diumenge, 2 de març de 2008

Periodisme avui: realitat o ficció (I)

“Havia agafat el diari de la bústia, res d’important, tret de les coses que els periodistes havien decidit que havíem de saber, estar-ne al corrent, o prendre una decisió al respecte.”

És un fragment llegit a la pàg. 72 de l’obra de Paulo Coelho, “La bruixa de Portobello”. L’exemplar correspon a la 1a edició Proa feta per Enciclopèdia Catalana en la seva traducció al català de M. Dolors Ventós.

Aquest comentari aïllat no té res a veure amb el transcurs de l’argument però, recordo, que vaig subratllar-lo, doncs va fer-me pensar en un cert element transgressor amagat en el concepte que exposava. Convertia la suposada asèpsia de la informació en la voluntat d’un individu, de nom: periodista. Ràpidament, l’associació d’idees em portà a informar-me sobre l’anomenat “quart poder”.



Les primeres publicacions em porten a Juli César que va fer circular una llista d’esdeveniments dita “Acta Diurna” (esdeveniments del dia), en la República Romana de l’any 59 aC, i va haver-hi una publicació del govern imperial xinés l’any 713 dC que es va dir Noticies Barrejades.

El primer que hem de saber, però, és que si ha arribat al quart lloc, és perquè Charles-Louis de Secondat Senyor de la Brède i Baró de Montesquieu, cronista i polític francès de la Il·lustració (segle XVIII) va proclamar i deslligar els tres primers poders de la democràcia: legislatiu, executiu i judicial. Montesquieu, va ressaltar –sense donar-li encara cap lloc en l’escalafó– a la premsa, en al·lusió a l’extraordinària influència que aquesta exercia als anys previs a la Revolució Francesa.

Malgrat això, ens diu l’enciclopèdia virtual Vikipèdia (...) que la seva creació es atribuïda a l’escriptor, orador i polític anglo-irlandès, Edmund Burke (1729-1797), molt famós i influent a la seva època.

Per deixar les coses al seu lloc, Vikipèdia ens aclareix que “és el més poderós de tots perquè dona la seva pròpia opinió, sigui correcte o no ho sigui. La premsa pot fer-nos creure que és cert el que diu”. Afegeix: “no es limita a reflexar l’opinió pública en la que suposadament es basa tota democràcia, si no que pot crear aquesta mateixa opinió pública, proporcionant la quasi totalitat de la informació amb la que aquesta compta en qualsevol moment”.


Vaig cercar a l’enciclopèdia de la Real Academia Española: “quart poder”; no hi és. Però com que tan me fa que sigui el quart com el quinzè vaig provar amb “poder”:

  • 1a accepció - Dominio, imperio, facultad y jurisdicción que alguien tiene para mandar o ejecutar algo.
  • 5a accepció - Fuerza, vigor, capacidad, posibilidad, poderío.

L’Enciclopèdia Catalana –que tampoc reconeix el “quart poder”– ens diu del mot “poder”:

  • Domini legal o efectiu que hom té sobre algú o sobre alguna cosa.
  • Tenir el dret, l'autorització, la llibertat (de fer o de dir quelcom).

Ronald Reagan, en un dels pocs actes de lucidesa va reconèixer que: “la política se suposa que és la segona professió més antiga. Amb el temps, he arribat a la conclusió que manté moltes similituds amb la primera”.

Veient les polaritzacions dels mitjans de comunicació, en general, en vers les diverses opcions polítiques cal pensar que, el periodisme d’avui, pot disputar-li lloc i similituds a les dues professions més antigues, segons Reagan.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)