dimarts, 2 de setembre de 2008

Visitant l'Expo 2008 (II)



Ahir us vaig deixar al peu del telecabina; instal·lació exemplar: moderna i fluida. Les cabines (per a un màxim de 8 persones) disposen d’una gran superfície envidriada que permet observar des de qualsevol punt. Impressionants vistes passant sobre l’Ebre (en algun punt a 150 m d’altura) i de tota l’exposició. Pots observar els pavellons més emblemàtics i veure que l’espai utilitzat és considerable. Avistes, com faria un ocell, el pont que dona entrada al recinte pel sud, d’un disseny espectacular, d’aspecte metàl·lic i amb un estil modernista de traçades llargues que contrasta amb les línees arrodonides dels falsos sostres dels edificis. Tens la possibilitat de veure l’exposició com un tot i et sobta una mica la ubicació del Palau de Congressos i la Torre de l’Aigua, en semblar allunyades de la resta del conjunt.

En arribar a l’altra banda, observem unes llargues cues davant de les taquilles. Innocents de nosaltres, ens pensem que al haver donat les entrades per a l’accés al telecabina (és el mateix tiquet) ja som dins i no haurem de passar pel sedàs. Error greu, sortim de l’estació de l’aeri i ens adonem de que hem de fer cua igual. Passats deu minuts, resolem la incògnita: s’han espatllat diversos ordinadors i dos empleats, manualment, passen una per una totes les entrades per un lector de barres portàtil. La gent es comença a esverar, massa temps d’espera. Fan passar els discapacitats per una porta més ampla –no podem passar pel torn giratori– juntament amb la gent que porta cotxets de nen. El fet produeix un col·lapse que els taquillers improvisats porten amb una aparent tranquil·litat. Sort que he portat la cadira de rodes de casa; les que et cedeix l’organització es donen a l’entrada sud, la del pont tan maco. Ara queda força lluny. Ja som dins i ens acostem a la Torre de l’Aigua on la gent que s’espera és ja considerable. Decidim anar fent via cap els pavellons i a veure si trobem un “fast-pass” (et permet accedir als estands dels països i espectacles sol·licitats sense esperar-te en el període de temps que t’assenyala el passi). El primer que trobem té quatre pantalles (com si fossin quatre aparells). Els entreveiem entre l’eixam de gent que ens ha passat al davant pensant el mateix. Decidim fer via, anar veient coses i cercar uns altres fast-pass més endavant.

En el grup del principi, entrem a l’estand de Telefónica. Al fons de la sala hi ha un conjunt de diverses piles de: cossis, gerres, gots i papers rebregats (tot de colorins). Un dels nostres diu que, sens dubte, deu tenir un significat. L’hostessa s’acosta i aclareix que la “simbologia” és la següent: els cossis, per recollir l’aigua, les guerres per guardar-la, els gots per prendre-la i els papers per eixugar-se. Recordo que al Guggenheim de Bilbao vaig veure una exposició d’Anselm Kiefer. Constava d’uns grans trossos d’escala, fetes de ciment armat en un motllo, sense cap acabat, trencades, apilades desordenadament i alguna de penjada del sostre. La diferència amb la resta de l’obra que es mostrava era tanta que, tot i tractar-se d’unes peces en propietat, ara no les veureu al museu bilbaí. Amb algú li deurien picar el bitllet.


A veure, una cosa és l’art que gaudeix d’innovació, treball, tècnica i exponent de cultures i una altra cosa una presa de pel. Si amb algun empleat del comissari (o a ell mateix) li han colat en un “pack” una deixalla intel·lectual, és el seu problema. Però, sisplau, que no posi un pobre voluntari a explicar arguments d’una classe de P3. Darrera nostre, uns senyors que van rebre la mateixa dissertació se n’hi van enfotre bastant, fent-li preguntes sarcàstiques demanant que els hi amplies el significat artístic del conjunt (pobre, no s’ho mereixia).

Sortim i entrem de diversos països. És el migdia; a l’exterior hi ha un espectacle al carrer que discorre pel passeig central. El sol cau en vertical i la vela que intenta, tímidament, emparar els espectadors es mostra insuficient. Els pobres actors deambulen amb les disfresses que d’una banda els cobreixen del impacte directe del sol i d’altre encapsulen els seus cossos desfermant la temperatura interior. Juntament amb els decorats mòbils transmeten un gran simbolisme, sempre referit a l’aigua. La interpretació, però, no és gaire lluïda i la gent, en acabar, s’esfuma ràpidament cap a qualsevol pavelló on es pugui amagar.

Te’n adones que hi ha una sèrie de països on la cua és monumental. Bé, com que jo amb la cadira puc entrar a tots els llocs com si portes “fast-pass”, ens organitzem per que a cada un m’acompanyi un “assitent” diferent. Triem Alemanya que, per la gent que hi ha esperant-se, deu ser bonic. La noia de l’entrada (rossa i molsuda), amb un somriure, em demana la targeta que es dona amb la cadira de rodes. Li dic que jo me l’ha he portada de casa, la cadira. Ella insisteix que li és igual la propietat, que a l’entrar m’havien de donar una targeta per poder entrar jo i l’acompanyant per a les entrades ràpides. Tanco els ulls i m’imagino com, a l’entrada de l’Expo, dos cossos cauen fulminats per un llamp: els dos taquillers, amb el cacau que tenien muntat, s’han oblidat de facilitar-me la targeta salvadora. La germànica (de país que no de parentiu) em diu que haig d’anar a l’entrada o al punt d’informació (al costat del pavelló d’Espanya) per aconseguir-la. Em trobo equidistant dels dos llocs; els déus m’han abandonat. Provo de que sigui comprensiva doncs no deixa de tractar-se, merament, d’un paper: "Jordi, sembles tonto, intentar convèncer una vigilant alemanya és d’una dificultat similar a que el ministre Solbes t’inviti a cafè".

1 comentari:

Unknown ha dit...

Collons!!! I jo sense veure una foto del vostre grup en plena EXPO-CURSIó.
jejejejeje, jo ja n'he vist alguna, i no puc dir ni quan ni on.....