dimarts, 9 de setembre de 2008

Visitant l'Expo 2008 (III)


Tot i la carència de la targeta que acompanya la cadira de rodes us he de reconèixer que la gent...és bona. A molts llocs em van deixar passar sense ni tan sols demanar-me-la; fins i tot, amb el seguici de cinc persones que formaven el grup. Quan et trobaves a la porta un voluntari el percentatge de probabilitats que et diguessin que no podies entrar augmentava considerablement. Si el responsable de fer respectar les normes era una persona del país que anaves a visitar era molt més fàcil entrar. De vegades “som més papistes que el Papa”.

Així, vaig visitar forces països. Entrem a Lituània. Una pista de ball està envoltada, en segons quins llocs, d’una cortina d’aigua que cau del sostre. Aquesta va canviant, esporàdicament. Alguns nens juguen a veure si el tram plujós canvia i els dona un ensurt, mullant-los. Al costat, un bar amb dues pantalles planes. En una, basquet, l’esport emblemàtic de la república bàltica. A l’altre, imatges del país. Res més. Com aquest, hi ha força països que s’ho haurien de fer mirar.

Senyor comissari de l’exposició: si l’èxit era adjacent a la participació del màxim d’estats sense cap criteri qualitatiu, ho ha aconseguit. Ha portat 100 països dels quals en 10 hi ha passió per entrar, uns altres 20 que fan patxoca i els altres 70 que hi han posat el nom. Resultat: 80.000 persones diàries que volen veure 30 països. Si dividim...hi ha d’haver-hi cua per força.

D’altres, però, et sorprenen pel bon gust. És el cas del Marroc. Amb dues plantes, predominant l’aigua que reforça el sentit i pertinença a la mostra amb l’estimació i respecte d’aquest poble per aquest flux natural. Una olor forta, d’espècies, et trasllada el sentits. Palmeres envolten la font; catifes i pubs dispersos et conviden a seure una estona i badar en les pantalles que emeten imatges de festes i reunions familiars on els dolços amb sucre i ametlla en són amfitrions. Al pis de d’alt pots veure-hi una sala, una haima d’aquelles on s'hi pren el té, il·luminada de llum crepuscular. Et venen ganes de entrar-hi i demanar-ne un. Unes cintes impedeixen el pas juntament amb un vigilant atent però enèrgic. Una senyora li insisteix, una vegada i una altra, en pujar per l’ascensor (aparentment sense cap motiu, doncs cap n’hi dona). Ell no afluixa i li indica les escales. En quedar-nos sols al interior ens etziba un: “la gente es la hostia”. Simpàtic però contundent.

Sempre m’he entès millor amb els/les holandesos/es que amb els alemanys. El noi que està a l’entrada del país dels canals ens deixa entrar a tots sense cap problema. Fa cara d’estar per sobre de tot; o bé d’estar-ne fins allà de tot. Me’l imagino comptant els dies i les hores que falten per clausurar l’exposició, somniant en tornar a aquell seu temps inclement, el fred i la neu. L’estand d’Holanda és –com a casi tots els llocs on aquesta gent exposa– una lliçó d’originalitat i austeritat positiva. En una pantalla que projecta a la paret del davant i al mateix terra de la sala guanyant superfície i angles de visió. L’aigua, el gran amic i el gran enemic dels Països Baixos. Revisen la política de sedimentació que els hi ha permès guanyar terreny al mar. La veu de Cruyff en el paper de comentarista et recorda que han patit grans inundacions pels rius que la travessen i que, la dècada dels 50 del segle passat, una de sola va fer més de 1.000 víctimes. Poca pela però molt ben invertida, si senyor!

Arribem a una filera de persones que es cargola sobre si mateixa una vegada i una altra: Japó, una de les estrelles de l’Expo. La cua és de més de 3 hores segons indica el cartell corresponent. Preguntem i, ja només per les persones discapacitades, l’espera és de 50 minuts. Passem de llarg amb la intenció de provar-ho a la tarda.

En un pavelló hi trobem tots els països del Carib. Distribuïts en una mena d’oficines: agències de viatges amb informació turística. Fulletons a les taules i fotografies a les parets. Imatges idíl·liques formant un conjunt pobre de solemnitat. El de Jamaica una mica més treballat i amb imatges i retalls de premsa d’Usain Bolt, campió olímpic de 100 i 200 metres lliures. La música vol suplir les mancances però no s'hi veu capaç. La sorpresa és, però, a l'entrada. Un escenari circular en el que et situes al mig -tot pasant-hi- et desferma una tempesta tropical. Les parets que t'envollten hi reflexen un film d'una platja caribenya qualsevol. Casi imperceptiblement, tot comença a canviar. El vent xiula enfurismat i simula un cicló tropical i la pluja inclement ruxa les parets que ara s'han enfosquit pels nubols que formen immenses columnes de vapor d'aigua. Després de la tempesta...arriba la calma. Sortim tots despentinats. La gent som una mica innocents. N'hi ha que quan comença a bufar el vent corren cap a la sortida...deuen ser de la secta del perruquí.

És hora de dinar. Tenim tres possibilitats. Restaurant a 50 euros de promig per cap. Autoservei amb pasta, plat de carn o peix i postres d’uns 15 euros de cost. Entrepà calent o fred al carrer 3’30 euros a afegir-hi el cost de la beguda. Ens decidim per l’autoservei doncs valorem el poder triar i l’aire condicionat del local que ens acull.