La lògica del Logis (II)

Cal que parlem del perquè dels CIM's?

Qualsevol plantejament en el tema de comunicacions passa pel Port de Barcelona. Aquest, s'ha convertit en el hub (centre de xarxes) per excel·lència del Mediterrani i del sud d'Europa, pont per accedir al continent africà –en primera instància– i receptor / emissor de tota mena de mercaderies procedents / destinades a qualsevol dels altres continents.

Per desenvolupar aquest projecte ens cal una important quantitat de hinterland –terra posterior– zona d'influència de la gran estructura, en aquest cas, logística. És qüestió, doncs, de formar una xarxa que permeti regular el flux de mercaderies per abastir les necessitats dels mercats i població europea així com a facilitar l'abast dels nostres productes cap a altres mercats. En aquesta dinàmica no podem fer-nos estranys en assabentar-nos de la Terminal Marítima de Saragossa (tmZ), la Terminal Marítima de Tolosa (tmT), la Terminal Marítima de Perpinyà (tmP), el Port Sec de Port TangerMed, els Ports Secs de Coslada i Azuqueca de Henares, ambdós a la Comunitat de Madrid. Finalment, el Port té el projecte d'obrir noves terminals marítimes a Lió i al nord de França per donar servei al centre i nord d'Europa.

La majoria del trànsit de mercaderies –en terra– encara es produeix per carretera. Anem a veure'n el principal focus, el Port de Barcelona, per tenir-ne una idea.

Ja que tenim la dada de 30.000 camions diaris pel CIM Penedès, anem a comparar-ho amb el trànsit mig diari del Port de Barcelona:

Bastant lluny dels 30.000 camions tot i tractar-se del port que concentra la millor oferta logística i de transport de la Península Ibèrica i del sud d'Europa doncs gaudeix d'interconnexió de tots els modes de transport: port, aeroport, autopistes i ferrocarril.

Podem trobar dades aïllades respecte al CIM Vallès amb 4.311 vehicles de mitja diària (dades del 2007 i comptant tota classe de vehicles) o els 1.436 vehicles diaris del CIM Lleida (també amb tota classe de vehicles).

Uns dels factors als que, potser, no s'ha donat la importància suficient (i que ja apunten totes les memòries del Port de Barcelona) és al transport per ferrocarril. El fet és que:

• 180 trens diaris estalvien 20.000 camions diaris. Més de 4.000.000 de trajectes per any.
  
• La xarxa d'infraestructures ha de ser coherent amb la nova realitat i derivar cap a les noves solucions apuntades per organismes experimentats i estudis solvents.

Ja sabem, doncs, per on hem de començar a reivindicar i en quin sentit.

Sempre es parla del CIM Penedès com un macropolígon. Anem a fer-ne una comparació. D'esquerra a dreta tenim els 5 CIM ja construïts: ZAL, Vallès, Lleida, La Selva i Bages; seguidament els que estan en construcció: El Camp i L'Empordà; finalment, el/s que està/n en estudi: Penedès i Terres de l'Ebre (no n'he trobat dades).

Efectivament, ens trobem amb el 2on polígon més gran després de la Zona d'Activitats Logístiques que agrupa la ZAL de Barcelona i la ZAL d'El Prat. Les hectàrees d'ocupació doblen les dels CIM d'El Camp i L'Empordà. També s'observa que, cada vegada, els CIM es fan més grans.

• Cal negociar una ocupació racional, que no superi d'altres instal·lacions similars.
  
• Regular la construcció per tal de que la comarca assimili els canvis estructurals i es proveeixi dels serveis adients.
  
• Les institucions estudiaran el sistema i faran efectives les compensacions per rescabalar la zona afectada: integració al Gran Penedès en opcions turístiques i culturals.

Un altre punt a observar, important, és la destinació del sol afectat. Efectivament, trobem que hi ha polígons on l'edificació és del 38% tot i que, juntament amb els equipaments i serveis, acostumen a deixar el 40% per vials i zones verdes.

• Pactar un percentatge satisfactori de sol lliure i fer propostes d'integració a la comarca.

Unes primeres propostes partint de dades consultables a:

Port de Barcelona

• http://www.apb.es/
• Dossier de premsa 2006
• Dossier de premsa 2007
• Dossier de premsa 2008
  

Centres Logístics de Catalunya

• http://www.cimalsa.cat/

• Centres en funcionament
• Centres en construcció
• Centres en estudi
  

Zona d'Activitats Logístiques

• http://www.zal.es/
• Memòria 2006
• Memòria 2007

Ajuntament d'El Prat de Llobregat

• http://www.elprat.cat/
• Territori – Port – ZAL
  

La lògica aplicada al Logis

Sabeu què? Que si no parlem amb una mica de propietat podem fer servir una bajanada sense escrúpols ni consideració –sense adonar-nos-en. I això, a la llarga, degenera la discussió, el debat, per convertir-lo en una xerrameca de bar on tot està permès. El resultat final, doncs, és la pèrdua de credibilitat.

En diversos blocs penedesencs s’assumeix el trànsit de més de 30.000 camions DIARIS en la futura sortida de l’AP-7 a construir a Banyeres i que donarà accés al CIM. Bé, anem a veure-ho:

- Donem per suposat que els camions entraran i sortiran per aquesta sortida. Això comporta que, en un flux lògic i, d’altra banda necessari, n’entrin 15.000 i en surtin 15.000. Això comporta que, cada hora, n’hi passaran 625 en cada sentit. Ho sigui: 10 camions per minut d’anada i 10 camions per minut de tornada. Cada 6 SEGONS passarà un camió per l’entrada i un altre en sortirà (fet totalment necessari per acomplir la quantitat).

- Perquè un vehicle de 12 metres (podem afegir-hi 8 metres, distància de seguretat, fins a 20 metres) passi per un lloc en 6 segons, implica una velocitat constant de 12 Km/h. Això, per força, ha de provocar cues importants a la via d’accés (l’AP-7) que ràpidament pot veure minvat el seu caudal. D’afegitó, podem imaginar-nos la problemàtica d’aquesta via amb l’augment del transit els caps de setmana i en època de vacances.

Permeteu-me ficar-hi un petit entrebanc: un camió en trànsit cap al Logis té un accident i volca. Tarden 3 HORES en treure’l del accés. Això vol dir que:

- Si el camió accedia al Centre de Mercaderies haurà format una cua de 37,5 km a l’AP-7 (en només 3 hores) només de camions al/del CIM –a tocar l’un de l’altre– que voldran entrar al polígon. Si volem suposar que vindran tants vehicles en sentit nord com en sentit sud la cua serà de 19 km per cada sentit. En pocs minuts, afegint els altres vehicles en trànsit, deixarà impracticable l’espai d’autopista des de Tarragona fins a Martorell incloent les sortides i entrades pel camí.

- Si el camió sortia, haurà col·lapsat el Centre en 1.875 camions que no podran sortir, de cap manera. Ja em direu com es podrà desembussar a 6 segons per camió.

- Afegir, com a consideració, que 30.000 camions estacionats (deixant, tant sols, 1 m al voltant de cadascun) ocupen una superfície de 240 Ha, quan el polígon té 186 Ha de sol total; o sigui, sense posar-hi carrers, ni naus, ni res de res.

- Si un 10% dels camioners tinguessin que anar a dinar (3.000 persones) caldrien 30 restaurants amb capacitat de 100 places cadascun per abastar la demanda.

En cap d’aquests supòsits hem inclòs els vehicles ni els serveis que també hauran de tenir els propis treballadors del CIM ni les possibles visites. D’altra banda, no cal rumiar massa per adonar-se’n que el tràfic interior seria impossible. Penseu que, segons els camions proposats, cada 6 segons passa un vehicle llarg per l’entrada i un altre per la sortida i encara no hem plantejat que aquests facin maniobres per entrar o sortir de les naus d’origen o destí. Tampoc comptem que hi ha horaris de dinars i canvi de torns que alenteixen tots els tràmits per enllestir la facturació dels vehicles, ni tampoc la fluctuació que pot produir-se en les 24 hores, ni en els 7 dies de la setmana, ni en els 12 mesos de l’any. Tampoc podem invertir els números així com així. Qualsevol petita variació ens conduirà –mai més ben dit– a un caos total.

Resumint: Hi ha motius favorables i d’altres contraris al Logis. Segur que l’ordre de valors de cadascun farà trontollar la balança cap una banda o l’altra. Segur que tothom vol el millor. Segur que hi ha arguments consistents per cada opinió.

Però, sisplau, quan una qüestió sigui algebraica no us faci mandra aplicar-hi l’òptica de la lògica. Més que res, per no caure en la demagògia matemàtica que, segurament, és la més vulnerable a la raó i l’objectivitat.

Somni d'una nit d'estiu (3)

...o gat per llebre...

He obert els ulls immers en una gran cua de gent. Les camisetes barrades blaugranes m’han fet entendre que estava esperant per entrar al Camp Nou.

-Això del Gamper no entra amb l’abonament?

-No, noi, has de pagar-ho a banda? S’ha de fer diners pels fitxatges, saps?

Ja érem dins. Havíem passat pels torns com vedells a l’escorxador amb la diferència que, aquí, et desplomen abans d’entrar. Això sí, dirigits per la intuïció i el desig arribem com a guiats per una mà invisible fins el seient assignat.

Surten les estrelles. Presentació al més estil nord-americà. Es coregen els noms com a veritables semidéus. Saluden. Els futbolistes fan el típic balanceig; com sí, d’un moment a l’altre, haguessin de començar a córrer. Ho compassen amb saltironets: discrets, mesurats, inconsistents.

En acabar, donen les alineacions. Has de ser un barcelonista amb un mínim de 22 dels 23 parells de cromosomes blaugranes per conèixer els jugadors. La gran majoria tenen fitxa del filial que juga a 2a B.

-Tenim un gran planter-diu un aficionat veí.

-Si, però avui podia posar els bons, no?

Miro el preu de l’entrada. Si la majoria de jugadors són del Barça Atlètic, podria anar-los a veure, de franc, qualsevol dia que volgués.

-En Guardiola vol donar-li una llicó al Beguiritain i fer-li veure que no té jugadors.

Caram! Que no poden dir-s’ho en un despatx, això? Han d’esperar a fer-ho en llenguatge subliminal davant de 94.000 aficionats?

La primera part va perdent pistonada a mesura que passen els minuts i els joves van afectant-se pel calor i la defensa ordenada dels britànics. Contra atac d’ells: gol. 0-1. Mitja part.

-Ara posarà els bons. Ja ho veuràs-diu un entès.

Surten Ibrahimovic, Messi, Pique i Keita. En un primer moment sembla que la cosa canviarà; potser més pel respecte del jugadors del Manchester City als que han entrat del Barça que per l’efecte pràctic en el joc d’aquests. Un miratge. Un parell de fuetades en forma de xuts al pal donen un xic d’emoció. La gent espera en va que es capgiri la situació.

-A veure si s’haurà pansit la flor al cul del Guardiola.

-Si, aquest any patirem.

Ja suren els baixos instint culers. L’àrbitre allarga –innecessariament– quatre minuts el partit. Es desperten alguns que pesaven figues feia estona i cap a casa.

-En Florentino ha rebentat el mercat!

-El Florentino acaba d’arribar i, nosaltres, fa dos anys que no fitxem ningú amb cara i ulls-respon un altre.

Primer: Algú va dir que, els experiments, s’han de fer amb gasosa. Segon: Guardiola va avisar de que, per ell, el Gamper era un amistós més. Tercer: Els preus no eren d’amistós i, històricament, el Gamper ha estat un torneig important i que s’ha pres seriosament. Em turmentava encabir aquests tres punts en un espai coherent.

M’he despertat cobert d’una suor freda i, a la mà, hi tenia una estampeta de la Verge de Guadalupe, patrona dels descobridors.

Somni d'una nit d'estiu (2)

De sobte, caminava a la vora del mar. No ho feia sol, al costat, una silueta femenina feia el mateix trajecte. El dia era assolellat, típic d’estiu. Tot i això, la meva acompanyant responia a una figura resplendent i, alhora, transparent amb els reflexos naturals de les ones marines.

Tal situació no em va espantar pas, no em produïa angoixa ni temor. Malgrat tot, una creixent curiositat em va induir a adreçar-m’hi.

Vaig preguntar-li on anava; al que va respondre’m que al nord, que m’acompanyava un tros.

Com és que marxava? Havia d’anar-se repartint, era una figura molt volguda arreu. Salvava vides i aturava vendavals, grops i onades ferotges. No i havia pescador ni mariner que no la portés retratada a la butxaca del costat del cor.

Repartint? Què no tenia capacitat per estar en dos llocs a l’hora? Va dir-me que sí, sense cap problema. I que, d’imatges d’ella, també n’hi havia un munt. Però, el problema real era que, segons havia sentit a dir –tampoc n’estava molt segura–, els representants locals i els fidels no podien estar al mateix lloc en un temps determinat o no volien fer dues vegades el mateix.

Si, però, el que es fa, és per als representants o per la gent? És igual –em va dir– la gent tampoc parla ni s’entén. Cadascun ho munta a la seva manera i així va. Em va dir que l’any passat va sortir el 18 de juliol –el dia que té assignat al calendari és el 16– doncs la gent que la passeja estava treballant. Tant és que el dia allargui ara a l’estiu. I d’altres, estan a la que salta i proven de fer-ho prop de casa seva.

—I qui té raó? –vaig preguntar-li.

—I qui t’ha dit a tu que hi ha d’haver-hi una raó per a fer les coses? –va contestar-me–. —Des de quan la fe té a veure amb la raó?

Vaig quedar-me pensatiu una llarga estona. Quan no en trobes l’entrellat, el millor és continuar esbrinant...

—Ah! Així, la teva prometença és qüestió de fe?

—No, noi. És qüestió d’airejar-se; que et toqui l’aire i t’escampi les manies. Sí la gent passegés més...així com ara, tot xerrant, no hi haurien tants malentesos.

—Potser la gent creu tenir un certs drets adquirits...

Va dir-me que, des de la desamortització, l’església no havia donat res de valor –material– a ningú i que, d’això, ja en feia més de 80 anys. En preguntar-li el que calia fer per unificar les coses, va contestar-me:

—Home! Sí sent del mateix territori, les mateixes intencions i creences, hi ha aquest cacau! Mira, anar-se repartint...

Estava en un bucle i, de sobte, vaig despertar-me. A les mans hi tenia una estampeta de la Verge del Carme.

Somni d'una nit d'estiu (1)

“L’amo de l’empresa va manar-me d’ajudar un famolenc que trobàvem, cada dia, a l’entrar a la fàbrica.

Vaig adreçar-m’hi amb compte doncs no el coneixia gaire i estant previngut de qualsevol reacció adversa o violenta. Les seves primeres paraules van demostrar-me desconfiança i recel doncs va dir-me que feia molt de temps, generacions enllà, que la seva família patia sense remissió.

El primer va ser abastar les seves necessitats més primàries: menjar, roba i sopluig. Després vaig interessar-me pels seus: dona, fills i pares. Veritablement, la situació deixava molt que desitjar. Vaig ocupar-me d’adequar les necessitats assistencials mèdiques i geriàtriques amb un especial esforç en garantir-ne les d’educació i formació.

La cosa anava rutllant força bé. Calia garantir un cert poder adquisitiu i, donat que el sector on residia l’home i els seus estava molt abandonat vaig procedir a assignar-li un subsidi mensual. Així, la xarxa comercial del voltant també es podia anar mantenint.

L’home no estava especialment afectuós ni agraït amb mi, però vaig suposar que la llarga estança a l’ombra del progrés l’havia enrarit.

Em comentà que seria convenient que l’assignació fos per un total anual. Així, ell podria preveure qualsevol contingència amb celeritat i es podria administrar segons un criteri propi i preestablert. Vaig trobar-ho del tot cabal i així ho férem durant una pila d’anys.

El cert és que fa temps que a casa ho passem bastant malament. Ens ha augmentat la família i la crisi en ha agafat de ple. Com sigui que tenim molta gent treballant, la trompada de les regulacions temporals i els acomiadaments ens ha portat a una situació molt difícil. Tot i això, ja feia dies que s’havien acabat les vaques grasses i la qualitat de vida dels meus s’anava deteriorant. No he deixat d’atendre les obligacions adquirides amb l’antic famolenc doncs l’amo no m’ho permet. El cert, però, és que gaudeix de més atencions i avantatges que jo. Ha arribat el punt que la seva quota anual supera la meva. El cert és que la meva capacitat productiva ha quedat tant compromesa que m’és difícil complir amb els deures amb mi i amb ell. Aquesta cotilla no em deixa créixer més i impedeix que augmenti la meva capacitat de generar riquesa.

He comentat, en diverses ocasions, com és que amb la quantitat de diners que s’ha enviat no s’hagi generat col·locació ni centres de treball per atendre les seves necessitats. La quantitat que gasta el meu protegit augmenta constantment i, el que produeix, també s’ho poleix.

Tots aquests plantejaments em fan viure en una contradicció permanent. En ocasions noto un sentit de culpabilitat alimentat per la idea de que, tot plegat, ha estat culpa meva. El beneficiari d'aquest plantejament també m'etziva retrets. De res serveix que expliqui, les vegades que calgui, que he patit tant com el que més o que, tot el que tinc, m’ho he guanyat amb esforç, dedicació i tenacitat.

Arribat en aquest punt, em pregunto sí la solidaritat és voluntària o no. Em pregunto sí la solidaritat imposada no és un robatori encobert. Em pregunto sí la solidaritat no ha de tenir límits en el temps ni en les quantitats. Em pregunto perquè haig de sotmetre’m a mil i una explicacions, sent el que dono i perquè, el qui rep, no me n’ha de donar cap. Em pregunto sí, quant te’n donen sempre, hi poses l’esforç suficient. Em pregunto si, com que jo n’hi poso molts, potser n’hi ha un altre que s’escamoteja de col·laborar.

Quan li pregunto a l’amo, hem diu que soc molt bon xicot, que em porto molt bé però que faci el favor de no crear problemes i miri d’anar suprimint uns quants vicis que diu que tinc: la llengua, quatre tradicions i un cert caire independent.

Ben mirat –si parlant civilitzadament no me’n surto– potser caldrà no donar tantes explicacions, tallar l’aixeta dels calés, engegar a fer punyetes l’amo i posar-me d’autònom.”

Quan m’he despertat tenia entre les mans una estampeta de la Verge Maria Reina de les Flors...la Verge dels impossibles.

Síndrome d'Estocolm al PSC

Cada moviment de Zapatero sembla fet per perjudicar el PSC. El darrer zugzwang ha estat la remodelació del Gobierno. Enrere queden el caos de Rodalies dirigit per Magdalena Álvarez, el “pilotes fora” dels ministres de torn, l’amenaça permesa, burxant i encoberta del Tribunal Constitucional, els reiterats incompliments dels traspassos i els acords amb d’altres comunitats autònomes forçant el fora de joc de la Generalitat.

Tot amanit per aquesta crisi que sembla que començarà a remetre quan arribem als 4,5 milions d’aturats. Una catàstrofe de l’estructura econòmica del nostre país. Ara es diu que, mai, tornaran a fer-se tants pisos com s’han fet (?); que la construcció no tornarà a ser el motor del creixement nacional (?) –tot i que es confia en col·locar tots el treballadors del sector en l’obra pública– (!).

El fons, però, són les mentides, els incompliments del Presidente del Gobierno. Es parla de que Zapatero i els seus amics del PSC comencen a fer grinyolar la cadira en cada reunió que tenen; no tenen una posició còmoda.

El portaveu Iceta prova de donar explicacions satisfactòries de totes i cadascuna de les posicions que va innovant el ministeri corresponent. Tot plegat, porta a un esforç tant inhumà que el condemnarà, sense remissió possible, al ingrés en un psiquiàtric per pèrdua de personalitat i lesió greu del lligament nacional-català.

El Solbes ja està tranquil...ja és fora. La Chacón: de cara a la paret, només la salva que no parla de Catalunya ni per referir-se a la família.

Chaves i Bono, de manaires a Madrid i Montilla manant –o de Pepe Botella?– a Catalunya, la sensació és d’un perversió de les coses fins a límits inaguantables.

Mentrestant, en Mas de paleta amb la Casa del Catalanisme; Duran Lleida amb depressió per una nova remodelació absent, Carod de Clinton virtual amb ambaixades de la senyoreta Pepis, Saura acomplexat de Mister Hyde, Piugcercós a la cacera de socialistes, Uriel i Carretero obrint la porta del darrere d’ERC amb el film “la gran evasió”.

I el partit majoritari, socialista, en una gran orgia. Gaudint de l’èxit. Estabilitat, doncs ningú gosa moure’s. Quin mèrit!. Les enquestes ja avisen, però els protagonistes estan a la cresta de l’ona. Són a totes les catifes vermelles. Vint-i-cinc anys sense trepitjar-les; ara set ensenyant el nou vestuari amb els mateixos malucs. Ah! I les sabates amb els tacons corcats per fotre’s de lloros quan els de la Cibeles – a Madrid– ho manin.

Com amant de l’òpera, m’imagino Desdèmona (PSC) sempre sospitosa davant l’Otelo (Zapatero) i els Yago (Bono) o Casio (Chaves) furgant pel divorci.

Però totes aquestes tragèdies no són més que ficcions, somnis i pensament de mentalitats insidioses i malvades. No cal preocupar-se, el president del govern a complert totes i cadascuna de les promeses que ha realitzat i, principalment, amb Catalunya.

Recordo el despenyat que, agafat d’una canya esquerdada sent com el totpoderós (Zapatero) li anuncia l'arribada de cent àngels que prometen recollir-lo tant just es deixi caure del penya-segat. Ell, amb tot el coneixement (havia de ser català per força, però no del PSC) crida acollonit:

Gràcies, déu meu, però...que hi ha algú més...?

La cultura del no

El diari “AVUI” presenta a la secció “Les cares de les notícies” –pàg. 3– (una mena de semàfor transportat als signes matemàtics: “-“, “+” o “=”) una foto de Francesc Baltasar –Conseller de Medi Ambient– amb el títol de “La cultura del no”. Diu el següent:

“Unes 800 persones en representació de 440 problemes ambientals es van manifestar ahir per expressar el seu disgust al conseller Baltasar. El que més sobtava de la manifestació és que pràcticament tot eren negatives. No hi havia cap proposta positiva. Volem tenir tots els avantatges de la civilització moderna, però cap inconvenient. O, en tot cas, no al costat de casa”. Ull que això és casi una editorial del diari, un posicionament.

La pàgina 27 ens permet saber més detalls; en un ressaltat hi llegim: “5.000 manifestants van participar ahir en la manifestació contra el Govern, segons l’organització. La Guardia Urbana va rebaixar el nombre a només 800 persones”. És molt complicat saber el nombre aproximat d’assistents a un esdeveniment com aquest. Reconec que seria incapaç de diferenciar entre un gruix de 20.000 i un de 30.000 persones; però entre 800 i 5.000?

Ja en el cos de l’article hi trobem: “La imatge, retratada per molts turistes, era digne de la postal més friqui que es pot trobar als quioscos de Les Rambles. Des d’un grup de veïns que protestaven, amb uns curiosos barrets fets de paper d’alumini, contra les antenes de telefonia mòbil, fins a un solitari ciclista que amb un cartell demanava l’alliberament del nou ídol anticapitalisme, Enric Duran. I és que al costat dels missatges ecologistes, hi havia qui, com sempre, en colava un que no hi tenia res a veure: “el capitalisme és crisi, acabem amb ell””. Seguidament certifica la crítica unànime al Govern de la Generalitat, la demanda de dimissions i el fet de que la majoria de manifestant –per no dir tots– havien de ser votants desencisats del tripartit doncs molts consellers i parlamentaris havien acompanyat als manifestants, ara fa 6 anys, agafats a les pancartes.

Quim Torrent, redactor de la notícia, crea potser sense adonar-se’n (!) el primer factor de descrèdit: la dispersió i el folklore.

El segon, més subtil, és l’acceptació de la tragèdia: ja que ha de ser, que sigui. Com si no s’hi pogués fer res. Aquest paper es encapçalat pels polítics territorials d’on es vulgui fer l’actuació mediambiental.

El tercer és el corriment de forces entre les tendències de l’associació opositora i que desemboca, ineludiblement, amb l’abandó de la causa dels elements menys radicals.

Finalment, la posició radical comportarà –en casi tots els casos– la invalidació de les entitats manifestants com a interlocutors. Efectivament, si tu dius que no ha de ser i finalment, és, tu no hi pintes res. L’administració s’encarregarà de buscar els ponents adients. I aquests són...els polítics, aquests personatges capaços de sobreviure a un “si” definitiu, a un “no” inapel·lable i a tot el contrari.

I tots amb un pam de nas.

Ser mama i ser Papa

Un es queda bocabadat en sentir les darreres manifestacions de les altes jerarquies de l’església catòlica. Altes respecte a la CEE (no confondre amb la Comunitat Econòmica Europea) amb la campanya contra l’avortament i, la més alta jerarquia, respecte a la utilització del condó.

És bo que la gent es manifesti lliurament i, per extensió, les organitzacions que els representen. Cal fer esment a la llibertat d’expressió per a defensar que hom pugui dir i pressionar pel que considera just o injust. Estem en un país lliure amb un seguit de normes que canvien i/o evolucionen per adequar-se als nous temps i les noves costums: noves situacions; cercar noves solucions per a noves problemàtiques; millorar les injustícies atàviques.

L’èxit en l’evolució de les espècies recau en la capacitat d’aquestes per adaptar-se al medi. No és d’estranyar, doncs, que l’església catòlica hagi triat el linx ibèric com a espècie amenaçada.

Sembla evident que el pobre felí és un inadaptat (segur que passiu) o, com a mínim, un individu amb problemes d’adaptació.

Ara bé, per completar el pesquí caldria haver pensat, no en un nen –que, si bé dona la imatge d’indefensió, veiem passejant grassonet en un luxós cotxet–, sinó en una veritable víctima dels temps moderns, un pària generacional, un sectari (no cal especificar si actiu o passiu), un pigmalió social retroactiu, un ser ancorat al passat i sense voluntat de reciclatge.

Podria tenir molt més d’encert la imatge d’en Rouco Varela com a espècie en perill d’extinció. Ja Darwing adduí que només els més forts i sans sobreviuen pel bé de l’espècie i del cercle vital del planeta.

No sé per què, però si n’hagués de protegir un dels dos...em cau més simpàtic el linx.

En relació al condó, seré breu, sentint Benet XVI entens que és un artefacte totalment indispensable, recomanable i, per a milions de persones, l’única eina per sobreviure. Cal esmentar els milions de víctimes? La violència sexual sobre les dones a l’Àfrica? La poca o nul·la informació i educació de la que disposen? De la transmissió del SIDA als nounats?

No, permeteu-me, no m’he equivocat. M’explico: si Joseph Ratzinger (*) se n’hagués posat més sovint –de condons– tot això que ens podíem havem estalviat.

(*) el papa del Papa

Judicis paral·lels

No sé si estaran d’acord amb mi en considerar els judicis paral·lels com a una xacra social dels nostres dies. Una oportunitat per deixar voleiar dels més baixos instints fins les fòbies més inusitades.

En una primera fase, s’ha d’observar si l’esdeveniment té els principis necessaris: cal que el succés sigui morbós i violent, si pot ser amb una clara vessant sexual. El cas guanyarà més punts sí la víctima és una dona o un menor i el interès anirà augmentant amb proporció al temps que portin les recerques policials i el secret de sumari.

Mentrestant, cal crear un clima de perill constant i començar a senyalar amb el dit els possibles culpables i implicats...que ningú es senti segur, ni com a ciutadà, ni com a possible còmplice. Els familiars propers a la possible víctima són els primers que s’han de sentir observats, empaitats, acusats. Els nous indicis i notícies s’han de viure al carrer demanant a la gent, no que en pensa –que ja ens ho suposem tots–, sinó qui li sembla que pot ser l’actor i que li sembla que s’hauria de fer.

El tema anirà agafant embranzida i anirà copant els “prime time” dels programes de ràdio i televisió. Aquests mitjans s’aniran farcint de pseudoespecialistes en tots els camps que poden tocar el cas: investigadors, detectius, vidents, pèrits, sociòlegs, forenses i advocats amb les guindes habituals de personatges famosos i tertulians de cada cadena. En cada programa s’ha de provar de portar un “artista invitat”: un familiar de tercer o quart grau –que normalment no es fa amb el cercle afectiu de la víctima– i que es passa el programa responent a coses que no sap i opinant de coses que ignora. Ull! Sobre tot! En un moment o altre, que plori, que demostri que té sentiments (no fos cas que l’aparició al programa –suposadament cobrant– li tregui credibilitat).

S’han de fer força connexions exteriors per entrevistar, no els veïns que estiguin segurs de res, sinó els veïns que estiguin dubtosos de tot: si van sentir crits, si hi havia cops de porta, si es discutien sovint, si sortia o entrava a hores intempestives. Vaja, preguntes aclaridores i que poden aplicar-se a qualsevol. El grup de persones ha cercar per a ser entrevistades ha de tenir les següents característiques: cridaners, de llàgrima fàcil, mestressa de casa amb vocació de garsa o aturat amb vocació de cendrer de bar, que coneguin algú de la família que hagi tingut problemes d’algun tipus.

Els equips de cada programa posen ciris perquè els treballs de la policia es perllonguin en el temps i els doni temps per arribar a la segona fase: el judici.

S’ha de fer ràpid i contundent. Si pot ser, que deixi a tots els espectadors contents. No cal que sigui equilibrat ni ajustat a dret. L’acusat ha de quedar dilapidat en la seva moral, un tros de carn amb ulls, un sense cor, un animal. Aquest procés s’ha de coure a foc fort (no es donés el cas de fa poc al País Valencià on una noia que havia desaparegut va reaparèixer dient que tot el temps havia estat practicant sexe consentit). No cal buscar-hi atenuants ni excuses, això serien sentimentalismes sense lloc en un cas tant greu. No hi ha espai per una altra decisió que no sigui: culpable.

La tercera fase es resumeix en una resolució fonamental: la condemna popular no ha de coincidir, MAI, amb la possible condemna del judici real ni amb cap altre de possible. És clar, sempre a de sobreeixir per escreix. Que la llei diu que 20 anys; això no és res, com a mínim 40. Que la llei diu que 40 anys; això no és res, com a mínim cadena perpètua. Que la llei digués cadena perpètua; això no seria res, com a “mínim” pena de mort. Que la llei digués pena de mort; això no seria res, com a “mínim”...Fotem-li en calent, home! Deixeu-lo anar al mig d’una plaça de braus! On s’és vist, creure i valorar les lleis tal com són en lloc d’aplicar-les en sentit de revenja?

Al mateix temps i per tancar la fase, posarem un vehicle a la porta dels pares afligits, destrossats, que no saben quina paret toquen per portar-los davant del Presidente del Gobierno per suplicar-li que canviï les condemnes per casos com el seu. El “celles” farà com aquell que se’ls escolta assessorat per un inútil que li ha dit que esgarraparà quatre vots si fa de tapa del cubell d’escombraries. Per a individus amb fetge de rajada es recomana acabar el seguiment als “last shows” on, si tenen sort, observaran el pare o la mare desfent-se, psicològicament parlant, fins al punt de confondre la realitat i la ficció en cada moment de la seva vida. Conduït, això sí, per un expert en funambulisme sense xarxa i en autòpsies sanguinàries.

I a partir d’aquí, compte, que cada dia en fem de judicis populars. Des de la parella de l'amic “X”, que creiem massa accessible, al fill de l’amic “Y” que no troba feina doncs pensem que de petit es va empassar un regle; del president de la comunitat que no fa res, a l’ajuntament de torn que està corrupte d’allò més. Es diu que el temps ho posa tot al seu lloc; esperem que sigui així.

L'atur es dispara...només aquí!

El passat dia 9 de desembre, el diari El Periódico publicava la notícia: ‹‹L’atur es dispara a Espanya per la precarietat i l’escassa indústria››. L’argument es basa en que ‹‹el sector secundari suposa el 16% del PIB, enfront del 40% als països europeus més industrialitzats›› i en ‹‹la temporalitat està a prop del 30% i supera de molt la de les economies occidentals de la UE››.

En un any, l’atur a passat del 8% al 12,8% -increment del 4,8% absolut, el que significa un 60% d’augment-. Es compara amb la majoria de països europeus on la taxa s’ha mantingut (variacions en 1 punt com a màxim) tot i la crisi. Alemanya i els països nòrdics estan, inclús, rebaixant la seva xifra d’aturats.

L’article exposa que només Irlanda (taxa d’atur del 7,1% el passat octubre) i Espanya pateixen greus deterioraments en el seu mercat laboral. A més, alerta de que, el proper any 2009, la xifra pot arribar als 4.000.000 d’aturats.

La sentència del títol ve avalada per tres catedràtics de Dret del Treball -Francisco Pérez de los Cobos (Complutense), Carlos Palomeque (Salamanca) i Jesús R. Mercader (Carles III)- i un d'Economia -Juan José Dolado (Carles III)- que són unànimes a l'afirmar que ‹‹el que dispara l'atur a Espanya són les "peculiaritats" del model productiu i l'estructura laboral››.

Un dels arguments és que ‹‹el 75% del producte interior brut (PIB) està sustentat pels serveis (63,4%), principalment el turisme, i per la construcció (11,5%), mentre que la indústria tot just hi aporta el 16%. Als països industrialitzats europeus, el pes de les empreses productives és del 40%. Fins i tot en estats menys desenvolupats com ara Turquia és del 24%››. O sigui, que la indústria té una importància més gran en el seu PIB que en el nostre. Per llogar-hi cadires. Defensen que ‹‹l'ocupació industrial és més estable: els seus treballadors són més productius, estan més especialitzats i han rebut més formació de les empreses, i per això a aquestes els interessa menys substituir-los››.

Exposen que ‹‹el sector, on treballaven 3,2 milions d'assalariats l'octubre del 2007, tot just ha perdut 76.800 efectius en un any, en línia amb el que passa al nord d'Europa. A més, una empresa industrial "no està basada en l'artifici sinó en activitats més concretes", apunta Palomeque. Igual que Dolado, afirma que les crisis afecten tots els sectors, però l'industrial molt més tard, i per aquest motiu a Europa gairebé no es nota per ara››. Diferencien que, ‹‹en canvi, el sector de la construcció, que donava feina a 2,7 milions de persones, ha perdut 256.100 treballadors. Els serveis, també molt sensibles a la crisi i amb 13,6 milions de treballadors l'octubre del 2007, han deixat al carrer 232.200 persones.››

Bé, parlem ara de l’efecte amortització. Un industrial inverteix per a obtenir un rendiment anual (benefici) mentre el capital resta en l'actiu, els elements propis, de l’empresa. Així, per recuperar els seus diners cal que vengui l’empresa (tota o una part), les seves accions, a un altre empresari. Un constructor que adquireixi un terreny i comenci a edificar sap que quan acabi de vendre, la seva estructura no haurà variat, no tindrà més. El seu Immobilitzat es converteix, majoritariament, en Realitzable. Les empreses constrtuctores tenen una mecànica comptable particular. El cicle de producció només compromet una part de la seva organització i dels seus treballadors. La seva organització acostuma a estar ubicada en unes oficines d’un local comercial (que es pot vendre o llogar) amb una maquinària reduïda i que en la part més aparatosa acostuma a ser llogada. El grau d’especialització del seu personal és baix i acostuma a fer prevaler la quantitat d’hores treballades per sobre de la formació (nul·la) i les categories professionals. No cal dir, doncs, qui sembla més representatiu de la paraula “empresari” ni quin sector serà el cau dels especuladors i cercadors de fortuna.

Els experts alerten, també, de ‹‹els efectes perniciosos de l'altíssima precarietat del mercat laboral, ja que els temporals són més barats i fàcils de fer fora. Encara es firmen al mes més d'un milió de contractes d'aquest tipus, davant tot just 130.000 de fixos››. Al nostre país ‹‹la taxa de temporalitat s'acosta al 30%, quan a Alemanya està al voltant del 14%, a Itàlia és del 13%, i a Portugal és del 22%. Bèlgica, Holanda i el Regne Unit no arriben als dos dígits. Els experts neguen que, com defensen les empreses, la legislació laboral sigui massa rígida. Els costos de l'acomiadament, apunten, són similars a tot Europa, i fins i tot països com França o Holanda ofereixen moltes més garanties als treballadors que Espanya. La prova és que els empresaris fan milers acomiadaments, més que en qualsevol país europeu. Mercader i Palomeque es queixen que els empresaris espanyols recorren massa a la flexibilitat externa (és a dir, als acomiadaments), mentre que a Europa s'assagen més mesures de flexibilitat interna: de reorganització››.

Quina paradoxa, senyors! Estem cansats de sentir totes les agrupacions, associacions, gremis i col·lectius d’empresaris queixant-se –dia sí i dia també– de que, a Espanya, no hi ha la liberalització suficient en el mercat de treball: de que són caríssims els acomiadaments; de que hauria d’haver-hi més facilitat per la temporalitat; resumint, de que la legislació laboral perjudica les empreses. Doncs resulta que els estudiosos postulen que els qui no tenen fets els deures; primer, per manca de coneixement del propi sector i de carència en els fonaments per portar una empresa i; segon, per la discapacitat per la organització interna i la reorganització, són ELS EMPRESARIS.

Caldria veure quants d’aquests potentats, en un fictici MERCAT EMPRESARIAL, no els tocaria estar a l’atur. Per poca imaginació que fem servir ja divisem els presidents i directors generals d’un munt d’entitats financeres encapçalant la llarga llista d’aturats il·lustres.

I és que, fins ara fa poc, una de les amenaces utilitzades pel capital era el d’estacionar-se als bancs, caixes o asseguradores; dormint el somni de la rendibilitat passiva. Veient com els ha anat als bancs i afins, i la perícia empresarial de molts dirigents, cal preguntar-se si les seves decisions, plantejaments i impulsos inversors no són més a prop de la mentalitat d’un agosarat jugador de la “ruleta russa”. Sí més no, en aquest darrer cas, només ens caldrà anar a enterro si és conegut; la caixa i la corona li posarà la família. Als darrers sepelis, però, els ciutadans ens hem vist obligats a pagar la caixa, la corona, els recordatoris i, fins i tot, alguna vetlla de luxe pels parents pròxims del difunt.

Els qui demanen una flexibilització del mercat laboral haurien de començar per exigir una fiscalització del mercat empresarial. No sigui que, finalment, els nostres diners -els de l'estat que corren a socorrer aquests ensurts empresarials- serveixin per impedir l’ensorrament d’empreses que restin en mans del Freddy Krueger de torn.

Un exemple de com "NO S'HA DE DESFER EL CIM"

Adjunto la imatge divulgativa de la visita del president de la Generalitat, el molt honorable José Montilla, a l’Arboç exposada a la web del “NO FEM EL CIM”. M’agradaria saber si en els actes de protesta que es demanaven hi havia inclòs el llançament d’ous. Si és que no, espero la puntualització pertinent.

També m’agradaria que algú m’expliques si a cada acte d’inauguració d’una remodelació en un espai arquitectònic, cultural o turístic; en qualsevol nova iniciativa per a promoure nova economia a la comarca –ni que sigui de la que sembla que es vulgui “imposar”– es muntaran numerets d’aquesta mena (deu ser per animar a futurs inversors o per foragitar-los doncs n’hi deu haver de propis i interessats, arrelats al territori).

Tots els avenços de la plataforma en aquest darrer mes amb les signatures i les al·legacions se n’han anat en orris (com a mínim en la imatge). Estan sota sospita de sí es tracta d’un grup organitzat degudament o una colla de brètols incontrolats.

Esperem notícies...

Vine al mercat, Reina!

Vet aquí que la Reina d’Espanya li preocupa l’avortament, l’eutanàsia i l’anomenar matrimoni a la unió de dos homes (de dues dones no n’he sentit res, de moment estan exemptes). Sembla ser que la separació, el divorci i l’autorització del Vaticà per poder contraure matrimoni quan t’has separat del primer marit, això ja no la preocupa tant; no n’ha fet esment. Té una preocupació, diguem-ne, selectiva. Ja ho veureu.

Alguns s’han afanyat a recordar que, en un país democràtic, la monarquia no ho és de democràtica. Si els monarques hi són, doncs, i mentre hi siguin, que callin. Si no els pots dir el que vols, no poden donar motius de diàleg o controvèrsia.

Teòricament, són el reis de tothom (com els de l’Orient però més cars, que ja és dir), també dels avortistes, dels eutanasiadors i dels homosexuals i lesbianes, estiguin legalment units, ajuntats o com els surti del nap i/o la patata dir-ne (mai més ben dit).

Casi tots els qui viuen de la moma pública s’han afanyat a defensar l’opinió de sa majestat. És clar, té tanta raó... On s’és vist que la gent avorti; per la mort de Déu, no s’entén. Tothom hauria de fer com els seus sagals que no miren prim. És descendència a càrrec de l’erari públic. Poden tenir-ne a dotzenes, si volen; només és qüestió de posar-se a la feina. Ah! I no els hi calen guarderies; tenen servei de mainadera. Enfeinats com estan, tot el dia amunt i avall, en aquest hotels tan luxosos, aquests dinars i sopars tan indigestos. Ai senyor! Quin esforç. És que no ens en fem càrrec.

L’eutanàsia si que fa vesar el got. Mare meua! –que diria un amic meu–. Si tu pots anar a qualsevol –quan dic qualsevol, dic de veritat, qualsevol– clínica, hospital, metge especialista, eminència cercant i trobant tractament, medicació, experiment, provatura i/o solució, l’eutanàsia queda lluny, molt lluny. I si es dona el cas, amagarem el que faci falta i farem el que convingui.

Respecte a la unió de dos homes, dues dones, un home i una dona, una dona i un home, un home i una altra cosa, una dona i una altra cosa i els múltiples numèrics corresponents a cada cas...tant me fot. Mentre els dos o múltiples de cada cosa hi estiguin d’acord que facin el que vulguin. I que li diguin com els vingui de gust.

No ens ho mirem bé i no ho podem entendre. La monarquia: “no és d’eixe món”.

A la mestressa de la Casa Reial no li preocupa la hipoteca doncs el palau ja el tenen pagat de fa dies i sense bonys. Sembla que el van pagar al comptat, sense crèdits. Els fills també estan lliures de carregues immobiliàries. I això que el nen s’ha comprat una unifamiliar aïllada complerta, diguem-ne (que ara, pacientment, va omplint a força de maluc).

En aquest moment, la veritable preocupació d’aquest país és anar al mercat amb el diners suficients per tornar a casa amb la senalla plena. Però, ah nois! Això, a la Reina, no la preocupa. No és el seu cas. Ella surt menjada de casa o va amb dietes pagades.

Recordo l’eslògan de l’ajuntament de Barcelona de fa uns anys: Vine al mercat, Reina!

12 bones respostes a una mala pregunta

El resultat de l’enquesta sobre la percepció de sí, l’ajuntament de Calafell, va millor o no va millor ha expressat un empat “tècnic” (sobre 26 electors voluntaris). I mira que la pregunta anava en positiu, induint-vos perquè fóssiu bons nois i noies, però es que només penseu en fer sang. En aquest resultat s’hi emparen les següents 12 possibilitats:

1. Han votat 13 socialistes i 13 convergents.

2. La cosa –el 2003– estava tant bé que no es podia superar.

3. No sabíem que havien canviat els regidors.

4. Tant me fa, estic en crisi!

5. Ens referim a l’ajuntament de dalt el Poble, el de la Platja o el de Segur?

6. M’és igual. Jo voto al Parera i, aquest, surt sempre.

7. Han votat 13 càrrecs de confiança de l’anterior legislatura i 13 de l’actual.

8. No volem que s’enfadi ningú.

9. L’ajuntament va millor i nosaltres anem pitjor. La pregunta està mal feta.

10. L’ajuntament va pitjor i nosaltres emigrem.

11. Els polítics no utilitzen Internet. Els únics blocs que es miren el Sánchez i l’Olivella són els del Vilarenc i els del “Gaudir”.

12. Si, home, no...(*)

(*) Resposta més comuna a Calafell. Veure els resultats de les eleccions municipals a les darreres 5 legislatures.

I és que si no hi posem una mica d’humor, estem ben arreglats.

Què, potser, no som cultura?

El mal temps ha arribat, també, a les entitats culturals. I, com sempre que patim una època de vaques magres, les queixes dels interessats es fan sentir amb més rotunditat i perseverança. Tornen velles discussions per trobar l’equilibri suficient als comptes de les pròpies entitats i també entre elles i la seva relació amb la regidoria de Cultura de cada municipi.

Primer de tot: qualsevol grup de persones que s’ajunti per desenvolupar una activitat cultural –sigui la que sigui– ja mereix consideració. Cal especial esment en les que fa dècades que funcionen (molts vilatans han hagut d’estar-hi interessats per que hagin arribat als nostres dies). També les noves entitats reflecteixen noves ambicions, nous horitzons, noves empaties, nous reptes.

Ningú dubta que les associacions intenten abastar el màxim de l'activitat i això, traduït al nostre temps i en la majoria d’ocasions, vol dir: crear necessitats. Unes, es poden solucionar amb la federació de l’entitat amb d’altres de la mateixa naturalesa obtenint una certa gamma de serveis. D’altres, més d’infraestructura, acostumen a aixoplugar-se en casals, centre cívics, hotels d’entitats o qualsevol altre substantiu adient. En tercer lloc, pel seu normal funcionament, desenvolupen una certa activitat econòmica. Disposen de certs ingressos i atenen materials i serveis referents a la seva idiosincràsia.

En la relació d’ingressos d’una entitat estàndard podem trobar-hi:

- Les quotes dels socis.
- Els possibles ingressos de l’activitat (actuacions, espectacles, cobrament d’entrades, donatius,...).
- Els ingressos atípics, no vinculats amb la pròpia activitat (venda premis d’atzar, gestió de barres de bar,...).
- Subvencions d’organismes oficials.

Una repassada a cada concepte ens donarà a entendre el tarannà de cada entitat i, la combinació de les quatre dades, la implicació de la seva gent, dels socis envers l’associació –a banda del suport que rep de l’ajuntament, consell comarcal, o d’altres institucions. L’apartat de les subvencions mereix una atenció especial. Com sigui que la més propera i podíem dir, casi segura, és la de l’ajuntament de cada poble parlarem d’aquesta en concret. Ja que hem anomenat la crisi i que aquesta també arriba a la cultura, estaríem d’acord en dir que és de les primeres en rebre?. Sigui per un intent de racionalitzar les subvencions o per la recessió, el cert és que totes han minvat i, d’afegitó, ha nascut una oposició frontal a finançar nous projectes.

Com que les entitats les formem gent –que podem anar a votar– no poden dir-nos que no, radicalment. Si més no, ho eviten. Han trobat un sistema (el de sempre, sí) pels més disposats i agosarats –podíem anomenar-lo “extra work, extra money”– que permet ajustar certs pressupostos i la incursió en noves iniciatives. Parlo de les barres de bar a la Festa Major i festes en general. Aquest fet comporta –depenent del municipi– que no totes les entitats interessades poden gaudir de la cessió –no hi ha tantes barres, ni tantes festes– a més que, segons quines i per la seves particularitats, no els hi és possible comprometre’s.

Es cerquen formules, equacions, logaritmes, teoremes, balances de pagaments i cobraments; descripcions d’activitats, matèries primes, perillositat, desplaçament i horari nocturn per esbrinar quina entitat ha d’estar millor posicionada respecta a un altra per rebre el “caramelet”.

Crec que, si tots volem, el sistema pot ser més senzill. Totes les entitats haurien de presentar a la regidoria la memòria de l’exercici anterior, relació d’ingressos i despeses, l’estat de comptes i el pressupost per al proper any (hi ha llocs i entitats que ja es/ho fa/n). Informació que no falti.

Ara bé, una còpia de cada document hauria d’anar a parar a l’ASSOCIACIÓ D’ENTITATS MUNICIPALS. Aquesta nou òrgan tindria la representació de TOTES les agrupacions culturals i seria l’interlocutor amb l’ajuntament en cas de conflicte. Una cosa és que es passegi cada entitat d’una en una pel despatx del regidor/a per veure “sí hi ha res pels Nicolaus” i una altre, anar a defensar quelcom tenint el recolzament de totes les entitats del poble al darrera. Temps hi haurà pel reglament, ja es cercarà la proporció i es dotarà convenientment de contingut (formules, equacions i demés).

Em pregunto, considereu tenir –les entitats– el suficient pes específic a les respectives regidories de cultura? De quina capacitat de decisió gaudiu? Us consulten la programació cultural? I la distribució de les subvencions? Potser hi ha algun afortunat que ha contestat afirmativament a totes les qüestions, malgrat que, el més probable, és que ens faci reflexionar del lluny que som –en cada municipi nostre– de la pluralitat, de la participació, de la solidaritat i de la socialització de la cultura. Això sí, podem treure’n la conclusió que som “l’últim poll que els pica”.

Què, potser, no som cultura?

La crua realitat

Un post d’en Miquel Casellas fa una aportació molt interessant: ”Tornem a la selva. El poder entre politics i bancs s'ajuden i els demes espavila que ja t'ho faràs. Això és una mica com la postguerra. No et sona al que et deien els teus pares?”.

Primer de tot i pels que no ho sapigueu vull dir-vos que porto vinculat a les entitats financeres des de fa casi 25 anys. L’aproximació que he tingut al món financer és de trinxera pura i dura. He tractat amb centenars de clients i això et dona una visió ample del que, aquest, n'espera d’una entitat, l’objectiu de l’entitat respecte al client i tota l’idiosincràtica de la relació bancària. En vint-i-cinc anys dona per passar unes quantes crisis, unes quantes bonances econòmiques i unes quantes variacions dels objectius, dels productes, de les necessitats dels uns i els altres i de un munt de coses més. No és ara el moment ni tenim temps de fer-les totes. Hi ha més dies que llonganisses, tot arribarà, si cal.

Respecte a la relació entre polítics, bancs i poder, comentar que el capital sempre està a la vora del poder i que l’economia –aquest sistema d’utilització del capital– ens ha deixat participar en el que li ha convingut. Tal com deia en Casellas, els pares ens insistien ,dia sí i dia també, en estalviar. Era una de les principals finalitats: estalviaves per comprar un pis, estalviaves per comprar un cotxe, estalviaves per a un electrodomèstic o pel “retiro”. Va arribar un moment que la cosa va bifurcar-se en dues direccions que entroncaven dos conceptes que podien semblar contraposats. Primer, massa estalvi podia ser perjudicial, havíem de consumir, si ho fèiem les empreses vendrien més, haurien d’augmentar la producció i això beneficiaria una disminució de l’atur i les altres empreses col·laterals a la fabricació dels bens que compràvem. Ho sigui, tots a consumir! En segon lloc, per a solucionar aquest efecte es va posar a disposició del públic en general una ingent quantitat de productes de crèdit: des de targetes a préstecs per telèfon. No importava que els interessos d’aquests productes rondessin, en alguns casos, la usura; ni que atemptessin contra qualsevol principi de prudència. Totes les entitats es llançaren a una carrera de captació de clients en el que premiava la vinculació extrema del prestatari: nòmina, assegurança de vida, de la llar, del cotxe, targetes, teletac, domiciliacions, fons de pensió i tots els serveis inventats. El vestit complert, vaja!

Tot i això, he de dir-vos que soc extremadament crític amb els usuaris d’aquest tipus de facilitats. Ara, s’ha posat de moda treure per televisió persones que no poden atendre les seves obligacions financeres: no poden pagar el préstec de l’habitatge (acostuma a ser el més gros i, conseqüentment, la major dificultat). El comentari és comú: no els havien dit que el préstec podia pujar tant. Aquesta setmana, per TV3, va sortir una parella que no podien pagar la hipoteca doncs s’afegia a la quota del COTXE NOU. En les imatges de la casa podíem observar, presidint el menjador, una televisió de pantalla plana (hem de suposar que relativament nova). Si, nois, he de reconèixer que jo tampoc podria pagar la hipoteca, el cotxe i anar renovant tota la gama marró d’electrodomèstics. Per això...NO HO FAIG. Recordo el que em recomanaven els meus pares; estalvia i quan en tinguis una part, compra-ho.

A la meva vida professional m’he cansat de dir que si i de dir que no, d’aconsellar, d’intentar fer veure als clients si una cosa els hi era accessible o es posaven en un fangal de tres parells de collons. Us estalviaré de relacionar-vos les coses que m’han arribat a dir; des que jo no era ningú per dir-los que havien de fer a que si aquesta entitat no els hi dona, una altra ho farà. Persones als qui demanaves avals –doncs no tenien on caure morts (pobrets)– i que estaven decidits, si calia, a organitzar un autocar d’avalistes per anar al notari i signar el que fes falta. Embolica que fa fort!

Ara, que el cicle econòmic està de baixa, portem tot un trimestre en que les famílies espanyoles TORNEN A ESTALVIAR. Si nois, s’acabat l’alegria, s’acabat la disbauxa. I resulta que, tot i el que hem caminat, la solució sense que ningú ens hagi dit res, l’hem trobat nosaltres mateixos: estalviar. Els que puguin, és clar.

Confiança, especulació i ètica econòmica...

Arribat el moment actual pot sembla una paradoxa insistir en que, el sistema capitalista, està basat en la confiança. Efectivament, si fem una comanda a un proveïdor partim, d’una banda, de la confiança de que complirà i ens el servirà en les condicions i termini desitjats. D’altra, tenim confiança en que podrem col·locar-ho entre els nostres clients. Així mateix, esperem que atendran el pagament així com el nostre proveïdor confia en rebre el import de la factura que ens girarà. Aquesta roda, complexa, té com a màxima la formalitat del sistema. En moments de crisi, la tresoreria de les empreses pateix i se’n ressenten els compromisos adquirits. Resumint, trontolla la confiança i moltes d’aquestes armelles de la cadena es queden al camí, víctimes del concurs de creditors –tan clar que era el concepte de suspensió de pagaments i ens l’han canviat–. D’altres intentaran frenar la caiguda amb una ERO (expedient de regulació d’ocupació) en la que pagaran el “pato” part dels treballadors. Els menys optaran per la més ètica ampliació de capital.

La diferència entre aquestes tres opcions es puntualitza en qui rep la patacada: en el concurs de creditors, els qui s’hauran de fotre són els proveïdors de l’empresa doncs s’hauran d’esperar fins que l’empresa concursant pugui començar a fer els pagaments. En l’ERO els qui rebran fort seran els treballadors que, o bé poden anar directament al carrer o poden veure reduïda la seva jornada laboral i, conseqüentment, el seu salari. En la darrera, seran els accionistes de l’empresa els qui posaran més diners als fons propis per proporcionar efectiu a l’empresa i que, aquesta, recuperi la seva liquiditat i, de rebot, la seva solvència.

Si fem memòria dels bons moments econòmics de les empreses veurem que, quan succeeixen, dels diners que guanyen no en reparteixen cap amb els seus proveïdors. Tampoc els treballadors tenen millor sou (recordem que en els darrers 15 anys els salaris han pujat, de mitja, una mica per sota de l’IPC). Què passa, doncs, amb els beneficis? Passa que es reparteixen entre els accionistes. Per això parlàvem abans de l’ètica empresarial. En Toni Gallardo comentava en un article la ràpida actuació de dos presidents de bancs anglesos en assabentar-se que, aquell matí, havien estat cessats fulminantment dos altres presidents que havien demanat un ajut suplementari del Govern. A la tarda, ells no van assistir a la reunió amb el ministre d’economia doncs per art de màgia, miraculosament vaja, havien decidit fer una ampliació de capital i posar els diners necessaris ells mateixos. I és que una cadira és una cadira i el demés són punyetes.

En una altre ordre de coses podem fer esment de que la inestabilitat dels mercats afavoreix l’especulació. Des que el món és món que hi ha hagut especuladors i en moments de crisi estan en la seva pròpia salsa. S’ha de comentar, però, que avui en dia hi ha grups inversors que es dediquen a desestabilitzar els mercats borsaris. Els moviments que veiem –tipus ascensor, ara amunt, ara avall, dia si, dia no– no tenen una explicació, o diríem justificació en l’evolució de les notícies diàries i/o previsions econòmiques. En feia referència en Pablo Piquero analista d’Inversis a El Periódico del dia 11 d’octubre. Els governs dels estats –recordem que amb els nostres impostos, els nostres diners– estan injectant liquiditat als mercats. Aquest filibusters d’americana i corbata van treien aquests diners venent les accions que han comprat –de vegades en un parell d’hores– aprofitant les enormes fluctuacions dels valors. Sí els nivells dels selectius (Ibex, Down Jones, Dax, Ftse, Cac, Nikkei) està en mínims històrics tot i entrar aquesta ingent quantitat de diners, on han anat a parar els nostres diners? Resposta: a les butxaques dels filibusters. Pirates de guant blanc.

Sembla doncs que la revisió dels sistema i de les múltiples fugues que se li han observat sigui prioritari, urgent. Podem cercar formules matemàtiques, sistemes de control, normes, reglaments i sancions; sí no formem els nostres responsables econòmics en un altra ordre de valors no haurem fet res positiu ni haurem solucionat res absolutament. I això, amics, ja són figues d’un altre paner.

Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura, que podem anomenar assessor financer, que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo Gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics.

Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.