La cultura del no

El diari “AVUI” presenta a la secció “Les cares de les notícies” –pàg. 3– (una mena de semàfor transportat als signes matemàtics: “-“, “+” o “=”) una foto de Francesc Baltasar –Conseller de Medi Ambient– amb el títol de “La cultura del no”. Diu el següent:

“Unes 800 persones en representació de 440 problemes ambientals es van manifestar ahir per expressar el seu disgust al conseller Baltasar. El que més sobtava de la manifestació és que pràcticament tot eren negatives. No hi havia cap proposta positiva. Volem tenir tots els avantatges de la civilització moderna, però cap inconvenient. O, en tot cas, no al costat de casa”. Ull que això és casi una editorial del diari, un posicionament.

La pàgina 27 ens permet saber més detalls; en un ressaltat hi llegim: “5.000 manifestants van participar ahir en la manifestació contra el Govern, segons l’organització. La Guardia Urbana va rebaixar el nombre a només 800 persones”. És molt complicat saber el nombre aproximat d’assistents a un esdeveniment com aquest. Reconec que seria incapaç de diferenciar entre un gruix de 20.000 i un de 30.000 persones; però entre 800 i 5.000?

Ja en el cos de l’article hi trobem: “La imatge, retratada per molts turistes, era digne de la postal més friqui que es pot trobar als quioscos de Les Rambles. Des d’un grup de veïns que protestaven, amb uns curiosos barrets fets de paper d’alumini, contra les antenes de telefonia mòbil, fins a un solitari ciclista que amb un cartell demanava l’alliberament del nou ídol anticapitalisme, Enric Duran. I és que al costat dels missatges ecologistes, hi havia qui, com sempre, en colava un que no hi tenia res a veure: “el capitalisme és crisi, acabem amb ell””. Seguidament certifica la crítica unànime al Govern de la Generalitat, la demanda de dimissions i el fet de que la majoria de manifestant –per no dir tots– havien de ser votants desencisats del tripartit doncs molts consellers i parlamentaris havien acompanyat als manifestants, ara fa 6 anys, agafats a les pancartes.

Quim Torrent, redactor de la notícia, crea potser sense adonar-se’n (!) el primer factor de descrèdit: la dispersió i el folklore.

El segon, més subtil, és l’acceptació de la tragèdia: ja que ha de ser, que sigui. Com si no s’hi pogués fer res. Aquest paper es encapçalat pels polítics territorials d’on es vulgui fer l’actuació mediambiental.

El tercer és el corriment de forces entre les tendències de l’associació opositora i que desemboca, ineludiblement, amb l’abandó de la causa dels elements menys radicals.

Finalment, la posició radical comportarà –en casi tots els casos– la invalidació de les entitats manifestants com a interlocutors. Efectivament, si tu dius que no ha de ser i finalment, és, tu no hi pintes res. L’administració s’encarregarà de buscar els ponents adients. I aquests són...els polítics, aquests personatges capaços de sobreviure a un “si” definitiu, a un “no” inapel·lable i a tot el contrari.

I tots amb un pam de nas.