dimarts, 8 de juliol de 2008

Show a Can Barça...

No hem direu que a Can Barça no estem distrets. Per si no en teníem prou –doncs fa 2 anys que no toquem calent- ara s’hi ajunta el show del president del club.

Els presidents de clubs de futbol estan fets d’una pasta especial: pasta folrada de calés, aires de notorietat, algun complex mal dissimulat i vocació de capità aranya.

Amb tots aquests requisits no és d’estranyar que una colla de fatxendes estiguin dirigint els clubs més coneguts del planeta.

No cal passar llista dels qui, darrerament, han presidit el Barça. Després d’Agustí Montal (el darrer mohicà de les filatures): Josep Lluís Núñez (Cal Cantonades), Joan Gaspar (l’hoteler de l’Opus que va aplicar-se el seu cilici particular rebent aquella esbroncada monumental a la llotja del Camp Nou) i...Joan Laporta (advocats i procuradors, al infern de dos en dos).

Semblava que l’estil de Laporta era més temperat, mes senyor, simpàtic i modern que el dels seus antecessors. Ha estat un miratge. Dues temporades sense èxits i els tics del “típic president de futbol” han aparegut. Tan criticar Núñez –recordem que va ser la cara visible de l’Elefant Blau– i ha acabat assemblant-se a la seva víctima com dues gotes d’aigua; fins i tot plora.

Havent-se guanyat tants amics el seu final és del tot previsible. A la primera ensopegada un munt de “perjudicats” s’han afanyat a cavar-ne la fosa i acabar de fer-lo caure dins. La guàrdia pretoriana de que s’ha encerclat s’ha dedicat a protegir-lo a ell, prescindint del que és el millor pel Barça. Al soci no se’l pot enganyar i se n’ha adonat.

Si el president de la comissió econòmica –el prestigiós Xavier Sala i Martín– hagués estat enemic seu no ho hagués fet millor per a liquidar-lo. Primer, va donar el seu parer sobre afers esportius desvelant que Ronaldinho i Deco estaven apartats de l’equip, no lesionats com es deia aleshores (automàticament, el seu valor al mercat va quedar reduït a la meitat). Segon, amenaça de no fer cap compra ni cap venda en el cas de que hagi de presidir el club si guanya l’opció de la moció de censura (amenaça amb bloquejar-lo, vaja). En fi, ha estat sortir als mitjans i fotre al club i la directiva en un compromís. Si no el coneixeu, Sala i Martín, gran economista, és un personatge que, de 100 minuts parlant, només 1 ho fa d’economia, amb el que es passa el 99% del temps pixant fora de test. El dia que inverteixi els papers el Premi Nobel serà seu. En el que respecte al futbol les opinions de Sala i Martín van parells al seu gust per les americanes: donen color i ambient però no convencen a ningú.

Marc Ingla –qui Laporta va posar de cap de l’àrea esportiva– ha resultat ser “el convidat de pedra”. Un veritable “Don Tancredo” que li ha passat tota una pel·lícula pel davant i no se n’ha adonat de res. Tinc un amic que diu que el temps que havia d’estar treballant pel club se l’ha passat davant del mirall, arreglant-se la barba. Perdoneu, tinc amics molt malpensat, però força eloqüents.

El seu entrenador predilecte, Rijkaard, va cobrir-se de glòria quan, després de cinc anys, afirmava que als jugadors, ell no els ha de dir com s’han d’entrenar, que ja són prou grans. A uns joves amb la butxaca plena i molt de temps lliure cal deixar-los fer. Va canviar el concepte d’entrenar pel d’entretenir. Una bona persona, vaja. Llàstima que cobrava. Ho dic per que, ja que era entrenador però no entrenava, tampoc calia que cobrés.

Resumint, s’ha comentat que Johan Cruyff ha assessorat Laporta en tota la faceta esportiva. Fins i tot un amic malpensat –d’aquests meus– diu que l’advocat és un titella de l’holandès. Sigui una cosa, l’altre, totes o cap, aparèixer diumenge passat de bracet per anar a votar va ser lamentable. Sense cap dubte, l’assessor d’imatge i planificació de l’actual president del Barça ho està de vacances o és, ni més ni menys, Carmen de Mairena.


I no es pot dir que l’època Laporta hagi estat realment dolenta. Però hi ha una cosa que el soci no permet: la mentida i la manca de títols (fins i tot us diria que no n’estic segur de l’ordre preferit).

Aquesta Junta Directiva, sobretot el seu president, se n’ha afartat de jugar amb mitges veritats i mitges mentides. Des del fitxatge de Beckham a les eleccions del 2003 fins la suposada malaltia de Ronaldinho i al futbol si la piloteta no entra ja cal que et posis a punt; surten totes les misèries.

Imitant la frase de Casablanca podem dir que: “sempre ens quedarà Ferran Soriano”.