede a la línea de flotació del “NO FEM EL CIM”.

Sembla ser que el que no era bo per l’Arboç, Banyeres i Sant Jaume sí que ho és per a La Bisbal. És fàcil calcular que les hectàrees ocupades –en un sol municipi– representen el 30% de les que es volen ocupar en la construcció del CIM. N’hi ha qui diu que, realment, ocuparà la meitat de superfície d’aquest.

Puigibet –alcalde de La Bisbal– que, fins ara, s’ha mostrat bel·ligerant amb el centre logístic impulsat per la Generalitat, manifesta que “s’ha de tocar de peus a terra. Estem en un moment de crisi i la responsabilitat dels ajuntaments és generar llocs de treball”.

Sempre que es produeix un canvi de parer sobtat s’edueix a les compensacions. En aquest cas, ràpidament, s’ha posat a la balança la creació de 500 a 700 llocs de treball i l’aportació de 750.000 euros per a la construcció d’una nova guarderia. Es parla d’un aval bancari, sense especificar-ne ni el import ni la finalitat.

La qüestió de fons, però, és més complicada: els principis tenen preu?

Sempre s’ha plantejat el tema del CIM com un tema de principis, de valors. El garbuix general que representaria (trànsit, contaminació, impacte paisatgístic, desestructuració del territori) no compensava en absolut els suposats factors positius d’una inversió d’aquesta mena. A banda, el Baix Penedès volia mantenir-se lliure de residus i concentracions logístiques i industrials.

Malgrat tot, una crisi econòmica que es percep cada vegada més propera ha desencadenat uns esdeveniments que, per molta imaginació que est tingués, ningú n’havia previst al guió comarcal.

De que serveix oposar-se –tan fermament com s’ha fet– a la construcció d’un polígon si l’únic que s’aconsegueix és traslladar-lo 5 quilòmetres enllà de la seva primera ubicació.

Ah! I no ha estat amb nocturnitat i traïdoria, com podia dir-se de l’actuació de la Generalitat l’any 2002/03; ha estat amb llum i taquígrafs, en un ple d’ajuntament. Un dels signants del manifest del CIM s’ha plegat a les suposades necessitats laborals del municipi o a la possibilitat de créixer més acceleradament del que la pròpia inèrcia de La Bisbal conduïa.

És fàcil, ara, dir: “ja us ho deia”. Sí més no, ja no són els articles i/o comentaris als blocs –aquestes converses de cafè cibernètiques–. És l’evidència de que la planificació comarcal és INEXISTENT. Aquí, podem trobar-nos –cada vegada que vulgueu– per firmar, sortir a les fotos, empaitar el president del Consell Comarcal, manifestar-se o pel que desitgeu. Els qui tallen el bacallà, ho tenen més clar que tots nosaltres...cadascú mira per ell.

No hi ha una estructura de decisió comarcal, ni ganes de crear-la, ni ganes de donar-li força, ni ganes de respectar-la. Així, cada batlle és el “senyoret” del seu territori. Fins al punt que, ara, ja juguen a enfrontar la gent del territori. Anireu a manifestar-vos a La Bisbal? La gent de La Bisbal (no els de fora) sortirà al carrer per exigir la derogació de l’acord municipal que permet la construcció del nou polígon? Permeteu-me que sigui força escèptic.

El temps donarà la raó als uns o als altres.

El dret d'expressar-se

2008-06-17T22:13:00.008+02:00

S’ha organitzat un lleuger rebombori amb els escarafalls del president del Congrés, José Bono, davant l’exhibició d’una bandera republicana per un exprés franquista. Bono, suposadament, defensava la legalitat constitucional. O sigui, la vulneració de la Carta Magna amb la voleiada d’un estendard amb una combinació de colors incorrecte i, per tant, no admesa. Permeteu-me que ho expressi així, doncs –precisament per evitat suspicàcies– la Constitució no entra en el significat d’altres opcions que no siguin l'oficial.

No faré esment, ara, de les barbaritats que s’han arribat a dir al Congrés dels Diputats (lloc del que Bono volia preservar-ne una virginitat imaginària) en totes i cada una de les legislatures. Algunes d’elles –i només algunes– han transcendit a l’opinió pública i ens han fet enrojolar a tots: insults, amenaces, fatxenderies, frases gruixudes i cúmuls de despropòsits en defensar o acusar arguments que vorejaven la legalitat o, directament, la traspassaven una vegada i una altra. Recordem imatges del president de torn intentant posar ordre, tornant a lloc a “ses senyories” en un ambient més proper a un partit de futbol de regional que d’un lloc de confrontació dialèctica amb estilisme argumentari.

Si Bono es va queixar, doncs, hem de pensar que ho va fer pel significat que el portador de la bandera va voler donar-li passejant-la escales amunt i avall fins dipositar-la sobre la taula on va romandre, ara ja immòbil i tranquil·la.

Cal puntualitzar que el recriminat era un ex combatent d’un dels dos bàndols de la Guerra Civil. Concretament, dels que van perdre...

Potser només és una curiositat que la bandera republicana era la legítima i democràtica quan aquell senyor va deixar casa seva per anar a lluitar per uns ideals.

Potser només és una curiositat que, en acabar la guerra, tot el que semblava contrari al règim –a la legalitat establerta aleshores per la força– era perseguit, reprimit, empresonat i, si calia, eliminat...

Pot ser només és una curiositat que, ara, en aquest país es qüestiona si la transició –de la que se’n estava tan orgullós no fa gaire– no va seguir procediments correctes en no haver filtrat conceptes i personatges polítics predemocràtics...

Pot ser només és una curiositat que el ser demòcrata no vol dir deixar passar-ho tot: sense compensació, sense justícia, sense càstig. Aquí, tots ho sabem, han passat bous per besties grosses...

Potser només és una curiositat que Bono va repetint i repetint la lletania de que, ell, és fill de falangista. No cal que se’n amagui, cert; tampoc és per treure’n pit...

Potser només és una suposició que ho fa per justificar que d’un home “moralment dubtós” en por sortir un de “moralment honest” (si no, no s’entendria el comentari)...

Avui, amb la ciència i la medicina és pot fer casi de tot; només cal veure l’ovella Dolly. Ara bé, normalitzar quelcom que no és normal? Tard o d’hora, la genètica et delata. Per molts carnets socialistes que treguis de la cartera, un simple anàlisi d’ADN et demostra que no deixes de ser...”más de lo mismo”.

Rey Lear, teatre amb majúscules...

2008-06-10T00:49:00.006+02:00

Ahir vaig assistir a la darrera representació de Rey Lear al TNC. El Centro Dramático Nacional, amb la direcció de Gerardo Vega presenta aquesta versió en castellà de Juan Mayorga. Vega acaba de triomfar amb Un enemigo del pueblo, d’Ibsen, que ha guanyat tres premis Max. A Mayorga li han atorgat el Premio Nacional de Teatro l’any 2007.

Alguns consideren que Rey Lear, de William Shakespeare, és la més gran tragèdia que han donat mai les arts escèniques. Diuen que té la virtut d’agrupar tots els gèneres i tots els estils, a més de tots els ingredients d’un clàssic.

L’obra necessita un gran actor que amalgami el rei dèspota, capritxós del principi i el vell desenganyat i penedit del final, tot amanit amb pinzellades de bogeria i senilitat. Alfredo Alcón –que, fa anys, va defugir encarnar-lo a Buenos Aires per discrepàncies amb el director– encara el repte amb una interpretació de les que deixen petjada. La seva veu, profunda i plena dels matisos suficients per interpretar Lear, omple la sala fins i tot els moments en que murmura la frase més delicada. S’ha parlat molt i molt sobre el caràcter que ha de predominar del paper principal. Hi ha versions més “britàniques” d’Olivier o Mackellen que en destaquen l’edat i la vesant senil; Anthony Hopkins el va fer abstret i indiferent, mentre que la opció de Pou era molt més enèrgica i despòtica. Potser –ho dic de genolls– trobes a faltar una mica més geniüt en el repartiment del regne.

La resta de repartiment està a l’alçada d’aquesta obra difícil i complexa en que cada paper ha d’anar expressant i/o modificant actituds que neden entre la traïció i la fidelitat. Es diu que és l’obra que millor descriu l’humà doncs en ella hi resideixen totes les vileses. Hàbils en el llenguatge, temps i sentit. Àgils en un escenari hermètic que vol semblar un búnquer, atmosfera fosca i tenebrosa que s'adiu a la perfecció amb el clima de la tragèdia. El canvi d’escenes és intel·ligentment solucionat amb continus canvis de perspectiva, profunditat i il·luminació, efectes sonors musicats i algun efecte especial per reforçar alguna escena, teòricament, d’exterior. Impressionant el treball de Jesús Noguero, (Edmond) i d’Albert Triola (Edgar). Lucia Quintana, Carme Elias i Cristina Marcos –Gonerill, Reagan i Cordelia, les tres filles del rei– excel·lents en els difícils papers respectius.

Mayorga condensa aquesta enorme tragèdia en una magnífica versió de poc més de dues hores i mitja (l’original s’allarga fins a les quatre hores). D’un record perdurable, amb l’agradable sabor del teatre amb majúscules.

Com posar negre a Obama...

2008-06-06T02:28:00.006+02:00

La nominació demòcrata per a les eleccions a la Casa Blanca del proper novembre està decidida. De fet, ja fa dies que ho està; només l’obstinació de la senadora Clinton ha impedit que el partit demòcrata faci dies que treballi per a un sol candidat.

Com a curiositat podeu posar la paraula “obama” al Google i triar el primer link que se us ofereix. És el titulat “Welcome to Obama for America” que enllaça a la http://www.barakobama.com/. Encara hi sou a temps si premeu la pestanya “action” i l’apartat “donate” a fer una aportació econòmica a la campanya del senador d’Illinois que pot anar des dels 10 $ als 2.300 $, tot i que, si us sentiu generosos i teniu en compte l’apreciació de l’euro davant el dolar, podeu optar per l’opció “other”.

Hi havia el tòpic de que un home de raça negre no podia ser president dels Estats Units. També es treia la mateixa conclusió quan es tractava d’una dona. El partit demòcrata ha estat el primer en ajuntar les dues opcions que semblaven més inversemblants. No es pot dir que no sigui una opció valenta.

Els nous aires de canvi que sembla que vulguin esventar reticències, perjudicis i tòpics han topat amb els mateixos protagonistes de la història. Semblava que al presentar-se un candidat de color la comunitat de raça negra hagués de inclinar-se cap a aquesta opció. També s’abonava la idea que una candidata podia quallar en el dominant sector femení. La veritat és que ni els uns ni els altres han acabat d’influir suficientment sobre els sectors que, a priori, eren els seus valedors. El resultat ha estat que, cadascun, ha lluitat per a cada pam de terreny, llegeixis comunitat, sector o estat. Tot i entendre el pes específic de la comunitat jueva en l’economia, societat i eleccions nord-americanes ha sobtat el plegament d’ambdós candidats a les directrius orientades per l’actual estat d’Israel buscant el recolzament d’aquest grup d’opinió quan en un principi només es tenia en compte per la seva influència als mitjans de comunicació. No ha sorprès pel fet, sinó pel moment; a darrera hora i per rematar la qüestió.

Les darreres notícies, però, no estan obeint el guió previsible. La Clinton no acaba de cedir. No parlo d’una derrota que només cal acceptar-la públicament. Parlo de posar els seus delegats a disposició del partit i en conseqüència, de Barak Obama. Tot podria semblar que és així, tret que la senadora se’n torna a Nova York. No accepta la vicepresidència ni treballar pel vencedor. Això podria sembla correcte pel fet de no posar dos galls en el mateix galliner però, d’altra banda, el pes específic d’un vicepresident als Estats Units és més simbòlic que a qualsevol altra lloc del planeta. Comptar amb tots dos enfortiria la candidatura i la faria casi invencible.

Digueu-me malpensat –doncs ho soc de mena– però sembla com si la Clinton no volgués oferir –potser hauríem de dir publicitar– la seva derrota en el ben entès de que, això, comportarà que no tots els vots que ella ha atresorat aniran a Obama. Això forçaria que el candidat demòcrata no obtingués el recolzament suficient a les eleccions presidencials dins ja del seu propi partit. Tothom té al republicà McCain com un home de pas a l’alta política (masses faldilles, i sinó, ja veurem la campanya per on anirà) però li permetria residí a la Casa Blanca durant quatre anys. Passat aquest temps, l’au fènix Hillary Clinton tornaria a l’avantguarda política per reprendre el repte de la presidència. Tot i això, cal tenir present que un despropòsit amb potes anomenat Bush va aconseguir la reelecció en plena guerra d’Irak (podeu triar el que vulgueu dels dos, pare o fill).
Apassionant aquesta pre-campanya americana que ens augura una campanya intensa i incerta. Estarem entretinguts. Un altre dia parlarem de les semblances de les primàries entre els diferents països. Avui, però, no toca...

Veles i Vents, un programa de ràdio

2008-06-05T19:53:00.004+02:00

Aquesta setmana neix el programa de ràdio Veles i Vents. Al 107.9 del dial hi trobareu Calafell Ràdio i cada dissabte, de 12 a 1 del migdia, provaré d'entretenir-vos amb unes quantes havaneres.

Aquest gènere se'l defineix com dels "d'anada i tornada". O sigui, dels que van viatjar amb un esquelet musical des d'Europa fins a les Antilles i que, quan va tornar –de boca de mariners, indians i soldats–, ja li havia canviat la fesomia. Després de les nombroses incursions espanyoles a Cuba els indígenes havien, pràcticament, desaparegut aniquilats. Feia falta mà d'obra i entraren en acció els vaixells negrers (que portaven negres de l'Àfrica com esclaus, vaja). El ritme dels africans –esdevinguts en el temps criolls– va proporcionar la matèria prima que mancava per concretar la composició. El clima caribeny, la geografia antillana, les mulates i el rom foren els alquimistes perfectes de composicions que arriben a nosaltres deformades pel temps i la transmissió oral de generació en generació.

A l'havanera li han sorgit un reguitzell de pares. No cal posar-se a fer proves d'ADN a aquestes alçades però és curiós que en llegir les diverses procedències dels articles –suposadament especialitzats– n'endevines un patriotisme desfermat. Si més no, en els diferents bressols (en el ben entès de que, com a mínim, l'han bressolat en llocs diferents i mares diferents) ha crescut amb salut però ressaltant amb característiques pròpies. Ja sabem que els gens de la mare tenen major preponderància que els del pare, sobretot en els trets externs.

Sembla ser –i només podem dir que ho sembla– l'entrada de l'havanera a la península va ser per Cadis. Recordeu que durant molt de temps varen tenir l'exclusiva en el tracte comercial amb Amèrica. A partir d'aquí i quan l'assumpte dels negocis es va regularitzar (que ens van treure la veda, vaja) els punts d'arribada de nous ritmes i sons va generalitzar-se. Els indians, fracassats o en fugida pels manbises (períodes d'inestabilitat militar per la guerra de guerrilles dels independentistes) varen portar al sarró algunes partitures de contradanses cubanes i danzones. La guerra de Cuba (a finals del segle XIX) va acabar d'igualar les oportunitats de conèixer el nou món doncs l'exèrcit va allistar indiscriminadament elements per mantenir la colònia.

En el primer programa hi apareixen algunes de les primeres havaneres. Sense autor conegut però que han sobreviscut, de taverna en taverna, per l'afició a cantar-les que hi havia. Aquelles peces que no són tan sentides o versionades pels grups però que potser rauen en un racó de la memòria deixat per un avi o una avia que ens la cantava per fer-nos venir la son.

El programa intenta cercar la proximitat de l'oïdor amb preguntes relacionades amb l'havanera i ofereix la possibilitat de dirigir qüestions o aclariments dels temes que el públic reclami. Per a qualsevol dubte poden adreçar-se al correu electrònic info@velesivents.com

Aprofitant la proximitat de la temporada i que, amb ella, se'ns acosta també la V Trobada d'Havaneres de la Costa Daurada entrevistarem als grups que la confeccionaran. Grups de primer ordre, com cada any, que acompanyen als nostres Veles i Vents.

Un intent per completar l'oferta del nostre patrimoni musical i tradicional. Tot i que m'estigui malament dir-ho: Que sigui per molts anys!

El dret a decidir i la por a decidir

2008-05-20T13:37:00.007+02:00

Avui s’han trobat Zapatero i Ibarretxe. És el que se’n pot dir, que s’han trobat, com quan ho fem amb un veí de l’escala:

- Bon dia, que vagi bé. Records a la senyora.

Els més agosarats diuen que “han parlat”. Veient-ne el resultat, del tot previsible, potser sí que han parlat, però no s’han escoltat. Un diàleg de sords lligats d’esquena l’un amb l’altre. Comunicació impossible.

Sabent el que s’havien de dir, les posicions de cadascun i les expectatives d’ambdós es pot deduir que, tot plegat, és fruit de la “realpolitik”. Aquest terme, ha pres una renovada força per substituir el més popular de “gat per llebre”.

Els birmans pateixen un règim dictatorial (no el meteorològic que els assota inclement, si no el polític que els assota inclement) que ha fet més víctimes que el cicló Nargis. Tranquils, la “realpolitik” ens diu que cal col·laborar amb la Junta Militar i doblegar-se a la màfia que dirigeix l’ajuda humanitària (quin macabre eufemisme) des de les altes instàncies.

Els xinesos pateixen un règim dictatorial (en aquest cas, sísmic i polític) però, tranquils, la “realpolitik” ens aconsella concedir-los la celebració dels Jocs Olímpics, no sigui que s’enfadin dons són molts milions de xinesos. Si milloren econòmicament (la millora democràtica, se’ns en fot) seran una pila a consumir productes occidentals, mani qui mani. Com a molt, ens saltem la cerimònia inaugural que sempre fa molta mandra de lo llarga que es fa.

Alguns italians demostren trets xenòfobs esperonats per polítics de baixa estofa (dirigents als qui hauríem de catalogar com a delinqüents morals). La vicepresidenta espanyola posa el crit al cel de com és tracta els gitanos a Nàpols. Tranquils, la “realpolitik” aconsegueix que De la Vega es posi la llengua al cul en un temps record. Sisplau, s’ha de ser respectuós amb un soci de la CEE.

Tots anem molt esvarats amb el tema de les mines antipersones. Se’n fa ressò tota la premsa i l’opinió pública es sensibilitza. Tranquils, la “realpolitik” aconsella deixar passar el temps, que tot ho cura (menys als pobres amputats). Si el govern espanyol es guanya tan bé la vida fabricant aquestes mines, només cal muntar industries ortopèdiques de pròtesis i tanquem el cercle comercial.

Si senyors, visca la “realpolitik”. Aquesta semi ciència que et dona arguments per fer el contrari del que s’hauria de fer. Busques un motiu comercial, econòmic, financer...d’interès general, vaja, i ja estàs salvat. Pots fotre el que et surti d’allà. Això sí, sobre tot, la gent. Respectar el que la gent vol, sempre que canalitzi les seves voluntats (o hauríem de dir suggerències) per les vies oficials que, evidentment, resten sota control governamental. En el cas d’Ibarretxe, un dels arguments (o hauria de dir excuses) es defensa per no convocar un referèndum mentre ETA estigui activa. Mira tu. Com si no s’haguessin convocat eleccions al País Basc havent-hi atemptats, assassinats i kale barroca. No he sentit que ningú en qüestioni la legitimitat.

La negació del dret a decidir hauria de representar l’excomulgació política d’un demòcrata. Pensant-ho bé, potser ja ho és. Ara, només cal trobar els demòcrates.

Lluís Foix, periodisme en estat pur

2008-05-20T01:24:00.003+02:00

Tots els lectors de premsa escrita tenen el costum de prendre referència dels articulistes del diari en qüestió. Això fa que es decantin per una o altra oferta en proximitat a la seva manera de veure, o escriure, les coses en relació a un punt de vista subjectiu. Trobem diaris més afins a una tendència política, d’altres de descaradament orientats, ni ha de suposada inclinació nacionalista per estar escrits en una llengua concreta (sempre que aquesta no sigui la castellana, és clar).

Podem afirmar, doncs, que no tan sols l’estil de les notícies –la línea editorial, què en dirien els experts- porten al diari a situar-se en un entorn de públic potencialment desitjat. La nòmina dels articulistes, els qui donen directament l’opinió de les situacions i successos acaben de definir l’estil que conrearà.

Aquest preàmbul permet comentar-vos un cas què –particularment– s’allunya d’aquesta norma. En Lluís Foix escriu a La Vanguardia des de fa dècades. Ha estat director de la publicació, director adjunt, corresponsal a Londres i Washington, a cobert informativament tres guerres i, actualment, exerceix de tertulià radiofònic i televisiu. El sistema ens permet subscriure’ns per rebre un article d’actualitat, gratuït, al nostre correu electrònic, cada vespre, signat pel periodista.

Fa anys que rebo, diàriament, “La Libreta” i puc dir-vos que és una delícia, un oasis en mig de la voràgine d’informacions interessades que cada dia ens metrallen el criteri. Sempre amb un tema d’actualitat candent dona la seva opinió sense postular. Tampoc hi té lloc pel insult, el descrèdit i la xafarderia. No per això és menys contundent, irònic o gasiu en els seus comentaris.

Avui, sense anar més lluny, fa referència al preu del petroli i la seva relació en la guerra d’Irak. Subratlla que abans de començar la guerra el preu del barril era de 26 euros i avui de casi 130 euros. Comenta la notícia de que, als anys setanta, els Estats Units importaven tan sols el 33% del petroli que consumien. Avui, representa el 60%. Es preveu que el 2020 rondarà el 70%.

També alerta de l’efecte “anestèsia” que representa l’actual revalorització de l’euro respecte al dolar i de la conseqüència en el preu dels carburants si l’actual cotització s’igualés.

Foix s’entesta en preocupar-nos quan informa de que aquesta situació ve donada per la forta demanda de petroli. Actualment, de 1.000 xinesos només 10 tenen cotxe (als EE.UU. de cada 1.000 persones, 480 circulen amb vehicle). En deu anys, però, s’espera que la Xina sigui el país que importi més vehicles del mon. Ja ara, la meitat del petroli que s’extrau d’Aràbia Saudí va destinat a països asiàtics.

La gira del president Bush pidolant més producció als països productors i amics ha estat un fracàs.

En fi, pot agradar-te més o menys el tema, estar-hi totalment d’acord o discrepar francament però l’estil d’en Foix respecta i es fa respectar, informa i no ofèn. Es guanya la simpatia que sentim davant una espècie amenaçada.

La crisi econòmica i la d'idees

2008-05-19T17:22:00.006+02:00

Interessant article l’escrit per Miquel Casellas al Diari del Baix Penedès en l’edició del passat 16 de maig (podeu llegir-lo integrament al seu bloc: miquelcasellas.blogspot.com). En ell hi desgrana les repercussions immediates de la crisi actual i la manera en que, aquesta, és fa evident. És l’efecte de la taca d’oli què, de mica en mica, s’escampa pel voltant d’on ha caigut amenaçant amb arribar a tot arreu.

Analitza el moment actual del comerç del Vendrell i en desprèn la mala temporada que ha patit. Reflexiona que qualsevol desgavell econòmic arriba primer als més desafavorits i que les conseqüències són cruels amb les persones i les seves famílies, sobretot en el cas dels immigrants. En arribar a aquest punt, cal preguntar-se per l’evolució de PxC fins al nivell que ha assolit actualment. I ho ha aconseguit en temps de bonança econòmica. Caldrà veure ara, que toquen vaques magres, com es desenvolupa aquest fenomen.

Sembla un criteri encertat l’aposta per la “concentració intel·ligent” del comerç i l’especialització. Dues assignatures que, en el millor dels casos, no superen l’aprovat justet. A la resta caldria recuperar aquells conceptes qualificatius escolars que parlaven d’”insuficient” i de “molt deficient”.

Posteriorment, albira el punt i final de l’escalada consumista amb el pany i forrellat de les facilitats creditícies. S’han acabat els préstecs fàcils i les vises elàstiques. Tornem a la cotilla.

Casellas diu: “Tot això passa en una comarca sense gairebé indústria. Suportant un creixement demogràfic espectacular en els darrers anys, que ha intentat fer del turisme una de les seves fonts d’ingressos principals”.

Aquest factor s’evidencia, especialment, al cordó de la costa doncs en ell s’hi concentren les principals tensions del territori: infraestructures obsoletes (sanitat i educació saturades), massificació urbanística y residencial (urbanística pel creixement salvatge que s’ha permès a nivell d’edificacions i residencial en la captació d’un nombre ingent de primeres residències sense cap previsió assistencial), desestructuració social...

Respecte al turisme, fa molt de temps que ha baixat el seu nivell. Emparar-se en l’actual variat i florit ventall d’ofertes i els preus competitius no deixaria de resultar l’amagar el cap sota l’ala. Una de les mancances ètiques comarcals és l’autocrítica, inexistent, capgirada a la complaença i el sentit d’incomprensió. Veient d’altres indrets, destins que avui encara conserven un reclam turístic, hem d’admetre que –durant una pila d’anys- ens hem adormit a la palla.

Casellas posa el dit a la nafra quan proposa: “Aprofitem que tenim el Meridien RA i apostem per un turisme de qualitat que vagi pels cellers a veure com madura els caldos de la nostra vinya. Si fa falta que un matí de diumenge vaig a caminar pel Montmell descobrint els secrets de la natura. Una indústria a l’interior de la comarca que ompli els polígons industrials que ja tenim quasi buits. El motor de tot això han de ser les administracions i les empreses que són els que han de moure per intentar portar tot això dins un model consensuat i fora de les rivalitats polítiques a les que estem tan acostumats dins la comarca”.

Encara avui, a les fires turístiques que es fan a nivell de “Costa Daurada” o similars, funcionen amb un deix municipalista. Efectivament, sota un estand comú cada ajuntament o patronat de turisme fa la seva promoció individualment: els seus atractius orogràfics, els seus llocs d’interès, els seus hotels i restaurants, els seus...La col·lectivitat només s’evidencia a nivell de repartiment de costos i poca cosa més. És dur i, si algú ho creu convenient, pot matisar-ho però la competència –mal entesa, és clar- arriba fins aquest punt.

Parlar d’omplir els polígons industrials buits irrita l’engonal dels crítics socials de cullereta de cafè però és una opció intel·ligent, moderna i que crea valor afegit; concepte que, de tant parlar-ne, ha perdut el seu veritable significat.

Casellas proposa: “Ara és el moment per tornar a dissenyar la comarca, perquè realment ja necessita un grup de persones que creguin en les seves potencialitats i els seus recursos. No ens podem permetre més luxes de fer projectes només per omplir calaixos que per cert tampoc ens sobren gaires perquè ja els tenim bastant plens de tot plegat i al final ho haurem de portar a reciclar. Fem fires per potenciar el nostre comerç i no només per omplir les parades a qualsevol preu. Ara ens tocar crear el model que ens correspon fruit d’una evolució natural de la societat. El que encara fem servir ja fa dies que ha quedat totalment obsolet”.

Aquest recull de projectes -del que fa esment- no han servit de res doncs no hi ha una estructura comarcal definida, ni reconeguda, ni respectada públicament. No tenim un centre de poder que vinculi les propostes, el seu compliment i execució. El Consell Comarcal ha esdevingut un centre administratiu exempt d’ofertes d’interès comú, reduint l’àmbit polític al control del poder a nivell de partits.

Un model “obsolet” que demana a crits que els agents socials es posin a treballar. Potser són manies meves però em sembla que el personal, joves inclosos, no estan per l’”evolució natural”. Per fer-la cal rumiar, parlar, consensuar, pactar i...cedir (encara que només sigui el necessari). Tots vivim des de la nostra raó particular que roman tancada en nosaltres i, en ocasions, ancorada al immobilisme alliçonat per l’egoisme pur i dur. Caldrà preguntar-se si estem disposats a construir comarca o només ens interessa l’afectació del corralet de casa nostra. Malgrat tot, compte a la dita: “el qui viu d’esperances, mor dejú”.

Una de tres...

2008-04-21T11:17:00.006+02:00

Una facilitat de les moltes que ens ofereixen els blocs és la de penjar-hi enquestes. Cert que la fiabilitat de les mateixes és més aviat dubtosa doncs el control sobre qui vota i quantes vegades ho fa no està del tot controlat. És evident, però, que sempre marca una tendència i que paga la pena tenir-ho present.

La Comissió de Festes Majors de Calafell –de la que en soc membre– al seu bloc calafellesfesta.blogspot.com n’exposa una d’interessant, que pot esdevenir apassionant i que intenta –a part del seu efecte pràctic i lògic– obrir un debat, en positiu, de l’efecte sectorial en que viu Calafell des de fa dècades.

Ni més ni menys, ens demana el parer sobre unificar les tres Festes Majors que s’hi celebren: Poble, La Platja i Segur, en una de sola. La idea no és fer-ne desaparèixer cap. Si més no, quedarien reduïdes sensiblement per potenciar la gran festa resultant.

L’enquesta fa uns dies que està disponible i ja marca preferència. El sistema facilita la participació del grup més “informatitzat” que, per definició, hauria de recaure en la franja d’edat entre els 12 i 45 anys.

Més endavant, serà imprescindible que els pares de la idea informem de l’abast de la proposta i el mecanisme que hem pensat. També serà necessari buscar nous espais de consulta per què el resultat sigui fiable i representatiu del màxim de ciutadans. Finalment, caldrà veure si els polítics estan per la labor, tan amants ells de servir cafè per tothom.

On sou, republicans?

2008-04-14T01:57:00.008+02:00

Avui es celebra (per alguns) l’aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Quan s’anava acostant el dia, se’m va ocorrer escriure aquest article i vaig entendre que ho havia de fer pel començament. Quin concepte, característiques o fonaments inclou la paraula “república”:

VIQUIPÈDIA

En una definició àmplia, una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble en què el ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. Sovint, les monarquies i les repúbliques es descriuen com a conceptes mútuament exclusius. En aquest sentit les monarquies constitucionals, encara que amb sistemes electorals democràtics no són repúbliques, atès que el màxim sobirà executiu, amb poders limitats o merament cerimonials, no hi és elegit democràticament pel poble. De vegades les dictadures s'han anomenat "repúbliques" només per designar que el poder no recau sobre un monarca.

ENCICLOPEDIA CATALANA

Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució. Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de l'edat mitjana i la moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA

(Del lat. respublĭca).
1. f. Organización del Estado cuya máxima autoridad es elegida por los ciudadanos o por el Parlamento para un período determinado.
2. f. En algunos países, régimen no monárquico.
3. f. Estado que posee este tipo de organización o de denominación.
4. f. Cuerpo político de una sociedad.
5. f. Causa pública, el común o su utilidad.
6. f. irón. Lugar donde reina el desorden.

DICCIONARI DESCRIPTIU DE LA LLENGUA CATALANA

1.- [Nincompt] Forma de govern en què el cap d'estat és escollit pel poble o pels seus representants per a un període de temps determinat. ~ democràtica, ~ socialista, ~ popular // proclamar la ~, constituir una ~. Nosaltres proclamem una República legalment —accentuà— per mitjà del sufragi universal. [Foix (1942): 32, p. 68].

ENCYCLOPAEDIA BRITANNICA

Form of government in which a state is ruled by representatives elected by its populace. The term was originally applied to a form of government in which the leader is periodically appointed under a constitution; it was contrasted with governments in which leadership is hereditary. A republic may also be distinguished from direct democracy, though modern representative democracies are by and large republics.

ENCYCLOPEDIE DE DIDEROT-ALEMBERT

S. f. (Gouvern. polit.) forme de gouvernement, dans lequel le peuple en corps ou seulement une partie du peuple, a la souveraine puissance. Reipublicae forma laudari faciliùs quàm evenire, & si evenit, haud diuturna esse potest, dit Tacite, annal. 4.
Lorsque dans la république le peuple en corps a la souveraine puissance, c'est une démocratie. Lorsque la souveraine puissance est entre les mains d'une partie du peuple, c'est une aristocratie.
Lorsque plusieurs corps politiques se réunissent ensemble pour devenir citoyens d'un état plus grand qu'ils veulent former, c'est une république fédérative.
Les républiques anciennes les plus célebres sont la république d'Athènes, celle de Lacédémone, & la république romaine.

Fins i tot la classista “britannica” és més explícita que la insípida “Real Academia Española”. Per què serà? Permeteu-me anar a l’origen...

LA REPÚBLICA SEGONS PLATÓ

La República és un tractat de política escrit pel filòsof Plató. L'obra està estructurada en 10 llibres on Plató parla per boca del seu mestre Sòcrates.
En els quatre primers llibres estan exposades les quatre teories principals sobre l’origen de la Polis i el concepte de Justícia: Les mitòlogiques tradicionals, les dels sofistes realistes (la justicia no és altra cosa que aquell ordre imposat per qui té la força de fer-se obeir), la teoria contraactualista (contraposen llei i naturalesa i la justicia és una convenció humana). Aquí es quan Sócrates, en realitat Plató, exposa la seva teoria de l’estat entès com organisme on la justicia és una harmonia conscient i vivent i la societat un fet natural.
Prossegueix l’obra com una contínua reflexió sobre la política i les relacions entre els governants i els ciutadans. Dóna gran importància a l’educació dels ciutadans (incloses les dones). Filosofa sobre la idea del bé. Exposa la seva teoria de les quatre fases del coneixement que acaben amb la definitiva contemplació de l’ésser suprem. Presenta el famós Mite de la caverna que explica les relacions entre els dos mons, el sensible (la caverna) i l’exterior (les idees). Compara els sistemes polítics de l’època: timocràcia espartana, oligarquia, democràcia i tirania.
En l’últim llibre intenta preveure les conseqüències de la implantació de l’estat just que propugna i finalment analitza les diferències entre poesia i filosofia tot i afirmant la preponderància d’aquesta última.
"La República" és, a més d’una utopia social, un tractat de política i una reflexió sobre l’ésser humà. La influència d’aquesta obra ha estat contínua en el pensament polític d'occident al llarg del temps.
Ja que se celebra, citem-ne ni que sigui les disposicions generals del títol preliminar d’aquesta...

CONSTITUCIÓ DE LA IIª REPÚBLICA

Artículo 1º.España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.
Artículo 2º.Todos los españoles son iguales ante la ley.
Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.
Artículo 4º. El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.
Artículo 5º. La capitalidad de la República se fija en Madrid.
Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.
Artículo 7º. El Estado español acatará las normas universales del Derecho internacional, incorporándolas a su derecho positivo.

En Victor Alba, en un article publicat al diari Avui el 14 d’abril de 2001 deia...

"El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap)."

Doncs, que voleu que us digui, quants n’hi ha de partits suposadament republicans que giren el cap a una altra banda? Que fàcil és acomodar-se en un despatx de Madrid a veure-les venir, oi? I els joves, l’esperit republicà, que? De vacances? O potser cal no fer soroll per veure si heretem el despatx? Potser sí que s’han tornat monàrquics d’escó i despatx!

La frase de sempre: Si Plató, Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Macià i/o Largo Caballero aixequessin el cap, es deprimirien per la minsa lluita pels ideals que hi ha avui en dia. Homes i dones de veritat defensant principis amb la vida, si convenia. Aquí i ara, ho arreglem amb quatre floretes al cementiri. Em recorda la llonganissa sense pebre, sense sal, sense gluten, sense grassa...no hi queda ni tan sols el fil per penjar-la. Ara si, l’etiqueta “majestuosa” i clarivident ens informa: LLONGANISSA AUTENTICA ARTESANAL.

Eudald Carbonell: caràcter i caràcter.

2008-04-04T02:18:00.005+02:00

Faig referència a l'entrevista que Núria Navarro fa a Eudald Carbonell el passat diumenge a "El Periódico". Podeu trobar-la al suplement "quadern del diumenge". S'encapçala amb la informació de que el Codirector d'Atapuerca va presentar la mandíbula del primer europeu de la historia. El títol es prou suggestiu: "El que matarà la nostra espècie és no pensar". Inqüestionable. Només hi afegiria, si m'ho permeteu, un mot al final de la frase: prou; ens matarà el "no pensar prou".

Diu una de les preguntes: Què fem malament?

"La nostra evolució s'ha basat en la contínua col·lectivització de la feina. Quan fem coses que no tenen profit per l'espècie, venen els problemes..."

En Carbonell preveu que, més que el canvi climàtic, el que posa en perill la humanitat és el col·lapse...

"Col·lapsarem perquè la nostra consciència d'espècie no està socialitzada. Miri, per metabolitzar la revolució industrial van fer falta dues guerres mundials. Per metabolitzar la revolució científica ocorreguda en els últims 20 anys farà falta un col·lapse. En forma de fam, escassetat d'energia, desestructuració general, terrorisme...Calculo que a Occident el col·lapse trigarà encara unes quantes dècades...Podrien morir 2.000 o 3.000 milions de persones. El món ja no serà el mateix"

Estem perduts. Unes quantes dècades és un temps excessiu pels pocavergonyes d'avui. Compten amb que ells ja no hi seran...

El famós arqueòleg diu treballar en una teoria de l'evolució social:

"És bastant elemental. Som animals socials per naturalesa. Amb el telèfon mòbil, per exemple, ens estem relacionant d'una manera completament diferent i això fa que evolucionem. Però el que a mi realment m'interessa és la idea de consciència d'espècie..."

Continua definint...

"La consciència d'espècie transcendeix l'individu i la classe social. És la capacitat d'entendre la diversitat humana. Aquesta consciència va començar durant la crisi dels míssils, a finals del 1962. Va ser la primera vegada que els humans veien que podien destruir el planeta a través d'alguna cosa creada per ells. Va néixer la consciència crítica. Fa 10 anys s'ha aconseguit fer un filament d'ADN a partir de fosfats. D'aquí poc, només de bufar, ja tindrem un organisme viu. Quan puguem portar la vida fora del planeta serà l'eclosió de la consciència crítica!"

Encara treballo per entendre aquest concepte. Soc de ciències, però sembla que no mi vaig aplicar prou...

La bomba, però, està per arribar...

La periodista afirma: I si fos per vostè, fabricaria els nens en laboratoris.

"Obvi. No podem perdre la capacitat intel·lectual de la meitat de l'espècie perquè les femelles hagin de parir. Un fre a l'evolució! Engendrar és una cosa mecànica que es pot fer al laboratori"

Afegeix i qüestiona...

"Per què les femelles han de portar sempre la càrrega de les conseqüències de la prole? L'evolució passarà al segle XXI per la biologia, pel laboratori."

Per l'amor de Déu! Eudald! que et carregues el feminisme a cop de proveta! I la misogínia?

I la baixa per maternitat? En el futur, la podrà agafar l'analista responsable de la fecundació?

Podem eliminar, també, l'ovulació femenina amb totes les molèsties, despeses i mals de cap corresponents? O l'hem de mantenir com a factoria d'òvuls? Haurem de guardar-los a la nevera com ara fem amb els ous de gallina o haurem d'anar a ingressar-los al banc d'òvuls? La nostra compte d'òvuls donarà interessos? Podrem demanar hipoteques sobre els òvuls dipositats, futurs deutors...i què es fotin!?

I la captació del semen dels homes, serà tan assèptica com la munyida automàtica de les vaques (ja tenim tots els homes acollonits).

Donat que hi ha bancs de semen i bancs d'òvuls, en el futur, seran entitats diferents? A què dedicaran l'apartat d'obra social? O seran societats anònimes, amb accionistes? I si és així, els dividends, tindran una part exonerada de la Declaració de Renda?

La cotització del semen i els òvuls serà equiparable o fluctuarà com, diguem-ne, l'euro i el dolar?

S'eliminarà el donar el pit, ara que sembla que torni amb força? Recuperarem l'ofici de dida? Serà necessari el carnet de manipulador d'aliments?

Les llevadores, s'hauran de reciclar en què, exactament?

En Carbonell es declara marxista i aventurer. Però, noi, ha solventat el "problema" empresarial de l'absentisme laboral femení per antonomàsia. Ara bé, s'ha de reconèixer que és un dard enverinat. No hi haurà cap excusa per no equiparar sous de dones i homes.

La guinda...la periodista, com a peix a l'aigua, li demana...Dibuixi l'homínid del futur.

"Elegiria que no hi hagués sexe. El sexe ha sigut un invent de l'evolució per crear una complementarietat. Sense ella, no hauria pogut aguantar la complexitat dels mamífers. Però no ens fa falta."

Bé, amic, parli per vostè. L'entrevistadora intenta cercar, desesperadament, arguments...És divertit.

"Un es pot divertir de moltes maneres. Jo faria l'humà del futur hermafrodita. Així es podria dedicar a conèixer i a pensar..."

Senyor Carbonell, una de les maneres més comunes de divertir-se que a tingut el ser humà, des que el món és mon, ha estat el dedicar-se a conèixer i pensar com donar pel sac al veí. Si li traiem el sexe, pot donar-li per a ves a saber què.

Només comentar que, pràcticament, la possibilitat de lligar, en cas de ser hermafrodita, és dupliquen. És una millora sensible, sens dubte.

Resumint, tret de la vessant humorística i de doble sentit que pot donar l'entrevista, el cert és que, n'Eudald Carbonell, descriu un panorama que, tot i que pot semblar, en certs aspectes, radical, no sembla impossible. No estableix, tampoc, el temps per arribar a l'extrem on situa l'evolució humana. Així mateix, caldria veure les reaccions i evolucions de les diverses religions, la política, les lleis, les normes socials. Molt curiòs el nou mon que ens dibuixa l'arqueòleg. Fa dos segles, en els seus llibres, Juli Verne predigué diversos artefactes, mecanismes i esdeveniments que feren catalogar-lo com a somniador, radical, boig i...visionari. Res més, respecte per les opinions, crítica, si cal, i a observar. D'aquí a dos segles ho comentem.

Nou bloc: CALAFELL ÉS FESTA

2008-04-04T00:07:00.002+02:00

Aprofitant les noves oportunitats en comunicació, la Comissió de Festes de Calafell ha obert el bloc http://calafellesfesta.blogspot.com on s'hi troba tota la informació de les Festes Majors de Calafell.

El bloc ens informa de que "l'Internet 2.0 posa al nostre abast la tecnologia per comunicar-nos ràpidament i amb eficàcia. En breu us oferirem el recull d'actes de les diferents Festes Majors. Cronològicament, primer la de Sant Pere, al nucli de La Platja. Posteriorment, la de la Santa Creu que es celebra al Poble i, en darrer lloc, la de Sant Miquel, pel nucli de Segur."

Ja s'hi pot aconseguir informació dels CONCERTS JOVES de les Festes Majors de Sant Pere, a la Platja i la de la Santa Creu, del Poble. En breu, s'hi afegirà la de Segur de Calafell.

En el bloc es demana l'opinió sobre concerts i grups, tot afegint que:

"Els membres de la Comissió volen aprofitat al màxim la interconnexió que ofereix el bloc. A cada comentari podreu donar la vostra opinió, suggerir enquestes, veure'n el resultat de les existents i proposar-ne qualsevol de nova. Doneu l'opinió de la programació que hem efectuat, que n'espereu i, un cop hagi succeït, informeu-nos de com ho heu vist, si pagava la pena i si cal tornar-hi."

S'anima a participar doncs:

"Les vostres idees conformaran les Festes dels anys vinents. Les vostres valoracions serviran per copsar les preferències i ajustar el nostre treball als vostres gustos."

"Així mateix, ens permetrà informar-vos dels horaris, normes d'inscripció, bases i demés que us caldrà saber per participar en els diferents actes."

El bloc es compromet a:

"El servei estarà permanentment atès. Comporta el que podeu sol·licitar qualsevol informació referent a la Festa i rebre la contesta en 24 hores."

I, per començar a complir les expectatives, ofereix links directes a les web dels grups contractats o als espais del Myspace dels que no disposen d'allotjament propi.

"El bloc permetrà també accedir, directament, a totes les web, blocs o enllaços dels grups que participin en les diferents Festes Majors. Aquest apartat, també estarà obert als vostres suggeriments per tal d'estar sempre actualitzat en referència a les vostres preferències."

El bloc espera mantenir un nivell de participació alt que permeti els organitzadors captar les preferències dels ciutadans de Calafell i aprofitar-ho per acostar la festa als participants.

El CIM, ni si, ni no, tot el contrari (II)

2008-04-03T17:31:00.002+02:00

Aquest escrit és una contesta a un dels comentaris d'en Josep LLPDS en l'article "El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari" editat al meu bloc "un piset amb vistes" i al "Penedès en xarxa". Crec que pot ser una eina de debat:

Tal com dius, el CIM no és més que un cas que, tot i la seva importància i excepcionalitat, demostra un rerefons molt més profund.

Hi ha aspectes que no són exclusivament penedesencs però que demostren els nous tarannàs de la nostra societat. Poques coses estimulen la protesta airada de la gent. Enrere queda l'època de la transició, curulla de manifestacions, vagues i piquets. Una etapa en que la gent tenia necessitat de sortir al carrer i fer sentir la veu. Una de les puntes de llança, si més no, la més expeditiva, era la vessant estudiantil. Els universitaris es sentien portaveus de una societat que despertava i altaveus de reclamar un lloc transcendent en les decisions que es prenien. Molts d'aquells agitadors socials van esdevenir representants polítics. Una altra font de la política fou la capçalera de les associacions. Així, molts membres de juntes associatives, d'entitats i grups foren reclutats indiscriminadament com a regidors, consellers, diputats o senadors. Aquest fet afavorir l'arrencada de la maquinària política, inexistent fins aleshores. Per altra banda, buidà de contingut directiu i ideològic un munt de societats socials.

És evident que el món associatiu encara no s'ha refet de la fugida dels seus dirigents. A finals del 2007 vaig tenir el plaer de coincidir amb el president de Cors de Clavé, Antoni Carné en un debat – col·loqui sobre les Caramelles. En Carné va fer palès que, potser seria hora de que, totes les cessions de recursos humans que van oferir les associacions, tornessin als seus orígens. O sigui, que els polítics convertits es "reciclessin" una altra vegada a les entitats. Això, donaria una vigor inaudit al món associatiu i, per afegitó, al món REIVINDICATIU.

Si acceptem que aquest fet ha succeït ens serà més fàcil d'entendre com certs moviments socials no obtenen el ressò que, per la seva importància, haurien de tenir.

Les entitats, totes, necessiten una xarxa pròpia de contacte i comunicació. Encara no parlo de col·laboració que seria el pas següent.

Dins d'aquests contactes s'ha d'establir espais comuns, amb interessos comuns i problemes comuns.

S'han d'establir estudis, projectes, prioritats i plans d'actuació. Consensuar-los i debatre'ls. Veure la vegueria o la comarca com un espai sencer i propi de tots els habitants (perdoneu, però en molts comentaris m'ha semblat entendre-hi un egoisme inacceptable).

Efectuar la pressió necessària (amb tota la amplitud que conté aquesta paraula) davant les institucions polítiques per atendre les diverses sol·licituds i respectar la representació de les entitats demandants en els òrgans de decisió corresponents.

Acceptar i promoure les consultes populars que es considerin oportunes en temes puntuals. Garantir la vinculació de les mateixes en l'actuació de tots els representats polítics del territori.

La nostra democràcia, tot i el que ens pensem, encara es jove. Tots aquests moviments d'anada i tornada dels nostres líders socials encara està en ple trasbals. Per això tenim la sensació de que el nostre univers s'acaba, només, uns metres més enllà del nostre llogarret. Cal que prenguem posició i visió de grup, responsabilitat i cohesió. Podem debatre de l'humà i lo diví. Siguem conscients, però, que tots haurem de cedir (un xic) per que les decisions ens vinculin a tots. I, sobretot, quan sigui la decisió de tots, tots a defensar-la.

ETA, meating "final de campanya"

2008-03-07T17:25:00.004+01:00

ETA ha assassinat avui a Isaías Carrasco, ex-regidor del PSE a l’Ajuntament de Mondragón. S’ha de ser un desgraciat per matar una persona voluntàriament, sigui qui sigui. Dona la coincidència, però, de que es tracta d’un treballador que anava a la feina. Quina fal·làcia, una organització terrorista que s’omple la boca de secessió i socialisme matant un obrer. Quin fàstic de gent!

No hi ha cap excusa, evidentment. Sembla estrany, si més no, com encara poden reclutar –entre els joves i els no tan joves– nous elements a afegir a aquesta cursa de disbarats. Es comenta que l’atur, les drogues, ambients radicals i de l’entorn de la banda nodreixen les baixes que, cada vegada més sovint, mermen ETA. Els tribunals internacionals no es fan ressò de les queixes dels familiars d’etarres referent a les tortures i a l’allunyament deliberat del govern espanyol als empresonats. Les demandes –sembla que no mancades de raó– no prosperen. Això afavoreix el difondre un ambient victimista sobre les famílies dels presos i intenta justificar el modus operandi dels terroristes. Encara hi ha que “lamenten” però no “condemnen”. Amics, hi dormen cada dia! De quina pasta deuen estar fets?

Se t’encongeix el cor al pensar que, als terroristes, els hi és igual la vida d’en Carrasco, la seva família, el poble de Mondragón i Euskadi. No en trauran res de la mort d’aquest home. Ell, no li feia cap mal a ningú i demà, passat demà, l’altre o d’aquí 100 anys, ningú n’haurà tret res de la seva mort.

L’intent, doncs, és tan sol per afectar el transcurs de la campanya. Des de Catalunya –tot i que encara es pot respirar un cert oasi polític– costa d’entendre el interès dels terroristes. Quina intenció amaga l’atemptat? El succés podria semblar que mobilitza els votants cap al PP, però el difunt és un militant socialista. Quina perversió!

Influirà l’assassinat en la campanya? Es podrà apreciar, mes o menys, en les enquestes que tot i estar prohibides es difonen per Internet. Seria lamentable que aquesta raça de gent portes la batuta de les eleccions, però, es clar, el poble no és de pedra. Recordeu fa quatre anys? Les circumstàncies no són, ni de bon tros, les mateixes però algun moviment es reflectirà, suposo.

Reitero la impotència quan te n’adones que no servirà ABSOLUTAMENT PER RES! Això sí, una família plora, un poble està de dol i la gent de bé, té el rau-rau de tenir-ne els collons plens.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Periodisme avui: realitat o ficció (III)

2008-03-07T00:54:00.012+01:00

La Universitat Pompeu Fabra ofereix als interessats en estudiar la llicenciatura de Periodisme una presentació que “ofereix, en règim de segon cicle, preparar professionals per a la premsa, la ràdio, la televisió, els mitjans telemàtics, les agències informatives i els gabinets de comunicació d'empreses i d'institucions". Els estudiants reben un ensenyament molt professional, experimental, tècnic i pràctic, que es conjumina amb una preparació teòrica rigorosa, sobretot pel que fa als aspectes culturals i deontològics de l'exercici del periodisme”.

“El model educatiu dels Estudis de Periodisme de la UPF enllaça amb les fórmules més acreditades d'arreu d'Europa i dels Estats Units, però continua sent una novetat a Espanya. Es basa en un pla d'estudis de segon cicle (llicenciatura) al qual es pot accedir des de qualsevol altre títol superior o des de qualsevol primer cicle o diplomatura”.

És una oferta seriosa i disposada a deixar els estudiants en perfecta posició en la línea de sortida, laboralment parlant. Tanmateix, hem de suposar que no difereix gaire de qualsevol de les altres opcions –llegeixis universitats– del territori espanyol.

Dels estudiants es demana: “capacitat per a l'anàlisi, capacitat de síntesi i bona expressió escrita i oral”.

No són demandes exagerades a la matèria prima (estudiants).

Ja tenim, doncs, la matèria prima amb unes certes característiques favorables i el motllo amb unes condicions òptimes. Al cap d’uns anys, tot i que surt el producte resultant nou de trinca, hem de verificar les revisions per mantenir-lo sempre a punt.

Si més no, al nostre país, els tindrem afiliats al CPC. “El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Galícia són els dos únics Col·legis de periodistes existents a Espanya. El CPC manté relacions institucionals amb la FAPE (Federació d'Associacions de Premsa d'Espanya), amb qui té signat un conveni de col·laboració, alhora que està integrat en la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El Col·legi de Periodistes de Catalunya té 3.500 associats".

El codi deontològic del CPC consta de 12 criteris i 4 annexes. No patiu, només en citaré 4 dels criteris:

1er – “Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

2on – “Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d'expressions o qualificatius injuriosos”.

7è – “...no s'ha de simultaniejar l'exercici de l'activitat periodística amb altres activitats professionals incompatibles amb la deontologia de la informació, com la publicitat, les relacions públiques i les assessories d'imatge, ja sigui en l'àmbit de les institucions o organismes públics, com en entitats privades”.

12è – “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d'informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l'ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

Mare de Déu, Senyor! Si la matèria prima es bona, el motllo perfecte, l’anem revisant i tot. De on han sortit el Federico J. Losantos, el César Vidal, la de Telemadrid, el Pedro J. Ramírez –l’Anson si que ho sabem: dins d'una gorra del “Frente de Juventudes”–.

Al primer món, els codis deontològics són, teòricament, normes d’obligat compliment. N’hi ha en l’exercici del periodisme, del dret, de la medicina... Hi ha sentències judicials exemplars respecte del dret i la medecina. Les de periodisme, però, acostumen a ser més simbòliques que exemplars. La llibertat d’expressió –el periodisme n’és l’estendard– hi fa molt.

Al món occidental es tracta com un dret inalienable. Malgrat tot, en molts països del món és inexistent i s’acompanya sempre de règims dictatorials, repressió, assetjament, presó, tortura i mata periodistes. No cal anar gaire lluny; observem Rússia, un exemple de suposada democràcia que assassina o fa desaparèixer els periodistes dissidents. Diaris, emissores de ràdio i cadenes de televisió es sortegen entre les màfies amb el beneplàcit del govern, que no deixa de mostrar-se com un tentacle d’aquestes associacions delictives.

Vist el panorama, diríem allò del fervorós creien descregut: “Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy”. Quina solució tenim? Cal que, cadascun, vagi renovant el filtre –tal com fem amb el de l’aire i el de l’oli amb els cotxes– no sigui que una ventada ens faci trontollar el criteri. Ah! I no perdem de vista els mentiders compulsius.

Tanmateix, en nom d’aquest gran dret –la llibertat d’expressió– s’han conquerit grans èxits i s’han escampat grans disbarats. Tots els polítics , de tots els temps, han entès l’oportunitat que els brindaven els mitjans de comunicació com a vehicle per arribar a les masses i per manipular-les a la seva conveniència. Una cita lapidària de Joseph Goebels, ministre de propaganda (ull amb el nom, propaganda!) de l’Alemanya nazi, és repetida, avui en dia, amb profusió: “una mentida repetida mil vegades es converteix amb una veritat”.

Quantes veritats –que tenim assumides– no són res més que mentides reiterades?

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Vicenç Papiol, un personatge de Calafell

2008-03-05T00:35:00.004+01:00

La vida del Vicenç s’ha apagat. Ja feia dies que era com una espelma que qualsevol brisa podia donar un ensurt. El Vicenç ha estat mirant al mar tota la seva vida i això que jo no li conec tota, ni molt menys.

Jo he conegut al Vicenç als futbolins del carrer Montserrat. Els divendres, cap allà a les 7 de la tarda, es trobaven dos vells amics (Gabriel Mestre i Vicenç Papiol) per fer una partida de billar. En aquell temps –en que tothom pitjava les boles de qualsevol manera– en Vicenç i en Gabriel donaven la seva lliçó particular. No us penseu, era seriós, congregaven un bon rotllo d’afeccionats car el seu nivell superava amb escreix el de tots els observadors. En aquell temps, era un orgull poder jugar una partida amb qualsevol dels dos. Si tenien temps, no tenien un no per ningú. El primer que et sobtava, era la senzillesa amb que t’alliçonaven. Si, després de 30 anys encara hi ha algú que ho recorda és que els enyorem.

Posteriorment, vam coincidir en diversos actes sempre relacionats amb la Confraria doncs tenia , com diu l'havanera: "les venes salades".

Va ser un honor –parlo en nom de tot el grup de Veles i Vents– participar en l’homenatge que se li va oferir a la III Trobada d’Havaneres. Si reconèixer la tasca dels qui tan han fet és un gest d’honestedat, en el cas del Vicenç dona una satisfacció especial. Ell és qui estava sempre atent a qualsevol necessitat a les trobades i l’eficient encarregat d’obrir i vetllar pel local de la Confraria que servia de vestidor i lloc d’assaig als grups participants. Pot semblar una feina no gaire enrevessada però us puc assegurar que, si al cap davant, hi ha una persona –amb totes les lletres– la cosa esdevé entranyable i agraïda d’allò més.

Entre els futbolins i la Trobada d’Havaneres hem coincidit en moltíssimes ocasions. Cap mal moment (tot i trobar-se malalt), sempre un somriure, sempre el detall de preocupar-se de com estàs tu i la família.

El sentit condol a l’esposa Rafi (cantant del Cor-Orfeó Calafellenc) i la seva filla Mercè.

A la Va Trobada d’Havaneres, a celebrar el proper 1 i 2 d’agost, el grup d’havaneres de Calafell oferirà les cançons a la seva memòria.

Descansi en pau...

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Vostè és un mentider - 2a part

2008-03-04T02:08:00.006+01:00

El debat –o hauríem de dir discussió– d’avui entre Zapatero i Rajoy m’ha generat un seguit de preguntes:

a) Què hi guanyen volen demostrar, una vegada i una altra, que l’adversari és un mentider?

b) Perquè utilitzen dades de milions i milions d’euros si el ciutadà no les pot assimilar?

c) Perquè s’ha posat nerviós Zapatero en alguns moments del debat? Perquè li costava agafar el fil?

d) Perquè s’ha posat nerviós Rajoy en algunes fases? Perquè parla tan accelerat?

e) Perquè no es contesten les preguntes de l’un a l’altre?

f) Perquè ensenyen els gràfics si els posen torts i no es veu res?

g) On desviava la mirada –un cop i un altre– Rajoy?

h) Sisplau, algú no afiliat hem pot dir, de veritat, quina va ser la primera pregunta de Rajoy a Zapatero en aquesta legislatura? (bé, ara que hi penso, tan me fa)

i) Qui ha sigut l’il.luminat que ha assessorat a Rajoy parlar de la guerra d’Irak?

j) Qui és l’ignorant que ha enviat al Rajoy la comunicació de la multa de 400 € pel rètol en castellà? Que no ho sap que hi ha rètols per menys de 400 €?

k) L’assessor d’imatge de Zapatero en el tema de les celles, vota al PP?

l) Perquè surt sempre el nen que no pot estudiar en castellà? (pobret)

m) Perquè hem desitja “bona sort” Zapatero? La necessitaré?

n) Jo tinc dos nens, podran acollir-se als avantatges de “la nena de Rajoy”?

o) Recordo un altre cas en que un home tenia una nena al cap: James Mason interpretant el professor Humber Humbert a “Lolita”; havent-se mort Kuprick ,qui dirigirà la versió de Rajoy pel 2008?

Nosaltres, els que voldrem, anirem a votar el proper diumenge. Votem el que votem, Déu hi faci més que nosaltres.

“Jo soc ateu, gracies a Déu” (Luis Buñuel)

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Periodisme avui: realitat o ficció (II)

2008-03-02T20:35:00.009+01:00

Una de les opcions per entendre el periodisme d’avui en dia es fer-ne un seguiment fins als nostres dies.

Anem a repassar. Primer trobem la ja referida ”Acta diurna” que Juli César manava col.locar al fòrum romà (segle I aC). A la baixa Edat Mitjana, els fulls escrits amb notícies comercials i econòmiques eren molt comuns en els bulliciosos carrers de les ciutats burgeses. A Venècia, s’hi venien fulls al preu d’una “gazzetta” (moneda utilitzada a Venècia el segle XVI), d’on provenen els noms de molts diaris publicats en l’Era Moderna i la Contemporànea. Els segles XVIII i XIX, els líders polítics prengueren consciència del gran poder que podien tenir les gasetes per influir en la població i proliferaren els diaris de faccions i partits polítics. Cap a finals del segle XIX, els empresaris descobriren el potencial comercial del periodisme i sorgiren les primeres publicacions semblants als diaris actuals. Als Estats Units, Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst crearen grans diaris destinats a la venda massiva. Nous invents, com ara el telègraf, van facilitar l’obtenció de notícies. Ja al segle XX, sorgiren empreses dedicades a la colecció d’informacions sobre actualitat que eren venudes als diaris. Aquestes empreses foren conegudes com agències periodístiques o agències de premsa. La fotografia es va comença a utilitzar en la premsa diària el 1880. Alemània fou el primer país que produí revistes gràfiques ilustrades amb fotografies.

A la dècada dels 20 del segle XX van nèixer les primeres emissores de ràdio, que prengueren gran part del protagonisme als diaris en el seguiment pas a pas de l’actualitat. Les primeres emissions de televisió es feren als Estats Units als anys 30 i, ja als anys 50, la televisió competia amb la ràdio en la possibilitat de transmetre instantàneament la informació, amb el seductor agregat de la imatge.

Convertit en el "quart poder" de les grans democràcies occidentals, el periodisme oscil.la actualment entre la imatge romàntica d’àrbitre social i portaveu de l’"opinió pública", i la d’empresa comercial sense escrúpols que recorre a qualsevol mitjà per cridar l’atenció i multiplicar les seves vendes, sobre tot, la intrusió a les vides privades (amb permís i sense), l’exagerada dimensió que atorga a notícies escandaloses i fets policials. El cert és que el periodisme s’ha convertit en un component fonamental de la vida contemporànea i sembla inseparable dels sistemes polítics democràtics. El periodisme creà, per les necessitats de ràpida lectura, comprensió i suposada neutralitat, un estil de redacció que ha nodrit a nombrosos escriptors, que formen part dels seus plantés i que han destacat i destaquen en llurs columnes.

La història del periodisme és, doncs, plena de noms de gran prestigi, de figures que han esdevingut referents de la independència, l'objectivitat, la claredat expositiva, la comprensió dels fets, l'erudició..., no sols per als periodistes, sinó per a tothom en general. Nogensmenys, passa a vegades que la faceta periodística d'alguns personatges és eclipsada per una altra en què han tingut més relleu públic. Un exemple: Sir Winston Churchill, un dels polítics més importants del segle XX, el primer ministre que va empènyer i capitanejar la resistència britànica durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); doncs bé, molt abans d'esdevenir símbol de la lluita contra el nazisme, Churchill havia fet de corresponsal de guerra a Cuba i a Sud-àfrica, on fou empresonat però aconseguí de fugir-ne.

Igual es pot dir de molts escriptors, més coneguts per l'activitat, diguem-ne, estrictament literària que no pas periodística: Charles Dickens, George Orwell, Ernest Hemingway...; encara que també hi ha casos com el d'Émile Zola, escriptor cèlebre per les seves novel·les, però, també, per la carta “J'Accuse...” (“Jo acuso”), que va aparèixer a la premsa arran de l'afer Dreyfus.

Vull fer, però, especial esment en tres figures internacionals del periodisme i l’adjectiu que cascuna d’elles a pres com a estandart : Indro Montanelli, Walter Cronkite i Ryszard Kapuściński.

Independència periodística

Indro Montanelli (1909-2001) és tingut per un model d'independència periodística. De figura i esperit quixotescs, tenia la llibertat en molta estima, i per això els poders no el van fer arronsar mai. La seva trajectòria periodística va ser tosca i lligada, en gran part, al gran diari milanès Corriere della Sera, tot i que el 1974 va fundar Il Giornale, que va deixar per desavinences amb l'editor, Silvio Berlusconi, que volia entrar en política, cosa que va acabar fent, com ja sabem. Home de gran cultura, va publicar una pila de llibres d'història, entre els quals “Història dels grecs” i “Història de Roma”, instructius i amens.

Credibilitat

El nord-americà Walter Cronkite és una llegenda viva del periodisme televisiu. Nat el 1916, Cronkite, corresponsal a Europa durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va presentar durant una vintena d'anys, del 1962 al 1981, les notícies vespertines de la cadena CBS, en què va atènyer moltíssima credibilitat, fins a ésser considerat l'home més creïble de la vida pública americana, la figura que inspirava més confiança, honor que s'adeia amb l'expressió que tancava el noticiari: 'And that's the way it is' ('Les coses són com són').

Compromís

Ryszard Kapuściński (1932-2007) ha estat considerat un dels millors reporters del món, un home que ha sabut retratar vívidament la realitat de molts indrets de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. Aquests periodista polonès, ha fet de la gent corrent els protagonistes de reportatges i llibres, testimonis d'un periodisme audaç, compromès, que defuig les comoditats per penetrar al fons de les coses. Destaquem-ne “L'emperador”, “El xa o la desmesura del poder”, “L'imperi”, “La guerra del futbol” i “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”.

Podem trobar, avui, periodistes amb independència, credibilitat i compromís?

Fons: Viquipèdia, Vilaweb i Youtube.

Jordi Voltà

Calafell (Baix Penedès)

Periodisme avui: realitat o ficció (I)

2008-03-02T02:09:00.008+01:00

“Havia agafat el diari de la bústia, res d’important, tret de les coses que els periodistes havien decidit que havíem de saber, estar-ne al corrent, o prendre una decisió al respecte.”

És un fragment llegit a la pàg. 72 de l’obra de Paulo Coelho, “La bruixa de Portobello”. L’exemplar correspon a la 1a edició Proa feta per Enciclopèdia Catalana en la seva traducció al català de M. Dolors Ventós.

Aquest comentari aïllat no té res a veure amb el transcurs de l’argument però, recordo, que vaig subratllar-lo, doncs va fer-me pensar en un cert element transgressor amagat en el concepte que exposava. Convertia la suposada asèpsia de la informació en la voluntat d’un individu, de nom: periodista. Ràpidament, l’associació d’idees em portà a informar-me sobre l’anomenat “quart poder”.

Les primeres publicacions em porten a Juli César que va fer circular una llista d’esdeveniments dita “Acta Diurna” (esdeveniments del dia), en la República Romana de l’any 59 aC, i va haver-hi una publicació del govern imperial xinés l’any 713 dC que es va dir Noticies Barrejades.

El primer que hem de saber, però, és que si ha arribat al quart lloc, és perquè Charles-Louis de Secondat Senyor de la Brède i Baró de Montesquieu, cronista i polític francès de la Il·lustració (segle XVIII) va proclamar i deslligar els tres primers poders de la democràcia: legislatiu, executiu i judicial. Montesquieu, va ressaltar –sense donar-li encara cap lloc en l’escalafó– a la premsa, en al·lusió a l’extraordinària influència que aquesta exercia als anys previs a la Revolució Francesa.

Malgrat això, ens diu l’enciclopèdia virtual Vikipèdia (...) que la seva creació es atribuïda a l’escriptor, orador i polític anglo-irlandès, Edmund Burke (1729-1797), molt famós i influent a la seva època.

Per deixar les coses al seu lloc, Vikipèdia ens aclareix que “és el més poderós de tots perquè dona la seva pròpia opinió, sigui correcte o no ho sigui. La premsa pot fer-nos creure que és cert el que diu”. Afegeix: “no es limita a reflexar l’opinió pública en la que suposadament es basa tota democràcia, si no que pot crear aquesta mateixa opinió pública, proporcionant la quasi totalitat de la informació amb la que aquesta compta en qualsevol moment”.

Vaig cercar a l’enciclopèdia de la Real Academia Española: “quart poder”; no hi és. Però com que tan me fa que sigui el quart com el quinzè vaig provar amb “poder”:

1a accepció - Dominio, imperio, facultad y jurisdicción que alguien tiene para mandar o ejecutar algo.
5a accepció - Fuerza, vigor, capacidad, posibilidad, poderío.

L’Enciclopèdia Catalana –que tampoc reconeix el “quart poder”– ens diu del mot “poder”:

Domini legal o efectiu que hom té sobre algú o sobre alguna cosa.
Tenir el dret, l'autorització, la llibertat (de fer o de dir quelcom).

Ronald Reagan, en un dels pocs actes de lucidesa va reconèixer que: “la política se suposa que és la segona professió més antiga. Amb el temps, he arribat a la conclusió que manté moltes similituds amb la primera”.

Veient les polaritzacions dels mitjans de comunicació, en general, en vers les diverses opcions polítiques cal pensar que, el periodisme d’avui, pot disputar-li lloc i similituds a les dues professions més antigues, segons Reagan.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

El CIM, si, no o tot el contrari.

2008-02-29T15:28:00.002+01:00

Una de les polèmiques de referència a la nostra comarca és la construcció del CIM (Centre Integral de Mercaderies) en terrenys dels municipis de l’Arboç i Banyeres. Per informar-se sobre l’assumpte –si feu anar el Google– hi ha 188.000 possibles entrades, si bé la que us donarà més informació és la www.nofemelcim.org.

En ella hi podem llegir:

"La Plataforma "No fem el CIM" és va crear l'any 2003 arran de la sospita que la Generalitat volia construir un Centre d'Intercanvi de Mercaderies que en un principi ocupava 220 ha. Aquest projecte s'estava portant d'amagat i en aquell moment ni Generalitat ni Ajuntaments oferien informació als veïns que la sol·licitaven"

Efectivament, per aquelles dates, la Generalitat va gestionar l’adquisició d’una gran quantitat de sòl. Al contrari del que diu la Plataforma, si més no, la cosa fou més que evident. Sobre tot quan hi ha algú que paga els terrenys per sobre del preu de mercat La informació corre que se las pela; la informació que interessa, és clar. La de que hi havia algú comprant massivament, corregué com la pólvora. Hi hagué diversos propietaris –que disposaven d’una gran quantitat de sòl– que esperaren fins el darrer moment per donar el si. El preu que n’obtenir-en fou, si fa o no fa, el mateix que els qui van vendre primer. N’hi ha que van assessorar-se del fet de voler-se plantar i no vendre (no se sap si per interès o per interès) i, segons sembla, la resposta dels professionals del dret va ser que acceptessin, doncs, a males, els expropiarien i aplicarien el "preu just". O sigui, en diners, el mateix. La fal.lera per saber que s’hi faria venia donada per albirar si se’n podia treure alguna cosa de tenir, al costat, ...un parc logístic. Els veïns que van adreçar-se als ajuntaments –posem un cas, el de l’Arboç– eren informats que s’hi faria un centre de mercaderies. Per tant, no és del tot cert que l’afer fou tractat amb més nocturnitat i traïdoria que qualsevol altre compra de sòl de les que, habitualment, tots coneixem del municipi de cadascun.

Si esbrinem i comparem els regidors d’aleshores, els que s’han adherit a la Plataforma i els que manen actualment, hi ha certes coincidències que et poden fer venir ganes de riure.

També, la pàgina web de la Plataforma, ofereix la possibilitat de adherir-se:

"A la Plataforma NO FEM EL CIM, amb l’objectiu d’unificar els esforços de les entitats i persones que treballen per tal de reivindicar la protecció i ordenació dels espais de la nostra comarca, amenaçats per actuacions urbanístiques com aquesta"

Bé, observant com s’ha “protegit i ordenat els espais de la nostra comarca, amenaçats per actuacions urbanístiques” en els darrers 50 anys, ja n’hi ha per començar a córrer cap a les armeries i formar piquets per a cavar barricades.
La Plataforma es declara apolítica. El capítol d’adhesions, però, s’encapçala, després de “les signatures recollides que es compten per milers” –anònimes–, pels “Ajuntaments i Polítics contra el CIM” (ull amb les majúscules d’ajuntaments i de polítics) on hi figuren els dos consells comarcals del Penedès i una relació d’ajuntaments. Només comentaré que no hi són (pot ser per oblit, omissió o vocació) els de: Albinyana, Bonastre, Calafell, Cunit, Masllorenç, El Montmell i Santa Oliva, tots ells del Baix Penedès (50% dels municipis). Respecte a l’Alt Penedès hi ha 3 adherits de 27 existents (l’11%); del Garraf, 1 de 6 (el 16%).

En un altre apartat, “No fem el CIM” ens informa de que:

"El CIM Penedès (Centre Integral de Mercaderies) és un projecte que pretén convertir 186 hectàrees entre els municipis de Banyeres, l'Arboç i Sant Jaume en un MACRO Polígon Industrial. Aquesta superfície de ciment, equivalent a uns 250 camps de futbol i 4 vegades més gran que el CIM Vallès, convertirà aquesta zona en un parc logístic sense valor afegit i generarà un tràfic diari de més de 10.000 vehicles. La construcció del CIM suposarà el col·lapse de carreteres, l'augment de la contaminació, la falta d'aigua, l'increment desmesurat de la població, la saturació dels serveis sanitaris i la pèrdua de la identitat pròpia de cadascun dels nostres pobles i de tot el Penedès"

Del projecte, efectivament, es pot dir que: és faraònic, ocupa un lloc excessiu i crearà tensions d’infraestructures. Ara bé, dir que el parc "no tindrà valor afegit"...no entenc com es pot fer caber, en la mateixa frase, amb “l’increment desmesurat de la població”. Vaja, que els nous habitants no menjaran, no es vestiran, no gaudiran, no viuran, ni conviuran. A part, només cal mirar el cordó de la costa (també punts de l’interior de la comarca) a l’estiu i caps de setmana per adonar-se de que hi ha col·lapse de carreteres, augment de la contaminació i saturació dels serveis sanitaris. La manca d’aigua, per desgràcia, està tan generalitzada, que ja no se sap per on posar-hi ma. A la “pèrdua de la identitat pròpia de cadascun dels pobles” no hi veig cap problema, en observar com –tots ells– han solucionat amb un èxit total els problemes de la immigració (la dels anys 50, la dels 90 i la d’ara).

Si fem una foto d’ara, doncs, els problemes no són gaire diferents dels que ens plantejaria el CIM.

Malgrat el període estival, la nostra comarca està mancada del nivell industrial d’altres. Lògicament, també és inferior el seu percentatge en empreses de serveis, una cosa porta a l’altre. Només cal veure les andanes de les estacions de tren i els nusos de carreteres de la comarca a certes hores del matí per adonar-se que la majoria de la nostra gent ha de desplaçar-se a comarques veïnes per a treballar. Podem defensar que això es deu als nouvinguts de Barcelona i rodalies. El cert és, però, que una gran part dels nostres fills han de trobar feina lluny del Penedès. Un símptoma no gens favorable.

La que, tot sovint, anomenem “societat del benestar” es basa en un equilibri tan delicat com macabre. Generem una quantitat ingent de necessitats que comporten una gran quantitat de residus i noves necessitats. Dels darrers, la nostra comarca en pateix a l’estiu. Hem d’afegir-hi les vies de comunicació (carretera i ferrocarril) que parteixen en dos el territori...

Fins fa dos anys, les úniques comarques de Catalunya que no disposaven d’hospital comarcal eren Les Garrigues i el Baix Penedès. Ells encara no en disposen. Critiquem, amb tota la raó del món, la poca descentralització; però la volem interessadament. Ens interessa la de la sanitat, l’educativa, la que ens afavoreix. No volem la que porti conflictes o tensions. Semblem la sogra que deia: Qui els hi fa el nas, que els porti al braç! Malgrat que el qui posa el braç i el qui puja al braç hauran de pagar-li a la sogra la pensió de jubilació, la despesa sanitària i si cal, integrar-la a la llei de dependència. N’hi ha d’altres que diuen que, ells, ja paguen els seus impostos per què els hi solucionin. Que feliç viure enganyat. I perillós. Per altra banda, la voluntat de la gent és important, organitzar-la és positiu. Prou difícil és posar-nos d’acord uns quants com per no donar-li embranzida i representativitat.

Senyors, no sé com ni de quina manera però, tard o d’hora, haurem d’entrar al club de la vessant negativa de la cooperació. Igual ho fem, ara, amb el CIM o més tard amb no sabem què. El número de loteria el tenim a la butxaca i als jocs d’atzar, a la llarga, sempre si perd. No voldria caure en la demagògia d’aventurar que el que vindrà, si no es fa el CIM, serà pitjor. Si més no, renego dels altres demagogs que postulen en el sentit d’oposar-se a tot i fer pensar (ells no ho pensen) de que sempre es podrà sortir incòlume del “progrés”, tal com aquest s’entén en els nostres dies.

Ni sogres, ni innocents, ni demagogs. Si més no, sempre queden les armeries. Formar piquets, al preu que va la ma d’obra, és insostenible.

Jordi Voltà
Calafell, Baix Penedès (no adherit).