dilluns, 10 de novembre del 2008

La borsa...o la vida!

Un dia va arribar a una petita comunitat caribenya un senyor molt ben vestit que va instal·lar-se a l’únic hotel que hi havia. L’endemà molt aviat, va dirigir-se a inserir un anunci al diari local.

“Estic disposat a comprar cada mico que em portin de la selva per 10$ “

Els pagesos, que sabien que el bosc era ple de micos, van sortir de pressa a caçar-los. L’home va comprar-los tots. Al dia següent, donat que ja quedaven pocs micos a la selva i era difícil caçar-los, els pagesos van perdre tot l’interès. Llavors l’home va decidir oferir 20$ per cada mico. Els pagesos tornaren a sortir corrents de cacera. L’home ben vestit va tornar a comprar tots els micos. La quantitat de micos va seguir disminuint i l’home va millorar l’oferta fins a 25$ El resultat va ser immediat: els pagesos van tornar a la selva. L’home va haver de marxar cap a ciutat i el seu ajudant va dirigir-se als pagesos:

“Mireu la gàbia plena de milers de micos que el meu cap us ha comprat per a la seva col·lecció. Us els ofereixo a vosaltres per només 35$ i quan arribi el meu cap de la ciutat podeu tornar-los-hi a vendre per 50$”

Els pagesos van agafar tots els estalvis que tenien i van comprar tots els micos. Contents de l’operació mercantil, van asseure’s a esperar que el senyor elegant tornés al poble.
Només van veure una gran gàbia de micos comprada amb tots els estalvis de la seva vida.Aquesta és una noció del que és la Borsa i el Mercat de Valors.


Aquesta clarivident explicació l'he trobada a:
http://bruggi-59.blogspot.com/ i l'autor del bloc l'ha extret de:


Jo n’he sentit un altre, millor dit, me la van exemplificar en un curs sobre Mercats Financers.

En Miquel entra al supermercat amb la llista de la compra. Es planta davant les conserves i ratlla de la llista la paraula “sardines”. Allarga la ma i retira la darrera llauna que hi havia al prestatge. Darrera seu en Josep li diu:

—Perdoni, és vostè qui ha agafat la última llauna de sardines? Avui, tinc un compromís i necessito tenir sardines per a servir el plat que tinc pensat.

En Miquel busca una solució:

—Segur que trobarà algun altra ingredient que pugui substituir la sardina. Miri, aquí hi té: anxoves, cavalla, calamars, cloïsses...

—No m’acaben de fer el pes. Segur que podem arribar a un acord. A vostè li ha costat la llauna 1,50. Jo n’hi pago 2,00 euros i tot això que hi surt guanyant.

En Miquel pensa que pot guanyar, sense fer res, 50 cèntims d’euro que representen un benefici del 33%. No vol abusar d’en Josep i l’adverteix del mal negoci que, segons ell, està a punt de fer.

—Si que pago un terç més –contesta el Josep– però només és mig euro i m’ho puc permetre.

Intercanvien diners i llauna. Seguidament, un home amb aparença de despistat s’acosta on són els dos.

—Perdonin, les sardines estan per aquí, oi?— diu el nouvingut.

—Havien de ser-hi, sí. El cert és que jo acabo de comprar-li a aquest senyor la única que quedava.

—Mare meva. I no saben on en podria trobar una altra. Pagaria el que fos per ella.

En Josep rumia que potser sí que podrà passar amb unes quantes anxoves. Ben mirat, sí li demana 3,00 euros per la llauna, haurà tingut un benefici d’1 euro, el 50% més. Es decideix:

—Miri, senyor...

—Jaume.

—Miri, Jaume, jo no me’n desprendria per menys de 3,00 euros.

—Observant que no en queda cap reconec que és un preu just. Tracte fet.

Mentre fan la transacció en Miquel dona l’enhorabona, primer al Josep pels diners que ha obtingut i, de resultes, al Jaume que ara té un objecte buscat, valuós i, com es veu, de primera necessitat. Caminen cap a la sortida, s’expliquen la jugada i en Jaume valora la gran visió de negoci i la rapidesa en que, els altres, han tret rendiment de una simple llauna.

—Escolta, que passaria si et posessis a la porta del supermercat –on tindràs públic assegurat– i fas el mateix que nosaltres?

—Home, no era el que tenia pensat –diu en Jaume. –Però sembla una oportunitat única. Potser que l’aprofiti.

Efectivament, en poc temps s’organitza un gran rebombori. La llauna va canviant de mans amb celeritat i repetidament. Els que van a comprar al supermercat s’aturen primer a xafardejar el perquè hi ha tanta gent al costat de l’entrada. En veure el funcionament, es forma una cua de compradors que espera torn per obtenir la plusvàlua comprant i venent. La llauna ha arribat als 15,00 euros –la torna ha tenir en Miquel que ha vist clar el negoci i ha repetit– i encara hi ha deu persones que s’esperen a poder oferir preu. S’atura una furgoneta amb l’anagrama de la marca comercial de la gran superfície.

—Sisplau, senyors, deixin pas!— diu el conductor.

Obren les portes i comencen a descarregar dos palets sencers de llaunes de sardines. La cua s’apressa a entrar al recinte seguint en corrua els empleats que tiben el toro.

En Miquel esclata d’alegria. Entra, seguint els altres, per comprar més llaunes que, repetint el procés, el faran ric. Espera, pacientment, el seu torn. Quan accedeix a la pila de llaunes ja no hi ha ningú darrera seu. Veu que la demanda no serà la que esperava; potser el procés no anirà tan de pressa com pensava. Agafa cinc llaunes i...quan mira el preu...se n’adona de l’engany. El preu de les llaunes és d’1,50 euros cadascuna.

1 comentari:

Bruguers ha dit...

Hola, després de dies he descobert que em vas deixar un comentari al bloc però enlloc de moderar-lo vaig eliminar-lo sense volguer.
Gràcies per la visita i m'he copiat la història de "sardines"
Salutacions!