dijous, 23 de juliol de 2009

Somni d'una nit d'estiu (2)

De sobte, caminava a la vora del mar. No ho feia sol, al costat, una silueta femenina feia el mateix trajecte. El dia era assolellat, típic d’estiu. Tot i això, la meva acompanyant responia a una figura resplendent i, alhora, transparent amb els reflexos naturals de les ones marines.

Tal situació no em va espantar pas, no em produïa angoixa ni temor. Malgrat tot, una creixent curiositat em va induir a adreçar-m’hi.


Vaig preguntar-li on anava; al que va respondre’m que al nord, que m’acompanyava un tros.

Com és que marxava? Havia d’anar-se repartint, era una figura molt volguda arreu. Salvava vides i aturava vendavals, grops i onades ferotges. No i havia pescador ni mariner que no la portés retratada a la butxaca del costat del cor.

Repartint? Què no tenia capacitat per estar en dos llocs a l’hora? Va dir-me que sí, sense cap problema. I que, d’imatges d’ella, també n’hi havia un munt. Però, el problema real era que, segons havia sentit a dir –tampoc n’estava molt segura–, els representants locals i els fidels no podien estar al mateix lloc en un temps determinat o no volien fer dues vegades el mateix.

Si, però, el que es fa, és per als representants o per la gent? És igual –em va dir– la gent tampoc parla ni s’entén. Cadascun ho munta a la seva manera i així va. Em va dir que l’any passat va sortir el 18 de juliol –el dia que té assignat al calendari és el 16– doncs la gent que la passeja estava treballant. Tant és que el dia allargui ara a l’estiu. I d’altres, estan a la que salta i proven de fer-ho prop de casa seva.

—I qui té raó? –vaig preguntar-li.

—I qui t’ha dit a tu que hi ha d’haver-hi una raó per a fer les coses? –va contestar-me–. —Des de quan la fe té a veure amb la raó?

Vaig quedar-me pensatiu una llarga estona. Quan no en trobes l’entrellat, el millor és continuar esbrinant...

—Ah! Així, la teva prometença és qüestió de fe?

—No, noi. És qüestió d’airejar-se; que et toqui l’aire i t’escampi les manies. Sí la gent passegés més...així com ara, tot xerrant, no hi haurien tants malentesos.

—Potser la gent creu tenir un certs drets adquirits...

Va dir-me que, des de la desamortització, l’església no havia donat res de valor –material– a ningú i que, d’això, ja en feia més de 80 anys. En preguntar-li el que calia fer per unificar les coses, va contestar-me:

—Home! Sí sent del mateix territori, les mateixes intencions i creences, hi ha aquest cacau! Mira, anar-se repartint...

Estava en un bucle i, de sobte, vaig despertar-me. A les mans hi tenia una estampeta de la Verge del Carme.

4 comentaris:

Sonia ha dit...

Bones reflexions les que fas !
Però crec que el desencís passa pel munt de retallades quant convenen, per uns en detriment d'altres.
Qui mana, mana i...qui es manat demostra la seva acceptació o disconformitat.
Com be dius, drets adquirits !, perquè a uns se'ls hi respecten i a d'altres no ?

Miquel Casellas ha dit...

Ets una persona amb el coco en constant moviment.

Jordi Voltà ha dit...

Hola Sònia,

pensa que als somnis hi ha una part de realitat i una altra de fantasia.

Gràcies pel teu comentari.

Jordi Voltà ha dit...

Hola Miquel,

Això que et sembla...deu ser Parkinson.

(ja,ja,ja)