divendres, 7 de març de 2008

Periodisme avui: realitat o ficció (III)

La Universitat Pompeu Fabra ofereix als interessats en estudiar la llicenciatura de Periodisme una presentació que ofereix, en règim de segon cicle, preparar professionals per a la premsa, la ràdio, la televisió, els mitjans telemàtics, les agències informatives i els gabinets de comunicació d'empreses i d'institucions". Els estudiants reben un ensenyament molt professional, experimental, tècnic i pràctic, que es conjumina amb una preparació teòrica rigorosa, sobretot pel que fa als aspectes culturals i deontològics de l'exercici del periodisme”.

“El model educatiu dels Estudis de Periodisme de la UPF enllaça amb les fórmules més acreditades d'arreu d'Europa i dels Estats Units, però continua sent una novetat a Espanya. Es basa en un pla d'estudis de segon cicle (llicenciatura) al qual es pot accedir des de qualsevol altre títol superior o des de qualsevol primer cicle o diplomatura”.

És una oferta seriosa i disposada a deixar els estudiants en perfecta posició en la línea de sortida, laboralment parlant. Tanmateix, hem de suposar que no difereix gaire de qualsevol de les altres opcions –llegeixis universitats– del territori espanyol.

Dels estudiants es demana: “capacitat per a l'anàlisi, capacitat de síntesi i bona expressió escrita i oral”.

No són demandes exagerades a la matèria prima (estudiants).

Ja tenim, doncs, la matèria prima amb unes certes característiques favorables i el motllo amb unes condicions òptimes. Al cap d’uns anys, tot i que surt el producte resultant nou de trinca, hem de verificar les revisions per mantenir-lo sempre a punt.

Si més no, al nostre país, els tindrem afiliats al CPC. “El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Galícia són els dos únics Col·legis de periodistes existents a Espanya. El CPC manté relacions institucionals amb la FAPE (Federació d'Associacions de Premsa d'Espanya), amb qui té signat un conveni de col·laboració, alhora que està integrat en la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El Col·legi de Periodistes de Catalunya té 3.500 associats".

El codi deontològic del CPC consta de 12 criteris i 4 annexes. No patiu, només en citaré 4 dels criteris:

1er – “Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

2on – “Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d'expressions o qualificatius injuriosos”.

7è – “...no s'ha de simultaniejar l'exercici de l'activitat periodística amb altres activitats professionals incompatibles amb la deontologia de la informació, com la publicitat, les relacions públiques i les assessories d'imatge, ja sigui en l'àmbit de les institucions o organismes públics, com en entitats privades”.

12è – “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d'informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l'ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

Mare de Déu, Senyor! Si la matèria prima es bona, el motllo perfecte, l’anem revisant i tot. De on han sortit el Federico J. Losantos, el César Vidal, la de Telemadrid, el Pedro J. Ramírez –l’Anson si que ho sabem: dins d'una gorra del “Frente de Juventudes”–.

Al primer món, els codis deontològics són, teòricament, normes d’obligat compliment. N’hi ha en l’exercici del periodisme, del dret, de la medicina... Hi ha sentències judicials exemplars respecte del dret i la medecina. Les de periodisme, però, acostumen a ser més simbòliques que exemplars. La llibertat d’expressió –el periodisme n’és l’estendard– hi fa molt.

Al món occidental es tracta com un dret inalienable. Malgrat tot, en molts països del món és inexistent i s’acompanya sempre de règims dictatorials, repressió, assetjament, presó, tortura i mata periodistes. No cal anar gaire lluny; observem Rússia, un exemple de suposada democràcia que assassina o fa desaparèixer els periodistes dissidents. Diaris, emissores de ràdio i cadenes de televisió es sortegen entre les màfies amb el beneplàcit del govern, que no deixa de mostrar-se com un tentacle d’aquestes associacions delictives.

Vist el panorama, diríem allò del fervorós creien descregut: “Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy”. Quina solució tenim? Cal que, cadascun, vagi renovant el filtre –tal com fem amb el de l’aire i el de l’oli amb els cotxes– no sigui que una ventada ens faci trontollar el criteri. Ah! I no perdem de vista els mentiders compulsius.

Tanmateix, en nom d’aquest gran dret –la llibertat d’expressió– s’han conquerit grans èxits i s’han escampat grans disbarats. Tots els polítics , de tots els temps, han entès l’oportunitat que els brindaven els mitjans de comunicació com a vehicle per arribar a les masses i per manipular-les a la seva conveniència. Una cita lapidària de Joseph Goebels, ministre de propaganda (ull amb el nom, propaganda!) de l’Alemanya nazi, és repetida, avui en dia, amb profusió: “una mentida repetida mil vegades es converteix amb una veritat”.

Quantes veritats –que tenim assumides– no són res més que mentides reiterades?

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)