La crisi econòmica i la d'idees

Interessant article l’escrit per Miquel Casellas al Diari del Baix Penedès en l’edició del passat 16 de maig (podeu llegir-lo integrament al seu bloc: miquelcasellas.blogspot.com). En ell hi desgrana les repercussions immediates de la crisi actual i la manera en que, aquesta, és fa evident. És l’efecte de la taca d’oli què, de mica en mica, s’escampa pel voltant d’on ha caigut amenaçant amb arribar a tot arreu.

Analitza el moment actual del comerç del Vendrell i en desprèn la mala temporada que ha patit. Reflexiona que qualsevol desgavell econòmic arriba primer als més desafavorits i que les conseqüències són cruels amb les persones i les seves famílies, sobretot en el cas dels immigrants. En arribar a aquest punt, cal preguntar-se per l’evolució de PxC fins al nivell que ha assolit actualment. I ho ha aconseguit en temps de bonança econòmica. Caldrà veure ara, que toquen vaques magres, com es desenvolupa aquest fenomen.

Sembla un criteri encertat l’aposta per la “concentració intel·ligent” del comerç i l’especialització. Dues assignatures que, en el millor dels casos, no superen l’aprovat justet. A la resta caldria recuperar aquells conceptes qualificatius escolars que parlaven d’”insuficient” i de “molt deficient”.

Posteriorment, albira el punt i final de l’escalada consumista amb el pany i forrellat de les facilitats creditícies. S’han acabat els préstecs fàcils i les vises elàstiques. Tornem a la cotilla.

Casellas diu: “Tot això passa en una comarca sense gairebé indústria. Suportant un creixement demogràfic espectacular en els darrers anys, que ha intentat fer del turisme una de les seves fonts d’ingressos principals”.

Aquest factor s’evidencia, especialment, al cordó de la costa doncs en ell s’hi concentren les principals tensions del territori: infraestructures obsoletes (sanitat i educació saturades), massificació urbanística y residencial (urbanística pel creixement salvatge que s’ha permès a nivell d’edificacions i residencial en la captació d’un nombre ingent de primeres residències sense cap previsió assistencial), desestructuració social...

Respecte al turisme, fa molt de temps que ha baixat el seu nivell. Emparar-se en l’actual variat i florit ventall d’ofertes i els preus competitius no deixaria de resultar l’amagar el cap sota l’ala. Una de les mancances ètiques comarcals és l’autocrítica, inexistent, capgirada a la complaença i el sentit d’incomprensió. Veient d’altres indrets, destins que avui encara conserven un reclam turístic, hem d’admetre que –durant una pila d’anys- ens hem adormit a la palla.

Casellas posa el dit a la nafra quan proposa: “Aprofitem que tenim el Meridien RA i apostem per un turisme de qualitat que vagi pels cellers a veure com madura els caldos de la nostra vinya. Si fa falta que un matí de diumenge vaig a caminar pel Montmell descobrint els secrets de la natura. Una indústria a l’interior de la comarca que ompli els polígons industrials que ja tenim quasi buits. El motor de tot això han de ser les administracions i les empreses que són els que han de moure per intentar portar tot això dins un model consensuat i fora de les rivalitats polítiques a les que estem tan acostumats dins la comarca”.

Encara avui, a les fires turístiques que es fan a nivell de “Costa Daurada” o similars, funcionen amb un deix municipalista. Efectivament, sota un estand comú cada ajuntament o patronat de turisme fa la seva promoció individualment: els seus atractius orogràfics, els seus llocs d’interès, els seus hotels i restaurants, els seus...La col·lectivitat només s’evidencia a nivell de repartiment de costos i poca cosa més. És dur i, si algú ho creu convenient, pot matisar-ho però la competència –mal entesa, és clar- arriba fins aquest punt.

Parlar d’omplir els polígons industrials buits irrita l’engonal dels crítics socials de cullereta de cafè però és una opció intel·ligent, moderna i que crea valor afegit; concepte que, de tant parlar-ne, ha perdut el seu veritable significat.

Casellas proposa: “Ara és el moment per tornar a dissenyar la comarca, perquè realment ja necessita un grup de persones que creguin en les seves potencialitats i els seus recursos. No ens podem permetre més luxes de fer projectes només per omplir calaixos que per cert tampoc ens sobren gaires perquè ja els tenim bastant plens de tot plegat i al final ho haurem de portar a reciclar. Fem fires per potenciar el nostre comerç i no només per omplir les parades a qualsevol preu. Ara ens tocar crear el model que ens correspon fruit d’una evolució natural de la societat. El que encara fem servir ja fa dies que ha quedat totalment obsolet”.

Aquest recull de projectes -del que fa esment- no han servit de res doncs no hi ha una estructura comarcal definida, ni reconeguda, ni respectada públicament. No tenim un centre de poder que vinculi les propostes, el seu compliment i execució. El Consell Comarcal ha esdevingut un centre administratiu exempt d’ofertes d’interès comú, reduint l’àmbit polític al control del poder a nivell de partits.

Un model “obsolet” que demana a crits que els agents socials es posin a treballar. Potser són manies meves però em sembla que el personal, joves inclosos, no estan per l’”evolució natural”. Per fer-la cal rumiar, parlar, consensuar, pactar i...cedir (encara que només sigui el necessari). Tots vivim des de la nostra raó particular que roman tancada en nosaltres i, en ocasions, ancorada al immobilisme alliçonat per l’egoisme pur i dur. Caldrà preguntar-se si estem disposats a construir comarca o només ens interessa l’afectació del corralet de casa nostra. Malgrat tot, compte a la dita: “el qui viu d’esperances, mor dejú”.