dijous, 3 d’abril de 2008

El CIM, ni si, ni no, tot el contrari (II)

Aquest escrit és una contesta a un dels comentaris d'en Josep LLPDS en l'article "El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari" editat al meu bloc "un piset amb vistes" i al "Penedès en xarxa". Crec que pot ser una eina de debat:

Tal com dius, el CIM no és més que un cas que, tot i la seva importància i excepcionalitat, demostra un rerefons molt més profund.

Hi ha aspectes que no són exclusivament penedesencs però que demostren els nous tarannàs de la nostra societat. Poques coses estimulen la protesta airada de la gent. Enrere queda l'època de la transició, curulla de manifestacions, vagues i piquets. Una etapa en que la gent tenia necessitat de sortir al carrer i fer sentir la veu. Una de les puntes de llança, si més no, la més expeditiva, era la vessant estudiantil. Els universitaris es sentien portaveus de una societat que despertava i altaveus de reclamar un lloc transcendent en les decisions que es prenien. Molts d'aquells agitadors socials van esdevenir representants polítics. Una altra font de la política fou la capçalera de les associacions. Així, molts membres de juntes associatives, d'entitats i grups foren reclutats indiscriminadament com a regidors, consellers, diputats o senadors. Aquest fet afavorir l'arrencada de la maquinària política, inexistent fins aleshores. Per altra banda, buidà de contingut directiu i ideològic un munt de societats socials.

És evident que el món associatiu encara no s'ha refet de la fugida dels seus dirigents. A finals del 2007 vaig tenir el plaer de coincidir amb el president de Cors de Clavé, Antoni Carné en un debat – col·loqui sobre les Caramelles. En Carné va fer palès que, potser seria hora de que, totes les cessions de recursos humans que van oferir les associacions, tornessin als seus orígens. O sigui, que els polítics convertits es "reciclessin" una altra vegada a les entitats. Això, donaria una vigor inaudit al món associatiu i, per afegitó, al món REIVINDICATIU.

Si acceptem que aquest fet ha succeït ens serà més fàcil d'entendre com certs moviments socials no obtenen el ressò que, per la seva importància, haurien de tenir.

Les entitats, totes, necessiten una xarxa pròpia de contacte i comunicació. Encara no parlo de col·laboració que seria el pas següent.

Dins d'aquests contactes s'ha d'establir espais comuns, amb interessos comuns i problemes comuns.

S'han d'establir estudis, projectes, prioritats i plans d'actuació. Consensuar-los i debatre'ls. Veure la vegueria o la comarca com un espai sencer i propi de tots els habitants (perdoneu, però en molts comentaris m'ha semblat entendre-hi un egoisme inacceptable).

Efectuar la pressió necessària (amb tota la amplitud que conté aquesta paraula) davant les institucions polítiques per atendre les diverses sol·licituds i respectar la representació de les entitats demandants en els òrgans de decisió corresponents.

Acceptar i promoure les consultes populars que es considerin oportunes en temes puntuals. Garantir la vinculació de les mateixes en l'actuació de tots els representats polítics del territori.

La nostra democràcia, tot i el que ens pensem, encara es jove. Tots aquests moviments d'anada i tornada dels nostres líders socials encara està en ple trasbals. Per això tenim la sensació de que el nostre univers s'acaba, només, uns metres més enllà del nostre llogarret. Cal que prenguem posició i visió de grup, responsabilitat i cohesió. Podem debatre de l'humà i lo diví. Siguem conscients, però, que tots haurem de cedir (un xic) per que les decisions ens vinculin a tots. I, sobretot, quan sigui la decisió de tots, tots a defensar-la.

5 comentaris:

Què t'anava a dir ha dit...

Dema dia, 4 a sopar a dos de deu a les Matas per la Porra de la Marta Mercader

JG ha dit...

Hola Jordi, sóc el Josep.

Jo en l'última resposta que et feia no et preguntava per les movilitzacions ni els líders socials i polítics que les van engegar, ni per un repàs històric de les batalletes de la transició, com les manis, les vagues i els piquets.
Jo només volia saber si comparties amb mi, el fet que hi hauria d’haver més diàleg i cooperació entre els municipis de l’interior i els de la costa del Baix Penedès. Ara per ara aquesta interrelació de municipis sembla estar bastant deteriorada, i això no aporta cohesió ni sentit de comarca, al contrari, la fragmenta.
Un exemple en el que emmirallar-nos, al meu entendre, seria la Mancomunitat de municipis del Garraf i l’Alt Penedès, per la que es gestionen mancomunadament importants serveis als ciutadans. En aquests fets sí que es demostra realment la gestió d'un territori i per tant de la qualitat de vida de la gent que hi viu. Per què el Baix Penedès no s’hi adhereix (evidentment amb la voluntat dels municipis fundadors)?

Apa, gràcies i arreveure.

Jordi Voltà ha dit...

Bon dia Josep Llpds:

Sembla que m’explico molt malament o que no has entès absolutament res de l’article en qüestió.

Dius que no parlaves de líders socials i polítics de la transició. Bé, són els qui ara dirigeixen els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, els governs civils, els parlaments i els senats. Els qui decideixen que fan amb el TEU poble, amb la TEVA comarca, amb la TEVA aigua i amb el TEU sol. Sí no hi tenen res a veure, fes-t’ho mirar.

Em sembla entendre un cert to despectiu en parlar de les “batalletes" de la transició: Manis, vagues i piquets”. Sí, Josep, no era tan còmode com queixar-se en un bloc però era el que tocava. Miro al voltant i no veig que els sistemes de “rebel•lió social” hagin evolucionat gaire. Déixem puntualitzar que, el moviment del CIM, quan ha volgut per palesa la seva discrepància a optat en diversos casos per...la manifestació. No deu estar tan malament.

Perdona la indiscreció, estudies Relacions Laborals i Ciències Polítiques. Et veus capaç de formar un equip de gent per a col•laborar en orientar la nostra comarca. Seria començar la teva “batalleta”. Algú, d’aquí a vint-i-cinc se te’n fotrà, però no crec que et sàpiga greu, oi? Seria o serà la teva aportació i n’estaràs orgullós. És el que em passa amb mi, entenc que el temps transcorregut t’ho faci veure passat de moda. Malgrat que no hi ha mai ensenyances en coses futures. Tu, que estudies, has de saber-ho millor que jo. Cada dia, a la URV i a la UPF t’expliquen “batalletes” (més interessants, sofisticades, contrastades i depurades, segur) i amb això vas creixent intel•lectualment.

Demanes diàleg i cooperació. És clar que estem d’acord. Però per que això es desenvolupi cal crear una xarxa cultural i associativa. Ara com ara, no hi és. Les poques relacions que hi ha són les visites dels de l’interior a pubs i discoteques cercant l’ambient i els viatges dels del cordó de la costa per obtenir vins, caves i olis artesanals. Comercial i poca cosa més. La interrelació de municipis no és que estigui deteriorada, és inexistent en els caires culturals i associatius (tret de casos puntuals que, de tan puntuals, esdevenen anecdòtics). És això el que fragmenta la comarca, el pensar i actuar com si –aquesta comarca- acabés al límit de cada municipi (o barri en alguns llocs).

La Mancomunitat del Garraf i l’Alt Penedès s’encarrega, tal com dius, d’alguns serveis comuns. Són públiques i conegudes les topades entre Vilanova i Vilafranca. És normal tractant-se de dues ciutats caps de comarca i que cadascuna vol portar la corrent cap al seu cantó i prioritzar les seves necessitats. Compte amb la qualitat de vida de la que fas esment: Vilanova pateix una desestructuració considerable i una fragmentació social més que evident.

El Vendrell no permetrà (si més no, ho obstaculitzarà tot el que pugui) afegir-se a la Mancomunitat. Seria la 3a ciutat cap de comarca i la de menys pes específic. Hi ha una dita: val més ser cap d’arengada que cua de lluç. Sí, finalment, s’aconseguís la Vegueria Penedès es forçaria la unió de moltes empreses supramunicipals.

Les Mancomunitats o “xarxes de serveis en col•laboració municipal” són uns ens que s’aniran creant, engrandint i/o modificant, però mai seran les encarregades de dissenyar la comarca o vegueria. Només hi són per a solucionar i donar cobertura a un seguit de necessitats ocasionades pels diferents acords polítics.
Durant força temps es va parlar del Pla General Comarcal (PGC). Van haver-hi reunions, proves de formules i percentatges de representació i un intent de dibuixar un esquema de funcionament. Hores d’ara, deu dormir el son dels justos en algun calaix d’algun armari, d’algun departament del Consell Comarcal del Baix Penedès (llegeixis El Vendrell).

Tan la Mancomunitat com el Consell Comarcal estan manats per polítics comarcals. Si són representatius de les inquietuds dels ciutadans tot anirà be. Si no creiem que defensin els nostres interessos, és que tenim un problema.

JG ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
JG ha dit...

Hola Jordi
En cap cas he volgut ofendre't amb l'expressió "batalletes", si ho he fet et demano disculpes.
La veritat és que no he seguit massa el fil del teu primer article amb aquesta explicació de caire històric, i de fet no l'he relacionat massa amb el que jo t'havia comentat.
D'altra banda coincideixo amb tu majoritàriament amb el que dius, i em sembla interessant l'apreciació que fas sobre la manca de relacions culturals i associatives entre la zona litoral i la d'interior del Baix Pdès.
El que em planteges de formar un equip de gent per orientar la comarca, no em fa res dir-te que m'hi implicaria, una altra cosa seria liderar-lo, em costaria més...
Bé, ho deixo aquí.