divendres, 12 de desembre del 2008

L'atur es dispara...només aquí!

El passat dia 9 de desembre, el diari El Periódico publicava la notícia: ‹‹L’atur es dispara a Espanya per la precarietat i l’escassa indústria››. L’argument es basa en que ‹‹el sector secundari suposa el 16% del PIB, enfront del 40% als països europeus més industrialitzats›› i en ‹‹la temporalitat està a prop del 30% i supera de molt la de les economies occidentals de la UE››.

En un any, l’atur a passat del 8% al 12,8% -increment del 4,8% absolut, el que significa un 60% d’augment-. Es compara amb la majoria de països europeus on la taxa s’ha mantingut (variacions en 1 punt com a màxim) tot i la crisi. Alemanya i els països nòrdics estan, inclús, rebaixant la seva xifra d’aturats.


L’article exposa que només Irlanda (taxa d’atur del 7,1% el passat octubre) i Espanya pateixen greus deterioraments en el seu mercat laboral. A més, alerta de que, el proper any 2009, la xifra pot arribar als 4.000.000 d’aturats.

La sentència del títol ve avalada per tres catedràtics de Dret del Treball -Francisco Pérez de los Cobos (Complutense), Carlos Palomeque (Salamanca) i Jesús R. Mercader (Carles III)- i un d'Economia -Juan José Dolado (Carles III)- que són unànimes a l'afirmar que ‹‹el que dispara l'atur a Espanya són les "peculiaritats" del model productiu i l'estructura laboral››.

Un dels arguments és que ‹‹el 75% del producte interior brut (PIB) està sustentat pels serveis (63,4%), principalment el turisme, i per la construcció (11,5%), mentre que la indústria tot just hi aporta el 16%. Als països industrialitzats europeus, el pes de les empreses productives és del 40%. Fins i tot en estats menys desenvolupats com ara Turquia és del 24%››. O sigui, que la indústria té una importància més gran en el seu PIB que en el nostre. Per llogar-hi cadires. Defensen que ‹‹l'ocupació industrial és més estable: els seus treballadors són més productius, estan més especialitzats i han rebut més formació de les empreses, i per això a aquestes els interessa menys substituir-los››.

Exposen que ‹‹el sector, on treballaven 3,2 milions d'assalariats l'octubre del 2007, tot just ha perdut 76.800 efectius en un any, en línia amb el que passa al nord d'Europa. A més, una empresa industrial "no està basada en l'artifici sinó en activitats més concretes", apunta Palomeque. Igual que Dolado, afirma que les crisis afecten tots els sectors, però l'industrial molt més tard, i per aquest motiu a Europa gairebé no es nota per ara››. Diferencien que, ‹‹en canvi, el sector de la construcció, que donava feina a 2,7 milions de persones, ha perdut 256.100 treballadors. Els serveis, també molt sensibles a la crisi i amb 13,6 milions de treballadors l'octubre del 2007, han deixat al carrer 232.200 persones.››

Bé, parlem ara de l’efecte amortització. Un industrial inverteix per a obtenir un rendiment anual (benefici) mentre el capital resta en l'actiu, els elements propis, de l’empresa. Així, per recuperar els seus diners cal que vengui l’empresa (tota o una part), les seves accions, a un altre empresari. Un constructor que adquireixi un terreny i comenci a edificar sap que quan acabi de vendre, la seva estructura no haurà variat, no tindrà més. El seu Immobilitzat es converteix, majoritariament, en Realitzable. Les empreses constrtuctores tenen una mecànica comptable particular. El cicle de producció només compromet una part de la seva organització i dels seus treballadors. La seva organització acostuma a estar ubicada en unes oficines d’un local comercial (que es pot vendre o llogar) amb una maquinària reduïda i que en la part més aparatosa acostuma a ser llogada. El grau d’especialització del seu personal és baix i acostuma a fer prevaler la quantitat d’hores treballades per sobre de la formació (nul·la) i les categories professionals. No cal dir, doncs, qui sembla més representatiu de la paraula “empresari” ni quin sector serà el cau dels especuladors i cercadors de fortuna.

Els experts alerten, també, de ‹‹els efectes perniciosos de l'altíssima precarietat del mercat laboral, ja que els temporals són més barats i fàcils de fer fora. Encara es firmen al mes més d'un milió de contractes d'aquest tipus, davant tot just 130.000 de fixos››. Al nostre país ‹‹la taxa de temporalitat s'acosta al 30%, quan a Alemanya està al voltant del 14%, a Itàlia és del 13%, i a Portugal és del 22%. Bèlgica, Holanda i el Regne Unit no arriben als dos dígits. Els experts neguen que, com defensen les empreses, la legislació laboral sigui massa rígida. Els costos de l'acomiadament, apunten, són similars a tot Europa, i fins i tot països com França o Holanda ofereixen moltes més garanties als treballadors que Espanya. La prova és que els empresaris fan milers acomiadaments, més que en qualsevol país europeu. Mercader i Palomeque es queixen que els empresaris espanyols recorren massa a la flexibilitat externa (és a dir, als acomiadaments), mentre que a Europa s'assagen més mesures de flexibilitat interna: de reorganització››.

Quina paradoxa, senyors! Estem cansats de sentir totes les agrupacions, associacions, gremis i col·lectius d’empresaris queixant-se –dia sí i dia també– de que, a Espanya, no hi ha la liberalització suficient en el mercat de treball: de que són caríssims els acomiadaments; de que hauria d’haver-hi més facilitat per la temporalitat; resumint, de que la legislació laboral perjudica les empreses. Doncs resulta que els estudiosos postulen que els qui no tenen fets els deures; primer, per manca de coneixement del propi sector i de carència en els fonaments per portar una empresa i; segon, per la discapacitat per la organització interna i la reorganització, són ELS EMPRESARIS.

Caldria veure quants d’aquests potentats, en un fictici MERCAT EMPRESARIAL, no els tocaria estar a l’atur. Per poca imaginació que fem servir ja divisem els presidents i directors generals d’un munt d’entitats financeres encapçalant la llarga llista d’aturats il·lustres.

I és que, fins ara fa poc, una de les amenaces utilitzades pel capital era el d’estacionar-se als bancs, caixes o asseguradores; dormint el somni de la rendibilitat passiva. Veient com els ha anat als bancs i afins, i la perícia empresarial de molts dirigents, cal preguntar-se si les seves decisions, plantejaments i impulsos inversors no són més a prop de la mentalitat d’un agosarat jugador de la “ruleta russa”. Sí més no, en aquest darrer cas, només ens caldrà anar a enterro si és conegut; la caixa i la corona li posarà la família. Als darrers sepelis, però, els ciutadans ens hem vist obligats a pagar la caixa, la corona, els recordatoris i, fins i tot, alguna vetlla de luxe pels parents pròxims del difunt.

Els qui demanen una flexibilització del mercat laboral haurien de començar per exigir una fiscalització del mercat empresarial. No sigui que, finalment, els nostres diners -els de l'estat que corren a socorrer aquests ensurts empresarials- serveixin per impedir l’ensorrament d’empreses que restin en mans del Freddy Krueger de torn.