dilluns, 20 d’octubre de 2008

La crua realitat

Un post d’en Miquel Casellas fa una aportació molt interessant: ”Tornem a la selva. El poder entre politics i bancs s'ajuden i els demes espavila que ja t'ho faràs. Això és una mica com la postguerra. No et sona al que et deien els teus pares?”.

Primer de tot i pels que no ho sapigueu vull dir-vos que porto vinculat a les entitats financeres des de fa casi 25 anys. L’aproximació que he tingut al món financer és de trinxera pura i dura. He tractat amb centenars de clients i això et dona una visió ample del que, aquest, n'espera d’una entitat, l’objectiu de l’entitat respecte al client i tota l’idiosincràtica de la relació bancària. En vint-i-cinc anys dona per passar unes quantes crisis, unes quantes bonances econòmiques i unes quantes variacions dels objectius, dels productes, de les necessitats dels uns i els altres i de un munt de coses més. No és ara el moment ni tenim temps de fer-les totes. Hi ha més dies que llonganisses, tot arribarà, si cal.
Respecte a la relació entre polítics, bancs i poder, comentar que el capital sempre està a la vora del poder i que l’economia –aquest sistema d’utilització del capital– ens ha deixat participar en el que li ha convingut. Tal com deia en Casellas, els pares ens insistien ,dia sí i dia també, en estalviar. Era una de les principals finalitats: estalviaves per comprar un pis, estalviaves per comprar un cotxe, estalviaves per a un electrodomèstic o pel “retiro”. Va arribar un moment que la cosa va bifurcar-se en dues direccions que entroncaven dos conceptes que podien semblar contraposats. Primer, massa estalvi podia ser perjudicial, havíem de consumir, si ho fèiem les empreses vendrien més, haurien d’augmentar la producció i això beneficiaria una disminució de l’atur i les altres empreses col·laterals a la fabricació dels bens que compràvem. Ho sigui, tots a consumir! En segon lloc, per a solucionar aquest efecte es va posar a disposició del públic en general una ingent quantitat de productes de crèdit: des de targetes a préstecs per telèfon. No importava que els interessos d’aquests productes rondessin, en alguns casos, la usura; ni que atemptessin contra qualsevol principi de prudència. Totes les entitats es llançaren a una carrera de captació de clients en el que premiava la vinculació extrema del prestatari: nòmina, assegurança de vida, de la llar, del cotxe, targetes, teletac, domiciliacions, fons de pensió i tots els serveis inventats. El vestit complert, vaja!

Tot i això, he de dir-vos que soc extremadament crític amb els usuaris d’aquest tipus de facilitats. Ara, s’ha posat de moda treure per televisió persones que no poden atendre les seves obligacions financeres: no poden pagar el préstec de l’habitatge (acostuma a ser el més gros i, conseqüentment, la major dificultat). El comentari és comú: no els havien dit que el préstec podia pujar tant. Aquesta setmana, per TV3, va sortir una parella que no podien pagar la hipoteca doncs s’afegia a la quota del COTXE NOU. En les imatges de la casa podíem observar, presidint el menjador, una televisió de pantalla plana (hem de suposar que relativament nova). Si, nois, he de reconèixer que jo tampoc podria pagar la hipoteca, el cotxe i anar renovant tota la gama marró d’electrodomèstics. Per això...NO HO FAIG. Recordo el que em recomanaven els meus pares; estalvia i quan en tinguis una part, compra-ho.

A la meva vida professional m’he cansat de dir que si i de dir que no, d’aconsellar, d’intentar fer veure als clients si una cosa els hi era accessible o es posaven en un fangal de tres parells de collons. Us estalviaré de relacionar-vos les coses que m’han arribat a dir; des que jo no era ningú per dir-los que havien de fer a que si aquesta entitat no els hi dona, una altra ho farà. Persones als qui demanaves avals –doncs no tenien on caure morts (pobrets)– i que estaven decidits, si calia, a organitzar un autocar d’avalistes per anar al notari i signar el que fes falta. Embolica que fa fort!
Ara, que el cicle econòmic està de baixa, portem tot un trimestre en que les famílies espanyoles TORNEN A ESTALVIAR. Si nois, s’acabat l’alegria, s’acabat la disbauxa. I resulta que, tot i el que hem caminat, la solució sense que ningú ens hagi dit res, l’hem trobat nosaltres mateixos: estalviar. Els que puguin, és clar.

1 comentari:

Què t'anava a dir ha dit...

Moltes gràcies per donar contingut al meu comentari. Tens tota la raó. Els bancs eren com a mags, però els trucs estan surtin dia a dia.