Primer de tot: qualsevol grup de persones que s’ajunti per desenvolupar una activitat cultural –sigui la que sigui– ja mereix consideració. Cal especial esment en les que fa dècades que funcionen (molts vilatans han hagut d’estar-hi interessats per que hagin arribat als nostres dies). També les noves entitats reflecteixen noves ambicions, nous horitzons, noves empaties, nous reptes.
Ningú dubta que les associacions intenten abastar el màxim de l'activitat i això, traduït al nostre temps i en la majoria d’ocasions, vol dir: crear necessitats. Unes, es poden solucionar amb la federació de l’entitat amb d’altres de la mateixa naturalesa obtenint una certa gamma de serveis. D’altres, més d’infraestructura, acostumen a aixoplugar-se en casals, centre cívics, hotels d’entitats o qualsevol altre substantiu adient. En tercer lloc, pel seu normal funcionament, desenvolupen una certa activitat econòmica. Disposen de certs ingressos i atenen materials i serveis referents a la seva idiosincràsia.
En la relació d’ingressos d’una entitat estàndard podem trobar-hi:
- Les quotes dels socis.
- Els possibles ingressos de l’activitat (actuacions, espectacles, cobrament d’entrades, donatius,...).
- Els ingressos atípics, no vinculats amb la pròpia activitat (venda premis d’atzar, gestió de barres de bar,...).
- Subvencions d’organismes oficials.
Una repassada a cada concepte ens donarà a entendre el tarannà de cada entitat i, la combinació de les quatre dades, la implicació de la seva gent, dels socis envers l’associació –a banda del suport que rep de l’ajuntament, consell comarcal, o d’altres institucions. L’apartat de les subvencions mereix una atenció especial. Com sigui que la més propera i podíem dir, casi segura, és la de l’ajuntament de cada poble parlarem d’aquesta en concret. Ja que hem anomenat la crisi i que aquesta també arriba a la cultura, estaríem d’acord en dir que és de les primeres en rebre?. Sigui per un intent de racionalitzar les subvencions o per la recessió, el cert és que totes han minvat i, d’afegitó, ha nascut una oposició frontal a finançar nous projectes.
Com que les entitats les formem gent –que podem anar a votar– no poden dir-nos que no, radicalment. Si més no, ho eviten. Han trobat un sistema (el de sempre, sí) pels més disposats i agosarats –podíem anomenar-lo “extra work, extra money”– que permet ajustar certs pressupostos i la incursió en noves iniciatives. Parlo de les barres de bar a la Festa Major i festes en general. Aquest fet comporta –depenent del municipi– que no totes les entitats interessades poden gaudir de la cessió –no hi ha tantes barres, ni tantes festes– a més que, segons quines i per la seves particularitats, no els hi és possible comprometre’s.
Es cerquen formules, equacions, logaritmes, teoremes, balances de pagaments i cobraments; descripcions d’activitats, matèries primes, perillositat, desplaçament i horari nocturn per esbrinar quina entitat ha d’estar millor posicionada respecta a un altra per rebre el “caramelet”.
Crec que, si tots volem, el sistema pot ser més senzill. Totes les entitats haurien de presentar a la regidoria la memòria de l’exercici anterior, relació d’ingressos i despeses, l’estat de comptes i el pressupost per al proper any (hi ha llocs i entitats que ja es/ho fa/n). Informació que no falti.
Ara bé, una còpia de cada document hauria d’anar a parar a l’ASSOCIACIÓ D’ENTITATS MUNICIPALS. Aquesta nou òrgan tindria la representació de TOTES les agrupacions culturals i seria l’interlocutor amb l’ajuntament en cas de conflicte. Una cosa és que es passegi cada entitat d’una en una pel despatx del regidor/a per veure “sí hi ha res pels Nicolaus” i una altre, anar a defensar quelcom tenint el recolzament de totes les entitats del poble al darrera. Temps hi haurà pel reglament, ja es cercarà la proporció i es dotarà convenientment de contingut (formules, equacions i demés).
Em pregunto, considereu tenir –les entitats– el suficient pes específic a les respectives regidories de cultura? De quina capacitat de decisió gaudiu? Us consulten la programació cultural? I la distribució de les subvencions? Potser hi ha algun afortunat que ha contestat afirmativament a totes les qüestions, malgrat que, el més probable, és que ens faci reflexionar del lluny que som –en cada municipi nostre– de la pluralitat, de la participació, de la solidaritat i de la socialització de la cultura. Això sí, podem treure’n la conclusió que som “l’últim poll que els pica”.
Què, potser, no som cultura?