Rey Lear, teatre amb majúscules...

Ahir vaig assistir a la darrera representació de Rey Lear al TNC. El Centro Dramático Nacional, amb la direcció de Gerardo Vega presenta aquesta versió en castellà de Juan Mayorga. Vega acaba de triomfar amb Un enemigo del pueblo, d’Ibsen, que ha guanyat tres premis Max. A Mayorga li han atorgat el Premio Nacional de Teatro l’any 2007.

Alguns consideren que Rey Lear, de William Shakespeare, és la més gran tragèdia que han donat mai les arts escèniques. Diuen que té la virtut d’agrupar tots els gèneres i tots els estils, a més de tots els ingredients d’un clàssic.

L’obra necessita un gran actor que amalgami el rei dèspota, capritxós del principi i el vell desenganyat i penedit del final, tot amanit amb pinzellades de bogeria i senilitat. Alfredo Alcón –que, fa anys, va defugir encarnar-lo a Buenos Aires per discrepàncies amb el director– encara el repte amb una interpretació de les que deixen petjada. La seva veu, profunda i plena dels matisos suficients per interpretar Lear, omple la sala fins i tot els moments en que murmura la frase més delicada. S’ha parlat molt i molt sobre el caràcter que ha de predominar del paper principal. Hi ha versions més “britàniques” d’Olivier o Mackellen que en destaquen l’edat i la vesant senil; Anthony Hopkins el va fer abstret i indiferent, mentre que la opció de Pou era molt més enèrgica i despòtica. Potser –ho dic de genolls– trobes a faltar una mica més geniüt en el repartiment del regne.

La resta de repartiment està a l’alçada d’aquesta obra difícil i complexa en que cada paper ha d’anar expressant i/o modificant actituds que neden entre la traïció i la fidelitat. Es diu que és l’obra que millor descriu l’humà doncs en ella hi resideixen totes les vileses. Hàbils en el llenguatge, temps i sentit. Àgils en un escenari hermètic que vol semblar un búnquer, atmosfera fosca i tenebrosa que s'adiu a la perfecció amb el clima de la tragèdia. El canvi d’escenes és intel·ligentment solucionat amb continus canvis de perspectiva, profunditat i il·luminació, efectes sonors musicats i algun efecte especial per reforçar alguna escena, teòricament, d’exterior. Impressionant el treball de Jesús Noguero, (Edmond) i d’Albert Triola (Edgar). Lucia Quintana, Carme Elias i Cristina Marcos –Gonerill, Reagan i Cordelia, les tres filles del rei– excel·lents en els difícils papers respectius.

Mayorga condensa aquesta enorme tragèdia en una magnífica versió de poc més de dues hores i mitja (l’original s’allarga fins a les quatre hores). D’un record perdurable, amb l’agradable sabor del teatre amb majúscules.