dijous, 18 de setembre de 2008

Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura, que podem anomenar assessor financer, que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo Gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics.


Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.

2 comentaris:

Marc Galimany Bonaterra ha dit...

Bé, tens tota la raó, el neocons i el predicadors de lliberalisme radical no apliquen la seva màxima quant ho veuen tot pel pedregar...

Ari candra rahmanaga ha dit...

Nice post,thanks for sharing very useful
Visit Us