Què, potser, no som cultura?

El mal temps ha arribat, també, a les entitats culturals. I, com sempre que patim una època de vaques magres, les queixes dels interessats es fan sentir amb més rotunditat i perseverança. Tornen velles discussions per trobar l’equilibri suficient als comptes de les pròpies entitats i també entre elles i la seva relació amb la regidoria de Cultura de cada municipi.

Primer de tot: qualsevol grup de persones que s’ajunti per desenvolupar una activitat cultural –sigui la que sigui– ja mereix consideració. Cal especial esment en les que fa dècades que funcionen (molts vilatans han hagut d’estar-hi interessats per que hagin arribat als nostres dies). També les noves entitats reflecteixen noves ambicions, nous horitzons, noves empaties, nous reptes.

Ningú dubta que les associacions intenten abastar el màxim de l'activitat i això, traduït al nostre temps i en la majoria d’ocasions, vol dir: crear necessitats. Unes, es poden solucionar amb la federació de l’entitat amb d’altres de la mateixa naturalesa obtenint una certa gamma de serveis. D’altres, més d’infraestructura, acostumen a aixoplugar-se en casals, centre cívics, hotels d’entitats o qualsevol altre substantiu adient. En tercer lloc, pel seu normal funcionament, desenvolupen una certa activitat econòmica. Disposen de certs ingressos i atenen materials i serveis referents a la seva idiosincràsia.

En la relació d’ingressos d’una entitat estàndard podem trobar-hi:

- Les quotes dels socis.
- Els possibles ingressos de l’activitat (actuacions, espectacles, cobrament d’entrades, donatius,...).
- Els ingressos atípics, no vinculats amb la pròpia activitat (venda premis d’atzar, gestió de barres de bar,...).
- Subvencions d’organismes oficials.

Una repassada a cada concepte ens donarà a entendre el tarannà de cada entitat i, la combinació de les quatre dades, la implicació de la seva gent, dels socis envers l’associació –a banda del suport que rep de l’ajuntament, consell comarcal, o d’altres institucions. L’apartat de les subvencions mereix una atenció especial. Com sigui que la més propera i podíem dir, casi segura, és la de l’ajuntament de cada poble parlarem d’aquesta en concret. Ja que hem anomenat la crisi i que aquesta també arriba a la cultura, estaríem d’acord en dir que és de les primeres en rebre?. Sigui per un intent de racionalitzar les subvencions o per la recessió, el cert és que totes han minvat i, d’afegitó, ha nascut una oposició frontal a finançar nous projectes.

Com que les entitats les formem gent –que podem anar a votar– no poden dir-nos que no, radicalment. Si més no, ho eviten. Han trobat un sistema (el de sempre, sí) pels més disposats i agosarats –podíem anomenar-lo “extra work, extra money”– que permet ajustar certs pressupostos i la incursió en noves iniciatives. Parlo de les barres de bar a la Festa Major i festes en general. Aquest fet comporta –depenent del municipi– que no totes les entitats interessades poden gaudir de la cessió –no hi ha tantes barres, ni tantes festes– a més que, segons quines i per la seves particularitats, no els hi és possible comprometre’s.

Es cerquen formules, equacions, logaritmes, teoremes, balances de pagaments i cobraments; descripcions d’activitats, matèries primes, perillositat, desplaçament i horari nocturn per esbrinar quina entitat ha d’estar millor posicionada respecta a un altra per rebre el “caramelet”.

Crec que, si tots volem, el sistema pot ser més senzill. Totes les entitats haurien de presentar a la regidoria la memòria de l’exercici anterior, relació d’ingressos i despeses, l’estat de comptes i el pressupost per al proper any (hi ha llocs i entitats que ja es/ho fa/n). Informació que no falti.

Ara bé, una còpia de cada document hauria d’anar a parar a l’ASSOCIACIÓ D’ENTITATS MUNICIPALS. Aquesta nou òrgan tindria la representació de TOTES les agrupacions culturals i seria l’interlocutor amb l’ajuntament en cas de conflicte. Una cosa és que es passegi cada entitat d’una en una pel despatx del regidor/a per veure “sí hi ha res pels Nicolaus” i una altre, anar a defensar quelcom tenint el recolzament de totes les entitats del poble al darrera. Temps hi haurà pel reglament, ja es cercarà la proporció i es dotarà convenientment de contingut (formules, equacions i demés).

Em pregunto, considereu tenir –les entitats– el suficient pes específic a les respectives regidories de cultura? De quina capacitat de decisió gaudiu? Us consulten la programació cultural? I la distribució de les subvencions? Potser hi ha algun afortunat que ha contestat afirmativament a totes les qüestions, malgrat que, el més probable, és que ens faci reflexionar del lluny que som –en cada municipi nostre– de la pluralitat, de la participació, de la solidaritat i de la socialització de la cultura. Això sí, podem treure’n la conclusió que som “l’últim poll que els pica”.

Què, potser, no som cultura?

La crua realitat

Un post d’en Miquel Casellas fa una aportació molt interessant: ”Tornem a la selva. El poder entre politics i bancs s'ajuden i els demes espavila que ja t'ho faràs. Això és una mica com la postguerra. No et sona al que et deien els teus pares?”.

Primer de tot i pels que no ho sapigueu vull dir-vos que porto vinculat a les entitats financeres des de fa casi 25 anys. L’aproximació que he tingut al món financer és de trinxera pura i dura. He tractat amb centenars de clients i això et dona una visió ample del que, aquest, n'espera d’una entitat, l’objectiu de l’entitat respecte al client i tota l’idiosincràtica de la relació bancària. En vint-i-cinc anys dona per passar unes quantes crisis, unes quantes bonances econòmiques i unes quantes variacions dels objectius, dels productes, de les necessitats dels uns i els altres i de un munt de coses més. No és ara el moment ni tenim temps de fer-les totes. Hi ha més dies que llonganisses, tot arribarà, si cal.

Respecte a la relació entre polítics, bancs i poder, comentar que el capital sempre està a la vora del poder i que l’economia –aquest sistema d’utilització del capital– ens ha deixat participar en el que li ha convingut. Tal com deia en Casellas, els pares ens insistien ,dia sí i dia també, en estalviar. Era una de les principals finalitats: estalviaves per comprar un pis, estalviaves per comprar un cotxe, estalviaves per a un electrodomèstic o pel “retiro”. Va arribar un moment que la cosa va bifurcar-se en dues direccions que entroncaven dos conceptes que podien semblar contraposats. Primer, massa estalvi podia ser perjudicial, havíem de consumir, si ho fèiem les empreses vendrien més, haurien d’augmentar la producció i això beneficiaria una disminució de l’atur i les altres empreses col·laterals a la fabricació dels bens que compràvem. Ho sigui, tots a consumir! En segon lloc, per a solucionar aquest efecte es va posar a disposició del públic en general una ingent quantitat de productes de crèdit: des de targetes a préstecs per telèfon. No importava que els interessos d’aquests productes rondessin, en alguns casos, la usura; ni que atemptessin contra qualsevol principi de prudència. Totes les entitats es llançaren a una carrera de captació de clients en el que premiava la vinculació extrema del prestatari: nòmina, assegurança de vida, de la llar, del cotxe, targetes, teletac, domiciliacions, fons de pensió i tots els serveis inventats. El vestit complert, vaja!

Tot i això, he de dir-vos que soc extremadament crític amb els usuaris d’aquest tipus de facilitats. Ara, s’ha posat de moda treure per televisió persones que no poden atendre les seves obligacions financeres: no poden pagar el préstec de l’habitatge (acostuma a ser el més gros i, conseqüentment, la major dificultat). El comentari és comú: no els havien dit que el préstec podia pujar tant. Aquesta setmana, per TV3, va sortir una parella que no podien pagar la hipoteca doncs s’afegia a la quota del COTXE NOU. En les imatges de la casa podíem observar, presidint el menjador, una televisió de pantalla plana (hem de suposar que relativament nova). Si, nois, he de reconèixer que jo tampoc podria pagar la hipoteca, el cotxe i anar renovant tota la gama marró d’electrodomèstics. Per això...NO HO FAIG. Recordo el que em recomanaven els meus pares; estalvia i quan en tinguis una part, compra-ho.

A la meva vida professional m’he cansat de dir que si i de dir que no, d’aconsellar, d’intentar fer veure als clients si una cosa els hi era accessible o es posaven en un fangal de tres parells de collons. Us estalviaré de relacionar-vos les coses que m’han arribat a dir; des que jo no era ningú per dir-los que havien de fer a que si aquesta entitat no els hi dona, una altra ho farà. Persones als qui demanaves avals –doncs no tenien on caure morts (pobrets)– i que estaven decidits, si calia, a organitzar un autocar d’avalistes per anar al notari i signar el que fes falta. Embolica que fa fort!

Ara, que el cicle econòmic està de baixa, portem tot un trimestre en que les famílies espanyoles TORNEN A ESTALVIAR. Si nois, s’acabat l’alegria, s’acabat la disbauxa. I resulta que, tot i el que hem caminat, la solució sense que ningú ens hagi dit res, l’hem trobat nosaltres mateixos: estalviar. Els que puguin, és clar.

Confiança, especulació i ètica econòmica...

Arribat el moment actual pot sembla una paradoxa insistir en que, el sistema capitalista, està basat en la confiança. Efectivament, si fem una comanda a un proveïdor partim, d’una banda, de la confiança de que complirà i ens el servirà en les condicions i termini desitjats. D’altra, tenim confiança en que podrem col·locar-ho entre els nostres clients. Així mateix, esperem que atendran el pagament així com el nostre proveïdor confia en rebre el import de la factura que ens girarà. Aquesta roda, complexa, té com a màxima la formalitat del sistema. En moments de crisi, la tresoreria de les empreses pateix i se’n ressenten els compromisos adquirits. Resumint, trontolla la confiança i moltes d’aquestes armelles de la cadena es queden al camí, víctimes del concurs de creditors –tan clar que era el concepte de suspensió de pagaments i ens l’han canviat–. D’altres intentaran frenar la caiguda amb una ERO (expedient de regulació d’ocupació) en la que pagaran el “pato” part dels treballadors. Els menys optaran per la més ètica ampliació de capital.

La diferència entre aquestes tres opcions es puntualitza en qui rep la patacada: en el concurs de creditors, els qui s’hauran de fotre són els proveïdors de l’empresa doncs s’hauran d’esperar fins que l’empresa concursant pugui començar a fer els pagaments. En l’ERO els qui rebran fort seran els treballadors que, o bé poden anar directament al carrer o poden veure reduïda la seva jornada laboral i, conseqüentment, el seu salari. En la darrera, seran els accionistes de l’empresa els qui posaran més diners als fons propis per proporcionar efectiu a l’empresa i que, aquesta, recuperi la seva liquiditat i, de rebot, la seva solvència.

Si fem memòria dels bons moments econòmics de les empreses veurem que, quan succeeixen, dels diners que guanyen no en reparteixen cap amb els seus proveïdors. Tampoc els treballadors tenen millor sou (recordem que en els darrers 15 anys els salaris han pujat, de mitja, una mica per sota de l’IPC). Què passa, doncs, amb els beneficis? Passa que es reparteixen entre els accionistes. Per això parlàvem abans de l’ètica empresarial. En Toni Gallardo comentava en un article la ràpida actuació de dos presidents de bancs anglesos en assabentar-se que, aquell matí, havien estat cessats fulminantment dos altres presidents que havien demanat un ajut suplementari del Govern. A la tarda, ells no van assistir a la reunió amb el ministre d’economia doncs per art de màgia, miraculosament vaja, havien decidit fer una ampliació de capital i posar els diners necessaris ells mateixos. I és que una cadira és una cadira i el demés són punyetes.

En una altre ordre de coses podem fer esment de que la inestabilitat dels mercats afavoreix l’especulació. Des que el món és món que hi ha hagut especuladors i en moments de crisi estan en la seva pròpia salsa. S’ha de comentar, però, que avui en dia hi ha grups inversors que es dediquen a desestabilitzar els mercats borsaris. Els moviments que veiem –tipus ascensor, ara amunt, ara avall, dia si, dia no– no tenen una explicació, o diríem justificació en l’evolució de les notícies diàries i/o previsions econòmiques. En feia referència en Pablo Piquero analista d’Inversis a El Periódico del dia 11 d’octubre. Els governs dels estats –recordem que amb els nostres impostos, els nostres diners– estan injectant liquiditat als mercats. Aquest filibusters d’americana i corbata van treien aquests diners venent les accions que han comprat –de vegades en un parell d’hores– aprofitant les enormes fluctuacions dels valors. Sí els nivells dels selectius (Ibex, Down Jones, Dax, Ftse, Cac, Nikkei) està en mínims històrics tot i entrar aquesta ingent quantitat de diners, on han anat a parar els nostres diners? Resposta: a les butxaques dels filibusters. Pirates de guant blanc.

Sembla doncs que la revisió dels sistema i de les múltiples fugues que se li han observat sigui prioritari, urgent. Podem cercar formules matemàtiques, sistemes de control, normes, reglaments i sancions; sí no formem els nostres responsables econòmics en un altra ordre de valors no haurem fet res positiu ni haurem solucionat res absolutament. I això, amics, ja són figues d’un altre paner.