Paradisos terrenals

Ahir, el BBVA va anunciar la retirada de 36 paradisos fiscals o centres financers offshore en els quals operava. El banc s’havia compromès –el 2004– a abandonar aquestes “illes de l’oest econòmic”, territoris sense llei. Malgrat tot, hi segueix encara en “tres o quatre” centres d’aquest tipus, on els impostos són molt baixos o inexistents.

Durant la presentació a Madrid de l’Informe anual 2008 de responsabilitat corporativa, Vicente Rodero, director de l’entitat per Amèrica del Sud, va explicar que encara tenen “activitats residuals i comercials” en aquests paradisos fiscals que “encara no pot deixar de realitzar” entre els que hi ha Panamà i Curaçao. “La resta de centres –en que encara opera el BBVA– són totalment residuals i estem en procés de retirar-nos-en” va aclarir el directiu.

Tot i la insistència d’en Rodero en el interès fiscal de les suposades operacions en aquests llocs, ha ningú se l’hi escapa que l’opacitat de les operacions afavoreix el trànsit financer de la compra i venda d’armes, el narcotràfic i, en general, del blanqueig de capitals i intermediació en totes les obscures transaccions que se’ns passin pel cap (i de moltes més que, ni tants sols, se’ns hi passen, innocents de nosaltres).

Seria bo que, en benefici de la transparència que es vol exposar, s’aclareixi el concepte de les “activitats residuals i comercials” que encara hi manté així com les causes per les quals “encara no pot deixar de realitzar” tractes comercials.

Al costat de casa, el cap del govern en funcions d'Andorra, Albert Pintat, ha signat una declaració unilateral comprometent-se a l'aprovació d'una llei que suposi l'aixecament de l'actual secret bancari a través d'una llei que serà aprovada abans del pròxim 1 de setembre.

El document, batejat com a Declaració del Principat d'Andorra, es va signar el passat dia 10 per Pintat a París en presència de Christian Frémont, representant a Andorra del president de França i copríncep francès, Nicolas Sarkozy, i de Yohann Bénard, conseller fiscal del primer ministre francès, François Fillon, encara que el govern andorrà no ha informat de l'existència del document fins aquest dijous.

En la declaració s'afirma que Andorra es compromet a aprovar abans de l'1 de setembre del 2009 una llei per aixecar el secret bancari en el marc dels acords bilaterals d'intercanvi d'informació fiscal que s'aconsegueixin amb tercers països.

Segons el document, aquest compromís suposa que el govern andorrà haurà d'aprovar, abans de l'1 de setembre, un projecte de llei que modificarà l'actual secret bancari en aquells casos on hi hagi un intercanvi d'informació amb altres països a través d'acords bilaterals.

El primer país amb el qual Andorra s'ha compromès a signar un acord bilateral d'intercanvi d'informació fiscal és França, encara que a la llista hi figuren també l'Estat espanyol, Portugal i Luxemburg.

Fonts del govern andorrà han confirmat que durant les pròximes hores està previst que l'OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) emeti un comunicat respecte als canvis que podria suposar per a Andorra la firma d'aquesta declaració sobre la seva qualificació com a país no cooperant a la llista oficial de paradisos fiscals de l'organisme, on també figuren Mònaco i Liechtenstein.

Si he de fer cas dels comentaris off the record de molts “coneguts” auguro greus problemes de trànsit en els accessos al principat en els propers mesos.

Recordo amb nostàlgia les interessades visites de fa 30 anys per adquirir sucre, mantega i formatges.

Com han canviat les coses!

Ara no val la pena anar a comprar-hi comestibles doncs aquestes visites han perdut interès. Ara s’hi anirà pel capital.

L'atur es dispara...només aquí!

El passat dia 9 de desembre, el diari El Periódico publicava la notícia: ‹‹L’atur es dispara a Espanya per la precarietat i l’escassa indústria››. L’argument es basa en que ‹‹el sector secundari suposa el 16% del PIB, enfront del 40% als països europeus més industrialitzats›› i en ‹‹la temporalitat està a prop del 30% i supera de molt la de les economies occidentals de la UE››.

En un any, l’atur a passat del 8% al 12,8% -increment del 4,8% absolut, el que significa un 60% d’augment-. Es compara amb la majoria de països europeus on la taxa s’ha mantingut (variacions en 1 punt com a màxim) tot i la crisi. Alemanya i els països nòrdics estan, inclús, rebaixant la seva xifra d’aturats.

L’article exposa que només Irlanda (taxa d’atur del 7,1% el passat octubre) i Espanya pateixen greus deterioraments en el seu mercat laboral. A més, alerta de que, el proper any 2009, la xifra pot arribar als 4.000.000 d’aturats.

La sentència del títol ve avalada per tres catedràtics de Dret del Treball -Francisco Pérez de los Cobos (Complutense), Carlos Palomeque (Salamanca) i Jesús R. Mercader (Carles III)- i un d'Economia -Juan José Dolado (Carles III)- que són unànimes a l'afirmar que ‹‹el que dispara l'atur a Espanya són les "peculiaritats" del model productiu i l'estructura laboral››.

Un dels arguments és que ‹‹el 75% del producte interior brut (PIB) està sustentat pels serveis (63,4%), principalment el turisme, i per la construcció (11,5%), mentre que la indústria tot just hi aporta el 16%. Als països industrialitzats europeus, el pes de les empreses productives és del 40%. Fins i tot en estats menys desenvolupats com ara Turquia és del 24%››. O sigui, que la indústria té una importància més gran en el seu PIB que en el nostre. Per llogar-hi cadires. Defensen que ‹‹l'ocupació industrial és més estable: els seus treballadors són més productius, estan més especialitzats i han rebut més formació de les empreses, i per això a aquestes els interessa menys substituir-los››.

Exposen que ‹‹el sector, on treballaven 3,2 milions d'assalariats l'octubre del 2007, tot just ha perdut 76.800 efectius en un any, en línia amb el que passa al nord d'Europa. A més, una empresa industrial "no està basada en l'artifici sinó en activitats més concretes", apunta Palomeque. Igual que Dolado, afirma que les crisis afecten tots els sectors, però l'industrial molt més tard, i per aquest motiu a Europa gairebé no es nota per ara››. Diferencien que, ‹‹en canvi, el sector de la construcció, que donava feina a 2,7 milions de persones, ha perdut 256.100 treballadors. Els serveis, també molt sensibles a la crisi i amb 13,6 milions de treballadors l'octubre del 2007, han deixat al carrer 232.200 persones.››

Bé, parlem ara de l’efecte amortització. Un industrial inverteix per a obtenir un rendiment anual (benefici) mentre el capital resta en l'actiu, els elements propis, de l’empresa. Així, per recuperar els seus diners cal que vengui l’empresa (tota o una part), les seves accions, a un altre empresari. Un constructor que adquireixi un terreny i comenci a edificar sap que quan acabi de vendre, la seva estructura no haurà variat, no tindrà més. El seu Immobilitzat es converteix, majoritariament, en Realitzable. Les empreses constrtuctores tenen una mecànica comptable particular. El cicle de producció només compromet una part de la seva organització i dels seus treballadors. La seva organització acostuma a estar ubicada en unes oficines d’un local comercial (que es pot vendre o llogar) amb una maquinària reduïda i que en la part més aparatosa acostuma a ser llogada. El grau d’especialització del seu personal és baix i acostuma a fer prevaler la quantitat d’hores treballades per sobre de la formació (nul·la) i les categories professionals. No cal dir, doncs, qui sembla més representatiu de la paraula “empresari” ni quin sector serà el cau dels especuladors i cercadors de fortuna.

Els experts alerten, també, de ‹‹els efectes perniciosos de l'altíssima precarietat del mercat laboral, ja que els temporals són més barats i fàcils de fer fora. Encara es firmen al mes més d'un milió de contractes d'aquest tipus, davant tot just 130.000 de fixos››. Al nostre país ‹‹la taxa de temporalitat s'acosta al 30%, quan a Alemanya està al voltant del 14%, a Itàlia és del 13%, i a Portugal és del 22%. Bèlgica, Holanda i el Regne Unit no arriben als dos dígits. Els experts neguen que, com defensen les empreses, la legislació laboral sigui massa rígida. Els costos de l'acomiadament, apunten, són similars a tot Europa, i fins i tot països com França o Holanda ofereixen moltes més garanties als treballadors que Espanya. La prova és que els empresaris fan milers acomiadaments, més que en qualsevol país europeu. Mercader i Palomeque es queixen que els empresaris espanyols recorren massa a la flexibilitat externa (és a dir, als acomiadaments), mentre que a Europa s'assagen més mesures de flexibilitat interna: de reorganització››.

Quina paradoxa, senyors! Estem cansats de sentir totes les agrupacions, associacions, gremis i col·lectius d’empresaris queixant-se –dia sí i dia també– de que, a Espanya, no hi ha la liberalització suficient en el mercat de treball: de que són caríssims els acomiadaments; de que hauria d’haver-hi més facilitat per la temporalitat; resumint, de que la legislació laboral perjudica les empreses. Doncs resulta que els estudiosos postulen que els qui no tenen fets els deures; primer, per manca de coneixement del propi sector i de carència en els fonaments per portar una empresa i; segon, per la discapacitat per la organització interna i la reorganització, són ELS EMPRESARIS.

Caldria veure quants d’aquests potentats, en un fictici MERCAT EMPRESARIAL, no els tocaria estar a l’atur. Per poca imaginació que fem servir ja divisem els presidents i directors generals d’un munt d’entitats financeres encapçalant la llarga llista d’aturats il·lustres.

I és que, fins ara fa poc, una de les amenaces utilitzades pel capital era el d’estacionar-se als bancs, caixes o asseguradores; dormint el somni de la rendibilitat passiva. Veient com els ha anat als bancs i afins, i la perícia empresarial de molts dirigents, cal preguntar-se si les seves decisions, plantejaments i impulsos inversors no són més a prop de la mentalitat d’un agosarat jugador de la “ruleta russa”. Sí més no, en aquest darrer cas, només ens caldrà anar a enterro si és conegut; la caixa i la corona li posarà la família. Als darrers sepelis, però, els ciutadans ens hem vist obligats a pagar la caixa, la corona, els recordatoris i, fins i tot, alguna vetlla de luxe pels parents pròxims del difunt.

Els qui demanen una flexibilització del mercat laboral haurien de començar per exigir una fiscalització del mercat empresarial. No sigui que, finalment, els nostres diners -els de l'estat que corren a socorrer aquests ensurts empresarials- serveixin per impedir l’ensorrament d’empreses que restin en mans del Freddy Krueger de torn.

La crua realitat

Un post d’en Miquel Casellas fa una aportació molt interessant: ”Tornem a la selva. El poder entre politics i bancs s'ajuden i els demes espavila que ja t'ho faràs. Això és una mica com la postguerra. No et sona al que et deien els teus pares?”.

Primer de tot i pels que no ho sapigueu vull dir-vos que porto vinculat a les entitats financeres des de fa casi 25 anys. L’aproximació que he tingut al món financer és de trinxera pura i dura. He tractat amb centenars de clients i això et dona una visió ample del que, aquest, n'espera d’una entitat, l’objectiu de l’entitat respecte al client i tota l’idiosincràtica de la relació bancària. En vint-i-cinc anys dona per passar unes quantes crisis, unes quantes bonances econòmiques i unes quantes variacions dels objectius, dels productes, de les necessitats dels uns i els altres i de un munt de coses més. No és ara el moment ni tenim temps de fer-les totes. Hi ha més dies que llonganisses, tot arribarà, si cal.

Respecte a la relació entre polítics, bancs i poder, comentar que el capital sempre està a la vora del poder i que l’economia –aquest sistema d’utilització del capital– ens ha deixat participar en el que li ha convingut. Tal com deia en Casellas, els pares ens insistien ,dia sí i dia també, en estalviar. Era una de les principals finalitats: estalviaves per comprar un pis, estalviaves per comprar un cotxe, estalviaves per a un electrodomèstic o pel “retiro”. Va arribar un moment que la cosa va bifurcar-se en dues direccions que entroncaven dos conceptes que podien semblar contraposats. Primer, massa estalvi podia ser perjudicial, havíem de consumir, si ho fèiem les empreses vendrien més, haurien d’augmentar la producció i això beneficiaria una disminució de l’atur i les altres empreses col·laterals a la fabricació dels bens que compràvem. Ho sigui, tots a consumir! En segon lloc, per a solucionar aquest efecte es va posar a disposició del públic en general una ingent quantitat de productes de crèdit: des de targetes a préstecs per telèfon. No importava que els interessos d’aquests productes rondessin, en alguns casos, la usura; ni que atemptessin contra qualsevol principi de prudència. Totes les entitats es llançaren a una carrera de captació de clients en el que premiava la vinculació extrema del prestatari: nòmina, assegurança de vida, de la llar, del cotxe, targetes, teletac, domiciliacions, fons de pensió i tots els serveis inventats. El vestit complert, vaja!

Tot i això, he de dir-vos que soc extremadament crític amb els usuaris d’aquest tipus de facilitats. Ara, s’ha posat de moda treure per televisió persones que no poden atendre les seves obligacions financeres: no poden pagar el préstec de l’habitatge (acostuma a ser el més gros i, conseqüentment, la major dificultat). El comentari és comú: no els havien dit que el préstec podia pujar tant. Aquesta setmana, per TV3, va sortir una parella que no podien pagar la hipoteca doncs s’afegia a la quota del COTXE NOU. En les imatges de la casa podíem observar, presidint el menjador, una televisió de pantalla plana (hem de suposar que relativament nova). Si, nois, he de reconèixer que jo tampoc podria pagar la hipoteca, el cotxe i anar renovant tota la gama marró d’electrodomèstics. Per això...NO HO FAIG. Recordo el que em recomanaven els meus pares; estalvia i quan en tinguis una part, compra-ho.

A la meva vida professional m’he cansat de dir que si i de dir que no, d’aconsellar, d’intentar fer veure als clients si una cosa els hi era accessible o es posaven en un fangal de tres parells de collons. Us estalviaré de relacionar-vos les coses que m’han arribat a dir; des que jo no era ningú per dir-los que havien de fer a que si aquesta entitat no els hi dona, una altra ho farà. Persones als qui demanaves avals –doncs no tenien on caure morts (pobrets)– i que estaven decidits, si calia, a organitzar un autocar d’avalistes per anar al notari i signar el que fes falta. Embolica que fa fort!

Ara, que el cicle econòmic està de baixa, portem tot un trimestre en que les famílies espanyoles TORNEN A ESTALVIAR. Si nois, s’acabat l’alegria, s’acabat la disbauxa. I resulta que, tot i el que hem caminat, la solució sense que ningú ens hagi dit res, l’hem trobat nosaltres mateixos: estalviar. Els que puguin, és clar.

Confiança, especulació i ètica econòmica...

Arribat el moment actual pot sembla una paradoxa insistir en que, el sistema capitalista, està basat en la confiança. Efectivament, si fem una comanda a un proveïdor partim, d’una banda, de la confiança de que complirà i ens el servirà en les condicions i termini desitjats. D’altra, tenim confiança en que podrem col·locar-ho entre els nostres clients. Així mateix, esperem que atendran el pagament així com el nostre proveïdor confia en rebre el import de la factura que ens girarà. Aquesta roda, complexa, té com a màxima la formalitat del sistema. En moments de crisi, la tresoreria de les empreses pateix i se’n ressenten els compromisos adquirits. Resumint, trontolla la confiança i moltes d’aquestes armelles de la cadena es queden al camí, víctimes del concurs de creditors –tan clar que era el concepte de suspensió de pagaments i ens l’han canviat–. D’altres intentaran frenar la caiguda amb una ERO (expedient de regulació d’ocupació) en la que pagaran el “pato” part dels treballadors. Els menys optaran per la més ètica ampliació de capital.

La diferència entre aquestes tres opcions es puntualitza en qui rep la patacada: en el concurs de creditors, els qui s’hauran de fotre són els proveïdors de l’empresa doncs s’hauran d’esperar fins que l’empresa concursant pugui començar a fer els pagaments. En l’ERO els qui rebran fort seran els treballadors que, o bé poden anar directament al carrer o poden veure reduïda la seva jornada laboral i, conseqüentment, el seu salari. En la darrera, seran els accionistes de l’empresa els qui posaran més diners als fons propis per proporcionar efectiu a l’empresa i que, aquesta, recuperi la seva liquiditat i, de rebot, la seva solvència.

Si fem memòria dels bons moments econòmics de les empreses veurem que, quan succeeixen, dels diners que guanyen no en reparteixen cap amb els seus proveïdors. Tampoc els treballadors tenen millor sou (recordem que en els darrers 15 anys els salaris han pujat, de mitja, una mica per sota de l’IPC). Què passa, doncs, amb els beneficis? Passa que es reparteixen entre els accionistes. Per això parlàvem abans de l’ètica empresarial. En Toni Gallardo comentava en un article la ràpida actuació de dos presidents de bancs anglesos en assabentar-se que, aquell matí, havien estat cessats fulminantment dos altres presidents que havien demanat un ajut suplementari del Govern. A la tarda, ells no van assistir a la reunió amb el ministre d’economia doncs per art de màgia, miraculosament vaja, havien decidit fer una ampliació de capital i posar els diners necessaris ells mateixos. I és que una cadira és una cadira i el demés són punyetes.

En una altre ordre de coses podem fer esment de que la inestabilitat dels mercats afavoreix l’especulació. Des que el món és món que hi ha hagut especuladors i en moments de crisi estan en la seva pròpia salsa. S’ha de comentar, però, que avui en dia hi ha grups inversors que es dediquen a desestabilitzar els mercats borsaris. Els moviments que veiem –tipus ascensor, ara amunt, ara avall, dia si, dia no– no tenen una explicació, o diríem justificació en l’evolució de les notícies diàries i/o previsions econòmiques. En feia referència en Pablo Piquero analista d’Inversis a El Periódico del dia 11 d’octubre. Els governs dels estats –recordem que amb els nostres impostos, els nostres diners– estan injectant liquiditat als mercats. Aquest filibusters d’americana i corbata van treien aquests diners venent les accions que han comprat –de vegades en un parell d’hores– aprofitant les enormes fluctuacions dels valors. Sí els nivells dels selectius (Ibex, Down Jones, Dax, Ftse, Cac, Nikkei) està en mínims històrics tot i entrar aquesta ingent quantitat de diners, on han anat a parar els nostres diners? Resposta: a les butxaques dels filibusters. Pirates de guant blanc.

Sembla doncs que la revisió dels sistema i de les múltiples fugues que se li han observat sigui prioritari, urgent. Podem cercar formules matemàtiques, sistemes de control, normes, reglaments i sancions; sí no formem els nostres responsables econòmics en un altra ordre de valors no haurem fet res positiu ni haurem solucionat res absolutament. I això, amics, ja són figues d’un altre paner.