El dret d'expressar-se

S’ha organitzat un lleuger rebombori amb els escarafalls del president del Congrés, José Bono, davant l’exhibició d’una bandera republicana per un exprés franquista. Bono, suposadament, defensava la legalitat constitucional. O sigui, la vulneració de la Carta Magna amb la voleiada d’un estendard amb una combinació de colors incorrecte i, per tant, no admesa. Permeteu-me que ho expressi així, doncs –precisament per evitat suspicàcies– la Constitució no entra en el significat d’altres opcions que no siguin l'oficial.

No faré esment, ara, de les barbaritats que s’han arribat a dir al Congrés dels Diputats (lloc del que Bono volia preservar-ne una virginitat imaginària) en totes i cada una de les legislatures. Algunes d’elles –i només algunes– han transcendit a l’opinió pública i ens han fet enrojolar a tots: insults, amenaces, fatxenderies, frases gruixudes i cúmuls de despropòsits en defensar o acusar arguments que vorejaven la legalitat o, directament, la traspassaven una vegada i una altra. Recordem imatges del president de torn intentant posar ordre, tornant a lloc a “ses senyories” en un ambient més proper a un partit de futbol de regional que d’un lloc de confrontació dialèctica amb estilisme argumentari.

Si Bono es va queixar, doncs, hem de pensar que ho va fer pel significat que el portador de la bandera va voler donar-li passejant-la escales amunt i avall fins dipositar-la sobre la taula on va romandre, ara ja immòbil i tranquil·la.

Cal puntualitzar que el recriminat era un ex combatent d’un dels dos bàndols de la Guerra Civil. Concretament, dels que van perdre...

Potser només és una curiositat que la bandera republicana era la legítima i democràtica quan aquell senyor va deixar casa seva per anar a lluitar per uns ideals.

Potser només és una curiositat que, en acabar la guerra, tot el que semblava contrari al règim –a la legalitat establerta aleshores per la força– era perseguit, reprimit, empresonat i, si calia, eliminat...

Pot ser només és una curiositat que, ara, en aquest país es qüestiona si la transició –de la que se’n estava tan orgullós no fa gaire– no va seguir procediments correctes en no haver filtrat conceptes i personatges polítics predemocràtics...

Pot ser només és una curiositat que el ser demòcrata no vol dir deixar passar-ho tot: sense compensació, sense justícia, sense càstig. Aquí, tots ho sabem, han passat bous per besties grosses...

Potser només és una curiositat que Bono va repetint i repetint la lletania de que, ell, és fill de falangista. No cal que se’n amagui, cert; tampoc és per treure’n pit...

Potser només és una suposició que ho fa per justificar que d’un home “moralment dubtós” en por sortir un de “moralment honest” (si no, no s’entendria el comentari)...

Avui, amb la ciència i la medicina és pot fer casi de tot; només cal veure l’ovella Dolly. Ara bé, normalitzar quelcom que no és normal? Tard o d’hora, la genètica et delata. Per molts carnets socialistes que treguis de la cartera, un simple anàlisi d’ADN et demostra que no deixes de ser...”más de lo mismo”.

Rey Lear, teatre amb majúscules...

Ahir vaig assistir a la darrera representació de Rey Lear al TNC. El Centro Dramático Nacional, amb la direcció de Gerardo Vega presenta aquesta versió en castellà de Juan Mayorga. Vega acaba de triomfar amb Un enemigo del pueblo, d’Ibsen, que ha guanyat tres premis Max. A Mayorga li han atorgat el Premio Nacional de Teatro l’any 2007.

Alguns consideren que Rey Lear, de William Shakespeare, és la més gran tragèdia que han donat mai les arts escèniques. Diuen que té la virtut d’agrupar tots els gèneres i tots els estils, a més de tots els ingredients d’un clàssic.

L’obra necessita un gran actor que amalgami el rei dèspota, capritxós del principi i el vell desenganyat i penedit del final, tot amanit amb pinzellades de bogeria i senilitat. Alfredo Alcón –que, fa anys, va defugir encarnar-lo a Buenos Aires per discrepàncies amb el director– encara el repte amb una interpretació de les que deixen petjada. La seva veu, profunda i plena dels matisos suficients per interpretar Lear, omple la sala fins i tot els moments en que murmura la frase més delicada. S’ha parlat molt i molt sobre el caràcter que ha de predominar del paper principal. Hi ha versions més “britàniques” d’Olivier o Mackellen que en destaquen l’edat i la vesant senil; Anthony Hopkins el va fer abstret i indiferent, mentre que la opció de Pou era molt més enèrgica i despòtica. Potser –ho dic de genolls– trobes a faltar una mica més geniüt en el repartiment del regne.

La resta de repartiment està a l’alçada d’aquesta obra difícil i complexa en que cada paper ha d’anar expressant i/o modificant actituds que neden entre la traïció i la fidelitat. Es diu que és l’obra que millor descriu l’humà doncs en ella hi resideixen totes les vileses. Hàbils en el llenguatge, temps i sentit. Àgils en un escenari hermètic que vol semblar un búnquer, atmosfera fosca i tenebrosa que s'adiu a la perfecció amb el clima de la tragèdia. El canvi d’escenes és intel·ligentment solucionat amb continus canvis de perspectiva, profunditat i il·luminació, efectes sonors musicats i algun efecte especial per reforçar alguna escena, teòricament, d’exterior. Impressionant el treball de Jesús Noguero, (Edmond) i d’Albert Triola (Edgar). Lucia Quintana, Carme Elias i Cristina Marcos –Gonerill, Reagan i Cordelia, les tres filles del rei– excel·lents en els difícils papers respectius.

Mayorga condensa aquesta enorme tragèdia en una magnífica versió de poc més de dues hores i mitja (l’original s’allarga fins a les quatre hores). D’un record perdurable, amb l’agradable sabor del teatre amb majúscules.

Com posar negre a Obama...

La nominació demòcrata per a les eleccions a la Casa Blanca del proper novembre està decidida. De fet, ja fa dies que ho està; només l’obstinació de la senadora Clinton ha impedit que el partit demòcrata faci dies que treballi per a un sol candidat.

Com a curiositat podeu posar la paraula “obama” al Google i triar el primer link que se us ofereix. És el titulat “Welcome to Obama for America” que enllaça a la http://www.barakobama.com/. Encara hi sou a temps si premeu la pestanya “action” i l’apartat “donate” a fer una aportació econòmica a la campanya del senador d’Illinois que pot anar des dels 10 $ als 2.300 $, tot i que, si us sentiu generosos i teniu en compte l’apreciació de l’euro davant el dolar, podeu optar per l’opció “other”.

Hi havia el tòpic de que un home de raça negre no podia ser president dels Estats Units. També es treia la mateixa conclusió quan es tractava d’una dona. El partit demòcrata ha estat el primer en ajuntar les dues opcions que semblaven més inversemblants. No es pot dir que no sigui una opció valenta.

Els nous aires de canvi que sembla que vulguin esventar reticències, perjudicis i tòpics han topat amb els mateixos protagonistes de la història. Semblava que al presentar-se un candidat de color la comunitat de raça negra hagués de inclinar-se cap a aquesta opció. També s’abonava la idea que una candidata podia quallar en el dominant sector femení. La veritat és que ni els uns ni els altres han acabat d’influir suficientment sobre els sectors que, a priori, eren els seus valedors. El resultat ha estat que, cadascun, ha lluitat per a cada pam de terreny, llegeixis comunitat, sector o estat. Tot i entendre el pes específic de la comunitat jueva en l’economia, societat i eleccions nord-americanes ha sobtat el plegament d’ambdós candidats a les directrius orientades per l’actual estat d’Israel buscant el recolzament d’aquest grup d’opinió quan en un principi només es tenia en compte per la seva influència als mitjans de comunicació. No ha sorprès pel fet, sinó pel moment; a darrera hora i per rematar la qüestió.

Les darreres notícies, però, no estan obeint el guió previsible. La Clinton no acaba de cedir. No parlo d’una derrota que només cal acceptar-la públicament. Parlo de posar els seus delegats a disposició del partit i en conseqüència, de Barak Obama. Tot podria semblar que és així, tret que la senadora se’n torna a Nova York. No accepta la vicepresidència ni treballar pel vencedor. Això podria sembla correcte pel fet de no posar dos galls en el mateix galliner però, d’altra banda, el pes específic d’un vicepresident als Estats Units és més simbòlic que a qualsevol altra lloc del planeta. Comptar amb tots dos enfortiria la candidatura i la faria casi invencible.

Digueu-me malpensat –doncs ho soc de mena– però sembla com si la Clinton no volgués oferir –potser hauríem de dir publicitar– la seva derrota en el ben entès de que, això, comportarà que no tots els vots que ella ha atresorat aniran a Obama. Això forçaria que el candidat demòcrata no obtingués el recolzament suficient a les eleccions presidencials dins ja del seu propi partit. Tothom té al republicà McCain com un home de pas a l’alta política (masses faldilles, i sinó, ja veurem la campanya per on anirà) però li permetria residí a la Casa Blanca durant quatre anys. Passat aquest temps, l’au fènix Hillary Clinton tornaria a l’avantguarda política per reprendre el repte de la presidència. Tot i això, cal tenir present que un despropòsit amb potes anomenat Bush va aconseguir la reelecció en plena guerra d’Irak (podeu triar el que vulgueu dels dos, pare o fill).
Apassionant aquesta pre-campanya americana que ens augura una campanya intensa i incerta. Estarem entretinguts. Un altre dia parlarem de les semblances de les primàries entre els diferents països. Avui, però, no toca...

Veles i Vents, un programa de ràdio

Aquesta setmana neix el programa de ràdio Veles i Vents. Al 107.9 del dial hi trobareu Calafell Ràdio i cada dissabte, de 12 a 1 del migdia, provaré d'entretenir-vos amb unes quantes havaneres.

Aquest gènere se'l defineix com dels "d'anada i tornada". O sigui, dels que van viatjar amb un esquelet musical des d'Europa fins a les Antilles i que, quan va tornar –de boca de mariners, indians i soldats–, ja li havia canviat la fesomia. Després de les nombroses incursions espanyoles a Cuba els indígenes havien, pràcticament, desaparegut aniquilats. Feia falta mà d'obra i entraren en acció els vaixells negrers (que portaven negres de l'Àfrica com esclaus, vaja). El ritme dels africans –esdevinguts en el temps criolls– va proporcionar la matèria prima que mancava per concretar la composició. El clima caribeny, la geografia antillana, les mulates i el rom foren els alquimistes perfectes de composicions que arriben a nosaltres deformades pel temps i la transmissió oral de generació en generació.

A l'havanera li han sorgit un reguitzell de pares. No cal posar-se a fer proves d'ADN a aquestes alçades però és curiós que en llegir les diverses procedències dels articles –suposadament especialitzats– n'endevines un patriotisme desfermat. Si més no, en els diferents bressols (en el ben entès de que, com a mínim, l'han bressolat en llocs diferents i mares diferents) ha crescut amb salut però ressaltant amb característiques pròpies. Ja sabem que els gens de la mare tenen major preponderància que els del pare, sobretot en els trets externs.

Sembla ser –i només podem dir que ho sembla– l'entrada de l'havanera a la península va ser per Cadis. Recordeu que durant molt de temps varen tenir l'exclusiva en el tracte comercial amb Amèrica. A partir d'aquí i quan l'assumpte dels negocis es va regularitzar (que ens van treure la veda, vaja) els punts d'arribada de nous ritmes i sons va generalitzar-se. Els indians, fracassats o en fugida pels manbises (períodes d'inestabilitat militar per la guerra de guerrilles dels independentistes) varen portar al sarró algunes partitures de contradanses cubanes i danzones. La guerra de Cuba (a finals del segle XIX) va acabar d'igualar les oportunitats de conèixer el nou món doncs l'exèrcit va allistar indiscriminadament elements per mantenir la colònia.

En el primer programa hi apareixen algunes de les primeres havaneres. Sense autor conegut però que han sobreviscut, de taverna en taverna, per l'afició a cantar-les que hi havia. Aquelles peces que no són tan sentides o versionades pels grups però que potser rauen en un racó de la memòria deixat per un avi o una avia que ens la cantava per fer-nos venir la son.

El programa intenta cercar la proximitat de l'oïdor amb preguntes relacionades amb l'havanera i ofereix la possibilitat de dirigir qüestions o aclariments dels temes que el públic reclami. Per a qualsevol dubte poden adreçar-se al correu electrònic info@velesivents.com

Aprofitant la proximitat de la temporada i que, amb ella, se'ns acosta també la V Trobada d'Havaneres de la Costa Daurada entrevistarem als grups que la confeccionaran. Grups de primer ordre, com cada any, que acompanyen als nostres Veles i Vents.

Un intent per completar l'oferta del nostre patrimoni musical i tradicional. Tot i que m'estigui malament dir-ho: Que sigui per molts anys!