Síndrome d'Estocolm al PSC

Cada moviment de Zapatero sembla fet per perjudicar el PSC. El darrer zugzwang ha estat la remodelació del Gobierno. Enrere queden el caos de Rodalies dirigit per Magdalena Álvarez, el “pilotes fora” dels ministres de torn, l’amenaça permesa, burxant i encoberta del Tribunal Constitucional, els reiterats incompliments dels traspassos i els acords amb d’altres comunitats autònomes forçant el fora de joc de la Generalitat.

Tot amanit per aquesta crisi que sembla que començarà a remetre quan arribem als 4,5 milions d’aturats. Una catàstrofe de l’estructura econòmica del nostre país. Ara es diu que, mai, tornaran a fer-se tants pisos com s’han fet (?); que la construcció no tornarà a ser el motor del creixement nacional (?) –tot i que es confia en col·locar tots el treballadors del sector en l’obra pública– (!).

El fons, però, són les mentides, els incompliments del Presidente del Gobierno. Es parla de que Zapatero i els seus amics del PSC comencen a fer grinyolar la cadira en cada reunió que tenen; no tenen una posició còmoda.

El portaveu Iceta prova de donar explicacions satisfactòries de totes i cadascuna de les posicions que va innovant el ministeri corresponent. Tot plegat, porta a un esforç tant inhumà que el condemnarà, sense remissió possible, al ingrés en un psiquiàtric per pèrdua de personalitat i lesió greu del lligament nacional-català.

El Solbes ja està tranquil...ja és fora. La Chacón: de cara a la paret, només la salva que no parla de Catalunya ni per referir-se a la família.

Chaves i Bono, de manaires a Madrid i Montilla manant –o de Pepe Botella?– a Catalunya, la sensació és d’un perversió de les coses fins a límits inaguantables.

Mentrestant, en Mas de paleta amb la Casa del Catalanisme; Duran Lleida amb depressió per una nova remodelació absent, Carod de Clinton virtual amb ambaixades de la senyoreta Pepis, Saura acomplexat de Mister Hyde, Piugcercós a la cacera de socialistes, Uriel i Carretero obrint la porta del darrere d’ERC amb el film “la gran evasió”.

I el partit majoritari, socialista, en una gran orgia. Gaudint de l’èxit. Estabilitat, doncs ningú gosa moure’s. Quin mèrit!. Les enquestes ja avisen, però els protagonistes estan a la cresta de l’ona. Són a totes les catifes vermelles. Vint-i-cinc anys sense trepitjar-les; ara set ensenyant el nou vestuari amb els mateixos malucs. Ah! I les sabates amb els tacons corcats per fotre’s de lloros quan els de la Cibeles – a Madrid– ho manin.

Com amant de l’òpera, m’imagino Desdèmona (PSC) sempre sospitosa davant l’Otelo (Zapatero) i els Yago (Bono) o Casio (Chaves) furgant pel divorci.

Però totes aquestes tragèdies no són més que ficcions, somnis i pensament de mentalitats insidioses i malvades. No cal preocupar-se, el president del govern a complert totes i cadascuna de les promeses que ha realitzat i, principalment, amb Catalunya.

Recordo el despenyat que, agafat d’una canya esquerdada sent com el totpoderós (Zapatero) li anuncia l'arribada de cent àngels que prometen recollir-lo tant just es deixi caure del penya-segat. Ell, amb tot el coneixement (havia de ser català per força, però no del PSC) crida acollonit:

Gràcies, déu meu, però...que hi ha algú més...?