Visitant l'Expo 2008 (II)

Ahir us vaig deixar al peu del telecabina; instal·lació exemplar: moderna i fluida. Les cabines (per a un màxim de 8 persones) disposen d’una gran superfície envidriada que permet observar des de qualsevol punt. Impressionants vistes passant sobre l’Ebre (en algun punt a 150 m d’altura) i de tota l’exposició. Pots observar els pavellons més emblemàtics i veure que l’espai utilitzat és considerable. Avistes, com faria un ocell, el pont que dona entrada al recinte pel sud, d’un disseny espectacular, d’aspecte metàl·lic i amb un estil modernista de traçades llargues que contrasta amb les línees arrodonides dels falsos sostres dels edificis. Tens la possibilitat de veure l’exposició com un tot i et sobta una mica la ubicació del Palau de Congressos i la Torre de l’Aigua, en semblar allunyades de la resta del conjunt.

En arribar a l’altra banda, observem unes llargues cues davant de les taquilles. Innocents de nosaltres, ens pensem que al haver donat les entrades per a l’accés al telecabina (és el mateix tiquet) ja som dins i no haurem de passar pel sedàs. Error greu, sortim de l’estació de l’aeri i ens adonem de que hem de fer cua igual. Passats deu minuts, resolem la incògnita: s’han espatllat diversos ordinadors i dos empleats, manualment, passen una per una totes les entrades per un lector de barres portàtil. La gent es comença a esverar, massa temps d’espera. Fan passar els discapacitats per una porta més ampla –no podem passar pel torn giratori– juntament amb la gent que porta cotxets de nen. El fet produeix un col·lapse que els taquillers improvisats porten amb una aparent tranquil·litat. Sort que he portat la cadira de rodes de casa; les que et cedeix l’organització es donen a l’entrada sud, la del pont tan maco. Ara queda força lluny. Ja som dins i ens acostem a la Torre de l’Aigua on la gent que s’espera és ja considerable. Decidim anar fent via cap els pavellons i a veure si trobem un “fast-pass” (et permet accedir als estands dels països i espectacles sol·licitats sense esperar-te en el període de temps que t’assenyala el passi). El primer que trobem té quatre pantalles (com si fossin quatre aparells). Els entreveiem entre l’eixam de gent que ens ha passat al davant pensant el mateix. Decidim fer via, anar veient coses i cercar uns altres fast-pass més endavant.

En el grup del principi, entrem a l’estand de Telefónica. Al fons de la sala hi ha un conjunt de diverses piles de: cossis, gerres, gots i papers rebregats (tot de colorins). Un dels nostres diu que, sens dubte, deu tenir un significat. L’hostessa s’acosta i aclareix que la “simbologia” és la següent: els cossis, per recollir l’aigua, les guerres per guardar-la, els gots per prendre-la i els papers per eixugar-se. Recordo que al Guggenheim de Bilbao vaig veure una exposició d’Anselm Kiefer. Constava d’uns grans trossos d’escala, fetes de ciment armat en un motllo, sense cap acabat, trencades, apilades desordenadament i alguna de penjada del sostre. La diferència amb la resta de l’obra que es mostrava era tanta que, tot i tractar-se d’unes peces en propietat, ara no les veureu al museu bilbaí. Amb algú li deurien picar el bitllet.

A veure, una cosa és l’art que gaudeix d’innovació, treball, tècnica i exponent de cultures i una altra cosa una presa de pel. Si amb algun empleat del comissari (o a ell mateix) li han colat en un “pack” una deixalla intel·lectual, és el seu problema. Però, sisplau, que no posi un pobre voluntari a explicar arguments d’una classe de P3. Darrera nostre, uns senyors que van rebre la mateixa dissertació se n’hi van enfotre bastant, fent-li preguntes sarcàstiques demanant que els hi amplies el significat artístic del conjunt (pobre, no s’ho mereixia).

Sortim i entrem de diversos països. És el migdia; a l’exterior hi ha un espectacle al carrer que discorre pel passeig central. El sol cau en vertical i la vela que intenta, tímidament, emparar els espectadors es mostra insuficient. Els pobres actors deambulen amb les disfresses que d’una banda els cobreixen del impacte directe del sol i d’altre encapsulen els seus cossos desfermant la temperatura interior. Juntament amb els decorats mòbils transmeten un gran simbolisme, sempre referit a l’aigua. La interpretació, però, no és gaire lluïda i la gent, en acabar, s’esfuma ràpidament cap a qualsevol pavelló on es pugui amagar.

Te’n adones que hi ha una sèrie de països on la cua és monumental. Bé, com que jo amb la cadira puc entrar a tots els llocs com si portes “fast-pass”, ens organitzem per que a cada un m’acompanyi un “assitent” diferent. Triem Alemanya que, per la gent que hi ha esperant-se, deu ser bonic. La noia de l’entrada (rossa i molsuda), amb un somriure, em demana la targeta que es dona amb la cadira de rodes. Li dic que jo me l’ha he portada de casa, la cadira. Ella insisteix que li és igual la propietat, que a l’entrar m’havien de donar una targeta per poder entrar jo i l’acompanyant per a les entrades ràpides. Tanco els ulls i m’imagino com, a l’entrada de l’Expo, dos cossos cauen fulminats per un llamp: els dos taquillers, amb el cacau que tenien muntat, s’han oblidat de facilitar-me la targeta salvadora. La germànica (de país que no de parentiu) em diu que haig d’anar a l’entrada o al punt d’informació (al costat del pavelló d’Espanya) per aconseguir-la. Em trobo equidistant dels dos llocs; els déus m’han abandonat. Provo de que sigui comprensiva doncs no deixa de tractar-se, merament, d’un paper: "Jordi, sembles tonto, intentar convèncer una vigilant alemanya és d’una dificultat similar a que el ministre Solbes t’inviti a cafè".

Visitant l'Expo 2008 (I)

El passat 26 d’agost vaig anar a l’Expo 2008. Us he de reconèixer que, ja des de fa temps, he llegit els comentaris a la xarxa de la gent que l'heu visitat. Davant de la “divisió d’opinions” –que seria un terme taurí– vaig decidir descobrir-la intentant no veurem influenciat per la lectura de les vostres opinions.

He d’advertir-los que soc discapacitat físic i que això en un esdeveniment d’aquestes característiques té més avantatges que inconvenients (ja ho veureu), si més no a priori. Per a distàncies mitges i llargues utilitzo una cadira de rodes de viatge (una més petita que les normals).

Decidírem amb la meva esposa, un fill i amics (total cinc persones) de viatjar amb l’AVE: novetat i comoditat a parts iguals. Vaig fer la compra dels bitllets per Internet deu dies abans –sense cap problema– omplint els apartats corresponents a l’“atenció al viatger” per preveure possibles graons a l’accés al tren. He de dir-vos que el servei de Renfe és correctíssim fins al punt d’enviar-te missatges SMS al mòbil donant-se per assabentats d’horaris i serveis que necessitaràs. Això és deu a que els combois actuals no són accessibles a peu pla (o són només els nous models). El personal de les diferents estacions ho té per la ma i és senzill i ràpid d’utilitzar (una plataforma que s’enlaira fins al nivell del tren).

Al mateix temps de l’adquisició dels bitllets de tren ho vaig fer de les entrades de l’Expo. Vaig enviar un correu electrònic per sol·licitar informació sobre si l’exposició tenia cadires de rodes de tracció elèctrica (els meus acompanyants que, servicials, sempre volen ajudar-te empenyent la cadira t’ho agraeixen d’allò més). Som a 1 de setembre i, hores d’ara, encara espero la resposta. Al moment, vaig rebre un acusament de rebuda del meu correu dient-me que enviaven la meva consulta al departament corresponent però: o no l’han trobat o deuen tenir molta feina. Un cop dins l’Expo, us haig de dir que vaig veure’n d’aquestes cadires. Acostumen a ser de lloguer (cedeixen cadires de rodes lleugeres de forma gratuïta) i el preu no acostuma a ser gaire “solidari” però no us en puc informar del tot doncs no he rebut contesta.

Bé, ja som a Saragossa-Delicias. Sortim de l’estació i ens informen d’uns autobusos (molt adients i manejables, d’una allargada la meitat dels standard) que porten de l’estació fins al telecabina (varem agafar aquesta possibilitat) i continuen fins la Torre del Agua, prop d’una de les entrades al recinte. El primer autobús que arriba diu que la plataforma per accedir al vehicle està espatllada però que no hem preocupi “pués le subimos, en un momento...en vilo”. En aquests autobusos i viatja el conductor i una d’hostessa que t’informa de les parades i horaris. Agraeixo l’ajuda però, interiorment, voldria dir-li a aquell senyor –tan amable– que no soc un “bolso” que se’l pugi o baixi. Si hi ha un mecanisme als autobusos és per a evitar els efectes “guagua” i haver de violentar ningú. Podria dir-me que m’esperi al proper autobús, que s’ha espatllat fa un moment, que el portarà a reparar avui mateix i llestos. Quan parlem de les diferències amb els països més avançats estem parlant d’aquest tipus de conceptes i situacions, de preveure-les.

Incapaç de rebutjar l’ajuda d’aquell bon home i en veure’m incapaç d’explicar-li aquesta característica de qualitat del servei accepto l’ascensor a força de múscul que m’ofereix. Només som els cinc de Calafell al vehicle. En girar la cantonada veu un grup que s’espera a la vorera. Complidor diu: “No nos toca a nosotros però vamos a recogerlos”. S’atura i aquelles 20 persones intenten, les darreres per la força, pujar a l’autobús. Estem com en una llauna de sardines. L’hostessa prova a dir que, tots, no hi caben. És una hostessa molt innocent: comencen a prémer un cop i un altre fins que totes les sardines estan a la llauna. L’hostessa, però, es queda fora doncs no hi cap una agulla. El conductor s’indigna i baixa, apressadament, del seu seient (l’únic que pot moure’s doncs els altres estem comprimits i immobilitzats). Crida que si hi ha d’haver-hi algun problema ens farà baixar a tots del vehicle. Qui és el maco que li diu que l’únic problema és ell? No era una parada de la seva ruta però s’ha empescat en carregar allà on no devia. Tots riem de la situació. Cobrim sense novetat els 500 metres que ens queden fins a l’entrada del telecadira. Aleshores se n’adona que no ha col·locat els passatges segons l’ordre de sortida. Resultat: han de baixar tots per poder abandonar, nosaltres, aquella ventura. Nerviós, s’apressa en baixar la cadira de rodes. La resta a dalt una altra vegada. Els veiem allunyar-se en la distància, amb els ulls ben oberts i la ma aixecada. Arribaran sense novetat al seu objectiu o el patró de l’autobús els hi té preparades noves sorpreses, proves d’esforç i fregaments massius?

Ajuntament de Calafell: millor o pitjor?

Un cop tens una edat entens que les situacions ideals no existeixen. De voler una cosa difícilment assolible en diem “fer la carta als reis” i de la persona que hi escriu massa sovint: un “somiatruites”. A això, cal afegir-hi que cadascun de nosaltres faria les coses d’una manera concreta. Ens costa molt posar-nos d’acord i a les eleccions acostumem a votat “el menys dolent”.

Cercar la perfecció –ni que sigui la nostra particular– té el seu mèrit i mereix el respecte de tothom. Dona a entendre que hi ha camí per recórrer i voluntat de millora. Darrerament, la Calafellesfera va curulla de crítiques a l’ajuntament. No és d’estranyar, doncs cada dia descobrim incongruències, mancances i/o noves i/o reincidents necessitats.

Malgrat que som un conjunt de particularitats sí que podríem buscar uns paràmetres que ens permetessin arribar a certes conclusions. Més que res, per tenir una idea general de si el nostre municipi va a millor, està estancat o baixa pendent avall. No parlo de si prioritza el, per a nosaltres, més important; si més no, la sensació de si les coses estan millor que la passada legislatura o sí amb l’anterior pacte CiU-ADM es rutllava més eficientment.

Certament que la utilitat és més que dubtosa, que la representativitat és molt limitada i tot un munt de “peròs” més. Malgrat tot, no deixarà d’insinuar una tendència.

Tragèdia i drama...

Avui s’ha produït una nova catàstrofe aèria. Més de 140 persones han perdut la vida a les proximitats de Barajas, a Madrid. Passades les 3 de la tarda la noticia s’ha estès pels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot ha seguit el curs d’una notícia d’aquesta envergadura. A partir d’aleshores ha seguit uns esdeveniments que, si bé darrerament segueixen una línea habitual, no són ni de bon tros: normals, ètics, humans ni racionals.

Cadenes de ràdio i televisió substituint la seva emissió anunciada per a donar imatges i comentaris de l’accident. Repetició una vegada i una altra dels mateixos comentaris, les mateixes seqüències, els mateixos personatges: angoixats, desesperats, desinformats, sobrepassats per la tragèdia.

Desenes i desenes de “periodistes” en un intent patètic per conquerir l’entrevista amb el/la: espòs, esposa, fill, filla, mare, pare, avi, avia...parent que –totalment fora d’ell mateix– arriba als hospitals i punts d’informació amb un patetisme colpidor en no saber on han d’anar, que han de fer...que els espera.

De tant en tant –cada dues hores aproximadament– “alguna” notícia nova, un nou intent per mantenir la corda tensa. Mentrestant, hem patit una vegada i una altra, aquelles imatges inconsistents, moltes vegades sense cap informació, sense cap valor, ni informatiu ni documental.

Un intent penós de voler-te fer sentir, de qualsevol manera, un dolor que pots entendre però no pots plorar. A qualsevol de nosaltres se’ns posen els pels de punta en pensar una desgràcia per un dels nostres. No calen programes d’hores i hores veient voltors cercant la carronya sentimental d’unes persones que, desesperades, roden com a baldufes pendents del destí d’aquell esser proper. “Gurús”, informadors de plastilina buscant-te una vegada i una altre, provant d’induir-te a un sentimentalisme fàcil, mal·leable, suggestiu i banal.

Tota aquesta faràndula s’ha establert, darrerament, en qualsevol catàstrofe; sobre tot s’hi ha terrorisme pel mig (què no és el cas d’avui).

Sembla que a moltes cadenes els ha salvat aquesta tercera setmana d’agost on sempre costa d’omplir de contingut.

Casualment, he trobat a Internet que per setmana Santa del 2007 van morir en accidents de trànsit més de 100 persones. Més de 100 el 2006 i el 2007. Només el 2008 s’ha reduït a 63 morts en el mateix període. Malgrat tot, si conduïu per a qualsevol autopista els cartells informadors us faran saber que, al llarg d’aquest any, les persones que han perdut la vida –només a les carreteres catalanes– sobrepassa els 200 morts.

Sí nois, desgràcies en passen a tot arreu i a tot hora. Qui és l’il·luminat que decideix en què ens hem de preocupar i en què no cal. Aquesta manca aparent de criteri –de criteri induït– fa sospitar que, a la llarga, estarem immunitzats per a qualsevol contingència, com a soldats preparats per la guerra informativa de quatre desorganitzats mentals, incompetents i programadors frustrats.

Si més no, una abraçada sentida per a tots aquells que avui ploren per un motiu digne, reflex d’un sentiments, un dolor tot sovint inexplicable en notar un espai vuit on, fa unes hores, podies acariciar un esser volgut.

M'assento una estona...

Està molt bé que la gent puguem dir la nostra. Només faltaria. Ara tenim aquest mitjà magnífic que són els blocs; ràpids i fàcils d’utilitzar.

La diatriba de la segregació de Segur ha enganxat de seguida. Molts hi hem ficat cullerada. S’han donat opinions diverses i valentes i s’ha mantingut una correcció i un respecte lloables. El tema és d’una gran sensibilitat i en diverses vessants els sentiments estan a flor de pell.

Parlo per mi i expresso tan sols la meva opinió: no vull anar més lluny. Crec que, ara, no és el moment de donar ales a aquest debat. Si les reflexions que hem expressat prenen el camí dels mitjans de comunicació –sigui ràdio, setmanaris comarcals o d’altres– les conseqüències són imprevisibles. Pot dir-se que l’opinió de la ciutadania és sobirana, que el diàleg sempre afavoreix la convivència i que el que hagi de ser, serà, tard o d’hora. Tot enaltidor i molt maco.

Aquests comentaris que ENS dirigim, si es popularitzen, qui ELS acabarà dirigint?

Em sembla veure gent molt entusiasmada en una cosa que, cas de produir-se, no deixa de ser la confirmació d’un fracàs col·lectiu. Em sembla veure més curiositat en la consumació, en la justificació i en la viabilitat, que en el perquè s’ha produït. Deia el savi que “qui no aprèn de les situacions les tornarà a reviure”.

Potser els qui postulen per la segregació tenen tota la raó, és un encert i anticipen la solució ideal. De vegades, es dona voltes i voltes a un problema quan la resolució és evident.

Hi ha qui pot pensar que, aquest plantejament, comporta amagar el cap sota l’ala. Bé, buscar el moment de fer les coses també és important. Hem patit unes darreres legislatures municipals convulses i no són el millor marc per qüestionar el model de poble (com deien a l’”Un, dos, tres”: “hasta aquí puedo leer”).

No pretenc dir a ningú quan ha de parlar de quelcom, me’n guardaré prou. Si més no, puc deixar de contribuir-hi (tampoc no es notarà).

Segur, nucli o ajuntament

Hi ha la calafellesfera remoguda per vents segregacionistes. És un dir. Diferents articles fan referència a les discriminacions –reals o suposades– que pateix el sector, barri o nucli de Segur. Com sempre que es toca un assumpte com aquest surten les balances fiscals (tan de moda), el deute històric, l’origen –tipus western– de la urbanització de Segur...

Per fer-vos-en una idea de les opinions, podeu llegir:

http://segurdecalafell.blogspot.com/2008/07/busca-las-77-diferencias.html

http://calafell2008.blogspot.com/2008/07/carta-al-director.html

http://xivarri.blogspot.com/2008/07/mha-fet-decidir-escriure-aquestes.html

Tot plegat dona a entendre que hi ha gent que no es troba còmode amb tal com s’estan fent les coses i, el pitjor de tot, que no creu que es puguin adreçar. Al primer dels links podeu observar-hi una enquesta on se’t pregunta que és el què més necessita Segur. L’opció més valorada és la d’”UN AJUNTAMENT PROPI”. Clar i català.

És curiós que en varis dels comentaris es fa esment què, aquest sentiment de menys tinença, és assumit per tots els nuclis: Platja, Poble i Segur. Tots es tenen per víctimes. Algú deu tenir raó...o potser la tenen tots. Ja hem vist el que ha costat que el Govern central hagi publicat les balances fiscal. Efectivament, la manca d’informació pot fer tan de mal com qualsevol campanya malintencionada.

Per qualsevol visitant –aliè a la controvèrsia– les obres del nou port i la remodelació de la C-31 són obres importants i que milloren en infraestructures i possibilitats el desenvolupament del sector de Segur. Malgrat tot, és obvi que no satisfà, ni de bon tros, les expectatives dels segurencs.

Cal dir que la principal xacra de Segur, no correspon als asfaltats, ni a les escombraries, ni les zones verdes, ni l’assistència sanitària, ni de la tercera edat, ni de tantes altres que poden ser tan o més pròximes com aquell veí del costat que potser no sabem ni com es diu. L’extensió residencial de Segur a afavorit un aïllament, no tan sols de sectors, si no d’individus. Senyors, Segur de Calafell no té una xarxa d’associacions culturals (ni d’orientació catalana ni de castellana) que canalitzin les necessitats, les ambicions, la veu –en definitiva– de l’afectat. Són 10.000 individualitats convivint en 1 Km². Els joves de Segur gaudeixen de punts de trobada però, aquest, són més a la vora de l’aspecte lúdic que al del cultural. Amb això, ja està tot dit.

Les persones de referència s’han erigit des de la política. Les eleccions municipals han esdevingut l’únic mitja per obtenir representació. Això a permès que s’hagi identificat erròniament les necessitats vitals, amb les socials i culturals.

En l’aspecte econòmic, podem plantejar alguns càlculs senzills que ens ajudaran a tenir una visió més aproximada:

a) Seria bo saber quina part dels ingressos es recapta a Segur per les taxes municipals. No en va, hi resideixen més de la meitat dels empadronats. Cal saber també, la quantitat, en concepte de serveis, que s’atenen. La relació entre les dues quantitats, que podem valorar com a percentatge, ens donaria una idea més clara de sí la segregació és possible o no.

b) Un altre factor que ens ajudaria a tenir-ne una opinió més precisa seria les quantitats ingressades per les activitats empresarials (comerços, empreses de serveis, industries, etc) i relacionar-ho amb la renda dels residents a Segur.

c) També caldria tenir a mà l’escalat d’edat del sector.

Amb el primer paràmetre coneixerem sí el manteniment dels serveis del sector s’ajusta a qualsevol dels municipis independents. El segon ens donarà una idea de si és sostenible en un futur pròxim i el tercer ens orientarà sobre el creixement que tindrem, les necessitats d’ensenyament, serveis assistencials i ocupació.

No crec, en absolut, que la suposada millora econòmica beneficiés una major convivència. Tampoc que una augment del registre d’associacions culturals a Segur (sí no m’erro, partint de “0”) produís un ingent entrada de recursos. Si més no, cal dir ben alt que un poble és quelcom més que un full de càlcul.

Show a Can Barça...

No hem direu que a Can Barça no estem distrets. Per si no en teníem prou –doncs fa 2 anys que no toquem calent- ara s’hi ajunta el show del president del club.

Els presidents de clubs de futbol estan fets d’una pasta especial: pasta folrada de calés, aires de notorietat, algun complex mal dissimulat i vocació de capità aranya.

Amb tots aquests requisits no és d’estranyar que una colla de fatxendes estiguin dirigint els clubs més coneguts del planeta.

No cal passar llista dels qui, darrerament, han presidit el Barça. Després d’Agustí Montal (el darrer mohicà de les filatures): Josep Lluís Núñez (Cal Cantonades), Joan Gaspar (l’hoteler de l’Opus que va aplicar-se el seu cilici particular rebent aquella esbroncada monumental a la llotja del Camp Nou) i...Joan Laporta (advocats i procuradors, al infern de dos en dos).

Semblava que l’estil de Laporta era més temperat, mes senyor, simpàtic i modern que el dels seus antecessors. Ha estat un miratge. Dues temporades sense èxits i els tics del “típic president de futbol” han aparegut. Tan criticar Núñez –recordem que va ser la cara visible de l’Elefant Blau– i ha acabat assemblant-se a la seva víctima com dues gotes d’aigua; fins i tot plora.

Havent-se guanyat tants amics el seu final és del tot previsible. A la primera ensopegada un munt de “perjudicats” s’han afanyat a cavar-ne la fosa i acabar de fer-lo caure dins. La guàrdia pretoriana de que s’ha encerclat s’ha dedicat a protegir-lo a ell, prescindint del que és el millor pel Barça. Al soci no se’l pot enganyar i se n’ha adonat.

Si el president de la comissió econòmica –el prestigiós Xavier Sala i Martín– hagués estat enemic seu no ho hagués fet millor per a liquidar-lo. Primer, va donar el seu parer sobre afers esportius desvelant que Ronaldinho i Deco estaven apartats de l’equip, no lesionats com es deia aleshores (automàticament, el seu valor al mercat va quedar reduït a la meitat). Segon, amenaça de no fer cap compra ni cap venda en el cas de que hagi de presidir el club si guanya l’opció de la moció de censura (amenaça amb bloquejar-lo, vaja). En fi, ha estat sortir als mitjans i fotre al club i la directiva en un compromís. Si no el coneixeu, Sala i Martín, gran economista, és un personatge que, de 100 minuts parlant, només 1 ho fa d’economia, amb el que es passa el 99% del temps pixant fora de test. El dia que inverteixi els papers el Premi Nobel serà seu. En el que respecte al futbol les opinions de Sala i Martín van parells al seu gust per les americanes: donen color i ambient però no convencen a ningú.

Marc Ingla –qui Laporta va posar de cap de l’àrea esportiva– ha resultat ser “el convidat de pedra”. Un veritable “Don Tancredo” que li ha passat tota una pel·lícula pel davant i no se n’ha adonat de res. Tinc un amic que diu que el temps que havia d’estar treballant pel club se l’ha passat davant del mirall, arreglant-se la barba. Perdoneu, tinc amics molt malpensat, però força eloqüents.

El seu entrenador predilecte, Rijkaard, va cobrir-se de glòria quan, després de cinc anys, afirmava que als jugadors, ell no els ha de dir com s’han d’entrenar, que ja són prou grans. A uns joves amb la butxaca plena i molt de temps lliure cal deixar-los fer. Va canviar el concepte d’entrenar pel d’entretenir. Una bona persona, vaja. Llàstima que cobrava. Ho dic per que, ja que era entrenador però no entrenava, tampoc calia que cobrés.

Resumint, s’ha comentat que Johan Cruyff ha assessorat Laporta en tota la faceta esportiva. Fins i tot un amic malpensat –d’aquests meus– diu que l’advocat és un titella de l’holandès. Sigui una cosa, l’altre, totes o cap, aparèixer diumenge passat de bracet per anar a votar va ser lamentable. Sense cap dubte, l’assessor d’imatge i planificació de l’actual president del Barça ho està de vacances o és, ni més ni menys, Carmen de Mairena.

I no es pot dir que l’època Laporta hagi estat realment dolenta. Però hi ha una cosa que el soci no permet: la mentida i la manca de títols (fins i tot us diria que no n’estic segur de l’ordre preferit).

Aquesta Junta Directiva, sobretot el seu president, se n’ha afartat de jugar amb mitges veritats i mitges mentides. Des del fitxatge de Beckham a les eleccions del 2003 fins la suposada malaltia de Ronaldinho i al futbol si la piloteta no entra ja cal que et posis a punt; surten totes les misèries.

Imitant la frase de Casablanca podem dir que: “sempre ens quedarà Ferran Soriano”.

I ara...què?

La Bisbal acollirà un polígon de 56 hectàrees, la meitat de les quals es destinaran a una nau logística de distribució de El Corte Inglés.

Per molt que es parli d’unitat i d’interessos comuns aquesta decisió representa un torpede a la línea de flotació del “NO FEM EL CIM”.

Sembla ser que el que no era bo per l’Arboç, Banyeres i Sant Jaume sí que ho és per a La Bisbal. És fàcil calcular que les hectàrees ocupades –en un sol municipi– representen el 30% de les que es volen ocupar en la construcció del CIM. N’hi ha qui diu que, realment, ocuparà la meitat de superfície d’aquest.

Puigibet –alcalde de La Bisbal– que, fins ara, s’ha mostrat bel·ligerant amb el centre logístic impulsat per la Generalitat, manifesta que “s’ha de tocar de peus a terra. Estem en un moment de crisi i la responsabilitat dels ajuntaments és generar llocs de treball”.

Sempre que es produeix un canvi de parer sobtat s’edueix a les compensacions. En aquest cas, ràpidament, s’ha posat a la balança la creació de 500 a 700 llocs de treball i l’aportació de 750.000 euros per a la construcció d’una nova guarderia. Es parla d’un aval bancari, sense especificar-ne ni el import ni la finalitat.

La qüestió de fons, però, és més complicada: els principis tenen preu?

Sempre s’ha plantejat el tema del CIM com un tema de principis, de valors. El garbuix general que representaria (trànsit, contaminació, impacte paisatgístic, desestructuració del territori) no compensava en absolut els suposats factors positius d’una inversió d’aquesta mena. A banda, el Baix Penedès volia mantenir-se lliure de residus i concentracions logístiques i industrials.

Malgrat tot, una crisi econòmica que es percep cada vegada més propera ha desencadenat uns esdeveniments que, per molta imaginació que est tingués, ningú n’havia previst al guió comarcal.

De que serveix oposar-se –tan fermament com s’ha fet– a la construcció d’un polígon si l’únic que s’aconsegueix és traslladar-lo 5 quilòmetres enllà de la seva primera ubicació.

Ah! I no ha estat amb nocturnitat i traïdoria, com podia dir-se de l’actuació de la Generalitat l’any 2002/03; ha estat amb llum i taquígrafs, en un ple d’ajuntament. Un dels signants del manifest del CIM s’ha plegat a les suposades necessitats laborals del municipi o a la possibilitat de créixer més acceleradament del que la pròpia inèrcia de La Bisbal conduïa.

És fàcil, ara, dir: “ja us ho deia”. Sí més no, ja no són els articles i/o comentaris als blocs –aquestes converses de cafè cibernètiques–. És l’evidència de que la planificació comarcal és INEXISTENT. Aquí, podem trobar-nos –cada vegada que vulgueu– per firmar, sortir a les fotos, empaitar el president del Consell Comarcal, manifestar-se o pel que desitgeu. Els qui tallen el bacallà, ho tenen més clar que tots nosaltres...cadascú mira per ell.

No hi ha una estructura de decisió comarcal, ni ganes de crear-la, ni ganes de donar-li força, ni ganes de respectar-la. Així, cada batlle és el “senyoret” del seu territori. Fins al punt que, ara, ja juguen a enfrontar la gent del territori. Anireu a manifestar-vos a La Bisbal? La gent de La Bisbal (no els de fora) sortirà al carrer per exigir la derogació de l’acord municipal que permet la construcció del nou polígon? Permeteu-me que sigui força escèptic.

El temps donarà la raó als uns o als altres.

El dret d'expressar-se

S’ha organitzat un lleuger rebombori amb els escarafalls del president del Congrés, José Bono, davant l’exhibició d’una bandera republicana per un exprés franquista. Bono, suposadament, defensava la legalitat constitucional. O sigui, la vulneració de la Carta Magna amb la voleiada d’un estendard amb una combinació de colors incorrecte i, per tant, no admesa. Permeteu-me que ho expressi així, doncs –precisament per evitat suspicàcies– la Constitució no entra en el significat d’altres opcions que no siguin l'oficial.

No faré esment, ara, de les barbaritats que s’han arribat a dir al Congrés dels Diputats (lloc del que Bono volia preservar-ne una virginitat imaginària) en totes i cada una de les legislatures. Algunes d’elles –i només algunes– han transcendit a l’opinió pública i ens han fet enrojolar a tots: insults, amenaces, fatxenderies, frases gruixudes i cúmuls de despropòsits en defensar o acusar arguments que vorejaven la legalitat o, directament, la traspassaven una vegada i una altra. Recordem imatges del president de torn intentant posar ordre, tornant a lloc a “ses senyories” en un ambient més proper a un partit de futbol de regional que d’un lloc de confrontació dialèctica amb estilisme argumentari.

Si Bono es va queixar, doncs, hem de pensar que ho va fer pel significat que el portador de la bandera va voler donar-li passejant-la escales amunt i avall fins dipositar-la sobre la taula on va romandre, ara ja immòbil i tranquil·la.

Cal puntualitzar que el recriminat era un ex combatent d’un dels dos bàndols de la Guerra Civil. Concretament, dels que van perdre...

Potser només és una curiositat que la bandera republicana era la legítima i democràtica quan aquell senyor va deixar casa seva per anar a lluitar per uns ideals.

Potser només és una curiositat que, en acabar la guerra, tot el que semblava contrari al règim –a la legalitat establerta aleshores per la força– era perseguit, reprimit, empresonat i, si calia, eliminat...

Pot ser només és una curiositat que, ara, en aquest país es qüestiona si la transició –de la que se’n estava tan orgullós no fa gaire– no va seguir procediments correctes en no haver filtrat conceptes i personatges polítics predemocràtics...

Pot ser només és una curiositat que el ser demòcrata no vol dir deixar passar-ho tot: sense compensació, sense justícia, sense càstig. Aquí, tots ho sabem, han passat bous per besties grosses...

Potser només és una curiositat que Bono va repetint i repetint la lletania de que, ell, és fill de falangista. No cal que se’n amagui, cert; tampoc és per treure’n pit...

Potser només és una suposició que ho fa per justificar que d’un home “moralment dubtós” en por sortir un de “moralment honest” (si no, no s’entendria el comentari)...

Avui, amb la ciència i la medicina és pot fer casi de tot; només cal veure l’ovella Dolly. Ara bé, normalitzar quelcom que no és normal? Tard o d’hora, la genètica et delata. Per molts carnets socialistes que treguis de la cartera, un simple anàlisi d’ADN et demostra que no deixes de ser...”más de lo mismo”.

Rey Lear, teatre amb majúscules...

Ahir vaig assistir a la darrera representació de Rey Lear al TNC. El Centro Dramático Nacional, amb la direcció de Gerardo Vega presenta aquesta versió en castellà de Juan Mayorga. Vega acaba de triomfar amb Un enemigo del pueblo, d’Ibsen, que ha guanyat tres premis Max. A Mayorga li han atorgat el Premio Nacional de Teatro l’any 2007.

Alguns consideren que Rey Lear, de William Shakespeare, és la més gran tragèdia que han donat mai les arts escèniques. Diuen que té la virtut d’agrupar tots els gèneres i tots els estils, a més de tots els ingredients d’un clàssic.

L’obra necessita un gran actor que amalgami el rei dèspota, capritxós del principi i el vell desenganyat i penedit del final, tot amanit amb pinzellades de bogeria i senilitat. Alfredo Alcón –que, fa anys, va defugir encarnar-lo a Buenos Aires per discrepàncies amb el director– encara el repte amb una interpretació de les que deixen petjada. La seva veu, profunda i plena dels matisos suficients per interpretar Lear, omple la sala fins i tot els moments en que murmura la frase més delicada. S’ha parlat molt i molt sobre el caràcter que ha de predominar del paper principal. Hi ha versions més “britàniques” d’Olivier o Mackellen que en destaquen l’edat i la vesant senil; Anthony Hopkins el va fer abstret i indiferent, mentre que la opció de Pou era molt més enèrgica i despòtica. Potser –ho dic de genolls– trobes a faltar una mica més geniüt en el repartiment del regne.

La resta de repartiment està a l’alçada d’aquesta obra difícil i complexa en que cada paper ha d’anar expressant i/o modificant actituds que neden entre la traïció i la fidelitat. Es diu que és l’obra que millor descriu l’humà doncs en ella hi resideixen totes les vileses. Hàbils en el llenguatge, temps i sentit. Àgils en un escenari hermètic que vol semblar un búnquer, atmosfera fosca i tenebrosa que s'adiu a la perfecció amb el clima de la tragèdia. El canvi d’escenes és intel·ligentment solucionat amb continus canvis de perspectiva, profunditat i il·luminació, efectes sonors musicats i algun efecte especial per reforçar alguna escena, teòricament, d’exterior. Impressionant el treball de Jesús Noguero, (Edmond) i d’Albert Triola (Edgar). Lucia Quintana, Carme Elias i Cristina Marcos –Gonerill, Reagan i Cordelia, les tres filles del rei– excel·lents en els difícils papers respectius.

Mayorga condensa aquesta enorme tragèdia en una magnífica versió de poc més de dues hores i mitja (l’original s’allarga fins a les quatre hores). D’un record perdurable, amb l’agradable sabor del teatre amb majúscules.

Com posar negre a Obama...

La nominació demòcrata per a les eleccions a la Casa Blanca del proper novembre està decidida. De fet, ja fa dies que ho està; només l’obstinació de la senadora Clinton ha impedit que el partit demòcrata faci dies que treballi per a un sol candidat.

Com a curiositat podeu posar la paraula “obama” al Google i triar el primer link que se us ofereix. És el titulat “Welcome to Obama for America” que enllaça a la http://www.barakobama.com/. Encara hi sou a temps si premeu la pestanya “action” i l’apartat “donate” a fer una aportació econòmica a la campanya del senador d’Illinois que pot anar des dels 10 $ als 2.300 $, tot i que, si us sentiu generosos i teniu en compte l’apreciació de l’euro davant el dolar, podeu optar per l’opció “other”.

Hi havia el tòpic de que un home de raça negre no podia ser president dels Estats Units. També es treia la mateixa conclusió quan es tractava d’una dona. El partit demòcrata ha estat el primer en ajuntar les dues opcions que semblaven més inversemblants. No es pot dir que no sigui una opció valenta.

Els nous aires de canvi que sembla que vulguin esventar reticències, perjudicis i tòpics han topat amb els mateixos protagonistes de la història. Semblava que al presentar-se un candidat de color la comunitat de raça negra hagués de inclinar-se cap a aquesta opció. També s’abonava la idea que una candidata podia quallar en el dominant sector femení. La veritat és que ni els uns ni els altres han acabat d’influir suficientment sobre els sectors que, a priori, eren els seus valedors. El resultat ha estat que, cadascun, ha lluitat per a cada pam de terreny, llegeixis comunitat, sector o estat. Tot i entendre el pes específic de la comunitat jueva en l’economia, societat i eleccions nord-americanes ha sobtat el plegament d’ambdós candidats a les directrius orientades per l’actual estat d’Israel buscant el recolzament d’aquest grup d’opinió quan en un principi només es tenia en compte per la seva influència als mitjans de comunicació. No ha sorprès pel fet, sinó pel moment; a darrera hora i per rematar la qüestió.

Les darreres notícies, però, no estan obeint el guió previsible. La Clinton no acaba de cedir. No parlo d’una derrota que només cal acceptar-la públicament. Parlo de posar els seus delegats a disposició del partit i en conseqüència, de Barak Obama. Tot podria semblar que és així, tret que la senadora se’n torna a Nova York. No accepta la vicepresidència ni treballar pel vencedor. Això podria sembla correcte pel fet de no posar dos galls en el mateix galliner però, d’altra banda, el pes específic d’un vicepresident als Estats Units és més simbòlic que a qualsevol altra lloc del planeta. Comptar amb tots dos enfortiria la candidatura i la faria casi invencible.

Digueu-me malpensat –doncs ho soc de mena– però sembla com si la Clinton no volgués oferir –potser hauríem de dir publicitar– la seva derrota en el ben entès de que, això, comportarà que no tots els vots que ella ha atresorat aniran a Obama. Això forçaria que el candidat demòcrata no obtingués el recolzament suficient a les eleccions presidencials dins ja del seu propi partit. Tothom té al republicà McCain com un home de pas a l’alta política (masses faldilles, i sinó, ja veurem la campanya per on anirà) però li permetria residí a la Casa Blanca durant quatre anys. Passat aquest temps, l’au fènix Hillary Clinton tornaria a l’avantguarda política per reprendre el repte de la presidència. Tot i això, cal tenir present que un despropòsit amb potes anomenat Bush va aconseguir la reelecció en plena guerra d’Irak (podeu triar el que vulgueu dels dos, pare o fill).
Apassionant aquesta pre-campanya americana que ens augura una campanya intensa i incerta. Estarem entretinguts. Un altre dia parlarem de les semblances de les primàries entre els diferents països. Avui, però, no toca...

Veles i Vents, un programa de ràdio

Aquesta setmana neix el programa de ràdio Veles i Vents. Al 107.9 del dial hi trobareu Calafell Ràdio i cada dissabte, de 12 a 1 del migdia, provaré d'entretenir-vos amb unes quantes havaneres.

Aquest gènere se'l defineix com dels "d'anada i tornada". O sigui, dels que van viatjar amb un esquelet musical des d'Europa fins a les Antilles i que, quan va tornar –de boca de mariners, indians i soldats–, ja li havia canviat la fesomia. Després de les nombroses incursions espanyoles a Cuba els indígenes havien, pràcticament, desaparegut aniquilats. Feia falta mà d'obra i entraren en acció els vaixells negrers (que portaven negres de l'Àfrica com esclaus, vaja). El ritme dels africans –esdevinguts en el temps criolls– va proporcionar la matèria prima que mancava per concretar la composició. El clima caribeny, la geografia antillana, les mulates i el rom foren els alquimistes perfectes de composicions que arriben a nosaltres deformades pel temps i la transmissió oral de generació en generació.

A l'havanera li han sorgit un reguitzell de pares. No cal posar-se a fer proves d'ADN a aquestes alçades però és curiós que en llegir les diverses procedències dels articles –suposadament especialitzats– n'endevines un patriotisme desfermat. Si més no, en els diferents bressols (en el ben entès de que, com a mínim, l'han bressolat en llocs diferents i mares diferents) ha crescut amb salut però ressaltant amb característiques pròpies. Ja sabem que els gens de la mare tenen major preponderància que els del pare, sobretot en els trets externs.

Sembla ser –i només podem dir que ho sembla– l'entrada de l'havanera a la península va ser per Cadis. Recordeu que durant molt de temps varen tenir l'exclusiva en el tracte comercial amb Amèrica. A partir d'aquí i quan l'assumpte dels negocis es va regularitzar (que ens van treure la veda, vaja) els punts d'arribada de nous ritmes i sons va generalitzar-se. Els indians, fracassats o en fugida pels manbises (períodes d'inestabilitat militar per la guerra de guerrilles dels independentistes) varen portar al sarró algunes partitures de contradanses cubanes i danzones. La guerra de Cuba (a finals del segle XIX) va acabar d'igualar les oportunitats de conèixer el nou món doncs l'exèrcit va allistar indiscriminadament elements per mantenir la colònia.

En el primer programa hi apareixen algunes de les primeres havaneres. Sense autor conegut però que han sobreviscut, de taverna en taverna, per l'afició a cantar-les que hi havia. Aquelles peces que no són tan sentides o versionades pels grups però que potser rauen en un racó de la memòria deixat per un avi o una avia que ens la cantava per fer-nos venir la son.

El programa intenta cercar la proximitat de l'oïdor amb preguntes relacionades amb l'havanera i ofereix la possibilitat de dirigir qüestions o aclariments dels temes que el públic reclami. Per a qualsevol dubte poden adreçar-se al correu electrònic info@velesivents.com

Aprofitant la proximitat de la temporada i que, amb ella, se'ns acosta també la V Trobada d'Havaneres de la Costa Daurada entrevistarem als grups que la confeccionaran. Grups de primer ordre, com cada any, que acompanyen als nostres Veles i Vents.

Un intent per completar l'oferta del nostre patrimoni musical i tradicional. Tot i que m'estigui malament dir-ho: Que sigui per molts anys!

El dret a decidir i la por a decidir

Avui s’han trobat Zapatero i Ibarretxe. És el que se’n pot dir, que s’han trobat, com quan ho fem amb un veí de l’escala:

- Bon dia, que vagi bé. Records a la senyora.

Els més agosarats diuen que “han parlat”. Veient-ne el resultat, del tot previsible, potser sí que han parlat, però no s’han escoltat. Un diàleg de sords lligats d’esquena l’un amb l’altre. Comunicació impossible.

Sabent el que s’havien de dir, les posicions de cadascun i les expectatives d’ambdós es pot deduir que, tot plegat, és fruit de la “realpolitik”. Aquest terme, ha pres una renovada força per substituir el més popular de “gat per llebre”.

Els birmans pateixen un règim dictatorial (no el meteorològic que els assota inclement, si no el polític que els assota inclement) que ha fet més víctimes que el cicló Nargis. Tranquils, la “realpolitik” ens diu que cal col·laborar amb la Junta Militar i doblegar-se a la màfia que dirigeix l’ajuda humanitària (quin macabre eufemisme) des de les altes instàncies.

Els xinesos pateixen un règim dictatorial (en aquest cas, sísmic i polític) però, tranquils, la “realpolitik” ens aconsella concedir-los la celebració dels Jocs Olímpics, no sigui que s’enfadin dons són molts milions de xinesos. Si milloren econòmicament (la millora democràtica, se’ns en fot) seran una pila a consumir productes occidentals, mani qui mani. Com a molt, ens saltem la cerimònia inaugural que sempre fa molta mandra de lo llarga que es fa.

Alguns italians demostren trets xenòfobs esperonats per polítics de baixa estofa (dirigents als qui hauríem de catalogar com a delinqüents morals). La vicepresidenta espanyola posa el crit al cel de com és tracta els gitanos a Nàpols. Tranquils, la “realpolitik” aconsegueix que De la Vega es posi la llengua al cul en un temps record. Sisplau, s’ha de ser respectuós amb un soci de la CEE.

Tots anem molt esvarats amb el tema de les mines antipersones. Se’n fa ressò tota la premsa i l’opinió pública es sensibilitza. Tranquils, la “realpolitik” aconsella deixar passar el temps, que tot ho cura (menys als pobres amputats). Si el govern espanyol es guanya tan bé la vida fabricant aquestes mines, només cal muntar industries ortopèdiques de pròtesis i tanquem el cercle comercial.

Si senyors, visca la “realpolitik”. Aquesta semi ciència que et dona arguments per fer el contrari del que s’hauria de fer. Busques un motiu comercial, econòmic, financer...d’interès general, vaja, i ja estàs salvat. Pots fotre el que et surti d’allà. Això sí, sobre tot, la gent. Respectar el que la gent vol, sempre que canalitzi les seves voluntats (o hauríem de dir suggerències) per les vies oficials que, evidentment, resten sota control governamental. En el cas d’Ibarretxe, un dels arguments (o hauria de dir excuses) es defensa per no convocar un referèndum mentre ETA estigui activa. Mira tu. Com si no s’haguessin convocat eleccions al País Basc havent-hi atemptats, assassinats i kale barroca. No he sentit que ningú en qüestioni la legitimitat.

La negació del dret a decidir hauria de representar l’excomulgació política d’un demòcrata. Pensant-ho bé, potser ja ho és. Ara, només cal trobar els demòcrates.

Lluís Foix, periodisme en estat pur

Tots els lectors de premsa escrita tenen el costum de prendre referència dels articulistes del diari en qüestió. Això fa que es decantin per una o altra oferta en proximitat a la seva manera de veure, o escriure, les coses en relació a un punt de vista subjectiu. Trobem diaris més afins a una tendència política, d’altres de descaradament orientats, ni ha de suposada inclinació nacionalista per estar escrits en una llengua concreta (sempre que aquesta no sigui la castellana, és clar).

Podem afirmar, doncs, que no tan sols l’estil de les notícies –la línea editorial, què en dirien els experts- porten al diari a situar-se en un entorn de públic potencialment desitjat. La nòmina dels articulistes, els qui donen directament l’opinió de les situacions i successos acaben de definir l’estil que conrearà.

Aquest preàmbul permet comentar-vos un cas què –particularment– s’allunya d’aquesta norma. En Lluís Foix escriu a La Vanguardia des de fa dècades. Ha estat director de la publicació, director adjunt, corresponsal a Londres i Washington, a cobert informativament tres guerres i, actualment, exerceix de tertulià radiofònic i televisiu. El sistema ens permet subscriure’ns per rebre un article d’actualitat, gratuït, al nostre correu electrònic, cada vespre, signat pel periodista.

Fa anys que rebo, diàriament, “La Libreta” i puc dir-vos que és una delícia, un oasis en mig de la voràgine d’informacions interessades que cada dia ens metrallen el criteri. Sempre amb un tema d’actualitat candent dona la seva opinió sense postular. Tampoc hi té lloc pel insult, el descrèdit i la xafarderia. No per això és menys contundent, irònic o gasiu en els seus comentaris.

Avui, sense anar més lluny, fa referència al preu del petroli i la seva relació en la guerra d’Irak. Subratlla que abans de començar la guerra el preu del barril era de 26 euros i avui de casi 130 euros. Comenta la notícia de que, als anys setanta, els Estats Units importaven tan sols el 33% del petroli que consumien. Avui, representa el 60%. Es preveu que el 2020 rondarà el 70%.

També alerta de l’efecte “anestèsia” que representa l’actual revalorització de l’euro respecte al dolar i de la conseqüència en el preu dels carburants si l’actual cotització s’igualés.

Foix s’entesta en preocupar-nos quan informa de que aquesta situació ve donada per la forta demanda de petroli. Actualment, de 1.000 xinesos només 10 tenen cotxe (als EE.UU. de cada 1.000 persones, 480 circulen amb vehicle). En deu anys, però, s’espera que la Xina sigui el país que importi més vehicles del mon. Ja ara, la meitat del petroli que s’extrau d’Aràbia Saudí va destinat a països asiàtics.

La gira del president Bush pidolant més producció als països productors i amics ha estat un fracàs.

En fi, pot agradar-te més o menys el tema, estar-hi totalment d’acord o discrepar francament però l’estil d’en Foix respecta i es fa respectar, informa i no ofèn. Es guanya la simpatia que sentim davant una espècie amenaçada.

La crisi econòmica i la d'idees

Interessant article l’escrit per Miquel Casellas al Diari del Baix Penedès en l’edició del passat 16 de maig (podeu llegir-lo integrament al seu bloc: miquelcasellas.blogspot.com). En ell hi desgrana les repercussions immediates de la crisi actual i la manera en que, aquesta, és fa evident. És l’efecte de la taca d’oli què, de mica en mica, s’escampa pel voltant d’on ha caigut amenaçant amb arribar a tot arreu.

Analitza el moment actual del comerç del Vendrell i en desprèn la mala temporada que ha patit. Reflexiona que qualsevol desgavell econòmic arriba primer als més desafavorits i que les conseqüències són cruels amb les persones i les seves famílies, sobretot en el cas dels immigrants. En arribar a aquest punt, cal preguntar-se per l’evolució de PxC fins al nivell que ha assolit actualment. I ho ha aconseguit en temps de bonança econòmica. Caldrà veure ara, que toquen vaques magres, com es desenvolupa aquest fenomen.

Sembla un criteri encertat l’aposta per la “concentració intel·ligent” del comerç i l’especialització. Dues assignatures que, en el millor dels casos, no superen l’aprovat justet. A la resta caldria recuperar aquells conceptes qualificatius escolars que parlaven d’”insuficient” i de “molt deficient”.

Posteriorment, albira el punt i final de l’escalada consumista amb el pany i forrellat de les facilitats creditícies. S’han acabat els préstecs fàcils i les vises elàstiques. Tornem a la cotilla.

Casellas diu: “Tot això passa en una comarca sense gairebé indústria. Suportant un creixement demogràfic espectacular en els darrers anys, que ha intentat fer del turisme una de les seves fonts d’ingressos principals”.

Aquest factor s’evidencia, especialment, al cordó de la costa doncs en ell s’hi concentren les principals tensions del territori: infraestructures obsoletes (sanitat i educació saturades), massificació urbanística y residencial (urbanística pel creixement salvatge que s’ha permès a nivell d’edificacions i residencial en la captació d’un nombre ingent de primeres residències sense cap previsió assistencial), desestructuració social...

Respecte al turisme, fa molt de temps que ha baixat el seu nivell. Emparar-se en l’actual variat i florit ventall d’ofertes i els preus competitius no deixaria de resultar l’amagar el cap sota l’ala. Una de les mancances ètiques comarcals és l’autocrítica, inexistent, capgirada a la complaença i el sentit d’incomprensió. Veient d’altres indrets, destins que avui encara conserven un reclam turístic, hem d’admetre que –durant una pila d’anys- ens hem adormit a la palla.

Casellas posa el dit a la nafra quan proposa: “Aprofitem que tenim el Meridien RA i apostem per un turisme de qualitat que vagi pels cellers a veure com madura els caldos de la nostra vinya. Si fa falta que un matí de diumenge vaig a caminar pel Montmell descobrint els secrets de la natura. Una indústria a l’interior de la comarca que ompli els polígons industrials que ja tenim quasi buits. El motor de tot això han de ser les administracions i les empreses que són els que han de moure per intentar portar tot això dins un model consensuat i fora de les rivalitats polítiques a les que estem tan acostumats dins la comarca”.

Encara avui, a les fires turístiques que es fan a nivell de “Costa Daurada” o similars, funcionen amb un deix municipalista. Efectivament, sota un estand comú cada ajuntament o patronat de turisme fa la seva promoció individualment: els seus atractius orogràfics, els seus llocs d’interès, els seus hotels i restaurants, els seus...La col·lectivitat només s’evidencia a nivell de repartiment de costos i poca cosa més. És dur i, si algú ho creu convenient, pot matisar-ho però la competència –mal entesa, és clar- arriba fins aquest punt.

Parlar d’omplir els polígons industrials buits irrita l’engonal dels crítics socials de cullereta de cafè però és una opció intel·ligent, moderna i que crea valor afegit; concepte que, de tant parlar-ne, ha perdut el seu veritable significat.

Casellas proposa: “Ara és el moment per tornar a dissenyar la comarca, perquè realment ja necessita un grup de persones que creguin en les seves potencialitats i els seus recursos. No ens podem permetre més luxes de fer projectes només per omplir calaixos que per cert tampoc ens sobren gaires perquè ja els tenim bastant plens de tot plegat i al final ho haurem de portar a reciclar. Fem fires per potenciar el nostre comerç i no només per omplir les parades a qualsevol preu. Ara ens tocar crear el model que ens correspon fruit d’una evolució natural de la societat. El que encara fem servir ja fa dies que ha quedat totalment obsolet”.

Aquest recull de projectes -del que fa esment- no han servit de res doncs no hi ha una estructura comarcal definida, ni reconeguda, ni respectada públicament. No tenim un centre de poder que vinculi les propostes, el seu compliment i execució. El Consell Comarcal ha esdevingut un centre administratiu exempt d’ofertes d’interès comú, reduint l’àmbit polític al control del poder a nivell de partits.

Un model “obsolet” que demana a crits que els agents socials es posin a treballar. Potser són manies meves però em sembla que el personal, joves inclosos, no estan per l’”evolució natural”. Per fer-la cal rumiar, parlar, consensuar, pactar i...cedir (encara que només sigui el necessari). Tots vivim des de la nostra raó particular que roman tancada en nosaltres i, en ocasions, ancorada al immobilisme alliçonat per l’egoisme pur i dur. Caldrà preguntar-se si estem disposats a construir comarca o només ens interessa l’afectació del corralet de casa nostra. Malgrat tot, compte a la dita: “el qui viu d’esperances, mor dejú”.