divendres, 6 de juny de 2008

Com posar negre a Obama...

La nominació demòcrata per a les eleccions a la Casa Blanca del proper novembre està decidida. De fet, ja fa dies que ho està; només l’obstinació de la senadora Clinton ha impedit que el partit demòcrata faci dies que treballi per a un sol candidat.

Com a curiositat podeu posar la paraula “obama” al Google i triar el primer link que se us ofereix. És el titulat “Welcome to Obama for America” que enllaça a la http://www.barakobama.com/. Encara hi sou a temps si premeu la pestanya “action” i l’apartat “donate” a fer una aportació econòmica a la campanya del senador d’Illinois que pot anar des dels 10 $ als 2.300 $, tot i que, si us sentiu generosos i teniu en compte l’apreciació de l’euro davant el dolar, podeu optar per l’opció “other”.

Hi havia el tòpic de que un home de raça negre no podia ser president dels Estats Units. També es treia la mateixa conclusió quan es tractava d’una dona. El partit demòcrata ha estat el primer en ajuntar les dues opcions que semblaven més inversemblants. No es pot dir que no sigui una opció valenta.

Els nous aires de canvi que sembla que vulguin esventar reticències, perjudicis i tòpics han topat amb els mateixos protagonistes de la història. Semblava que al presentar-se un candidat de color la comunitat de raça negra hagués de inclinar-se cap a aquesta opció. També s’abonava la idea que una candidata podia quallar en el dominant sector femení. La veritat és que ni els uns ni els altres han acabat d’influir suficientment sobre els sectors que, a priori, eren els seus valedors. El resultat ha estat que, cadascun, ha lluitat per a cada pam de terreny, llegeixis comunitat, sector o estat. Tot i entendre el pes específic de la comunitat jueva en l’economia, societat i eleccions nord-americanes ha sobtat el plegament d’ambdós candidats a les directrius orientades per l’actual estat d’Israel buscant el recolzament d’aquest grup d’opinió quan en un principi només es tenia en compte per la seva influència als mitjans de comunicació. No ha sorprès pel fet, sinó pel moment; a darrera hora i per rematar la qüestió.


Les darreres notícies, però, no estan obeint el guió previsible. La Clinton no acaba de cedir. No parlo d’una derrota que només cal acceptar-la públicament. Parlo de posar els seus delegats a disposició del partit i en conseqüència, de Barak Obama. Tot podria semblar que és així, tret que la senadora se’n torna a Nova York. No accepta la vicepresidència ni treballar pel vencedor. Això podria sembla correcte pel fet de no posar dos galls en el mateix galliner però, d’altra banda, el pes específic d’un vicepresident als Estats Units és més simbòlic que a qualsevol altra lloc del planeta. Comptar amb tots dos enfortiria la candidatura i la faria casi invencible.

Digueu-me malpensat –doncs ho soc de mena– però sembla com si la Clinton no volgués oferir –potser hauríem de dir publicitar– la seva derrota en el ben entès de que, això, comportarà que no tots els vots que ella ha atresorat aniran a Obama. Això forçaria que el candidat demòcrata no obtingués el recolzament suficient a les eleccions presidencials dins ja del seu propi partit. Tothom té al republicà McCain com un home de pas a l’alta política (masses faldilles, i sinó, ja veurem la campanya per on anirà) però li permetria residí a la Casa Blanca durant quatre anys. Passat aquest temps, l’au fènix Hillary Clinton tornaria a l’avantguarda política per reprendre el repte de la presidència. Tot i això, cal tenir present que un despropòsit amb potes anomenat Bush va aconseguir la reelecció en plena guerra d’Irak (podeu triar el que vulgueu dels dos, pare o fill).
Apassionant aquesta pre-campanya americana que ens augura una campanya intensa i incerta. Estarem entretinguts. Un altre dia parlarem de les semblances de les primàries entre els diferents països. Avui, però, no toca...