diumenge, 19 d’octubre de 2008

Confiança, especulació i ètica econòmica...

Arribat el moment actual pot sembla una paradoxa insistir en que, el sistema capitalista, està basat en la confiança. Efectivament, si fem una comanda a un proveïdor partim, d’una banda, de la confiança de que complirà i ens el servirà en les condicions i termini desitjats. D’altra, tenim confiança en que podrem col·locar-ho entre els nostres clients. Així mateix, esperem que atendran el pagament així com el nostre proveïdor confia en rebre el import de la factura que ens girarà. Aquesta roda, complexa, té com a màxima la formalitat del sistema. En moments de crisi, la tresoreria de les empreses pateix i se’n ressenten els compromisos adquirits. Resumint, trontolla la confiança i moltes d’aquestes armelles de la cadena es queden al camí, víctimes del concurs de creditors –tan clar que era el concepte de suspensió de pagaments i ens l’han canviat–. D’altres intentaran frenar la caiguda amb una ERO (expedient de regulació d’ocupació) en la que pagaran el “pato” part dels treballadors. Els menys optaran per la més ètica ampliació de capital.

La diferència entre aquestes tres opcions es puntualitza en qui rep la patacada: en el concurs de creditors, els qui s’hauran de fotre són els proveïdors de l’empresa doncs s’hauran d’esperar fins que l’empresa concursant pugui començar a fer els pagaments. En l’ERO els qui rebran fort seran els treballadors que, o bé poden anar directament al carrer o poden veure reduïda la seva jornada laboral i, conseqüentment, el seu salari. En la darrera, seran els accionistes de l’empresa els qui posaran més diners als fons propis per proporcionar efectiu a l’empresa i que, aquesta, recuperi la seva liquiditat i, de rebot, la seva solvència.


Si fem memòria dels bons moments econòmics de les empreses veurem que, quan succeeixen, dels diners que guanyen no en reparteixen cap amb els seus proveïdors. Tampoc els treballadors tenen millor sou (recordem que en els darrers 15 anys els salaris han pujat, de mitja, una mica per sota de l’IPC). Què passa, doncs, amb els beneficis? Passa que es reparteixen entre els accionistes. Per això parlàvem abans de l’ètica empresarial. En Toni Gallardo comentava en un article la ràpida actuació de dos presidents de bancs anglesos en assabentar-se que, aquell matí, havien estat cessats fulminantment dos altres presidents que havien demanat un ajut suplementari del Govern. A la tarda, ells no van assistir a la reunió amb el ministre d’economia doncs per art de màgia, miraculosament vaja, havien decidit fer una ampliació de capital i posar els diners necessaris ells mateixos. I és que una cadira és una cadira i el demés són punyetes.



En una altre ordre de coses podem fer esment de que la inestabilitat dels mercats afavoreix l’especulació. Des que el món és món que hi ha hagut especuladors i en moments de crisi estan en la seva pròpia salsa. S’ha de comentar, però, que avui en dia hi ha grups inversors que es dediquen a desestabilitzar els mercats borsaris. Els moviments que veiem –tipus ascensor, ara amunt, ara avall, dia si, dia no– no tenen una explicació, o diríem justificació en l’evolució de les notícies diàries i/o previsions econòmiques. En feia referència en Pablo Piquero analista d’Inversis a El Periódico del dia 11 d’octubre. Els governs dels estats –recordem que amb els nostres impostos, els nostres diners– estan injectant liquiditat als mercats. Aquest filibusters d’americana i corbata van treien aquests diners venent les accions que han comprat –de vegades en un parell d’hores– aprofitant les enormes fluctuacions dels valors. Sí els nivells dels selectius (Ibex, Down Jones, Dax, Ftse, Cac, Nikkei) està en mínims històrics tot i entrar aquesta ingent quantitat de diners, on han anat a parar els nostres diners? Resposta: a les butxaques dels filibusters. Pirates de guant blanc.

Sembla doncs que la revisió dels sistema i de les múltiples fugues que se li han observat sigui prioritari, urgent. Podem cercar formules matemàtiques, sistemes de control, normes, reglaments i sancions; sí no formem els nostres responsables econòmics en un altra ordre de valors no haurem fet res positiu ni haurem solucionat res absolutament. I això, amics, ja són figues d’un altre paner.

1 comentari:

Què t'anava a dir ha dit...

Tornem a la selva. El poder entre politics i bancs s'ajuden i els demes espabila que ja t'ho faràs. això és una mica com la posguerra. no et sona al que et deien els teus pares?