Síndrome d'Estocolm al PSC

Cada moviment de Zapatero sembla fet per perjudicar el PSC. El darrer zugzwang ha estat la remodelació del Gobierno. Enrere queden el caos de Rodalies dirigit per Magdalena Álvarez, el “pilotes fora” dels ministres de torn, l’amenaça permesa, burxant i encoberta del Tribunal Constitucional, els reiterats incompliments dels traspassos i els acords amb d’altres comunitats autònomes forçant el fora de joc de la Generalitat.

Tot amanit per aquesta crisi que sembla que començarà a remetre quan arribem als 4,5 milions d’aturats. Una catàstrofe de l’estructura econòmica del nostre país. Ara es diu que, mai, tornaran a fer-se tants pisos com s’han fet (?); que la construcció no tornarà a ser el motor del creixement nacional (?) –tot i que es confia en col·locar tots el treballadors del sector en l’obra pública– (!).

El fons, però, són les mentides, els incompliments del Presidente del Gobierno. Es parla de que Zapatero i els seus amics del PSC comencen a fer grinyolar la cadira en cada reunió que tenen; no tenen una posició còmoda.

El portaveu Iceta prova de donar explicacions satisfactòries de totes i cadascuna de les posicions que va innovant el ministeri corresponent. Tot plegat, porta a un esforç tant inhumà que el condemnarà, sense remissió possible, al ingrés en un psiquiàtric per pèrdua de personalitat i lesió greu del lligament nacional-català.

El Solbes ja està tranquil...ja és fora. La Chacón: de cara a la paret, només la salva que no parla de Catalunya ni per referir-se a la família.

Chaves i Bono, de manaires a Madrid i Montilla manant –o de Pepe Botella?– a Catalunya, la sensació és d’un perversió de les coses fins a límits inaguantables.

Mentrestant, en Mas de paleta amb la Casa del Catalanisme; Duran Lleida amb depressió per una nova remodelació absent, Carod de Clinton virtual amb ambaixades de la senyoreta Pepis, Saura acomplexat de Mister Hyde, Piugcercós a la cacera de socialistes, Uriel i Carretero obrint la porta del darrere d’ERC amb el film “la gran evasió”.

I el partit majoritari, socialista, en una gran orgia. Gaudint de l’èxit. Estabilitat, doncs ningú gosa moure’s. Quin mèrit!. Les enquestes ja avisen, però els protagonistes estan a la cresta de l’ona. Són a totes les catifes vermelles. Vint-i-cinc anys sense trepitjar-les; ara set ensenyant el nou vestuari amb els mateixos malucs. Ah! I les sabates amb els tacons corcats per fotre’s de lloros quan els de la Cibeles – a Madrid– ho manin.

Com amant de l’òpera, m’imagino Desdèmona (PSC) sempre sospitosa davant l’Otelo (Zapatero) i els Yago (Bono) o Casio (Chaves) furgant pel divorci.

Però totes aquestes tragèdies no són més que ficcions, somnis i pensament de mentalitats insidioses i malvades. No cal preocupar-se, el president del govern a complert totes i cadascuna de les promeses que ha realitzat i, principalment, amb Catalunya.

Recordo el despenyat que, agafat d’una canya esquerdada sent com el totpoderós (Zapatero) li anuncia l'arribada de cent àngels que prometen recollir-lo tant just es deixi caure del penya-segat. Ell, amb tot el coneixement (havia de ser català per força, però no del PSC) crida acollonit:

Gràcies, déu meu, però...que hi ha algú més...?

La cultura del no

El diari “AVUI” presenta a la secció “Les cares de les notícies” –pàg. 3– (una mena de semàfor transportat als signes matemàtics: “-“, “+” o “=”) una foto de Francesc Baltasar –Conseller de Medi Ambient– amb el títol de “La cultura del no”. Diu el següent:

“Unes 800 persones en representació de 440 problemes ambientals es van manifestar ahir per expressar el seu disgust al conseller Baltasar. El que més sobtava de la manifestació és que pràcticament tot eren negatives. No hi havia cap proposta positiva. Volem tenir tots els avantatges de la civilització moderna, però cap inconvenient. O, en tot cas, no al costat de casa”. Ull que això és casi una editorial del diari, un posicionament.

La pàgina 27 ens permet saber més detalls; en un ressaltat hi llegim: “5.000 manifestants van participar ahir en la manifestació contra el Govern, segons l’organització. La Guardia Urbana va rebaixar el nombre a només 800 persones”. És molt complicat saber el nombre aproximat d’assistents a un esdeveniment com aquest. Reconec que seria incapaç de diferenciar entre un gruix de 20.000 i un de 30.000 persones; però entre 800 i 5.000?

Ja en el cos de l’article hi trobem: “La imatge, retratada per molts turistes, era digne de la postal més friqui que es pot trobar als quioscos de Les Rambles. Des d’un grup de veïns que protestaven, amb uns curiosos barrets fets de paper d’alumini, contra les antenes de telefonia mòbil, fins a un solitari ciclista que amb un cartell demanava l’alliberament del nou ídol anticapitalisme, Enric Duran. I és que al costat dels missatges ecologistes, hi havia qui, com sempre, en colava un que no hi tenia res a veure: “el capitalisme és crisi, acabem amb ell””. Seguidament certifica la crítica unànime al Govern de la Generalitat, la demanda de dimissions i el fet de que la majoria de manifestant –per no dir tots– havien de ser votants desencisats del tripartit doncs molts consellers i parlamentaris havien acompanyat als manifestants, ara fa 6 anys, agafats a les pancartes.

Quim Torrent, redactor de la notícia, crea potser sense adonar-se’n (!) el primer factor de descrèdit: la dispersió i el folklore.

El segon, més subtil, és l’acceptació de la tragèdia: ja que ha de ser, que sigui. Com si no s’hi pogués fer res. Aquest paper es encapçalat pels polítics territorials d’on es vulgui fer l’actuació mediambiental.

El tercer és el corriment de forces entre les tendències de l’associació opositora i que desemboca, ineludiblement, amb l’abandó de la causa dels elements menys radicals.

Finalment, la posició radical comportarà –en casi tots els casos– la invalidació de les entitats manifestants com a interlocutors. Efectivament, si tu dius que no ha de ser i finalment, és, tu no hi pintes res. L’administració s’encarregarà de buscar els ponents adients. I aquests són...els polítics, aquests personatges capaços de sobreviure a un “si” definitiu, a un “no” inapel·lable i a tot el contrari.

I tots amb un pam de nas.

Vine al mercat, Reina!

Vet aquí que la Reina d’Espanya li preocupa l’avortament, l’eutanàsia i l’anomenar matrimoni a la unió de dos homes (de dues dones no n’he sentit res, de moment estan exemptes). Sembla ser que la separació, el divorci i l’autorització del Vaticà per poder contraure matrimoni quan t’has separat del primer marit, això ja no la preocupa tant; no n’ha fet esment. Té una preocupació, diguem-ne, selectiva. Ja ho veureu.

Alguns s’han afanyat a recordar que, en un país democràtic, la monarquia no ho és de democràtica. Si els monarques hi són, doncs, i mentre hi siguin, que callin. Si no els pots dir el que vols, no poden donar motius de diàleg o controvèrsia.

Teòricament, són el reis de tothom (com els de l’Orient però més cars, que ja és dir), també dels avortistes, dels eutanasiadors i dels homosexuals i lesbianes, estiguin legalment units, ajuntats o com els surti del nap i/o la patata dir-ne (mai més ben dit).

Casi tots els qui viuen de la moma pública s’han afanyat a defensar l’opinió de sa majestat. És clar, té tanta raó... On s’és vist que la gent avorti; per la mort de Déu, no s’entén. Tothom hauria de fer com els seus sagals que no miren prim. És descendència a càrrec de l’erari públic. Poden tenir-ne a dotzenes, si volen; només és qüestió de posar-se a la feina. Ah! I no els hi calen guarderies; tenen servei de mainadera. Enfeinats com estan, tot el dia amunt i avall, en aquest hotels tan luxosos, aquests dinars i sopars tan indigestos. Ai senyor! Quin esforç. És que no ens en fem càrrec.

L’eutanàsia si que fa vesar el got. Mare meua! –que diria un amic meu–. Si tu pots anar a qualsevol –quan dic qualsevol, dic de veritat, qualsevol– clínica, hospital, metge especialista, eminència cercant i trobant tractament, medicació, experiment, provatura i/o solució, l’eutanàsia queda lluny, molt lluny. I si es dona el cas, amagarem el que faci falta i farem el que convingui.

Respecte a la unió de dos homes, dues dones, un home i una dona, una dona i un home, un home i una altra cosa, una dona i una altra cosa i els múltiples numèrics corresponents a cada cas...tant me fot. Mentre els dos o múltiples de cada cosa hi estiguin d’acord que facin el que vulguin. I que li diguin com els vingui de gust.

No ens ho mirem bé i no ho podem entendre. La monarquia: “no és d’eixe món”.

A la mestressa de la Casa Reial no li preocupa la hipoteca doncs el palau ja el tenen pagat de fa dies i sense bonys. Sembla que el van pagar al comptat, sense crèdits. Els fills també estan lliures de carregues immobiliàries. I això que el nen s’ha comprat una unifamiliar aïllada complerta, diguem-ne (que ara, pacientment, va omplint a força de maluc).

En aquest moment, la veritable preocupació d’aquest país és anar al mercat amb el diners suficients per tornar a casa amb la senalla plena. Però, ah nois! Això, a la Reina, no la preocupa. No és el seu cas. Ella surt menjada de casa o va amb dietes pagades.

Recordo l’eslògan de l’ajuntament de Barcelona de fa uns anys: Vine al mercat, Reina!

12 bones respostes a una mala pregunta

El resultat de l’enquesta sobre la percepció de sí, l’ajuntament de Calafell, va millor o no va millor ha expressat un empat “tècnic” (sobre 26 electors voluntaris). I mira que la pregunta anava en positiu, induint-vos perquè fóssiu bons nois i noies, però es que només penseu en fer sang. En aquest resultat s’hi emparen les següents 12 possibilitats:

1. Han votat 13 socialistes i 13 convergents.

2. La cosa –el 2003– estava tant bé que no es podia superar.

3. No sabíem que havien canviat els regidors.

4. Tant me fa, estic en crisi!

5. Ens referim a l’ajuntament de dalt el Poble, el de la Platja o el de Segur?

6. M’és igual. Jo voto al Parera i, aquest, surt sempre.

7. Han votat 13 càrrecs de confiança de l’anterior legislatura i 13 de l’actual.

8. No volem que s’enfadi ningú.

9. L’ajuntament va millor i nosaltres anem pitjor. La pregunta està mal feta.

10. L’ajuntament va pitjor i nosaltres emigrem.

11. Els polítics no utilitzen Internet. Els únics blocs que es miren el Sánchez i l’Olivella són els del Vilarenc i els del “Gaudir”.

12. Si, home, no...(*)

(*) Resposta més comuna a Calafell. Veure els resultats de les eleccions municipals a les darreres 5 legislatures.

I és que si no hi posem una mica d’humor, estem ben arreglats.

Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura, que podem anomenar assessor financer, que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo Gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics.

Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.

Digui'm que li dec, que haig de marxar!

Aquest post és en relació amb l'escrit per en Toni Gallardo al seu bloc. Podeu llegir-lo a:

http://tonigallardo.blogspot.com/2008/09/garzn-entra-en-la-memria-histrica-quina.html

Garzón ha demanat un llistat dels enterrats a les diferents fosses procedents de la Guerra Civil. Un cop la tingui veurà si en fa alguna cosa, si emprèn accions. La revisió de la memòria històrica és un fet pruent doncs part de la gent a qui podria afectar encara és viva i els beneficis que van obtenir de la seva fidelitat i col·laboracionisme són als comptes corrents i registres de la propietat a nom dels seus hereus. No fos que les responsabilitats derivin a la via civil i els hi costi uns quants calerons.

El pacte de la transició podria definir-se, per qualsevol observador independent, com un xantatge encobert. El poder estava copat pels mateixos que tallaven el bacallà amb Franco. Van pactar el “canvi de règim sempre que ells pugessin menjar de tot”. Només cal que, avui, mireu els cognoms dels membres dels consells d'administració de les principals empreses espanyoles (i d'alguna multinacional) i veureu que sonen a "rancio abolengo". Si hi ha algun indecís podeu revisar l’article de la Constitució (que per cert, Joan Carles I encara no ha jurat) que diu que el cap de les forces armades és el rei. “Atado y bien atado...”

Als observadors polítics els hi preguntaria si, el recomanar de no posar-s’hi és per mandra o per justícia. M’explico: els humans tenim una esperança de vida d’uns 80 anys (ara per ara). Si pels motius que siguin no jutgem les conseqüències de segons quins actes, anem ven arreglats. Ja ens podem anar preparant per una pila de: “agafa la cartera i fuig”. Potser val la pena cometre qualsevol delicte –sempre que tinguem la paella pel mànec– si el fi és preservar el patrimoni familiar i mirar de fotre el del veí? Senyors, estem parlant d’un genocidi ideològic i cultural acompanyat d’una repressió persistent i cruel. Si girem la mirada cap una altra banda, no estem dient que pot tornar-se a fer sense cap problema? Als qui encara han sentit o senten, a casa seva, les carns de la família esqueixades pel franquisme, els hi diem que s’ho mereixien, que als seus morts no cal plorar-los? Que per a ells no hi ha justícia? O millor encara, que la justícia és per aplicar-la,només, a uns; per a d’altres no, doncs tenen i tindran “patent de cors”?

Es cert que la carrera judicial del jutge mediàtic per excel·lència ha fruit d’èxits notables i de derrotes doloroses, algunes d’elles per deixadesa administrativa. Malgrat això, la popularitat del jutge de l’Audiencia Nacional no se n’ha ressentit excepcionalment. Precisament Garzón ha acceptat de incoar diverses causes judicials contra dictadors (Xile) i botxins i torturadors (Argentina). Les protestes i comentaris dels sectors més reaccionaris dels països afectats ha estat sempre amortida pels nostres mitjans de comunicació: “Com és possible que, Espanya, es manifesti valedora dels drets humans i vulgui jutjar els nostres si encara no ho ha fet amb els seus?” Han passat 33 anys i no hi ha cap condemnat per la seva implicació en l’anterior règim. Déu n’hi do!

Escolteu! ...que ara fa poc van renyar un senyor gran per què es passejava per una sala del Congrés de Diputats amb una bandera republicana! Que fa només uns mesos que van aprovar la llei de memòria històrica! Que aquesta llei podríem anomenar-la de l’amnèsia històrica, si més no, parcial! Que encara hi ha símbols i museus franquistes (no d’informació, d’apologia) per a molts racons –fins i tot places– de la geografia espanyola! Que hi ha associacions franquistes rebent subvencions estatals!

De que hi ha por? Que potser iniciant una revisió del “per què de tot plegat” els sectors monàrquics tenen por de que la “moma” trontolli?

En fi, si volem, podem dir que hi ha coses més importants a les que dedicar els nostres esforços i diners. Potser sí però, sisplau, aleshores no ens queixem de manca de sentiment de país, de crisi de la solidaritat ni de falses unitats de no sé ben bé que collons s’ha d’unir. En aquests moments et ve de gust acabar-ho amb un: Sisplau, digui'm que li dec, que haig de marxar!

Ajuntament de Calafell: millor o pitjor?

Un cop tens una edat entens que les situacions ideals no existeixen. De voler una cosa difícilment assolible en diem “fer la carta als reis” i de la persona que hi escriu massa sovint: un “somiatruites”. A això, cal afegir-hi que cadascun de nosaltres faria les coses d’una manera concreta. Ens costa molt posar-nos d’acord i a les eleccions acostumem a votat “el menys dolent”.

Cercar la perfecció –ni que sigui la nostra particular– té el seu mèrit i mereix el respecte de tothom. Dona a entendre que hi ha camí per recórrer i voluntat de millora. Darrerament, la Calafellesfera va curulla de crítiques a l’ajuntament. No és d’estranyar, doncs cada dia descobrim incongruències, mancances i/o noves i/o reincidents necessitats.

Malgrat que som un conjunt de particularitats sí que podríem buscar uns paràmetres que ens permetessin arribar a certes conclusions. Més que res, per tenir una idea general de si el nostre municipi va a millor, està estancat o baixa pendent avall. No parlo de si prioritza el, per a nosaltres, més important; si més no, la sensació de si les coses estan millor que la passada legislatura o sí amb l’anterior pacte CiU-ADM es rutllava més eficientment.

Certament que la utilitat és més que dubtosa, que la representativitat és molt limitada i tot un munt de “peròs” més. Malgrat tot, no deixarà d’insinuar una tendència.

El dret d'expressar-se

S’ha organitzat un lleuger rebombori amb els escarafalls del president del Congrés, José Bono, davant l’exhibició d’una bandera republicana per un exprés franquista. Bono, suposadament, defensava la legalitat constitucional. O sigui, la vulneració de la Carta Magna amb la voleiada d’un estendard amb una combinació de colors incorrecte i, per tant, no admesa. Permeteu-me que ho expressi així, doncs –precisament per evitat suspicàcies– la Constitució no entra en el significat d’altres opcions que no siguin l'oficial.

No faré esment, ara, de les barbaritats que s’han arribat a dir al Congrés dels Diputats (lloc del que Bono volia preservar-ne una virginitat imaginària) en totes i cada una de les legislatures. Algunes d’elles –i només algunes– han transcendit a l’opinió pública i ens han fet enrojolar a tots: insults, amenaces, fatxenderies, frases gruixudes i cúmuls de despropòsits en defensar o acusar arguments que vorejaven la legalitat o, directament, la traspassaven una vegada i una altra. Recordem imatges del president de torn intentant posar ordre, tornant a lloc a “ses senyories” en un ambient més proper a un partit de futbol de regional que d’un lloc de confrontació dialèctica amb estilisme argumentari.

Si Bono es va queixar, doncs, hem de pensar que ho va fer pel significat que el portador de la bandera va voler donar-li passejant-la escales amunt i avall fins dipositar-la sobre la taula on va romandre, ara ja immòbil i tranquil·la.

Cal puntualitzar que el recriminat era un ex combatent d’un dels dos bàndols de la Guerra Civil. Concretament, dels que van perdre...

Potser només és una curiositat que la bandera republicana era la legítima i democràtica quan aquell senyor va deixar casa seva per anar a lluitar per uns ideals.

Potser només és una curiositat que, en acabar la guerra, tot el que semblava contrari al règim –a la legalitat establerta aleshores per la força– era perseguit, reprimit, empresonat i, si calia, eliminat...

Pot ser només és una curiositat que, ara, en aquest país es qüestiona si la transició –de la que se’n estava tan orgullós no fa gaire– no va seguir procediments correctes en no haver filtrat conceptes i personatges polítics predemocràtics...

Pot ser només és una curiositat que el ser demòcrata no vol dir deixar passar-ho tot: sense compensació, sense justícia, sense càstig. Aquí, tots ho sabem, han passat bous per besties grosses...

Potser només és una curiositat que Bono va repetint i repetint la lletania de que, ell, és fill de falangista. No cal que se’n amagui, cert; tampoc és per treure’n pit...

Potser només és una suposició que ho fa per justificar que d’un home “moralment dubtós” en por sortir un de “moralment honest” (si no, no s’entendria el comentari)...

Avui, amb la ciència i la medicina és pot fer casi de tot; només cal veure l’ovella Dolly. Ara bé, normalitzar quelcom que no és normal? Tard o d’hora, la genètica et delata. Per molts carnets socialistes que treguis de la cartera, un simple anàlisi d’ADN et demostra que no deixes de ser...”más de lo mismo”.

Com posar negre a Obama...

La nominació demòcrata per a les eleccions a la Casa Blanca del proper novembre està decidida. De fet, ja fa dies que ho està; només l’obstinació de la senadora Clinton ha impedit que el partit demòcrata faci dies que treballi per a un sol candidat.

Com a curiositat podeu posar la paraula “obama” al Google i triar el primer link que se us ofereix. És el titulat “Welcome to Obama for America” que enllaça a la http://www.barakobama.com/. Encara hi sou a temps si premeu la pestanya “action” i l’apartat “donate” a fer una aportació econòmica a la campanya del senador d’Illinois que pot anar des dels 10 $ als 2.300 $, tot i que, si us sentiu generosos i teniu en compte l’apreciació de l’euro davant el dolar, podeu optar per l’opció “other”.

Hi havia el tòpic de que un home de raça negre no podia ser president dels Estats Units. També es treia la mateixa conclusió quan es tractava d’una dona. El partit demòcrata ha estat el primer en ajuntar les dues opcions que semblaven més inversemblants. No es pot dir que no sigui una opció valenta.

Els nous aires de canvi que sembla que vulguin esventar reticències, perjudicis i tòpics han topat amb els mateixos protagonistes de la història. Semblava que al presentar-se un candidat de color la comunitat de raça negra hagués de inclinar-se cap a aquesta opció. També s’abonava la idea que una candidata podia quallar en el dominant sector femení. La veritat és que ni els uns ni els altres han acabat d’influir suficientment sobre els sectors que, a priori, eren els seus valedors. El resultat ha estat que, cadascun, ha lluitat per a cada pam de terreny, llegeixis comunitat, sector o estat. Tot i entendre el pes específic de la comunitat jueva en l’economia, societat i eleccions nord-americanes ha sobtat el plegament d’ambdós candidats a les directrius orientades per l’actual estat d’Israel buscant el recolzament d’aquest grup d’opinió quan en un principi només es tenia en compte per la seva influència als mitjans de comunicació. No ha sorprès pel fet, sinó pel moment; a darrera hora i per rematar la qüestió.

Les darreres notícies, però, no estan obeint el guió previsible. La Clinton no acaba de cedir. No parlo d’una derrota que només cal acceptar-la públicament. Parlo de posar els seus delegats a disposició del partit i en conseqüència, de Barak Obama. Tot podria semblar que és així, tret que la senadora se’n torna a Nova York. No accepta la vicepresidència ni treballar pel vencedor. Això podria sembla correcte pel fet de no posar dos galls en el mateix galliner però, d’altra banda, el pes específic d’un vicepresident als Estats Units és més simbòlic que a qualsevol altra lloc del planeta. Comptar amb tots dos enfortiria la candidatura i la faria casi invencible.

Digueu-me malpensat –doncs ho soc de mena– però sembla com si la Clinton no volgués oferir –potser hauríem de dir publicitar– la seva derrota en el ben entès de que, això, comportarà que no tots els vots que ella ha atresorat aniran a Obama. Això forçaria que el candidat demòcrata no obtingués el recolzament suficient a les eleccions presidencials dins ja del seu propi partit. Tothom té al republicà McCain com un home de pas a l’alta política (masses faldilles, i sinó, ja veurem la campanya per on anirà) però li permetria residí a la Casa Blanca durant quatre anys. Passat aquest temps, l’au fènix Hillary Clinton tornaria a l’avantguarda política per reprendre el repte de la presidència. Tot i això, cal tenir present que un despropòsit amb potes anomenat Bush va aconseguir la reelecció en plena guerra d’Irak (podeu triar el que vulgueu dels dos, pare o fill).
Apassionant aquesta pre-campanya americana que ens augura una campanya intensa i incerta. Estarem entretinguts. Un altre dia parlarem de les semblances de les primàries entre els diferents països. Avui, però, no toca...

El dret a decidir i la por a decidir

Avui s’han trobat Zapatero i Ibarretxe. És el que se’n pot dir, que s’han trobat, com quan ho fem amb un veí de l’escala:

- Bon dia, que vagi bé. Records a la senyora.

Els més agosarats diuen que “han parlat”. Veient-ne el resultat, del tot previsible, potser sí que han parlat, però no s’han escoltat. Un diàleg de sords lligats d’esquena l’un amb l’altre. Comunicació impossible.

Sabent el que s’havien de dir, les posicions de cadascun i les expectatives d’ambdós es pot deduir que, tot plegat, és fruit de la “realpolitik”. Aquest terme, ha pres una renovada força per substituir el més popular de “gat per llebre”.

Els birmans pateixen un règim dictatorial (no el meteorològic que els assota inclement, si no el polític que els assota inclement) que ha fet més víctimes que el cicló Nargis. Tranquils, la “realpolitik” ens diu que cal col·laborar amb la Junta Militar i doblegar-se a la màfia que dirigeix l’ajuda humanitària (quin macabre eufemisme) des de les altes instàncies.

Els xinesos pateixen un règim dictatorial (en aquest cas, sísmic i polític) però, tranquils, la “realpolitik” ens aconsella concedir-los la celebració dels Jocs Olímpics, no sigui que s’enfadin dons són molts milions de xinesos. Si milloren econòmicament (la millora democràtica, se’ns en fot) seran una pila a consumir productes occidentals, mani qui mani. Com a molt, ens saltem la cerimònia inaugural que sempre fa molta mandra de lo llarga que es fa.

Alguns italians demostren trets xenòfobs esperonats per polítics de baixa estofa (dirigents als qui hauríem de catalogar com a delinqüents morals). La vicepresidenta espanyola posa el crit al cel de com és tracta els gitanos a Nàpols. Tranquils, la “realpolitik” aconsegueix que De la Vega es posi la llengua al cul en un temps record. Sisplau, s’ha de ser respectuós amb un soci de la CEE.

Tots anem molt esvarats amb el tema de les mines antipersones. Se’n fa ressò tota la premsa i l’opinió pública es sensibilitza. Tranquils, la “realpolitik” aconsella deixar passar el temps, que tot ho cura (menys als pobres amputats). Si el govern espanyol es guanya tan bé la vida fabricant aquestes mines, només cal muntar industries ortopèdiques de pròtesis i tanquem el cercle comercial.

Si senyors, visca la “realpolitik”. Aquesta semi ciència que et dona arguments per fer el contrari del que s’hauria de fer. Busques un motiu comercial, econòmic, financer...d’interès general, vaja, i ja estàs salvat. Pots fotre el que et surti d’allà. Això sí, sobre tot, la gent. Respectar el que la gent vol, sempre que canalitzi les seves voluntats (o hauríem de dir suggerències) per les vies oficials que, evidentment, resten sota control governamental. En el cas d’Ibarretxe, un dels arguments (o hauria de dir excuses) es defensa per no convocar un referèndum mentre ETA estigui activa. Mira tu. Com si no s’haguessin convocat eleccions al País Basc havent-hi atemptats, assassinats i kale barroca. No he sentit que ningú en qüestioni la legitimitat.

La negació del dret a decidir hauria de representar l’excomulgació política d’un demòcrata. Pensant-ho bé, potser ja ho és. Ara, només cal trobar els demòcrates.

On sou, republicans?

Avui es celebra (per alguns) l’aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Quan s’anava acostant el dia, se’m va ocorrer escriure aquest article i vaig entendre que ho havia de fer pel començament. Quin concepte, característiques o fonaments inclou la paraula “república”:

VIQUIPÈDIA

En una definició àmplia, una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble en què el ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. Sovint, les monarquies i les repúbliques es descriuen com a conceptes mútuament exclusius. En aquest sentit les monarquies constitucionals, encara que amb sistemes electorals democràtics no són repúbliques, atès que el màxim sobirà executiu, amb poders limitats o merament cerimonials, no hi és elegit democràticament pel poble. De vegades les dictadures s'han anomenat "repúbliques" només per designar que el poder no recau sobre un monarca.

ENCICLOPEDIA CATALANA

Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució. Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de l'edat mitjana i la moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA

(Del lat. respublĭca).
1. f. Organización del Estado cuya máxima autoridad es elegida por los ciudadanos o por el Parlamento para un período determinado.
2. f. En algunos países, régimen no monárquico.
3. f. Estado que posee este tipo de organización o de denominación.
4. f. Cuerpo político de una sociedad.
5. f. Causa pública, el común o su utilidad.
6. f. irón. Lugar donde reina el desorden.

DICCIONARI DESCRIPTIU DE LA LLENGUA CATALANA

1.- [Nincompt] Forma de govern en què el cap d'estat és escollit pel poble o pels seus representants per a un període de temps determinat. ~ democràtica, ~ socialista, ~ popular // proclamar la ~, constituir una ~. Nosaltres proclamem una República legalment —accentuà— per mitjà del sufragi universal. [Foix (1942): 32, p. 68].

ENCYCLOPAEDIA BRITANNICA

Form of government in which a state is ruled by representatives elected by its populace. The term was originally applied to a form of government in which the leader is periodically appointed under a constitution; it was contrasted with governments in which leadership is hereditary. A republic may also be distinguished from direct democracy, though modern representative democracies are by and large republics.

ENCYCLOPEDIE DE DIDEROT-ALEMBERT

S. f. (Gouvern. polit.) forme de gouvernement, dans lequel le peuple en corps ou seulement une partie du peuple, a la souveraine puissance. Reipublicae forma laudari faciliùs quàm evenire, & si evenit, haud diuturna esse potest, dit Tacite, annal. 4.
Lorsque dans la république le peuple en corps a la souveraine puissance, c'est une démocratie. Lorsque la souveraine puissance est entre les mains d'une partie du peuple, c'est une aristocratie.
Lorsque plusieurs corps politiques se réunissent ensemble pour devenir citoyens d'un état plus grand qu'ils veulent former, c'est une république fédérative.
Les républiques anciennes les plus célebres sont la république d'Athènes, celle de Lacédémone, & la république romaine.

Fins i tot la classista “britannica” és més explícita que la insípida “Real Academia Española”. Per què serà? Permeteu-me anar a l’origen...

LA REPÚBLICA SEGONS PLATÓ

La República és un tractat de política escrit pel filòsof Plató. L'obra està estructurada en 10 llibres on Plató parla per boca del seu mestre Sòcrates.
En els quatre primers llibres estan exposades les quatre teories principals sobre l’origen de la Polis i el concepte de Justícia: Les mitòlogiques tradicionals, les dels sofistes realistes (la justicia no és altra cosa que aquell ordre imposat per qui té la força de fer-se obeir), la teoria contraactualista (contraposen llei i naturalesa i la justicia és una convenció humana). Aquí es quan Sócrates, en realitat Plató, exposa la seva teoria de l’estat entès com organisme on la justicia és una harmonia conscient i vivent i la societat un fet natural.
Prossegueix l’obra com una contínua reflexió sobre la política i les relacions entre els governants i els ciutadans. Dóna gran importància a l’educació dels ciutadans (incloses les dones). Filosofa sobre la idea del bé. Exposa la seva teoria de les quatre fases del coneixement que acaben amb la definitiva contemplació de l’ésser suprem. Presenta el famós Mite de la caverna que explica les relacions entre els dos mons, el sensible (la caverna) i l’exterior (les idees). Compara els sistemes polítics de l’època: timocràcia espartana, oligarquia, democràcia i tirania.
En l’últim llibre intenta preveure les conseqüències de la implantació de l’estat just que propugna i finalment analitza les diferències entre poesia i filosofia tot i afirmant la preponderància d’aquesta última.
"La República" és, a més d’una utopia social, un tractat de política i una reflexió sobre l’ésser humà. La influència d’aquesta obra ha estat contínua en el pensament polític d'occident al llarg del temps.
Ja que se celebra, citem-ne ni que sigui les disposicions generals del títol preliminar d’aquesta...

CONSTITUCIÓ DE LA IIª REPÚBLICA

Artículo 1º.España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.
Artículo 2º.Todos los españoles son iguales ante la ley.
Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.
Artículo 4º. El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.
Artículo 5º. La capitalidad de la República se fija en Madrid.
Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.
Artículo 7º. El Estado español acatará las normas universales del Derecho internacional, incorporándolas a su derecho positivo.

En Victor Alba, en un article publicat al diari Avui el 14 d’abril de 2001 deia...

"El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap)."

Doncs, que voleu que us digui, quants n’hi ha de partits suposadament republicans que giren el cap a una altra banda? Que fàcil és acomodar-se en un despatx de Madrid a veure-les venir, oi? I els joves, l’esperit republicà, que? De vacances? O potser cal no fer soroll per veure si heretem el despatx? Potser sí que s’han tornat monàrquics d’escó i despatx!

La frase de sempre: Si Plató, Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Macià i/o Largo Caballero aixequessin el cap, es deprimirien per la minsa lluita pels ideals que hi ha avui en dia. Homes i dones de veritat defensant principis amb la vida, si convenia. Aquí i ara, ho arreglem amb quatre floretes al cementiri. Em recorda la llonganissa sense pebre, sense sal, sense gluten, sense grassa...no hi queda ni tan sols el fil per penjar-la. Ara si, l’etiqueta “majestuosa” i clarivident ens informa: LLONGANISSA AUTENTICA ARTESANAL.

ETA, meating "final de campanya"

ETA ha assassinat avui a Isaías Carrasco, ex-regidor del PSE a l’Ajuntament de Mondragón. S’ha de ser un desgraciat per matar una persona voluntàriament, sigui qui sigui. Dona la coincidència, però, de que es tracta d’un treballador que anava a la feina. Quina fal·làcia, una organització terrorista que s’omple la boca de secessió i socialisme matant un obrer. Quin fàstic de gent!

No hi ha cap excusa, evidentment. Sembla estrany, si més no, com encara poden reclutar –entre els joves i els no tan joves– nous elements a afegir a aquesta cursa de disbarats. Es comenta que l’atur, les drogues, ambients radicals i de l’entorn de la banda nodreixen les baixes que, cada vegada més sovint, mermen ETA. Els tribunals internacionals no es fan ressò de les queixes dels familiars d’etarres referent a les tortures i a l’allunyament deliberat del govern espanyol als empresonats. Les demandes –sembla que no mancades de raó– no prosperen. Això afavoreix el difondre un ambient victimista sobre les famílies dels presos i intenta justificar el modus operandi dels terroristes. Encara hi ha que “lamenten” però no “condemnen”. Amics, hi dormen cada dia! De quina pasta deuen estar fets?

Se t’encongeix el cor al pensar que, als terroristes, els hi és igual la vida d’en Carrasco, la seva família, el poble de Mondragón i Euskadi. No en trauran res de la mort d’aquest home. Ell, no li feia cap mal a ningú i demà, passat demà, l’altre o d’aquí 100 anys, ningú n’haurà tret res de la seva mort.

L’intent, doncs, és tan sol per afectar el transcurs de la campanya. Des de Catalunya –tot i que encara es pot respirar un cert oasi polític– costa d’entendre el interès dels terroristes. Quina intenció amaga l’atemptat? El succés podria semblar que mobilitza els votants cap al PP, però el difunt és un militant socialista. Quina perversió!

Influirà l’assassinat en la campanya? Es podrà apreciar, mes o menys, en les enquestes que tot i estar prohibides es difonen per Internet. Seria lamentable que aquesta raça de gent portes la batuta de les eleccions, però, es clar, el poble no és de pedra. Recordeu fa quatre anys? Les circumstàncies no són, ni de bon tros, les mateixes però algun moviment es reflectirà, suposo.

Reitero la impotència quan te n’adones que no servirà ABSOLUTAMENT PER RES! Això sí, una família plora, un poble està de dol i la gent de bé, té el rau-rau de tenir-ne els collons plens.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Vostè és un mentider - 2a part

El debat –o hauríem de dir discussió– d’avui entre Zapatero i Rajoy m’ha generat un seguit de preguntes:

a) Què hi guanyen volen demostrar, una vegada i una altra, que l’adversari és un mentider?

b) Perquè utilitzen dades de milions i milions d’euros si el ciutadà no les pot assimilar?

c) Perquè s’ha posat nerviós Zapatero en alguns moments del debat? Perquè li costava agafar el fil?

d) Perquè s’ha posat nerviós Rajoy en algunes fases? Perquè parla tan accelerat?

e) Perquè no es contesten les preguntes de l’un a l’altre?

f) Perquè ensenyen els gràfics si els posen torts i no es veu res?

g) On desviava la mirada –un cop i un altre– Rajoy?

h) Sisplau, algú no afiliat hem pot dir, de veritat, quina va ser la primera pregunta de Rajoy a Zapatero en aquesta legislatura? (bé, ara que hi penso, tan me fa)

i) Qui ha sigut l’il.luminat que ha assessorat a Rajoy parlar de la guerra d’Irak?

j) Qui és l’ignorant que ha enviat al Rajoy la comunicació de la multa de 400 € pel rètol en castellà? Que no ho sap que hi ha rètols per menys de 400 €?

k) L’assessor d’imatge de Zapatero en el tema de les celles, vota al PP?

l) Perquè surt sempre el nen que no pot estudiar en castellà? (pobret)

m) Perquè hem desitja “bona sort” Zapatero? La necessitaré?

n) Jo tinc dos nens, podran acollir-se als avantatges de “la nena de Rajoy”?

o) Recordo un altre cas en que un home tenia una nena al cap: James Mason interpretant el professor Humber Humbert a “Lolita”; havent-se mort Kuprick ,qui dirigirà la versió de Rajoy pel 2008?

Nosaltres, els que voldrem, anirem a votar el proper diumenge. Votem el que votem, Déu hi faci més que nosaltres.

“Jo soc ateu, gracies a Déu” (Luis Buñuel)

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)