Judicis paral·lels

No sé si estaran d’acord amb mi en considerar els judicis paral·lels com a una xacra social dels nostres dies. Una oportunitat per deixar voleiar dels més baixos instints fins les fòbies més inusitades.

En una primera fase, s’ha d’observar si l’esdeveniment té els principis necessaris: cal que el succés sigui morbós i violent, si pot ser amb una clara vessant sexual. El cas guanyarà més punts sí la víctima és una dona o un menor i el interès anirà augmentant amb proporció al temps que portin les recerques policials i el secret de sumari.

Mentrestant, cal crear un clima de perill constant i començar a senyalar amb el dit els possibles culpables i implicats...que ningú es senti segur, ni com a ciutadà, ni com a possible còmplice. Els familiars propers a la possible víctima són els primers que s’han de sentir observats, empaitats, acusats. Els nous indicis i notícies s’han de viure al carrer demanant a la gent, no que en pensa –que ja ens ho suposem tots–, sinó qui li sembla que pot ser l’actor i que li sembla que s’hauria de fer.

El tema anirà agafant embranzida i anirà copant els “prime time” dels programes de ràdio i televisió. Aquests mitjans s’aniran farcint de pseudoespecialistes en tots els camps que poden tocar el cas: investigadors, detectius, vidents, pèrits, sociòlegs, forenses i advocats amb les guindes habituals de personatges famosos i tertulians de cada cadena. En cada programa s’ha de provar de portar un “artista invitat”: un familiar de tercer o quart grau –que normalment no es fa amb el cercle afectiu de la víctima– i que es passa el programa responent a coses que no sap i opinant de coses que ignora. Ull! Sobre tot! En un moment o altre, que plori, que demostri que té sentiments (no fos cas que l’aparició al programa –suposadament cobrant– li tregui credibilitat).

S’han de fer força connexions exteriors per entrevistar, no els veïns que estiguin segurs de res, sinó els veïns que estiguin dubtosos de tot: si van sentir crits, si hi havia cops de porta, si es discutien sovint, si sortia o entrava a hores intempestives. Vaja, preguntes aclaridores i que poden aplicar-se a qualsevol. El grup de persones ha cercar per a ser entrevistades ha de tenir les següents característiques: cridaners, de llàgrima fàcil, mestressa de casa amb vocació de garsa o aturat amb vocació de cendrer de bar, que coneguin algú de la família que hagi tingut problemes d’algun tipus.

Els equips de cada programa posen ciris perquè els treballs de la policia es perllonguin en el temps i els doni temps per arribar a la segona fase: el judici.

S’ha de fer ràpid i contundent. Si pot ser, que deixi a tots els espectadors contents. No cal que sigui equilibrat ni ajustat a dret. L’acusat ha de quedar dilapidat en la seva moral, un tros de carn amb ulls, un sense cor, un animal. Aquest procés s’ha de coure a foc fort (no es donés el cas de fa poc al País Valencià on una noia que havia desaparegut va reaparèixer dient que tot el temps havia estat practicant sexe consentit). No cal buscar-hi atenuants ni excuses, això serien sentimentalismes sense lloc en un cas tant greu. No hi ha espai per una altra decisió que no sigui: culpable.

La tercera fase es resumeix en una resolució fonamental: la condemna popular no ha de coincidir, MAI, amb la possible condemna del judici real ni amb cap altre de possible. És clar, sempre a de sobreeixir per escreix. Que la llei diu que 20 anys; això no és res, com a mínim 40. Que la llei diu que 40 anys; això no és res, com a mínim cadena perpètua. Que la llei digués cadena perpètua; això no seria res, com a “mínim” pena de mort. Que la llei digués pena de mort; això no seria res, com a “mínim”...Fotem-li en calent, home! Deixeu-lo anar al mig d’una plaça de braus! On s’és vist, creure i valorar les lleis tal com són en lloc d’aplicar-les en sentit de revenja?

Al mateix temps i per tancar la fase, posarem un vehicle a la porta dels pares afligits, destrossats, que no saben quina paret toquen per portar-los davant del Presidente del Gobierno per suplicar-li que canviï les condemnes per casos com el seu. El “celles” farà com aquell que se’ls escolta assessorat per un inútil que li ha dit que esgarraparà quatre vots si fa de tapa del cubell d’escombraries. Per a individus amb fetge de rajada es recomana acabar el seguiment als “last shows” on, si tenen sort, observaran el pare o la mare desfent-se, psicològicament parlant, fins al punt de confondre la realitat i la ficció en cada moment de la seva vida. Conduït, això sí, per un expert en funambulisme sense xarxa i en autòpsies sanguinàries.

I a partir d’aquí, compte, que cada dia en fem de judicis populars. Des de la parella de l'amic “X”, que creiem massa accessible, al fill de l’amic “Y” que no troba feina doncs pensem que de petit es va empassar un regle; del president de la comunitat que no fa res, a l’ajuntament de torn que està corrupte d’allò més. Es diu que el temps ho posa tot al seu lloc; esperem que sigui així.