dissabte, 11 de juliol de 2009

Somni d'una nit d'estiu (1)

“L’amo de l’empresa va manar-me d’ajudar un famolenc que trobàvem, cada dia, a l’entrar a la fàbrica.



Vaig adreçar-m’hi amb compte doncs no el coneixia gaire i estant previngut de qualsevol reacció adversa o violenta. Les seves primeres paraules van demostrar-me desconfiança i recel doncs va dir-me que feia molt de temps, generacions enllà, que la seva família patia sense remissió.

El primer va ser abastar les seves necessitats més primàries: menjar, roba i sopluig. Després vaig interessar-me pels seus: dona, fills i pares. Veritablement, la situació deixava molt que desitjar. Vaig ocupar-me d’adequar les necessitats assistencials mèdiques i geriàtriques amb un especial esforç en garantir-ne les d’educació i formació.

La cosa anava rutllant força bé. Calia garantir un cert poder adquisitiu i, donat que el sector on residia l’home i els seus estava molt abandonat vaig procedir a assignar-li un subsidi mensual. Així, la xarxa comercial del voltant també es podia anar mantenint.

L’home no estava especialment afectuós ni agraït amb mi, però vaig suposar que la llarga estança a l’ombra del progrés l’havia enrarit.

Em comentà que seria convenient que l’assignació fos per un total anual. Així, ell podria preveure qualsevol contingència amb celeritat i es podria administrar segons un criteri propi i preestablert. Vaig trobar-ho del tot cabal i així ho férem durant una pila d’anys.

El cert és que fa temps que a casa ho passem bastant malament. Ens ha augmentat la família i la crisi en ha agafat de ple. Com sigui que tenim molta gent treballant, la trompada de les regulacions temporals i els acomiadaments ens ha portat a una situació molt difícil. Tot i això, ja feia dies que s’havien acabat les vaques grasses i la qualitat de vida dels meus s’anava deteriorant. No he deixat d’atendre les obligacions adquirides amb l’antic famolenc doncs l’amo no m’ho permet. El cert, però, és que gaudeix de més atencions i avantatges que jo. Ha arribat el punt que la seva quota anual supera la meva. El cert és que la meva capacitat productiva ha quedat tant compromesa que m’és difícil complir amb els deures amb mi i amb ell. Aquesta cotilla no em deixa créixer més i impedeix que augmenti la meva capacitat de generar riquesa.

He comentat, en diverses ocasions, com és que amb la quantitat de diners que s’ha enviat no s’hagi generat col·locació ni centres de treball per atendre les seves necessitats. La quantitat que gasta el meu protegit augmenta constantment i, el que produeix, també s’ho poleix.

Tots aquests plantejaments em fan viure en una contradicció permanent. En ocasions noto un sentit de culpabilitat alimentat per la idea de que, tot plegat, ha estat culpa meva. El beneficiari d'aquest plantejament també m'etziva retrets. De res serveix que expliqui, les vegades que calgui, que he patit tant com el que més o que, tot el que tinc, m’ho he guanyat amb esforç, dedicació i tenacitat.

Arribat en aquest punt, em pregunto sí la solidaritat és voluntària o no. Em pregunto sí la solidaritat imposada no és un robatori encobert. Em pregunto sí la solidaritat no ha de tenir límits en el temps ni en les quantitats. Em pregunto perquè haig de sotmetre’m a mil i una explicacions, sent el que dono i perquè, el qui rep, no me n’ha de donar cap. Em pregunto sí, quant te’n donen sempre, hi poses l’esforç suficient. Em pregunto si, com que jo n’hi poso molts, potser n’hi ha un altre que s’escamoteja de col·laborar.

Quan li pregunto a l’amo, hem diu que soc molt bon xicot, que em porto molt bé però que faci el favor de no crear problemes i miri d’anar suprimint uns quants vicis que diu que tinc: la llengua, quatre tradicions i un cert caire independent.

Ben mirat –si parlant civilitzadament no me’n surto– potser caldrà no donar tantes explicacions, tallar l’aixeta dels calés, engegar a fer punyetes l’amo i posar-me d’autònom.”

Quan m’he despertat tenia entre les mans una estampeta de la Verge Maria Reina de les Flors...la Verge dels impossibles.

1 comentari:

Sonia ha dit...

Bona paràbola, o no paràbola... realitat que qüestiona i molt.