diumenge, 2 de març del 2008

Periodisme avui: realitat o ficció (II)

Una de les opcions per entendre el periodisme d’avui en dia es fer-ne un seguiment fins als nostres dies.
Anem a repassar. Primer trobem la ja referida ”Acta diurna” que Juli César manava col.locar al fòrum romà (segle I aC). A la baixa Edat Mitjana, els fulls escrits amb notícies comercials i econòmiques eren molt comuns en els bulliciosos carrers de les ciutats burgeses. A Venècia, s’hi venien fulls al preu d’una gazzetta (moneda utilitzada a Venècia el segle XVI), d’on provenen els noms de molts diaris publicats en l’Era Moderna i la Contemporànea. Els segles XVIII i XIX, els líders polítics prengueren consciència del gran poder que podien tenir les gasetes per influir en la població i proliferaren els diaris de faccions i partits polítics. Cap a finals del segle XIX, els empresaris descobriren el potencial comercial del periodisme i sorgiren les primeres publicacions semblants als diaris actuals. Als Estats Units, Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst crearen grans diaris destinats a la venda massiva. Nous invents, com ara el telègraf, van facilitar l’obtenció de notícies. Ja al segle XX, sorgiren empreses dedicades a la colecció d’informacions sobre actualitat que eren venudes als diaris. Aquestes empreses foren conegudes com agències periodístiques o agències de premsa. La fotografia es va comença a utilitzar en la premsa diària el 1880. Alemània fou el primer país que produí revistes gràfiques ilustrades amb fotografies.

A la dècada dels 20 del segle XX van nèixer les primeres emissores de ràdio, que prengueren gran part del protagonisme als diaris en el seguiment pas a pas de l’actualitat. Les primeres emissions de televisió es feren als Estats Units als anys 30 i, ja als anys 50, la televisió competia amb la ràdio en la possibilitat de transmetre instantàneament la informació, amb el seductor agregat de la imatge.

Convertit en el "quart poder" de les grans democràcies occidentals, el periodisme oscil.la actualment entre la imatge romàntica d’àrbitre social i portaveu de l’"opinió pública", i la d’empresa comercial sense escrúpols que recorre a qualsevol mitjà per cridar l’atenció i multiplicar les seves vendes, sobre tot, la intrusió a les vides privades (amb permís i sense), l’exagerada dimensió que atorga a notícies escandaloses i fets policials. El cert és que el periodisme s’ha convertit en un component fonamental de la vida contemporànea i sembla inseparable dels sistemes polítics democràtics. El periodisme creà, per les necessitats de ràpida lectura, comprensió i suposada neutralitat, un estil de redacció que ha nodrit a nombrosos escriptors, que formen part dels seus plantés i que han destacat i destaquen en llurs columnes.

La història del periodisme és, doncs, plena de noms de gran prestigi, de figures que han esdevingut referents de la independència, l'objectivitat, la claredat expositiva, la comprensió dels fets, l'erudició..., no sols per als periodistes, sinó per a tothom en general. Nogensmenys, passa a vegades que la faceta periodística d'alguns personatges és eclipsada per una altra en què han tingut més relleu públic. Un exemple: Sir Winston Churchill, un dels polítics més importants del segle XX, el primer ministre que va empènyer i capitanejar la resistència britànica durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); doncs bé, molt abans d'esdevenir símbol de la lluita contra el nazisme, Churchill havia fet de corresponsal de guerra a Cuba i a Sud-àfrica, on fou empresonat però aconseguí de fugir-ne.

Igual es pot dir de molts escriptors, més coneguts per l'activitat, diguem-ne, estrictament literària que no pas periodística: Charles Dickens, George Orwell, Ernest Hemingway...; encara que també hi ha casos com el d'Émile Zola, escriptor cèlebre per les seves novel·les, però, també, per la carta J'Accuse... (“Jo acuso”), que va aparèixer a la premsa arran de l'afer Dreyfus.
Vull fer, però, especial esment en tres figures internacionals del periodisme i l’adjectiu que cascuna d’elles a pres com a estandart : Indro Montanelli, Walter Cronkite i Ryszard Kapuściński.

Independència periodística

Indro Montanelli (1909-2001) és tingut per un model d'independència periodística. De figura i esperit quixotescs, tenia la llibertat en molta estima, i per això els poders no el van fer arronsar mai. La seva trajectòria periodística va ser tosca i lligada, en gran part, al gran diari milanès Corriere della Sera, tot i que el 1974 va fundar Il Giornale, que va deixar per desavinences amb l'editor, Silvio Berlusconi, que volia entrar en política, cosa que va acabar fent, com ja sabem. Home de gran cultura, va publicar una pila de llibres d'història, entre els quals “Història dels grecs” i “Història de Roma”, instructius i amens.

Credibilitat

El nord-americà Walter Cronkite és una llegenda viva del periodisme televisiu. Nat el 1916, Cronkite, corresponsal a Europa durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va presentar durant una vintena d'anys, del 1962 al 1981, les notícies vespertines de la cadena CBS, en què va atènyer moltíssima credibilitat, fins a ésser considerat l'home més creïble de la vida pública americana, la figura que inspirava més confiança, honor que s'adeia amb l'expressió que tancava el noticiari: 'And that's the way it is' ('Les coses són com són').

Compromís

Ryszard Kapuściński (1932-2007) ha estat considerat un dels millors reporters del món, un home que ha sabut retratar vívidament la realitat de molts indrets de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. Aquests periodista polonès, ha fet de la gent corrent els protagonistes de reportatges i llibres, testimonis d'un periodisme audaç, compromès, que defuig les comoditats per penetrar al fons de les coses. Destaquem-ne “L'emperador”, “El xa o la desmesura del poder”, “L'imperi”, “La guerra del futbol” i “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”.

Podem trobar, avui, periodistes amb independència, credibilitat i compromís?

Fons: Viquipèdia, Vilaweb i Youtube.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)