dimarts, 20 de maig de 2008

Lluís Foix, periodisme en estat pur

Tots els lectors de premsa escrita tenen el costum de prendre referència dels articulistes del diari en qüestió. Això fa que es decantin per una o altra oferta en proximitat a la seva manera de veure, o escriure, les coses en relació a un punt de vista subjectiu. Trobem diaris més afins a una tendència política, d’altres de descaradament orientats, ni ha de suposada inclinació nacionalista per estar escrits en una llengua concreta (sempre que aquesta no sigui la castellana, és clar).

Podem afirmar, doncs, que no tan sols l’estil de les notícies –la línea editorial, què en dirien els experts- porten al diari a situar-se en un entorn de públic potencialment desitjat. La nòmina dels articulistes, els qui donen directament l’opinió de les situacions i successos acaben de definir l’estil que conrearà.

Aquest preàmbul permet comentar-vos un cas què –particularment– s’allunya d’aquesta norma. En Lluís Foix escriu a La Vanguardia des de fa dècades. Ha estat director de la publicació, director adjunt, corresponsal a Londres i Washington, a cobert informativament tres guerres i, actualment, exerceix de tertulià radiofònic i televisiu. El sistema ens permet subscriure’ns per rebre un article d’actualitat, gratuït, al nostre correu electrònic, cada vespre, signat pel periodista.

Fa anys que rebo, diàriament, “La Libreta” i puc dir-vos que és una delícia, un oasis en mig de la voràgine d’informacions interessades que cada dia ens metrallen el criteri. Sempre amb un tema d’actualitat candent dona la seva opinió sense postular. Tampoc hi té lloc pel insult, el descrèdit i la xafarderia. No per això és menys contundent, irònic o gasiu en els seus comentaris.

Avui, sense anar més lluny, fa referència al preu del petroli i la seva relació en la guerra d’Irak. Subratlla que abans de començar la guerra el preu del barril era de 26 euros i avui de casi 130 euros. Comenta la notícia de que, als anys setanta, els Estats Units importaven tan sols el 33% del petroli que consumien. Avui, representa el 60%. Es preveu que el 2020 rondarà el 70%.

També alerta de l’efecte “anestèsia” que representa l’actual revalorització de l’euro respecte al dolar i de la conseqüència en el preu dels carburants si l’actual cotització s’igualés.

Foix s’entesta en preocupar-nos quan informa de que aquesta situació ve donada per la forta demanda de petroli. Actualment, de 1.000 xinesos només 10 tenen cotxe (als EE.UU. de cada 1.000 persones, 480 circulen amb vehicle). En deu anys, però, s’espera que la Xina sigui el país que importi més vehicles del mon. Ja ara, la meitat del petroli que s’extrau d’Aràbia Saudí va destinat a països asiàtics.

La gira del president Bush pidolant més producció als països productors i amics ha estat un fracàs.

En fi, pot agradar-te més o menys el tema, estar-hi totalment d’acord o discrepar francament però l’estil d’en Foix respecta i es fa respectar, informa i no ofèn. Es guanya la simpatia que sentim davant una espècie amenaçada.