dilluns, 1 de setembre de 2008

Visitant l'Expo 2008 (I)


El passat 26 d’agost vaig anar a l’Expo 2008. Us he de reconèixer que, ja des de fa temps, he llegit els comentaris a la xarxa de la gent que l'heu visitat. Davant de la “divisió d’opinions” –que seria un terme taurí– vaig decidir descobrir-la intentant no veurem influenciat per la lectura de les vostres opinions.

He d’advertir-los que soc discapacitat físic i que això en un esdeveniment d’aquestes característiques té més avantatges que inconvenients (ja ho veureu), si més no a priori. Per a distàncies mitges i llargues utilitzo una cadira de rodes de viatge (una més petita que les normals).

Decidírem amb la meva esposa, un fill i amics (total cinc persones) de viatjar amb l’AVE: novetat i comoditat a parts iguals. Vaig fer la compra dels bitllets per Internet deu dies abans –sense cap problema– omplint els apartats corresponents a l’“atenció al viatger” per preveure possibles graons a l’accés al tren. He de dir-vos que el servei de Renfe és correctíssim fins al punt d’enviar-te missatges SMS al mòbil donant-se per assabentats d’horaris i serveis que necessitaràs. Això és deu a que els combois actuals no són accessibles a peu pla (o són només els nous models). El personal de les diferents estacions ho té per la ma i és senzill i ràpid d’utilitzar (una plataforma que s’enlaira fins al nivell del tren).

Al mateix temps de l’adquisició dels bitllets de tren ho vaig fer de les entrades de l’Expo. Vaig enviar un correu electrònic per sol·licitar informació sobre si l’exposició tenia cadires de rodes de tracció elèctrica (els meus acompanyants que, servicials, sempre volen ajudar-te empenyent la cadira t’ho agraeixen d’allò més). Som a 1 de setembre i, hores d’ara, encara espero la resposta. Al moment, vaig rebre un acusament de rebuda del meu correu dient-me que enviaven la meva consulta al departament corresponent però: o no l’han trobat o deuen tenir molta feina. Un cop dins l’Expo, us haig de dir que vaig veure’n d’aquestes cadires. Acostumen a ser de lloguer (cedeixen cadires de rodes lleugeres de forma gratuïta) i el preu no acostuma a ser gaire “solidari” però no us en puc informar del tot doncs no he rebut contesta.
Bé, ja som a Saragossa-Delicias. Sortim de l’estació i ens informen d’uns autobusos (molt adients i manejables, d’una allargada la meitat dels standard) que porten de l’estació fins al telecabina (varem agafar aquesta possibilitat) i continuen fins la Torre del Agua, prop d’una de les entrades al recinte. El primer autobús que arriba diu que la plataforma per accedir al vehicle està espatllada però que no hem preocupi “pués le subimos, en un momento...en vilo”. En aquests autobusos i viatja el conductor i una d’hostessa que t’informa de les parades i horaris. Agraeixo l’ajuda però, interiorment, voldria dir-li a aquell senyor –tan amable– que no soc un “bolso” que se’l pugi o baixi. Si hi ha un mecanisme als autobusos és per a evitar els efectes “guagua” i haver de violentar ningú. Podria dir-me que m’esperi al proper autobús, que s’ha espatllat fa un moment, que el portarà a reparar avui mateix i llestos. Quan parlem de les diferències amb els països més avançats estem parlant d’aquest tipus de conceptes i situacions, de preveure-les.
Incapaç de rebutjar l’ajuda d’aquell bon home i en veure’m incapaç d’explicar-li aquesta característica de qualitat del servei accepto l’ascensor a força de múscul que m’ofereix. Només som els cinc de Calafell al vehicle. En girar la cantonada veu un grup que s’espera a la vorera. Complidor diu: “No nos toca a nosotros però vamos a recogerlos”. S’atura i aquelles 20 persones intenten, les darreres per la força, pujar a l’autobús. Estem com en una llauna de sardines. L’hostessa prova a dir que, tots, no hi caben. És una hostessa molt innocent: comencen a prémer un cop i un altre fins que totes les sardines estan a la llauna. L’hostessa, però, es queda fora doncs no hi cap una agulla. El conductor s’indigna i baixa, apressadament, del seu seient (l’únic que pot moure’s doncs els altres estem comprimits i immobilitzats). Crida que si hi ha d’haver-hi algun problema ens farà baixar a tots del vehicle. Qui és el maco que li diu que l’únic problema és ell? No era una parada de la seva ruta però s’ha empescat en carregar allà on no devia. Tots riem de la situació. Cobrim sense novetat els 500 metres que ens queden fins a l’entrada del telecadira. Aleshores se n’adona que no ha col·locat els passatges segons l’ordre de sortida. Resultat: han de baixar tots per poder abandonar, nosaltres, aquella ventura. Nerviós, s’apressa en baixar la cadira de rodes. La resta a dalt una altra vegada. Els veiem allunyar-se en la distància, amb els ulls ben oberts i la ma aixecada. Arribaran sense novetat al seu objectiu o el patró de l’autobús els hi té preparades noves sorpreses, proves d’esforç i fregaments massius?

2 comentaris:

Bruguers ha dit...

Jo m'he quedat amb les ganes d'anar-hi.
Per la teva "aventura" personal veig que el transport públic és a tot arreu igual. Als autobusos de Barcelona que algú demana la rampa justament està espatllada. Curiós.
Salutacions.

Montse ha dit...

Veig que encara no estem preparats per assolir la igualtat per a tothom.
Jo vaig anar a la Expo, un dia només, i em va agradar moltíssim.