La lògica del Logis (II)

Cal que parlem del perquè dels CIM's?

Qualsevol plantejament en el tema de comunicacions passa pel Port de Barcelona. Aquest, s'ha convertit en el hub (centre de xarxes) per excel·lència del Mediterrani i del sud d'Europa, pont per accedir al continent africà –en primera instància– i receptor / emissor de tota mena de mercaderies procedents / destinades a qualsevol dels altres continents.

Per desenvolupar aquest projecte ens cal una important quantitat de hinterland –terra posterior– zona d'influència de la gran estructura, en aquest cas, logística. És qüestió, doncs, de formar una xarxa que permeti regular el flux de mercaderies per abastir les necessitats dels mercats i població europea així com a facilitar l'abast dels nostres productes cap a altres mercats. En aquesta dinàmica no podem fer-nos estranys en assabentar-nos de la Terminal Marítima de Saragossa (tmZ), la Terminal Marítima de Tolosa (tmT), la Terminal Marítima de Perpinyà (tmP), el Port Sec de Port TangerMed, els Ports Secs de Coslada i Azuqueca de Henares, ambdós a la Comunitat de Madrid. Finalment, el Port té el projecte d'obrir noves terminals marítimes a Lió i al nord de França per donar servei al centre i nord d'Europa.

La majoria del trànsit de mercaderies –en terra– encara es produeix per carretera. Anem a veure'n el principal focus, el Port de Barcelona, per tenir-ne una idea.

Ja que tenim la dada de 30.000 camions diaris pel CIM Penedès, anem a comparar-ho amb el trànsit mig diari del Port de Barcelona:

Bastant lluny dels 30.000 camions tot i tractar-se del port que concentra la millor oferta logística i de transport de la Península Ibèrica i del sud d'Europa doncs gaudeix d'interconnexió de tots els modes de transport: port, aeroport, autopistes i ferrocarril.

Podem trobar dades aïllades respecte al CIM Vallès amb 4.311 vehicles de mitja diària (dades del 2007 i comptant tota classe de vehicles) o els 1.436 vehicles diaris del CIM Lleida (també amb tota classe de vehicles).

Uns dels factors als que, potser, no s'ha donat la importància suficient (i que ja apunten totes les memòries del Port de Barcelona) és al transport per ferrocarril. El fet és que:

• 180 trens diaris estalvien 20.000 camions diaris. Més de 4.000.000 de trajectes per any.
  
• La xarxa d'infraestructures ha de ser coherent amb la nova realitat i derivar cap a les noves solucions apuntades per organismes experimentats i estudis solvents.

Ja sabem, doncs, per on hem de començar a reivindicar i en quin sentit.

Sempre es parla del CIM Penedès com un macropolígon. Anem a fer-ne una comparació. D'esquerra a dreta tenim els 5 CIM ja construïts: ZAL, Vallès, Lleida, La Selva i Bages; seguidament els que estan en construcció: El Camp i L'Empordà; finalment, el/s que està/n en estudi: Penedès i Terres de l'Ebre (no n'he trobat dades).

Efectivament, ens trobem amb el 2on polígon més gran després de la Zona d'Activitats Logístiques que agrupa la ZAL de Barcelona i la ZAL d'El Prat. Les hectàrees d'ocupació doblen les dels CIM d'El Camp i L'Empordà. També s'observa que, cada vegada, els CIM es fan més grans.

• Cal negociar una ocupació racional, que no superi d'altres instal·lacions similars.
  
• Regular la construcció per tal de que la comarca assimili els canvis estructurals i es proveeixi dels serveis adients.
  
• Les institucions estudiaran el sistema i faran efectives les compensacions per rescabalar la zona afectada: integració al Gran Penedès en opcions turístiques i culturals.

Un altre punt a observar, important, és la destinació del sol afectat. Efectivament, trobem que hi ha polígons on l'edificació és del 38% tot i que, juntament amb els equipaments i serveis, acostumen a deixar el 40% per vials i zones verdes.

• Pactar un percentatge satisfactori de sol lliure i fer propostes d'integració a la comarca.

Unes primeres propostes partint de dades consultables a:

Port de Barcelona

• http://www.apb.es/
• Dossier de premsa 2006
• Dossier de premsa 2007
• Dossier de premsa 2008
  

Centres Logístics de Catalunya

• http://www.cimalsa.cat/

• Centres en funcionament
• Centres en construcció
• Centres en estudi
  

Zona d'Activitats Logístiques

• http://www.zal.es/
• Memòria 2006
• Memòria 2007

Ajuntament d'El Prat de Llobregat

• http://www.elprat.cat/
• Territori – Port – ZAL
  

La lògica aplicada al Logis

Sabeu què? Que si no parlem amb una mica de propietat podem fer servir una bajanada sense escrúpols ni consideració –sense adonar-nos-en. I això, a la llarga, degenera la discussió, el debat, per convertir-lo en una xerrameca de bar on tot està permès. El resultat final, doncs, és la pèrdua de credibilitat.

En diversos blocs penedesencs s’assumeix el trànsit de més de 30.000 camions DIARIS en la futura sortida de l’AP-7 a construir a Banyeres i que donarà accés al CIM. Bé, anem a veure-ho:

- Donem per suposat que els camions entraran i sortiran per aquesta sortida. Això comporta que, en un flux lògic i, d’altra banda necessari, n’entrin 15.000 i en surtin 15.000. Això comporta que, cada hora, n’hi passaran 625 en cada sentit. Ho sigui: 10 camions per minut d’anada i 10 camions per minut de tornada. Cada 6 SEGONS passarà un camió per l’entrada i un altre en sortirà (fet totalment necessari per acomplir la quantitat).

- Perquè un vehicle de 12 metres (podem afegir-hi 8 metres, distància de seguretat, fins a 20 metres) passi per un lloc en 6 segons, implica una velocitat constant de 12 Km/h. Això, per força, ha de provocar cues importants a la via d’accés (l’AP-7) que ràpidament pot veure minvat el seu caudal. D’afegitó, podem imaginar-nos la problemàtica d’aquesta via amb l’augment del transit els caps de setmana i en època de vacances.

Permeteu-me ficar-hi un petit entrebanc: un camió en trànsit cap al Logis té un accident i volca. Tarden 3 HORES en treure’l del accés. Això vol dir que:

- Si el camió accedia al Centre de Mercaderies haurà format una cua de 37,5 km a l’AP-7 (en només 3 hores) només de camions al/del CIM –a tocar l’un de l’altre– que voldran entrar al polígon. Si volem suposar que vindran tants vehicles en sentit nord com en sentit sud la cua serà de 19 km per cada sentit. En pocs minuts, afegint els altres vehicles en trànsit, deixarà impracticable l’espai d’autopista des de Tarragona fins a Martorell incloent les sortides i entrades pel camí.

- Si el camió sortia, haurà col·lapsat el Centre en 1.875 camions que no podran sortir, de cap manera. Ja em direu com es podrà desembussar a 6 segons per camió.

- Afegir, com a consideració, que 30.000 camions estacionats (deixant, tant sols, 1 m al voltant de cadascun) ocupen una superfície de 240 Ha, quan el polígon té 186 Ha de sol total; o sigui, sense posar-hi carrers, ni naus, ni res de res.

- Si un 10% dels camioners tinguessin que anar a dinar (3.000 persones) caldrien 30 restaurants amb capacitat de 100 places cadascun per abastar la demanda.

En cap d’aquests supòsits hem inclòs els vehicles ni els serveis que també hauran de tenir els propis treballadors del CIM ni les possibles visites. D’altra banda, no cal rumiar massa per adonar-se’n que el tràfic interior seria impossible. Penseu que, segons els camions proposats, cada 6 segons passa un vehicle llarg per l’entrada i un altre per la sortida i encara no hem plantejat que aquests facin maniobres per entrar o sortir de les naus d’origen o destí. Tampoc comptem que hi ha horaris de dinars i canvi de torns que alenteixen tots els tràmits per enllestir la facturació dels vehicles, ni tampoc la fluctuació que pot produir-se en les 24 hores, ni en els 7 dies de la setmana, ni en els 12 mesos de l’any. Tampoc podem invertir els números així com així. Qualsevol petita variació ens conduirà –mai més ben dit– a un caos total.

Resumint: Hi ha motius favorables i d’altres contraris al Logis. Segur que l’ordre de valors de cadascun farà trontollar la balança cap una banda o l’altra. Segur que tothom vol el millor. Segur que hi ha arguments consistents per cada opinió.

Però, sisplau, quan una qüestió sigui algebraica no us faci mandra aplicar-hi l’òptica de la lògica. Més que res, per no caure en la demagògia matemàtica que, segurament, és la més vulnerable a la raó i l’objectivitat.

Somni d'una nit d'estiu (3)

...o gat per llebre...

He obert els ulls immers en una gran cua de gent. Les camisetes barrades blaugranes m’han fet entendre que estava esperant per entrar al Camp Nou.

-Això del Gamper no entra amb l’abonament?

-No, noi, has de pagar-ho a banda? S’ha de fer diners pels fitxatges, saps?

Ja érem dins. Havíem passat pels torns com vedells a l’escorxador amb la diferència que, aquí, et desplomen abans d’entrar. Això sí, dirigits per la intuïció i el desig arribem com a guiats per una mà invisible fins el seient assignat.

Surten les estrelles. Presentació al més estil nord-americà. Es coregen els noms com a veritables semidéus. Saluden. Els futbolistes fan el típic balanceig; com sí, d’un moment a l’altre, haguessin de començar a córrer. Ho compassen amb saltironets: discrets, mesurats, inconsistents.

En acabar, donen les alineacions. Has de ser un barcelonista amb un mínim de 22 dels 23 parells de cromosomes blaugranes per conèixer els jugadors. La gran majoria tenen fitxa del filial que juga a 2a B.

-Tenim un gran planter-diu un aficionat veí.

-Si, però avui podia posar els bons, no?

Miro el preu de l’entrada. Si la majoria de jugadors són del Barça Atlètic, podria anar-los a veure, de franc, qualsevol dia que volgués.

-En Guardiola vol donar-li una llicó al Beguiritain i fer-li veure que no té jugadors.

Caram! Que no poden dir-s’ho en un despatx, això? Han d’esperar a fer-ho en llenguatge subliminal davant de 94.000 aficionats?

La primera part va perdent pistonada a mesura que passen els minuts i els joves van afectant-se pel calor i la defensa ordenada dels britànics. Contra atac d’ells: gol. 0-1. Mitja part.

-Ara posarà els bons. Ja ho veuràs-diu un entès.

Surten Ibrahimovic, Messi, Pique i Keita. En un primer moment sembla que la cosa canviarà; potser més pel respecte del jugadors del Manchester City als que han entrat del Barça que per l’efecte pràctic en el joc d’aquests. Un miratge. Un parell de fuetades en forma de xuts al pal donen un xic d’emoció. La gent espera en va que es capgiri la situació.

-A veure si s’haurà pansit la flor al cul del Guardiola.

-Si, aquest any patirem.

Ja suren els baixos instint culers. L’àrbitre allarga –innecessariament– quatre minuts el partit. Es desperten alguns que pesaven figues feia estona i cap a casa.

-En Florentino ha rebentat el mercat!

-El Florentino acaba d’arribar i, nosaltres, fa dos anys que no fitxem ningú amb cara i ulls-respon un altre.

Primer: Algú va dir que, els experiments, s’han de fer amb gasosa. Segon: Guardiola va avisar de que, per ell, el Gamper era un amistós més. Tercer: Els preus no eren d’amistós i, històricament, el Gamper ha estat un torneig important i que s’ha pres seriosament. Em turmentava encabir aquests tres punts en un espai coherent.

M’he despertat cobert d’una suor freda i, a la mà, hi tenia una estampeta de la Verge de Guadalupe, patrona dels descobridors.

Somni d'una nit d'estiu (2)

De sobte, caminava a la vora del mar. No ho feia sol, al costat, una silueta femenina feia el mateix trajecte. El dia era assolellat, típic d’estiu. Tot i això, la meva acompanyant responia a una figura resplendent i, alhora, transparent amb els reflexos naturals de les ones marines.

Tal situació no em va espantar pas, no em produïa angoixa ni temor. Malgrat tot, una creixent curiositat em va induir a adreçar-m’hi.

Vaig preguntar-li on anava; al que va respondre’m que al nord, que m’acompanyava un tros.

Com és que marxava? Havia d’anar-se repartint, era una figura molt volguda arreu. Salvava vides i aturava vendavals, grops i onades ferotges. No i havia pescador ni mariner que no la portés retratada a la butxaca del costat del cor.

Repartint? Què no tenia capacitat per estar en dos llocs a l’hora? Va dir-me que sí, sense cap problema. I que, d’imatges d’ella, també n’hi havia un munt. Però, el problema real era que, segons havia sentit a dir –tampoc n’estava molt segura–, els representants locals i els fidels no podien estar al mateix lloc en un temps determinat o no volien fer dues vegades el mateix.

Si, però, el que es fa, és per als representants o per la gent? És igual –em va dir– la gent tampoc parla ni s’entén. Cadascun ho munta a la seva manera i així va. Em va dir que l’any passat va sortir el 18 de juliol –el dia que té assignat al calendari és el 16– doncs la gent que la passeja estava treballant. Tant és que el dia allargui ara a l’estiu. I d’altres, estan a la que salta i proven de fer-ho prop de casa seva.

—I qui té raó? –vaig preguntar-li.

—I qui t’ha dit a tu que hi ha d’haver-hi una raó per a fer les coses? –va contestar-me–. —Des de quan la fe té a veure amb la raó?

Vaig quedar-me pensatiu una llarga estona. Quan no en trobes l’entrellat, el millor és continuar esbrinant...

—Ah! Així, la teva prometença és qüestió de fe?

—No, noi. És qüestió d’airejar-se; que et toqui l’aire i t’escampi les manies. Sí la gent passegés més...així com ara, tot xerrant, no hi haurien tants malentesos.

—Potser la gent creu tenir un certs drets adquirits...

Va dir-me que, des de la desamortització, l’església no havia donat res de valor –material– a ningú i que, d’això, ja en feia més de 80 anys. En preguntar-li el que calia fer per unificar les coses, va contestar-me:

—Home! Sí sent del mateix territori, les mateixes intencions i creences, hi ha aquest cacau! Mira, anar-se repartint...

Estava en un bucle i, de sobte, vaig despertar-me. A les mans hi tenia una estampeta de la Verge del Carme.

Somni d'una nit d'estiu (1)

“L’amo de l’empresa va manar-me d’ajudar un famolenc que trobàvem, cada dia, a l’entrar a la fàbrica.

Vaig adreçar-m’hi amb compte doncs no el coneixia gaire i estant previngut de qualsevol reacció adversa o violenta. Les seves primeres paraules van demostrar-me desconfiança i recel doncs va dir-me que feia molt de temps, generacions enllà, que la seva família patia sense remissió.

El primer va ser abastar les seves necessitats més primàries: menjar, roba i sopluig. Després vaig interessar-me pels seus: dona, fills i pares. Veritablement, la situació deixava molt que desitjar. Vaig ocupar-me d’adequar les necessitats assistencials mèdiques i geriàtriques amb un especial esforç en garantir-ne les d’educació i formació.

La cosa anava rutllant força bé. Calia garantir un cert poder adquisitiu i, donat que el sector on residia l’home i els seus estava molt abandonat vaig procedir a assignar-li un subsidi mensual. Així, la xarxa comercial del voltant també es podia anar mantenint.

L’home no estava especialment afectuós ni agraït amb mi, però vaig suposar que la llarga estança a l’ombra del progrés l’havia enrarit.

Em comentà que seria convenient que l’assignació fos per un total anual. Així, ell podria preveure qualsevol contingència amb celeritat i es podria administrar segons un criteri propi i preestablert. Vaig trobar-ho del tot cabal i així ho férem durant una pila d’anys.

El cert és que fa temps que a casa ho passem bastant malament. Ens ha augmentat la família i la crisi en ha agafat de ple. Com sigui que tenim molta gent treballant, la trompada de les regulacions temporals i els acomiadaments ens ha portat a una situació molt difícil. Tot i això, ja feia dies que s’havien acabat les vaques grasses i la qualitat de vida dels meus s’anava deteriorant. No he deixat d’atendre les obligacions adquirides amb l’antic famolenc doncs l’amo no m’ho permet. El cert, però, és que gaudeix de més atencions i avantatges que jo. Ha arribat el punt que la seva quota anual supera la meva. El cert és que la meva capacitat productiva ha quedat tant compromesa que m’és difícil complir amb els deures amb mi i amb ell. Aquesta cotilla no em deixa créixer més i impedeix que augmenti la meva capacitat de generar riquesa.

He comentat, en diverses ocasions, com és que amb la quantitat de diners que s’ha enviat no s’hagi generat col·locació ni centres de treball per atendre les seves necessitats. La quantitat que gasta el meu protegit augmenta constantment i, el que produeix, també s’ho poleix.

Tots aquests plantejaments em fan viure en una contradicció permanent. En ocasions noto un sentit de culpabilitat alimentat per la idea de que, tot plegat, ha estat culpa meva. El beneficiari d'aquest plantejament també m'etziva retrets. De res serveix que expliqui, les vegades que calgui, que he patit tant com el que més o que, tot el que tinc, m’ho he guanyat amb esforç, dedicació i tenacitat.

Arribat en aquest punt, em pregunto sí la solidaritat és voluntària o no. Em pregunto sí la solidaritat imposada no és un robatori encobert. Em pregunto sí la solidaritat no ha de tenir límits en el temps ni en les quantitats. Em pregunto perquè haig de sotmetre’m a mil i una explicacions, sent el que dono i perquè, el qui rep, no me n’ha de donar cap. Em pregunto sí, quant te’n donen sempre, hi poses l’esforç suficient. Em pregunto si, com que jo n’hi poso molts, potser n’hi ha un altre que s’escamoteja de col·laborar.

Quan li pregunto a l’amo, hem diu que soc molt bon xicot, que em porto molt bé però que faci el favor de no crear problemes i miri d’anar suprimint uns quants vicis que diu que tinc: la llengua, quatre tradicions i un cert caire independent.

Ben mirat –si parlant civilitzadament no me’n surto– potser caldrà no donar tantes explicacions, tallar l’aixeta dels calés, engegar a fer punyetes l’amo i posar-me d’autònom.”

Quan m’he despertat tenia entre les mans una estampeta de la Verge Maria Reina de les Flors...la Verge dels impossibles.

Síndrome d'Estocolm al PSC

Cada moviment de Zapatero sembla fet per perjudicar el PSC. El darrer zugzwang ha estat la remodelació del Gobierno. Enrere queden el caos de Rodalies dirigit per Magdalena Álvarez, el “pilotes fora” dels ministres de torn, l’amenaça permesa, burxant i encoberta del Tribunal Constitucional, els reiterats incompliments dels traspassos i els acords amb d’altres comunitats autònomes forçant el fora de joc de la Generalitat.

Tot amanit per aquesta crisi que sembla que començarà a remetre quan arribem als 4,5 milions d’aturats. Una catàstrofe de l’estructura econòmica del nostre país. Ara es diu que, mai, tornaran a fer-se tants pisos com s’han fet (?); que la construcció no tornarà a ser el motor del creixement nacional (?) –tot i que es confia en col·locar tots el treballadors del sector en l’obra pública– (!).

El fons, però, són les mentides, els incompliments del Presidente del Gobierno. Es parla de que Zapatero i els seus amics del PSC comencen a fer grinyolar la cadira en cada reunió que tenen; no tenen una posició còmoda.

El portaveu Iceta prova de donar explicacions satisfactòries de totes i cadascuna de les posicions que va innovant el ministeri corresponent. Tot plegat, porta a un esforç tant inhumà que el condemnarà, sense remissió possible, al ingrés en un psiquiàtric per pèrdua de personalitat i lesió greu del lligament nacional-català.

El Solbes ja està tranquil...ja és fora. La Chacón: de cara a la paret, només la salva que no parla de Catalunya ni per referir-se a la família.

Chaves i Bono, de manaires a Madrid i Montilla manant –o de Pepe Botella?– a Catalunya, la sensació és d’un perversió de les coses fins a límits inaguantables.

Mentrestant, en Mas de paleta amb la Casa del Catalanisme; Duran Lleida amb depressió per una nova remodelació absent, Carod de Clinton virtual amb ambaixades de la senyoreta Pepis, Saura acomplexat de Mister Hyde, Piugcercós a la cacera de socialistes, Uriel i Carretero obrint la porta del darrere d’ERC amb el film “la gran evasió”.

I el partit majoritari, socialista, en una gran orgia. Gaudint de l’èxit. Estabilitat, doncs ningú gosa moure’s. Quin mèrit!. Les enquestes ja avisen, però els protagonistes estan a la cresta de l’ona. Són a totes les catifes vermelles. Vint-i-cinc anys sense trepitjar-les; ara set ensenyant el nou vestuari amb els mateixos malucs. Ah! I les sabates amb els tacons corcats per fotre’s de lloros quan els de la Cibeles – a Madrid– ho manin.

Com amant de l’òpera, m’imagino Desdèmona (PSC) sempre sospitosa davant l’Otelo (Zapatero) i els Yago (Bono) o Casio (Chaves) furgant pel divorci.

Però totes aquestes tragèdies no són més que ficcions, somnis i pensament de mentalitats insidioses i malvades. No cal preocupar-se, el president del govern a complert totes i cadascuna de les promeses que ha realitzat i, principalment, amb Catalunya.

Recordo el despenyat que, agafat d’una canya esquerdada sent com el totpoderós (Zapatero) li anuncia l'arribada de cent àngels que prometen recollir-lo tant just es deixi caure del penya-segat. Ell, amb tot el coneixement (havia de ser català per força, però no del PSC) crida acollonit:

Gràcies, déu meu, però...que hi ha algú més...?

La cultura del no

El diari “AVUI” presenta a la secció “Les cares de les notícies” –pàg. 3– (una mena de semàfor transportat als signes matemàtics: “-“, “+” o “=”) una foto de Francesc Baltasar –Conseller de Medi Ambient– amb el títol de “La cultura del no”. Diu el següent:

“Unes 800 persones en representació de 440 problemes ambientals es van manifestar ahir per expressar el seu disgust al conseller Baltasar. El que més sobtava de la manifestació és que pràcticament tot eren negatives. No hi havia cap proposta positiva. Volem tenir tots els avantatges de la civilització moderna, però cap inconvenient. O, en tot cas, no al costat de casa”. Ull que això és casi una editorial del diari, un posicionament.

La pàgina 27 ens permet saber més detalls; en un ressaltat hi llegim: “5.000 manifestants van participar ahir en la manifestació contra el Govern, segons l’organització. La Guardia Urbana va rebaixar el nombre a només 800 persones”. És molt complicat saber el nombre aproximat d’assistents a un esdeveniment com aquest. Reconec que seria incapaç de diferenciar entre un gruix de 20.000 i un de 30.000 persones; però entre 800 i 5.000?

Ja en el cos de l’article hi trobem: “La imatge, retratada per molts turistes, era digne de la postal més friqui que es pot trobar als quioscos de Les Rambles. Des d’un grup de veïns que protestaven, amb uns curiosos barrets fets de paper d’alumini, contra les antenes de telefonia mòbil, fins a un solitari ciclista que amb un cartell demanava l’alliberament del nou ídol anticapitalisme, Enric Duran. I és que al costat dels missatges ecologistes, hi havia qui, com sempre, en colava un que no hi tenia res a veure: “el capitalisme és crisi, acabem amb ell””. Seguidament certifica la crítica unànime al Govern de la Generalitat, la demanda de dimissions i el fet de que la majoria de manifestant –per no dir tots– havien de ser votants desencisats del tripartit doncs molts consellers i parlamentaris havien acompanyat als manifestants, ara fa 6 anys, agafats a les pancartes.

Quim Torrent, redactor de la notícia, crea potser sense adonar-se’n (!) el primer factor de descrèdit: la dispersió i el folklore.

El segon, més subtil, és l’acceptació de la tragèdia: ja que ha de ser, que sigui. Com si no s’hi pogués fer res. Aquest paper es encapçalat pels polítics territorials d’on es vulgui fer l’actuació mediambiental.

El tercer és el corriment de forces entre les tendències de l’associació opositora i que desemboca, ineludiblement, amb l’abandó de la causa dels elements menys radicals.

Finalment, la posició radical comportarà –en casi tots els casos– la invalidació de les entitats manifestants com a interlocutors. Efectivament, si tu dius que no ha de ser i finalment, és, tu no hi pintes res. L’administració s’encarregarà de buscar els ponents adients. I aquests són...els polítics, aquests personatges capaços de sobreviure a un “si” definitiu, a un “no” inapel·lable i a tot el contrari.

I tots amb un pam de nas.

Ser mama i ser Papa

Un es queda bocabadat en sentir les darreres manifestacions de les altes jerarquies de l’església catòlica. Altes respecte a la CEE (no confondre amb la Comunitat Econòmica Europea) amb la campanya contra l’avortament i, la més alta jerarquia, respecte a la utilització del condó.

És bo que la gent es manifesti lliurament i, per extensió, les organitzacions que els representen. Cal fer esment a la llibertat d’expressió per a defensar que hom pugui dir i pressionar pel que considera just o injust. Estem en un país lliure amb un seguit de normes que canvien i/o evolucionen per adequar-se als nous temps i les noves costums: noves situacions; cercar noves solucions per a noves problemàtiques; millorar les injustícies atàviques.

L’èxit en l’evolució de les espècies recau en la capacitat d’aquestes per adaptar-se al medi. No és d’estranyar, doncs, que l’església catòlica hagi triat el linx ibèric com a espècie amenaçada.

Sembla evident que el pobre felí és un inadaptat (segur que passiu) o, com a mínim, un individu amb problemes d’adaptació.

Ara bé, per completar el pesquí caldria haver pensat, no en un nen –que, si bé dona la imatge d’indefensió, veiem passejant grassonet en un luxós cotxet–, sinó en una veritable víctima dels temps moderns, un pària generacional, un sectari (no cal especificar si actiu o passiu), un pigmalió social retroactiu, un ser ancorat al passat i sense voluntat de reciclatge.

Podria tenir molt més d’encert la imatge d’en Rouco Varela com a espècie en perill d’extinció. Ja Darwing adduí que només els més forts i sans sobreviuen pel bé de l’espècie i del cercle vital del planeta.

No sé per què, però si n’hagués de protegir un dels dos...em cau més simpàtic el linx.

En relació al condó, seré breu, sentint Benet XVI entens que és un artefacte totalment indispensable, recomanable i, per a milions de persones, l’única eina per sobreviure. Cal esmentar els milions de víctimes? La violència sexual sobre les dones a l’Àfrica? La poca o nul·la informació i educació de la que disposen? De la transmissió del SIDA als nounats?

No, permeteu-me, no m’he equivocat. M’explico: si Joseph Ratzinger (*) se n’hagués posat més sovint –de condons– tot això que ens podíem havem estalviat.

(*) el papa del Papa

Paradisos terrenals

Ahir, el BBVA va anunciar la retirada de 36 paradisos fiscals o centres financers offshore en els quals operava. El banc s’havia compromès –el 2004– a abandonar aquestes “illes de l’oest econòmic”, territoris sense llei. Malgrat tot, hi segueix encara en “tres o quatre” centres d’aquest tipus, on els impostos són molt baixos o inexistents.

Durant la presentació a Madrid de l’Informe anual 2008 de responsabilitat corporativa, Vicente Rodero, director de l’entitat per Amèrica del Sud, va explicar que encara tenen “activitats residuals i comercials” en aquests paradisos fiscals que “encara no pot deixar de realitzar” entre els que hi ha Panamà i Curaçao. “La resta de centres –en que encara opera el BBVA– són totalment residuals i estem en procés de retirar-nos-en” va aclarir el directiu.

Tot i la insistència d’en Rodero en el interès fiscal de les suposades operacions en aquests llocs, ha ningú se l’hi escapa que l’opacitat de les operacions afavoreix el trànsit financer de la compra i venda d’armes, el narcotràfic i, en general, del blanqueig de capitals i intermediació en totes les obscures transaccions que se’ns passin pel cap (i de moltes més que, ni tants sols, se’ns hi passen, innocents de nosaltres).

Seria bo que, en benefici de la transparència que es vol exposar, s’aclareixi el concepte de les “activitats residuals i comercials” que encara hi manté així com les causes per les quals “encara no pot deixar de realitzar” tractes comercials.

Al costat de casa, el cap del govern en funcions d'Andorra, Albert Pintat, ha signat una declaració unilateral comprometent-se a l'aprovació d'una llei que suposi l'aixecament de l'actual secret bancari a través d'una llei que serà aprovada abans del pròxim 1 de setembre.

El document, batejat com a Declaració del Principat d'Andorra, es va signar el passat dia 10 per Pintat a París en presència de Christian Frémont, representant a Andorra del president de França i copríncep francès, Nicolas Sarkozy, i de Yohann Bénard, conseller fiscal del primer ministre francès, François Fillon, encara que el govern andorrà no ha informat de l'existència del document fins aquest dijous.

En la declaració s'afirma que Andorra es compromet a aprovar abans de l'1 de setembre del 2009 una llei per aixecar el secret bancari en el marc dels acords bilaterals d'intercanvi d'informació fiscal que s'aconsegueixin amb tercers països.

Segons el document, aquest compromís suposa que el govern andorrà haurà d'aprovar, abans de l'1 de setembre, un projecte de llei que modificarà l'actual secret bancari en aquells casos on hi hagi un intercanvi d'informació amb altres països a través d'acords bilaterals.

El primer país amb el qual Andorra s'ha compromès a signar un acord bilateral d'intercanvi d'informació fiscal és França, encara que a la llista hi figuren també l'Estat espanyol, Portugal i Luxemburg.

Fonts del govern andorrà han confirmat que durant les pròximes hores està previst que l'OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) emeti un comunicat respecte als canvis que podria suposar per a Andorra la firma d'aquesta declaració sobre la seva qualificació com a país no cooperant a la llista oficial de paradisos fiscals de l'organisme, on també figuren Mònaco i Liechtenstein.

Si he de fer cas dels comentaris off the record de molts “coneguts” auguro greus problemes de trànsit en els accessos al principat en els propers mesos.

Recordo amb nostàlgia les interessades visites de fa 30 anys per adquirir sucre, mantega i formatges.

Com han canviat les coses!

Ara no val la pena anar a comprar-hi comestibles doncs aquestes visites han perdut interès. Ara s’hi anirà pel capital.

Judicis paral·lels

No sé si estaran d’acord amb mi en considerar els judicis paral·lels com a una xacra social dels nostres dies. Una oportunitat per deixar voleiar dels més baixos instints fins les fòbies més inusitades.

En una primera fase, s’ha d’observar si l’esdeveniment té els principis necessaris: cal que el succés sigui morbós i violent, si pot ser amb una clara vessant sexual. El cas guanyarà més punts sí la víctima és una dona o un menor i el interès anirà augmentant amb proporció al temps que portin les recerques policials i el secret de sumari.

Mentrestant, cal crear un clima de perill constant i començar a senyalar amb el dit els possibles culpables i implicats...que ningú es senti segur, ni com a ciutadà, ni com a possible còmplice. Els familiars propers a la possible víctima són els primers que s’han de sentir observats, empaitats, acusats. Els nous indicis i notícies s’han de viure al carrer demanant a la gent, no que en pensa –que ja ens ho suposem tots–, sinó qui li sembla que pot ser l’actor i que li sembla que s’hauria de fer.

El tema anirà agafant embranzida i anirà copant els “prime time” dels programes de ràdio i televisió. Aquests mitjans s’aniran farcint de pseudoespecialistes en tots els camps que poden tocar el cas: investigadors, detectius, vidents, pèrits, sociòlegs, forenses i advocats amb les guindes habituals de personatges famosos i tertulians de cada cadena. En cada programa s’ha de provar de portar un “artista invitat”: un familiar de tercer o quart grau –que normalment no es fa amb el cercle afectiu de la víctima– i que es passa el programa responent a coses que no sap i opinant de coses que ignora. Ull! Sobre tot! En un moment o altre, que plori, que demostri que té sentiments (no fos cas que l’aparició al programa –suposadament cobrant– li tregui credibilitat).

S’han de fer força connexions exteriors per entrevistar, no els veïns que estiguin segurs de res, sinó els veïns que estiguin dubtosos de tot: si van sentir crits, si hi havia cops de porta, si es discutien sovint, si sortia o entrava a hores intempestives. Vaja, preguntes aclaridores i que poden aplicar-se a qualsevol. El grup de persones ha cercar per a ser entrevistades ha de tenir les següents característiques: cridaners, de llàgrima fàcil, mestressa de casa amb vocació de garsa o aturat amb vocació de cendrer de bar, que coneguin algú de la família que hagi tingut problemes d’algun tipus.

Els equips de cada programa posen ciris perquè els treballs de la policia es perllonguin en el temps i els doni temps per arribar a la segona fase: el judici.

S’ha de fer ràpid i contundent. Si pot ser, que deixi a tots els espectadors contents. No cal que sigui equilibrat ni ajustat a dret. L’acusat ha de quedar dilapidat en la seva moral, un tros de carn amb ulls, un sense cor, un animal. Aquest procés s’ha de coure a foc fort (no es donés el cas de fa poc al País Valencià on una noia que havia desaparegut va reaparèixer dient que tot el temps havia estat practicant sexe consentit). No cal buscar-hi atenuants ni excuses, això serien sentimentalismes sense lloc en un cas tant greu. No hi ha espai per una altra decisió que no sigui: culpable.

La tercera fase es resumeix en una resolució fonamental: la condemna popular no ha de coincidir, MAI, amb la possible condemna del judici real ni amb cap altre de possible. És clar, sempre a de sobreeixir per escreix. Que la llei diu que 20 anys; això no és res, com a mínim 40. Que la llei diu que 40 anys; això no és res, com a mínim cadena perpètua. Que la llei digués cadena perpètua; això no seria res, com a “mínim” pena de mort. Que la llei digués pena de mort; això no seria res, com a “mínim”...Fotem-li en calent, home! Deixeu-lo anar al mig d’una plaça de braus! On s’és vist, creure i valorar les lleis tal com són en lloc d’aplicar-les en sentit de revenja?

Al mateix temps i per tancar la fase, posarem un vehicle a la porta dels pares afligits, destrossats, que no saben quina paret toquen per portar-los davant del Presidente del Gobierno per suplicar-li que canviï les condemnes per casos com el seu. El “celles” farà com aquell que se’ls escolta assessorat per un inútil que li ha dit que esgarraparà quatre vots si fa de tapa del cubell d’escombraries. Per a individus amb fetge de rajada es recomana acabar el seguiment als “last shows” on, si tenen sort, observaran el pare o la mare desfent-se, psicològicament parlant, fins al punt de confondre la realitat i la ficció en cada moment de la seva vida. Conduït, això sí, per un expert en funambulisme sense xarxa i en autòpsies sanguinàries.

I a partir d’aquí, compte, que cada dia en fem de judicis populars. Des de la parella de l'amic “X”, que creiem massa accessible, al fill de l’amic “Y” que no troba feina doncs pensem que de petit es va empassar un regle; del president de la comunitat que no fa res, a l’ajuntament de torn que està corrupte d’allò més. Es diu que el temps ho posa tot al seu lloc; esperem que sigui així.

L'atur es dispara...només aquí!

El passat dia 9 de desembre, el diari El Periódico publicava la notícia: ‹‹L’atur es dispara a Espanya per la precarietat i l’escassa indústria››. L’argument es basa en que ‹‹el sector secundari suposa el 16% del PIB, enfront del 40% als països europeus més industrialitzats›› i en ‹‹la temporalitat està a prop del 30% i supera de molt la de les economies occidentals de la UE››.

En un any, l’atur a passat del 8% al 12,8% -increment del 4,8% absolut, el que significa un 60% d’augment-. Es compara amb la majoria de països europeus on la taxa s’ha mantingut (variacions en 1 punt com a màxim) tot i la crisi. Alemanya i els països nòrdics estan, inclús, rebaixant la seva xifra d’aturats.

L’article exposa que només Irlanda (taxa d’atur del 7,1% el passat octubre) i Espanya pateixen greus deterioraments en el seu mercat laboral. A més, alerta de que, el proper any 2009, la xifra pot arribar als 4.000.000 d’aturats.

La sentència del títol ve avalada per tres catedràtics de Dret del Treball -Francisco Pérez de los Cobos (Complutense), Carlos Palomeque (Salamanca) i Jesús R. Mercader (Carles III)- i un d'Economia -Juan José Dolado (Carles III)- que són unànimes a l'afirmar que ‹‹el que dispara l'atur a Espanya són les "peculiaritats" del model productiu i l'estructura laboral››.

Un dels arguments és que ‹‹el 75% del producte interior brut (PIB) està sustentat pels serveis (63,4%), principalment el turisme, i per la construcció (11,5%), mentre que la indústria tot just hi aporta el 16%. Als països industrialitzats europeus, el pes de les empreses productives és del 40%. Fins i tot en estats menys desenvolupats com ara Turquia és del 24%››. O sigui, que la indústria té una importància més gran en el seu PIB que en el nostre. Per llogar-hi cadires. Defensen que ‹‹l'ocupació industrial és més estable: els seus treballadors són més productius, estan més especialitzats i han rebut més formació de les empreses, i per això a aquestes els interessa menys substituir-los››.

Exposen que ‹‹el sector, on treballaven 3,2 milions d'assalariats l'octubre del 2007, tot just ha perdut 76.800 efectius en un any, en línia amb el que passa al nord d'Europa. A més, una empresa industrial "no està basada en l'artifici sinó en activitats més concretes", apunta Palomeque. Igual que Dolado, afirma que les crisis afecten tots els sectors, però l'industrial molt més tard, i per aquest motiu a Europa gairebé no es nota per ara››. Diferencien que, ‹‹en canvi, el sector de la construcció, que donava feina a 2,7 milions de persones, ha perdut 256.100 treballadors. Els serveis, també molt sensibles a la crisi i amb 13,6 milions de treballadors l'octubre del 2007, han deixat al carrer 232.200 persones.››

Bé, parlem ara de l’efecte amortització. Un industrial inverteix per a obtenir un rendiment anual (benefici) mentre el capital resta en l'actiu, els elements propis, de l’empresa. Així, per recuperar els seus diners cal que vengui l’empresa (tota o una part), les seves accions, a un altre empresari. Un constructor que adquireixi un terreny i comenci a edificar sap que quan acabi de vendre, la seva estructura no haurà variat, no tindrà més. El seu Immobilitzat es converteix, majoritariament, en Realitzable. Les empreses constrtuctores tenen una mecànica comptable particular. El cicle de producció només compromet una part de la seva organització i dels seus treballadors. La seva organització acostuma a estar ubicada en unes oficines d’un local comercial (que es pot vendre o llogar) amb una maquinària reduïda i que en la part més aparatosa acostuma a ser llogada. El grau d’especialització del seu personal és baix i acostuma a fer prevaler la quantitat d’hores treballades per sobre de la formació (nul·la) i les categories professionals. No cal dir, doncs, qui sembla més representatiu de la paraula “empresari” ni quin sector serà el cau dels especuladors i cercadors de fortuna.

Els experts alerten, també, de ‹‹els efectes perniciosos de l'altíssima precarietat del mercat laboral, ja que els temporals són més barats i fàcils de fer fora. Encara es firmen al mes més d'un milió de contractes d'aquest tipus, davant tot just 130.000 de fixos››. Al nostre país ‹‹la taxa de temporalitat s'acosta al 30%, quan a Alemanya està al voltant del 14%, a Itàlia és del 13%, i a Portugal és del 22%. Bèlgica, Holanda i el Regne Unit no arriben als dos dígits. Els experts neguen que, com defensen les empreses, la legislació laboral sigui massa rígida. Els costos de l'acomiadament, apunten, són similars a tot Europa, i fins i tot països com França o Holanda ofereixen moltes més garanties als treballadors que Espanya. La prova és que els empresaris fan milers acomiadaments, més que en qualsevol país europeu. Mercader i Palomeque es queixen que els empresaris espanyols recorren massa a la flexibilitat externa (és a dir, als acomiadaments), mentre que a Europa s'assagen més mesures de flexibilitat interna: de reorganització››.

Quina paradoxa, senyors! Estem cansats de sentir totes les agrupacions, associacions, gremis i col·lectius d’empresaris queixant-se –dia sí i dia també– de que, a Espanya, no hi ha la liberalització suficient en el mercat de treball: de que són caríssims els acomiadaments; de que hauria d’haver-hi més facilitat per la temporalitat; resumint, de que la legislació laboral perjudica les empreses. Doncs resulta que els estudiosos postulen que els qui no tenen fets els deures; primer, per manca de coneixement del propi sector i de carència en els fonaments per portar una empresa i; segon, per la discapacitat per la organització interna i la reorganització, són ELS EMPRESARIS.

Caldria veure quants d’aquests potentats, en un fictici MERCAT EMPRESARIAL, no els tocaria estar a l’atur. Per poca imaginació que fem servir ja divisem els presidents i directors generals d’un munt d’entitats financeres encapçalant la llarga llista d’aturats il·lustres.

I és que, fins ara fa poc, una de les amenaces utilitzades pel capital era el d’estacionar-se als bancs, caixes o asseguradores; dormint el somni de la rendibilitat passiva. Veient com els ha anat als bancs i afins, i la perícia empresarial de molts dirigents, cal preguntar-se si les seves decisions, plantejaments i impulsos inversors no són més a prop de la mentalitat d’un agosarat jugador de la “ruleta russa”. Sí més no, en aquest darrer cas, només ens caldrà anar a enterro si és conegut; la caixa i la corona li posarà la família. Als darrers sepelis, però, els ciutadans ens hem vist obligats a pagar la caixa, la corona, els recordatoris i, fins i tot, alguna vetlla de luxe pels parents pròxims del difunt.

Els qui demanen una flexibilització del mercat laboral haurien de començar per exigir una fiscalització del mercat empresarial. No sigui que, finalment, els nostres diners -els de l'estat que corren a socorrer aquests ensurts empresarials- serveixin per impedir l’ensorrament d’empreses que restin en mans del Freddy Krueger de torn.

El "NO FEM EL CIM" condemna...

La plataforma “NO FEM EL CIM” ha emès un comunicat condemnat el llançament d’objectes contra Montilla en la visita del passat dissabte a l’Arboç del Penedès.

Demana que aquest fet, aïllat, no serveixi per criminalitzar la Plataforma i disperssi l’atenció “en un intent de desviar el veritable problema” que apunta cap a la “degradació” de la comarca.

Podem llegir-ho a:

http://www.3cat24.cat/noticia/332462/baixpenedes/La-Plataforma-No-Fem-el-CIM-condemna-el-llancament-dobjectes-contra-Montilla-a-lArboc

Correcta reacció –potser amb una mica de retard i que encara no apareix ni a la pàgina web ni al bloc de la Plataforma–. Fins i tot la defensa més legítima té límits que no s’han de traspassar.

Els qui segueixin aquest bloc i d’altres ja saben que alguns discrepem de la línia que marca el “NO FEM EL CIM”. Considerem que del blanc al negre hi ha un ventall de colors magnífics. Però no deixen de ser punts de vista que tenen el seu espai cibernètic. Intentem mantenir (els uns i els altres) el respecte per les opinions oposades i lliurar una batalla, que per molt cruenta que pugui semblar, no passa de la pura confrontació dialèctica. La defensa dels propis arguments no ha de caure mai en l’insult i la desqualificació, i molt menys en accions reprovables.

També hauríem de saber quins actes, quins esdeveniments a la comarca propicien la protesta i el ressò mediàtic que es busquen. Veure que n’hi ha d’altres que no s’ajusten a manifestar-se. Entendre que un col·lectiu, una plataforma, està composta per moltes persones i que, cadascuna, som com som. Controlar segons quines actituds i comportaments. No tot es fer pinya i suma gent. Ja vaig dir que potser va estar un mal moment que, un cop aclarit, no té que tornar a passar.

Parlàvem avui amb un amic (referent a la possible criminalització de la Plataforma) i hem recordat una frase de François Marie Arouet, conegut per Voltaire: “No estic d’acord amb el que vostè diu, però lluitaria per a que pugues dir-ho”.

La borsa...o la vida!

Un dia va arribar a una petita comunitat caribenya un senyor molt ben vestit que va instal·lar-se a l’únic hotel que hi havia. L’endemà molt aviat, va dirigir-se a inserir un anunci al diari local.

“Estic disposat a comprar cada mico que em portin de la selva per 10$ “

Els pagesos, que sabien que el bosc era ple de micos, van sortir de pressa a caçar-los. L’home va comprar-los tots. Al dia següent, donat que ja quedaven pocs micos a la selva i era difícil caçar-los, els pagesos van perdre tot l’interès. Llavors l’home va decidir oferir 20$ per cada mico. Els pagesos tornaren a sortir corrents de cacera. L’home ben vestit va tornar a comprar tots els micos. La quantitat de micos va seguir disminuint i l’home va millorar l’oferta fins a 25$ El resultat va ser immediat: els pagesos van tornar a la selva. L’home va haver de marxar cap a ciutat i el seu ajudant va dirigir-se als pagesos:

“Mireu la gàbia plena de milers de micos que el meu cap us ha comprat per a la seva col·lecció. Us els ofereixo a vosaltres per només 35$ i quan arribi el meu cap de la ciutat podeu tornar-los-hi a vendre per 50$”

Els pagesos van agafar tots els estalvis que tenien i van comprar tots els micos. Contents de l’operació mercantil, van asseure’s a esperar que el senyor elegant tornés al poble.
Només van veure una gran gàbia de micos comprada amb tots els estalvis de la seva vida.Aquesta és una noció del que és la Borsa i el Mercat de Valors.

Aquesta clarivident explicació l'he trobada a:

http://bruggi-59.blogspot.com/ i l'autor del bloc l'ha extret de:

http://www.emprendedores.es/comunidad/humor/wall_street

Jo n’he sentit un altre, millor dit, me la van exemplificar en un curs sobre Mercats Financers.

En Miquel entra al supermercat amb la llista de la compra. Es planta davant les conserves i ratlla de la llista la paraula “sardines”. Allarga la ma i retira la darrera llauna que hi havia al prestatge. Darrera seu en Josep li diu:

—Perdoni, és vostè qui ha agafat la última llauna de sardines? Avui, tinc un compromís i necessito tenir sardines per a servir el plat que tinc pensat.

En Miquel busca una solució:

—Segur que trobarà algun altra ingredient que pugui substituir la sardina. Miri, aquí hi té: anxoves, cavalla, calamars, cloïsses...

—No m’acaben de fer el pes. Segur que podem arribar a un acord. A vostè li ha costat la llauna 1,50. Jo n’hi pago 2,00 euros i tot això que hi surt guanyant.

En Miquel pensa que pot guanyar, sense fer res, 50 cèntims d’euro que representen un benefici del 33%. No vol abusar d’en Josep i l’adverteix del mal negoci que, segons ell, està a punt de fer.

—Si que pago un terç més –contesta el Josep– però només és mig euro i m’ho puc permetre.

Intercanvien diners i llauna. Seguidament, un home amb aparença de despistat s’acosta on són els dos.

—Perdonin, les sardines estan per aquí, oi?— diu el nouvingut.

—Havien de ser-hi, sí. El cert és que jo acabo de comprar-li a aquest senyor la única que quedava.

—Mare meva. I no saben on en podria trobar una altra. Pagaria el que fos per ella.

En Josep rumia que potser sí que podrà passar amb unes quantes anxoves. Ben mirat, sí li demana 3,00 euros per la llauna, haurà tingut un benefici d’1 euro, el 50% més. Es decideix:

—Miri, senyor...

—Jaume.

—Miri, Jaume, jo no me’n desprendria per menys de 3,00 euros.

—Observant que no en queda cap reconec que és un preu just. Tracte fet.

Mentre fan la transacció en Miquel dona l’enhorabona, primer al Josep pels diners que ha obtingut i, de resultes, al Jaume que ara té un objecte buscat, valuós i, com es veu, de primera necessitat. Caminen cap a la sortida, s’expliquen la jugada i en Jaume valora la gran visió de negoci i la rapidesa en que, els altres, han tret rendiment de una simple llauna.

—Escolta, que passaria si et posessis a la porta del supermercat –on tindràs públic assegurat– i fas el mateix que nosaltres?

—Home, no era el que tenia pensat –diu en Jaume. –Però sembla una oportunitat única. Potser que l’aprofiti.

Efectivament, en poc temps s’organitza un gran rebombori. La llauna va canviant de mans amb celeritat i repetidament. Els que van a comprar al supermercat s’aturen primer a xafardejar el perquè hi ha tanta gent al costat de l’entrada. En veure el funcionament, es forma una cua de compradors que espera torn per obtenir la plusvàlua comprant i venent. La llauna ha arribat als 15,00 euros –la torna ha tenir en Miquel que ha vist clar el negoci i ha repetit– i encara hi ha deu persones que s’esperen a poder oferir preu. S’atura una furgoneta amb l’anagrama de la marca comercial de la gran superfície.

—Sisplau, senyors, deixin pas!— diu el conductor.

Obren les portes i comencen a descarregar dos palets sencers de llaunes de sardines. La cua s’apressa a entrar al recinte seguint en corrua els empleats que tiben el toro.

En Miquel esclata d’alegria. Entra, seguint els altres, per comprar més llaunes que, repetint el procés, el faran ric. Espera, pacientment, el seu torn. Quan accedeix a la pila de llaunes ja no hi ha ningú darrera seu. Veu que la demanda no serà la que esperava; potser el procés no anirà tan de pressa com pensava. Agafa cinc llaunes i...quan mira el preu...se n’adona de l’engany. El preu de les llaunes és d’1,50 euros cadascuna.

Un exemple de com "NO S'HA DE DESFER EL CIM"

Adjunto la imatge divulgativa de la visita del president de la Generalitat, el molt honorable José Montilla, a l’Arboç exposada a la web del “NO FEM EL CIM”. M’agradaria saber si en els actes de protesta que es demanaven hi havia inclòs el llançament d’ous. Si és que no, espero la puntualització pertinent.

També m’agradaria que algú m’expliques si a cada acte d’inauguració d’una remodelació en un espai arquitectònic, cultural o turístic; en qualsevol nova iniciativa per a promoure nova economia a la comarca –ni que sigui de la que sembla que es vulgui “imposar”– es muntaran numerets d’aquesta mena (deu ser per animar a futurs inversors o per foragitar-los doncs n’hi deu haver de propis i interessats, arrelats al territori).

Tots els avenços de la plataforma en aquest darrer mes amb les signatures i les al·legacions se n’han anat en orris (com a mínim en la imatge). Estan sota sospita de sí es tracta d’un grup organitzat degudament o una colla de brètols incontrolats.

Esperem notícies...

Vine al mercat, Reina!

Vet aquí que la Reina d’Espanya li preocupa l’avortament, l’eutanàsia i l’anomenar matrimoni a la unió de dos homes (de dues dones no n’he sentit res, de moment estan exemptes). Sembla ser que la separació, el divorci i l’autorització del Vaticà per poder contraure matrimoni quan t’has separat del primer marit, això ja no la preocupa tant; no n’ha fet esment. Té una preocupació, diguem-ne, selectiva. Ja ho veureu.

Alguns s’han afanyat a recordar que, en un país democràtic, la monarquia no ho és de democràtica. Si els monarques hi són, doncs, i mentre hi siguin, que callin. Si no els pots dir el que vols, no poden donar motius de diàleg o controvèrsia.

Teòricament, són el reis de tothom (com els de l’Orient però més cars, que ja és dir), també dels avortistes, dels eutanasiadors i dels homosexuals i lesbianes, estiguin legalment units, ajuntats o com els surti del nap i/o la patata dir-ne (mai més ben dit).

Casi tots els qui viuen de la moma pública s’han afanyat a defensar l’opinió de sa majestat. És clar, té tanta raó... On s’és vist que la gent avorti; per la mort de Déu, no s’entén. Tothom hauria de fer com els seus sagals que no miren prim. És descendència a càrrec de l’erari públic. Poden tenir-ne a dotzenes, si volen; només és qüestió de posar-se a la feina. Ah! I no els hi calen guarderies; tenen servei de mainadera. Enfeinats com estan, tot el dia amunt i avall, en aquest hotels tan luxosos, aquests dinars i sopars tan indigestos. Ai senyor! Quin esforç. És que no ens en fem càrrec.

L’eutanàsia si que fa vesar el got. Mare meua! –que diria un amic meu–. Si tu pots anar a qualsevol –quan dic qualsevol, dic de veritat, qualsevol– clínica, hospital, metge especialista, eminència cercant i trobant tractament, medicació, experiment, provatura i/o solució, l’eutanàsia queda lluny, molt lluny. I si es dona el cas, amagarem el que faci falta i farem el que convingui.

Respecte a la unió de dos homes, dues dones, un home i una dona, una dona i un home, un home i una altra cosa, una dona i una altra cosa i els múltiples numèrics corresponents a cada cas...tant me fot. Mentre els dos o múltiples de cada cosa hi estiguin d’acord que facin el que vulguin. I que li diguin com els vingui de gust.

No ens ho mirem bé i no ho podem entendre. La monarquia: “no és d’eixe món”.

A la mestressa de la Casa Reial no li preocupa la hipoteca doncs el palau ja el tenen pagat de fa dies i sense bonys. Sembla que el van pagar al comptat, sense crèdits. Els fills també estan lliures de carregues immobiliàries. I això que el nen s’ha comprat una unifamiliar aïllada complerta, diguem-ne (que ara, pacientment, va omplint a força de maluc).

En aquest moment, la veritable preocupació d’aquest país és anar al mercat amb el diners suficients per tornar a casa amb la senalla plena. Però, ah nois! Això, a la Reina, no la preocupa. No és el seu cas. Ella surt menjada de casa o va amb dietes pagades.

Recordo l’eslògan de l’ajuntament de Barcelona de fa uns anys: Vine al mercat, Reina!