La cultura del no

El diari “AVUI” presenta a la secció “Les cares de les notícies” –pàg. 3– (una mena de semàfor transportat als signes matemàtics: “-“, “+” o “=”) una foto de Francesc Baltasar –Conseller de Medi Ambient– amb el títol de “La cultura del no”. Diu el següent:

“Unes 800 persones en representació de 440 problemes ambientals es van manifestar ahir per expressar el seu disgust al conseller Baltasar. El que més sobtava de la manifestació és que pràcticament tot eren negatives. No hi havia cap proposta positiva. Volem tenir tots els avantatges de la civilització moderna, però cap inconvenient. O, en tot cas, no al costat de casa”. Ull que això és casi una editorial del diari, un posicionament.

La pàgina 27 ens permet saber més detalls; en un ressaltat hi llegim: “5.000 manifestants van participar ahir en la manifestació contra el Govern, segons l’organització. La Guardia Urbana va rebaixar el nombre a només 800 persones”. És molt complicat saber el nombre aproximat d’assistents a un esdeveniment com aquest. Reconec que seria incapaç de diferenciar entre un gruix de 20.000 i un de 30.000 persones; però entre 800 i 5.000?

Ja en el cos de l’article hi trobem: “La imatge, retratada per molts turistes, era digne de la postal més friqui que es pot trobar als quioscos de Les Rambles. Des d’un grup de veïns que protestaven, amb uns curiosos barrets fets de paper d’alumini, contra les antenes de telefonia mòbil, fins a un solitari ciclista que amb un cartell demanava l’alliberament del nou ídol anticapitalisme, Enric Duran. I és que al costat dels missatges ecologistes, hi havia qui, com sempre, en colava un que no hi tenia res a veure: “el capitalisme és crisi, acabem amb ell””. Seguidament certifica la crítica unànime al Govern de la Generalitat, la demanda de dimissions i el fet de que la majoria de manifestant –per no dir tots– havien de ser votants desencisats del tripartit doncs molts consellers i parlamentaris havien acompanyat als manifestants, ara fa 6 anys, agafats a les pancartes.

Quim Torrent, redactor de la notícia, crea potser sense adonar-se’n (!) el primer factor de descrèdit: la dispersió i el folklore.

El segon, més subtil, és l’acceptació de la tragèdia: ja que ha de ser, que sigui. Com si no s’hi pogués fer res. Aquest paper es encapçalat pels polítics territorials d’on es vulgui fer l’actuació mediambiental.

El tercer és el corriment de forces entre les tendències de l’associació opositora i que desemboca, ineludiblement, amb l’abandó de la causa dels elements menys radicals.

Finalment, la posició radical comportarà –en casi tots els casos– la invalidació de les entitats manifestants com a interlocutors. Efectivament, si tu dius que no ha de ser i finalment, és, tu no hi pintes res. L’administració s’encarregarà de buscar els ponents adients. I aquests són...els polítics, aquests personatges capaços de sobreviure a un “si” definitiu, a un “no” inapel·lable i a tot el contrari.

I tots amb un pam de nas.

Ser mama i ser Papa

Un es queda bocabadat en sentir les darreres manifestacions de les altes jerarquies de l’església catòlica. Altes respecte a la CEE (no confondre amb la Comunitat Econòmica Europea) amb la campanya contra l’avortament i, la més alta jerarquia, respecte a la utilització del condó.

És bo que la gent es manifesti lliurament i, per extensió, les organitzacions que els representen. Cal fer esment a la llibertat d’expressió per a defensar que hom pugui dir i pressionar pel que considera just o injust. Estem en un país lliure amb un seguit de normes que canvien i/o evolucionen per adequar-se als nous temps i les noves costums: noves situacions; cercar noves solucions per a noves problemàtiques; millorar les injustícies atàviques.

L’èxit en l’evolució de les espècies recau en la capacitat d’aquestes per adaptar-se al medi. No és d’estranyar, doncs, que l’església catòlica hagi triat el linx ibèric com a espècie amenaçada.

Sembla evident que el pobre felí és un inadaptat (segur que passiu) o, com a mínim, un individu amb problemes d’adaptació.

Ara bé, per completar el pesquí caldria haver pensat, no en un nen –que, si bé dona la imatge d’indefensió, veiem passejant grassonet en un luxós cotxet–, sinó en una veritable víctima dels temps moderns, un pària generacional, un sectari (no cal especificar si actiu o passiu), un pigmalió social retroactiu, un ser ancorat al passat i sense voluntat de reciclatge.

Podria tenir molt més d’encert la imatge d’en Rouco Varela com a espècie en perill d’extinció. Ja Darwing adduí que només els més forts i sans sobreviuen pel bé de l’espècie i del cercle vital del planeta.

No sé per què, però si n’hagués de protegir un dels dos...em cau més simpàtic el linx.

En relació al condó, seré breu, sentint Benet XVI entens que és un artefacte totalment indispensable, recomanable i, per a milions de persones, l’única eina per sobreviure. Cal esmentar els milions de víctimes? La violència sexual sobre les dones a l’Àfrica? La poca o nul·la informació i educació de la que disposen? De la transmissió del SIDA als nounats?

No, permeteu-me, no m’he equivocat. M’explico: si Joseph Ratzinger (*) se n’hagués posat més sovint –de condons– tot això que ens podíem havem estalviat.

(*) el papa del Papa

Paradisos terrenals

Ahir, el BBVA va anunciar la retirada de 36 paradisos fiscals o centres financers offshore en els quals operava. El banc s’havia compromès –el 2004– a abandonar aquestes “illes de l’oest econòmic”, territoris sense llei. Malgrat tot, hi segueix encara en “tres o quatre” centres d’aquest tipus, on els impostos són molt baixos o inexistents.

Durant la presentació a Madrid de l’Informe anual 2008 de responsabilitat corporativa, Vicente Rodero, director de l’entitat per Amèrica del Sud, va explicar que encara tenen “activitats residuals i comercials” en aquests paradisos fiscals que “encara no pot deixar de realitzar” entre els que hi ha Panamà i Curaçao. “La resta de centres –en que encara opera el BBVA– són totalment residuals i estem en procés de retirar-nos-en” va aclarir el directiu.

Tot i la insistència d’en Rodero en el interès fiscal de les suposades operacions en aquests llocs, ha ningú se l’hi escapa que l’opacitat de les operacions afavoreix el trànsit financer de la compra i venda d’armes, el narcotràfic i, en general, del blanqueig de capitals i intermediació en totes les obscures transaccions que se’ns passin pel cap (i de moltes més que, ni tants sols, se’ns hi passen, innocents de nosaltres).

Seria bo que, en benefici de la transparència que es vol exposar, s’aclareixi el concepte de les “activitats residuals i comercials” que encara hi manté així com les causes per les quals “encara no pot deixar de realitzar” tractes comercials.

Al costat de casa, el cap del govern en funcions d'Andorra, Albert Pintat, ha signat una declaració unilateral comprometent-se a l'aprovació d'una llei que suposi l'aixecament de l'actual secret bancari a través d'una llei que serà aprovada abans del pròxim 1 de setembre.

El document, batejat com a Declaració del Principat d'Andorra, es va signar el passat dia 10 per Pintat a París en presència de Christian Frémont, representant a Andorra del president de França i copríncep francès, Nicolas Sarkozy, i de Yohann Bénard, conseller fiscal del primer ministre francès, François Fillon, encara que el govern andorrà no ha informat de l'existència del document fins aquest dijous.

En la declaració s'afirma que Andorra es compromet a aprovar abans de l'1 de setembre del 2009 una llei per aixecar el secret bancari en el marc dels acords bilaterals d'intercanvi d'informació fiscal que s'aconsegueixin amb tercers països.

Segons el document, aquest compromís suposa que el govern andorrà haurà d'aprovar, abans de l'1 de setembre, un projecte de llei que modificarà l'actual secret bancari en aquells casos on hi hagi un intercanvi d'informació amb altres països a través d'acords bilaterals.

El primer país amb el qual Andorra s'ha compromès a signar un acord bilateral d'intercanvi d'informació fiscal és França, encara que a la llista hi figuren també l'Estat espanyol, Portugal i Luxemburg.

Fonts del govern andorrà han confirmat que durant les pròximes hores està previst que l'OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) emeti un comunicat respecte als canvis que podria suposar per a Andorra la firma d'aquesta declaració sobre la seva qualificació com a país no cooperant a la llista oficial de paradisos fiscals de l'organisme, on també figuren Mònaco i Liechtenstein.

Si he de fer cas dels comentaris off the record de molts “coneguts” auguro greus problemes de trànsit en els accessos al principat en els propers mesos.

Recordo amb nostàlgia les interessades visites de fa 30 anys per adquirir sucre, mantega i formatges.

Com han canviat les coses!

Ara no val la pena anar a comprar-hi comestibles doncs aquestes visites han perdut interès. Ara s’hi anirà pel capital.

Judicis paral·lels

No sé si estaran d’acord amb mi en considerar els judicis paral·lels com a una xacra social dels nostres dies. Una oportunitat per deixar voleiar dels més baixos instints fins les fòbies més inusitades.

En una primera fase, s’ha d’observar si l’esdeveniment té els principis necessaris: cal que el succés sigui morbós i violent, si pot ser amb una clara vessant sexual. El cas guanyarà més punts sí la víctima és una dona o un menor i el interès anirà augmentant amb proporció al temps que portin les recerques policials i el secret de sumari.

Mentrestant, cal crear un clima de perill constant i començar a senyalar amb el dit els possibles culpables i implicats...que ningú es senti segur, ni com a ciutadà, ni com a possible còmplice. Els familiars propers a la possible víctima són els primers que s’han de sentir observats, empaitats, acusats. Els nous indicis i notícies s’han de viure al carrer demanant a la gent, no que en pensa –que ja ens ho suposem tots–, sinó qui li sembla que pot ser l’actor i que li sembla que s’hauria de fer.

El tema anirà agafant embranzida i anirà copant els “prime time” dels programes de ràdio i televisió. Aquests mitjans s’aniran farcint de pseudoespecialistes en tots els camps que poden tocar el cas: investigadors, detectius, vidents, pèrits, sociòlegs, forenses i advocats amb les guindes habituals de personatges famosos i tertulians de cada cadena. En cada programa s’ha de provar de portar un “artista invitat”: un familiar de tercer o quart grau –que normalment no es fa amb el cercle afectiu de la víctima– i que es passa el programa responent a coses que no sap i opinant de coses que ignora. Ull! Sobre tot! En un moment o altre, que plori, que demostri que té sentiments (no fos cas que l’aparició al programa –suposadament cobrant– li tregui credibilitat).

S’han de fer força connexions exteriors per entrevistar, no els veïns que estiguin segurs de res, sinó els veïns que estiguin dubtosos de tot: si van sentir crits, si hi havia cops de porta, si es discutien sovint, si sortia o entrava a hores intempestives. Vaja, preguntes aclaridores i que poden aplicar-se a qualsevol. El grup de persones ha cercar per a ser entrevistades ha de tenir les següents característiques: cridaners, de llàgrima fàcil, mestressa de casa amb vocació de garsa o aturat amb vocació de cendrer de bar, que coneguin algú de la família que hagi tingut problemes d’algun tipus.

Els equips de cada programa posen ciris perquè els treballs de la policia es perllonguin en el temps i els doni temps per arribar a la segona fase: el judici.

S’ha de fer ràpid i contundent. Si pot ser, que deixi a tots els espectadors contents. No cal que sigui equilibrat ni ajustat a dret. L’acusat ha de quedar dilapidat en la seva moral, un tros de carn amb ulls, un sense cor, un animal. Aquest procés s’ha de coure a foc fort (no es donés el cas de fa poc al País Valencià on una noia que havia desaparegut va reaparèixer dient que tot el temps havia estat practicant sexe consentit). No cal buscar-hi atenuants ni excuses, això serien sentimentalismes sense lloc en un cas tant greu. No hi ha espai per una altra decisió que no sigui: culpable.

La tercera fase es resumeix en una resolució fonamental: la condemna popular no ha de coincidir, MAI, amb la possible condemna del judici real ni amb cap altre de possible. És clar, sempre a de sobreeixir per escreix. Que la llei diu que 20 anys; això no és res, com a mínim 40. Que la llei diu que 40 anys; això no és res, com a mínim cadena perpètua. Que la llei digués cadena perpètua; això no seria res, com a “mínim” pena de mort. Que la llei digués pena de mort; això no seria res, com a “mínim”...Fotem-li en calent, home! Deixeu-lo anar al mig d’una plaça de braus! On s’és vist, creure i valorar les lleis tal com són en lloc d’aplicar-les en sentit de revenja?

Al mateix temps i per tancar la fase, posarem un vehicle a la porta dels pares afligits, destrossats, que no saben quina paret toquen per portar-los davant del Presidente del Gobierno per suplicar-li que canviï les condemnes per casos com el seu. El “celles” farà com aquell que se’ls escolta assessorat per un inútil que li ha dit que esgarraparà quatre vots si fa de tapa del cubell d’escombraries. Per a individus amb fetge de rajada es recomana acabar el seguiment als “last shows” on, si tenen sort, observaran el pare o la mare desfent-se, psicològicament parlant, fins al punt de confondre la realitat i la ficció en cada moment de la seva vida. Conduït, això sí, per un expert en funambulisme sense xarxa i en autòpsies sanguinàries.

I a partir d’aquí, compte, que cada dia en fem de judicis populars. Des de la parella de l'amic “X”, que creiem massa accessible, al fill de l’amic “Y” que no troba feina doncs pensem que de petit es va empassar un regle; del president de la comunitat que no fa res, a l’ajuntament de torn que està corrupte d’allò més. Es diu que el temps ho posa tot al seu lloc; esperem que sigui així.

L'atur es dispara...només aquí!

El passat dia 9 de desembre, el diari El Periódico publicava la notícia: ‹‹L’atur es dispara a Espanya per la precarietat i l’escassa indústria››. L’argument es basa en que ‹‹el sector secundari suposa el 16% del PIB, enfront del 40% als països europeus més industrialitzats›› i en ‹‹la temporalitat està a prop del 30% i supera de molt la de les economies occidentals de la UE››.

En un any, l’atur a passat del 8% al 12,8% -increment del 4,8% absolut, el que significa un 60% d’augment-. Es compara amb la majoria de països europeus on la taxa s’ha mantingut (variacions en 1 punt com a màxim) tot i la crisi. Alemanya i els països nòrdics estan, inclús, rebaixant la seva xifra d’aturats.

L’article exposa que només Irlanda (taxa d’atur del 7,1% el passat octubre) i Espanya pateixen greus deterioraments en el seu mercat laboral. A més, alerta de que, el proper any 2009, la xifra pot arribar als 4.000.000 d’aturats.

La sentència del títol ve avalada per tres catedràtics de Dret del Treball -Francisco Pérez de los Cobos (Complutense), Carlos Palomeque (Salamanca) i Jesús R. Mercader (Carles III)- i un d'Economia -Juan José Dolado (Carles III)- que són unànimes a l'afirmar que ‹‹el que dispara l'atur a Espanya són les "peculiaritats" del model productiu i l'estructura laboral››.

Un dels arguments és que ‹‹el 75% del producte interior brut (PIB) està sustentat pels serveis (63,4%), principalment el turisme, i per la construcció (11,5%), mentre que la indústria tot just hi aporta el 16%. Als països industrialitzats europeus, el pes de les empreses productives és del 40%. Fins i tot en estats menys desenvolupats com ara Turquia és del 24%››. O sigui, que la indústria té una importància més gran en el seu PIB que en el nostre. Per llogar-hi cadires. Defensen que ‹‹l'ocupació industrial és més estable: els seus treballadors són més productius, estan més especialitzats i han rebut més formació de les empreses, i per això a aquestes els interessa menys substituir-los››.

Exposen que ‹‹el sector, on treballaven 3,2 milions d'assalariats l'octubre del 2007, tot just ha perdut 76.800 efectius en un any, en línia amb el que passa al nord d'Europa. A més, una empresa industrial "no està basada en l'artifici sinó en activitats més concretes", apunta Palomeque. Igual que Dolado, afirma que les crisis afecten tots els sectors, però l'industrial molt més tard, i per aquest motiu a Europa gairebé no es nota per ara››. Diferencien que, ‹‹en canvi, el sector de la construcció, que donava feina a 2,7 milions de persones, ha perdut 256.100 treballadors. Els serveis, també molt sensibles a la crisi i amb 13,6 milions de treballadors l'octubre del 2007, han deixat al carrer 232.200 persones.››

Bé, parlem ara de l’efecte amortització. Un industrial inverteix per a obtenir un rendiment anual (benefici) mentre el capital resta en l'actiu, els elements propis, de l’empresa. Així, per recuperar els seus diners cal que vengui l’empresa (tota o una part), les seves accions, a un altre empresari. Un constructor que adquireixi un terreny i comenci a edificar sap que quan acabi de vendre, la seva estructura no haurà variat, no tindrà més. El seu Immobilitzat es converteix, majoritariament, en Realitzable. Les empreses constrtuctores tenen una mecànica comptable particular. El cicle de producció només compromet una part de la seva organització i dels seus treballadors. La seva organització acostuma a estar ubicada en unes oficines d’un local comercial (que es pot vendre o llogar) amb una maquinària reduïda i que en la part més aparatosa acostuma a ser llogada. El grau d’especialització del seu personal és baix i acostuma a fer prevaler la quantitat d’hores treballades per sobre de la formació (nul·la) i les categories professionals. No cal dir, doncs, qui sembla més representatiu de la paraula “empresari” ni quin sector serà el cau dels especuladors i cercadors de fortuna.

Els experts alerten, també, de ‹‹els efectes perniciosos de l'altíssima precarietat del mercat laboral, ja que els temporals són més barats i fàcils de fer fora. Encara es firmen al mes més d'un milió de contractes d'aquest tipus, davant tot just 130.000 de fixos››. Al nostre país ‹‹la taxa de temporalitat s'acosta al 30%, quan a Alemanya està al voltant del 14%, a Itàlia és del 13%, i a Portugal és del 22%. Bèlgica, Holanda i el Regne Unit no arriben als dos dígits. Els experts neguen que, com defensen les empreses, la legislació laboral sigui massa rígida. Els costos de l'acomiadament, apunten, són similars a tot Europa, i fins i tot països com França o Holanda ofereixen moltes més garanties als treballadors que Espanya. La prova és que els empresaris fan milers acomiadaments, més que en qualsevol país europeu. Mercader i Palomeque es queixen que els empresaris espanyols recorren massa a la flexibilitat externa (és a dir, als acomiadaments), mentre que a Europa s'assagen més mesures de flexibilitat interna: de reorganització››.

Quina paradoxa, senyors! Estem cansats de sentir totes les agrupacions, associacions, gremis i col·lectius d’empresaris queixant-se –dia sí i dia també– de que, a Espanya, no hi ha la liberalització suficient en el mercat de treball: de que són caríssims els acomiadaments; de que hauria d’haver-hi més facilitat per la temporalitat; resumint, de que la legislació laboral perjudica les empreses. Doncs resulta que els estudiosos postulen que els qui no tenen fets els deures; primer, per manca de coneixement del propi sector i de carència en els fonaments per portar una empresa i; segon, per la discapacitat per la organització interna i la reorganització, són ELS EMPRESARIS.

Caldria veure quants d’aquests potentats, en un fictici MERCAT EMPRESARIAL, no els tocaria estar a l’atur. Per poca imaginació que fem servir ja divisem els presidents i directors generals d’un munt d’entitats financeres encapçalant la llarga llista d’aturats il·lustres.

I és que, fins ara fa poc, una de les amenaces utilitzades pel capital era el d’estacionar-se als bancs, caixes o asseguradores; dormint el somni de la rendibilitat passiva. Veient com els ha anat als bancs i afins, i la perícia empresarial de molts dirigents, cal preguntar-se si les seves decisions, plantejaments i impulsos inversors no són més a prop de la mentalitat d’un agosarat jugador de la “ruleta russa”. Sí més no, en aquest darrer cas, només ens caldrà anar a enterro si és conegut; la caixa i la corona li posarà la família. Als darrers sepelis, però, els ciutadans ens hem vist obligats a pagar la caixa, la corona, els recordatoris i, fins i tot, alguna vetlla de luxe pels parents pròxims del difunt.

Els qui demanen una flexibilització del mercat laboral haurien de començar per exigir una fiscalització del mercat empresarial. No sigui que, finalment, els nostres diners -els de l'estat que corren a socorrer aquests ensurts empresarials- serveixin per impedir l’ensorrament d’empreses que restin en mans del Freddy Krueger de torn.

El "NO FEM EL CIM" condemna...

La plataforma “NO FEM EL CIM” ha emès un comunicat condemnat el llançament d’objectes contra Montilla en la visita del passat dissabte a l’Arboç del Penedès.

Demana que aquest fet, aïllat, no serveixi per criminalitzar la Plataforma i disperssi l’atenció “en un intent de desviar el veritable problema” que apunta cap a la “degradació” de la comarca.

Podem llegir-ho a:

http://www.3cat24.cat/noticia/332462/baixpenedes/La-Plataforma-No-Fem-el-CIM-condemna-el-llancament-dobjectes-contra-Montilla-a-lArboc

Correcta reacció –potser amb una mica de retard i que encara no apareix ni a la pàgina web ni al bloc de la Plataforma–. Fins i tot la defensa més legítima té límits que no s’han de traspassar.

Els qui segueixin aquest bloc i d’altres ja saben que alguns discrepem de la línia que marca el “NO FEM EL CIM”. Considerem que del blanc al negre hi ha un ventall de colors magnífics. Però no deixen de ser punts de vista que tenen el seu espai cibernètic. Intentem mantenir (els uns i els altres) el respecte per les opinions oposades i lliurar una batalla, que per molt cruenta que pugui semblar, no passa de la pura confrontació dialèctica. La defensa dels propis arguments no ha de caure mai en l’insult i la desqualificació, i molt menys en accions reprovables.

També hauríem de saber quins actes, quins esdeveniments a la comarca propicien la protesta i el ressò mediàtic que es busquen. Veure que n’hi ha d’altres que no s’ajusten a manifestar-se. Entendre que un col·lectiu, una plataforma, està composta per moltes persones i que, cadascuna, som com som. Controlar segons quines actituds i comportaments. No tot es fer pinya i suma gent. Ja vaig dir que potser va estar un mal moment que, un cop aclarit, no té que tornar a passar.

Parlàvem avui amb un amic (referent a la possible criminalització de la Plataforma) i hem recordat una frase de François Marie Arouet, conegut per Voltaire: “No estic d’acord amb el que vostè diu, però lluitaria per a que pugues dir-ho”.

La borsa...o la vida!

Un dia va arribar a una petita comunitat caribenya un senyor molt ben vestit que va instal·lar-se a l’únic hotel que hi havia. L’endemà molt aviat, va dirigir-se a inserir un anunci al diari local.

“Estic disposat a comprar cada mico que em portin de la selva per 10$ “

Els pagesos, que sabien que el bosc era ple de micos, van sortir de pressa a caçar-los. L’home va comprar-los tots. Al dia següent, donat que ja quedaven pocs micos a la selva i era difícil caçar-los, els pagesos van perdre tot l’interès. Llavors l’home va decidir oferir 20$ per cada mico. Els pagesos tornaren a sortir corrents de cacera. L’home ben vestit va tornar a comprar tots els micos. La quantitat de micos va seguir disminuint i l’home va millorar l’oferta fins a 25$ El resultat va ser immediat: els pagesos van tornar a la selva. L’home va haver de marxar cap a ciutat i el seu ajudant va dirigir-se als pagesos:

“Mireu la gàbia plena de milers de micos que el meu cap us ha comprat per a la seva col·lecció. Us els ofereixo a vosaltres per només 35$ i quan arribi el meu cap de la ciutat podeu tornar-los-hi a vendre per 50$”

Els pagesos van agafar tots els estalvis que tenien i van comprar tots els micos. Contents de l’operació mercantil, van asseure’s a esperar que el senyor elegant tornés al poble.
Només van veure una gran gàbia de micos comprada amb tots els estalvis de la seva vida.Aquesta és una noció del que és la Borsa i el Mercat de Valors.

Aquesta clarivident explicació l'he trobada a:

http://bruggi-59.blogspot.com/ i l'autor del bloc l'ha extret de:

http://www.emprendedores.es/comunidad/humor/wall_street

Jo n’he sentit un altre, millor dit, me la van exemplificar en un curs sobre Mercats Financers.

En Miquel entra al supermercat amb la llista de la compra. Es planta davant les conserves i ratlla de la llista la paraula “sardines”. Allarga la ma i retira la darrera llauna que hi havia al prestatge. Darrera seu en Josep li diu:

—Perdoni, és vostè qui ha agafat la última llauna de sardines? Avui, tinc un compromís i necessito tenir sardines per a servir el plat que tinc pensat.

En Miquel busca una solució:

—Segur que trobarà algun altra ingredient que pugui substituir la sardina. Miri, aquí hi té: anxoves, cavalla, calamars, cloïsses...

—No m’acaben de fer el pes. Segur que podem arribar a un acord. A vostè li ha costat la llauna 1,50. Jo n’hi pago 2,00 euros i tot això que hi surt guanyant.

En Miquel pensa que pot guanyar, sense fer res, 50 cèntims d’euro que representen un benefici del 33%. No vol abusar d’en Josep i l’adverteix del mal negoci que, segons ell, està a punt de fer.

—Si que pago un terç més –contesta el Josep– però només és mig euro i m’ho puc permetre.

Intercanvien diners i llauna. Seguidament, un home amb aparença de despistat s’acosta on són els dos.

—Perdonin, les sardines estan per aquí, oi?— diu el nouvingut.

—Havien de ser-hi, sí. El cert és que jo acabo de comprar-li a aquest senyor la única que quedava.

—Mare meva. I no saben on en podria trobar una altra. Pagaria el que fos per ella.

En Josep rumia que potser sí que podrà passar amb unes quantes anxoves. Ben mirat, sí li demana 3,00 euros per la llauna, haurà tingut un benefici d’1 euro, el 50% més. Es decideix:

—Miri, senyor...

—Jaume.

—Miri, Jaume, jo no me’n desprendria per menys de 3,00 euros.

—Observant que no en queda cap reconec que és un preu just. Tracte fet.

Mentre fan la transacció en Miquel dona l’enhorabona, primer al Josep pels diners que ha obtingut i, de resultes, al Jaume que ara té un objecte buscat, valuós i, com es veu, de primera necessitat. Caminen cap a la sortida, s’expliquen la jugada i en Jaume valora la gran visió de negoci i la rapidesa en que, els altres, han tret rendiment de una simple llauna.

—Escolta, que passaria si et posessis a la porta del supermercat –on tindràs públic assegurat– i fas el mateix que nosaltres?

—Home, no era el que tenia pensat –diu en Jaume. –Però sembla una oportunitat única. Potser que l’aprofiti.

Efectivament, en poc temps s’organitza un gran rebombori. La llauna va canviant de mans amb celeritat i repetidament. Els que van a comprar al supermercat s’aturen primer a xafardejar el perquè hi ha tanta gent al costat de l’entrada. En veure el funcionament, es forma una cua de compradors que espera torn per obtenir la plusvàlua comprant i venent. La llauna ha arribat als 15,00 euros –la torna ha tenir en Miquel que ha vist clar el negoci i ha repetit– i encara hi ha deu persones que s’esperen a poder oferir preu. S’atura una furgoneta amb l’anagrama de la marca comercial de la gran superfície.

—Sisplau, senyors, deixin pas!— diu el conductor.

Obren les portes i comencen a descarregar dos palets sencers de llaunes de sardines. La cua s’apressa a entrar al recinte seguint en corrua els empleats que tiben el toro.

En Miquel esclata d’alegria. Entra, seguint els altres, per comprar més llaunes que, repetint el procés, el faran ric. Espera, pacientment, el seu torn. Quan accedeix a la pila de llaunes ja no hi ha ningú darrera seu. Veu que la demanda no serà la que esperava; potser el procés no anirà tan de pressa com pensava. Agafa cinc llaunes i...quan mira el preu...se n’adona de l’engany. El preu de les llaunes és d’1,50 euros cadascuna.

Un exemple de com "NO S'HA DE DESFER EL CIM"

Adjunto la imatge divulgativa de la visita del president de la Generalitat, el molt honorable José Montilla, a l’Arboç exposada a la web del “NO FEM EL CIM”. M’agradaria saber si en els actes de protesta que es demanaven hi havia inclòs el llançament d’ous. Si és que no, espero la puntualització pertinent.

També m’agradaria que algú m’expliques si a cada acte d’inauguració d’una remodelació en un espai arquitectònic, cultural o turístic; en qualsevol nova iniciativa per a promoure nova economia a la comarca –ni que sigui de la que sembla que es vulgui “imposar”– es muntaran numerets d’aquesta mena (deu ser per animar a futurs inversors o per foragitar-los doncs n’hi deu haver de propis i interessats, arrelats al territori).

Tots els avenços de la plataforma en aquest darrer mes amb les signatures i les al·legacions se n’han anat en orris (com a mínim en la imatge). Estan sota sospita de sí es tracta d’un grup organitzat degudament o una colla de brètols incontrolats.

Esperem notícies...

Vine al mercat, Reina!

Vet aquí que la Reina d’Espanya li preocupa l’avortament, l’eutanàsia i l’anomenar matrimoni a la unió de dos homes (de dues dones no n’he sentit res, de moment estan exemptes). Sembla ser que la separació, el divorci i l’autorització del Vaticà per poder contraure matrimoni quan t’has separat del primer marit, això ja no la preocupa tant; no n’ha fet esment. Té una preocupació, diguem-ne, selectiva. Ja ho veureu.

Alguns s’han afanyat a recordar que, en un país democràtic, la monarquia no ho és de democràtica. Si els monarques hi són, doncs, i mentre hi siguin, que callin. Si no els pots dir el que vols, no poden donar motius de diàleg o controvèrsia.

Teòricament, són el reis de tothom (com els de l’Orient però més cars, que ja és dir), també dels avortistes, dels eutanasiadors i dels homosexuals i lesbianes, estiguin legalment units, ajuntats o com els surti del nap i/o la patata dir-ne (mai més ben dit).

Casi tots els qui viuen de la moma pública s’han afanyat a defensar l’opinió de sa majestat. És clar, té tanta raó... On s’és vist que la gent avorti; per la mort de Déu, no s’entén. Tothom hauria de fer com els seus sagals que no miren prim. És descendència a càrrec de l’erari públic. Poden tenir-ne a dotzenes, si volen; només és qüestió de posar-se a la feina. Ah! I no els hi calen guarderies; tenen servei de mainadera. Enfeinats com estan, tot el dia amunt i avall, en aquest hotels tan luxosos, aquests dinars i sopars tan indigestos. Ai senyor! Quin esforç. És que no ens en fem càrrec.

L’eutanàsia si que fa vesar el got. Mare meua! –que diria un amic meu–. Si tu pots anar a qualsevol –quan dic qualsevol, dic de veritat, qualsevol– clínica, hospital, metge especialista, eminència cercant i trobant tractament, medicació, experiment, provatura i/o solució, l’eutanàsia queda lluny, molt lluny. I si es dona el cas, amagarem el que faci falta i farem el que convingui.

Respecte a la unió de dos homes, dues dones, un home i una dona, una dona i un home, un home i una altra cosa, una dona i una altra cosa i els múltiples numèrics corresponents a cada cas...tant me fot. Mentre els dos o múltiples de cada cosa hi estiguin d’acord que facin el que vulguin. I que li diguin com els vingui de gust.

No ens ho mirem bé i no ho podem entendre. La monarquia: “no és d’eixe món”.

A la mestressa de la Casa Reial no li preocupa la hipoteca doncs el palau ja el tenen pagat de fa dies i sense bonys. Sembla que el van pagar al comptat, sense crèdits. Els fills també estan lliures de carregues immobiliàries. I això que el nen s’ha comprat una unifamiliar aïllada complerta, diguem-ne (que ara, pacientment, va omplint a força de maluc).

En aquest moment, la veritable preocupació d’aquest país és anar al mercat amb el diners suficients per tornar a casa amb la senalla plena. Però, ah nois! Això, a la Reina, no la preocupa. No és el seu cas. Ella surt menjada de casa o va amb dietes pagades.

Recordo l’eslògan de l’ajuntament de Barcelona de fa uns anys: Vine al mercat, Reina!

12 bones respostes a una mala pregunta

El resultat de l’enquesta sobre la percepció de sí, l’ajuntament de Calafell, va millor o no va millor ha expressat un empat “tècnic” (sobre 26 electors voluntaris). I mira que la pregunta anava en positiu, induint-vos perquè fóssiu bons nois i noies, però es que només penseu en fer sang. En aquest resultat s’hi emparen les següents 12 possibilitats:

1. Han votat 13 socialistes i 13 convergents.

2. La cosa –el 2003– estava tant bé que no es podia superar.

3. No sabíem que havien canviat els regidors.

4. Tant me fa, estic en crisi!

5. Ens referim a l’ajuntament de dalt el Poble, el de la Platja o el de Segur?

6. M’és igual. Jo voto al Parera i, aquest, surt sempre.

7. Han votat 13 càrrecs de confiança de l’anterior legislatura i 13 de l’actual.

8. No volem que s’enfadi ningú.

9. L’ajuntament va millor i nosaltres anem pitjor. La pregunta està mal feta.

10. L’ajuntament va pitjor i nosaltres emigrem.

11. Els polítics no utilitzen Internet. Els únics blocs que es miren el Sánchez i l’Olivella són els del Vilarenc i els del “Gaudir”.

12. Si, home, no...(*)

(*) Resposta més comuna a Calafell. Veure els resultats de les eleccions municipals a les darreres 5 legislatures.

I és que si no hi posem una mica d’humor, estem ben arreglats.

Què, potser, no som cultura?

El mal temps ha arribat, també, a les entitats culturals. I, com sempre que patim una època de vaques magres, les queixes dels interessats es fan sentir amb més rotunditat i perseverança. Tornen velles discussions per trobar l’equilibri suficient als comptes de les pròpies entitats i també entre elles i la seva relació amb la regidoria de Cultura de cada municipi.

Primer de tot: qualsevol grup de persones que s’ajunti per desenvolupar una activitat cultural –sigui la que sigui– ja mereix consideració. Cal especial esment en les que fa dècades que funcionen (molts vilatans han hagut d’estar-hi interessats per que hagin arribat als nostres dies). També les noves entitats reflecteixen noves ambicions, nous horitzons, noves empaties, nous reptes.

Ningú dubta que les associacions intenten abastar el màxim de l'activitat i això, traduït al nostre temps i en la majoria d’ocasions, vol dir: crear necessitats. Unes, es poden solucionar amb la federació de l’entitat amb d’altres de la mateixa naturalesa obtenint una certa gamma de serveis. D’altres, més d’infraestructura, acostumen a aixoplugar-se en casals, centre cívics, hotels d’entitats o qualsevol altre substantiu adient. En tercer lloc, pel seu normal funcionament, desenvolupen una certa activitat econòmica. Disposen de certs ingressos i atenen materials i serveis referents a la seva idiosincràsia.

En la relació d’ingressos d’una entitat estàndard podem trobar-hi:

- Les quotes dels socis.
- Els possibles ingressos de l’activitat (actuacions, espectacles, cobrament d’entrades, donatius,...).
- Els ingressos atípics, no vinculats amb la pròpia activitat (venda premis d’atzar, gestió de barres de bar,...).
- Subvencions d’organismes oficials.

Una repassada a cada concepte ens donarà a entendre el tarannà de cada entitat i, la combinació de les quatre dades, la implicació de la seva gent, dels socis envers l’associació –a banda del suport que rep de l’ajuntament, consell comarcal, o d’altres institucions. L’apartat de les subvencions mereix una atenció especial. Com sigui que la més propera i podíem dir, casi segura, és la de l’ajuntament de cada poble parlarem d’aquesta en concret. Ja que hem anomenat la crisi i que aquesta també arriba a la cultura, estaríem d’acord en dir que és de les primeres en rebre?. Sigui per un intent de racionalitzar les subvencions o per la recessió, el cert és que totes han minvat i, d’afegitó, ha nascut una oposició frontal a finançar nous projectes.

Com que les entitats les formem gent –que podem anar a votar– no poden dir-nos que no, radicalment. Si més no, ho eviten. Han trobat un sistema (el de sempre, sí) pels més disposats i agosarats –podíem anomenar-lo “extra work, extra money”– que permet ajustar certs pressupostos i la incursió en noves iniciatives. Parlo de les barres de bar a la Festa Major i festes en general. Aquest fet comporta –depenent del municipi– que no totes les entitats interessades poden gaudir de la cessió –no hi ha tantes barres, ni tantes festes– a més que, segons quines i per la seves particularitats, no els hi és possible comprometre’s.

Es cerquen formules, equacions, logaritmes, teoremes, balances de pagaments i cobraments; descripcions d’activitats, matèries primes, perillositat, desplaçament i horari nocturn per esbrinar quina entitat ha d’estar millor posicionada respecta a un altra per rebre el “caramelet”.

Crec que, si tots volem, el sistema pot ser més senzill. Totes les entitats haurien de presentar a la regidoria la memòria de l’exercici anterior, relació d’ingressos i despeses, l’estat de comptes i el pressupost per al proper any (hi ha llocs i entitats que ja es/ho fa/n). Informació que no falti.

Ara bé, una còpia de cada document hauria d’anar a parar a l’ASSOCIACIÓ D’ENTITATS MUNICIPALS. Aquesta nou òrgan tindria la representació de TOTES les agrupacions culturals i seria l’interlocutor amb l’ajuntament en cas de conflicte. Una cosa és que es passegi cada entitat d’una en una pel despatx del regidor/a per veure “sí hi ha res pels Nicolaus” i una altre, anar a defensar quelcom tenint el recolzament de totes les entitats del poble al darrera. Temps hi haurà pel reglament, ja es cercarà la proporció i es dotarà convenientment de contingut (formules, equacions i demés).

Em pregunto, considereu tenir –les entitats– el suficient pes específic a les respectives regidories de cultura? De quina capacitat de decisió gaudiu? Us consulten la programació cultural? I la distribució de les subvencions? Potser hi ha algun afortunat que ha contestat afirmativament a totes les qüestions, malgrat que, el més probable, és que ens faci reflexionar del lluny que som –en cada municipi nostre– de la pluralitat, de la participació, de la solidaritat i de la socialització de la cultura. Això sí, podem treure’n la conclusió que som “l’últim poll que els pica”.

Què, potser, no som cultura?

La crua realitat

Un post d’en Miquel Casellas fa una aportació molt interessant: ”Tornem a la selva. El poder entre politics i bancs s'ajuden i els demes espavila que ja t'ho faràs. Això és una mica com la postguerra. No et sona al que et deien els teus pares?”.

Primer de tot i pels que no ho sapigueu vull dir-vos que porto vinculat a les entitats financeres des de fa casi 25 anys. L’aproximació que he tingut al món financer és de trinxera pura i dura. He tractat amb centenars de clients i això et dona una visió ample del que, aquest, n'espera d’una entitat, l’objectiu de l’entitat respecte al client i tota l’idiosincràtica de la relació bancària. En vint-i-cinc anys dona per passar unes quantes crisis, unes quantes bonances econòmiques i unes quantes variacions dels objectius, dels productes, de les necessitats dels uns i els altres i de un munt de coses més. No és ara el moment ni tenim temps de fer-les totes. Hi ha més dies que llonganisses, tot arribarà, si cal.

Respecte a la relació entre polítics, bancs i poder, comentar que el capital sempre està a la vora del poder i que l’economia –aquest sistema d’utilització del capital– ens ha deixat participar en el que li ha convingut. Tal com deia en Casellas, els pares ens insistien ,dia sí i dia també, en estalviar. Era una de les principals finalitats: estalviaves per comprar un pis, estalviaves per comprar un cotxe, estalviaves per a un electrodomèstic o pel “retiro”. Va arribar un moment que la cosa va bifurcar-se en dues direccions que entroncaven dos conceptes que podien semblar contraposats. Primer, massa estalvi podia ser perjudicial, havíem de consumir, si ho fèiem les empreses vendrien més, haurien d’augmentar la producció i això beneficiaria una disminució de l’atur i les altres empreses col·laterals a la fabricació dels bens que compràvem. Ho sigui, tots a consumir! En segon lloc, per a solucionar aquest efecte es va posar a disposició del públic en general una ingent quantitat de productes de crèdit: des de targetes a préstecs per telèfon. No importava que els interessos d’aquests productes rondessin, en alguns casos, la usura; ni que atemptessin contra qualsevol principi de prudència. Totes les entitats es llançaren a una carrera de captació de clients en el que premiava la vinculació extrema del prestatari: nòmina, assegurança de vida, de la llar, del cotxe, targetes, teletac, domiciliacions, fons de pensió i tots els serveis inventats. El vestit complert, vaja!

Tot i això, he de dir-vos que soc extremadament crític amb els usuaris d’aquest tipus de facilitats. Ara, s’ha posat de moda treure per televisió persones que no poden atendre les seves obligacions financeres: no poden pagar el préstec de l’habitatge (acostuma a ser el més gros i, conseqüentment, la major dificultat). El comentari és comú: no els havien dit que el préstec podia pujar tant. Aquesta setmana, per TV3, va sortir una parella que no podien pagar la hipoteca doncs s’afegia a la quota del COTXE NOU. En les imatges de la casa podíem observar, presidint el menjador, una televisió de pantalla plana (hem de suposar que relativament nova). Si, nois, he de reconèixer que jo tampoc podria pagar la hipoteca, el cotxe i anar renovant tota la gama marró d’electrodomèstics. Per això...NO HO FAIG. Recordo el que em recomanaven els meus pares; estalvia i quan en tinguis una part, compra-ho.

A la meva vida professional m’he cansat de dir que si i de dir que no, d’aconsellar, d’intentar fer veure als clients si una cosa els hi era accessible o es posaven en un fangal de tres parells de collons. Us estalviaré de relacionar-vos les coses que m’han arribat a dir; des que jo no era ningú per dir-los que havien de fer a que si aquesta entitat no els hi dona, una altra ho farà. Persones als qui demanaves avals –doncs no tenien on caure morts (pobrets)– i que estaven decidits, si calia, a organitzar un autocar d’avalistes per anar al notari i signar el que fes falta. Embolica que fa fort!

Ara, que el cicle econòmic està de baixa, portem tot un trimestre en que les famílies espanyoles TORNEN A ESTALVIAR. Si nois, s’acabat l’alegria, s’acabat la disbauxa. I resulta que, tot i el que hem caminat, la solució sense que ningú ens hagi dit res, l’hem trobat nosaltres mateixos: estalviar. Els que puguin, és clar.

Confiança, especulació i ètica econòmica...

Arribat el moment actual pot sembla una paradoxa insistir en que, el sistema capitalista, està basat en la confiança. Efectivament, si fem una comanda a un proveïdor partim, d’una banda, de la confiança de que complirà i ens el servirà en les condicions i termini desitjats. D’altra, tenim confiança en que podrem col·locar-ho entre els nostres clients. Així mateix, esperem que atendran el pagament així com el nostre proveïdor confia en rebre el import de la factura que ens girarà. Aquesta roda, complexa, té com a màxima la formalitat del sistema. En moments de crisi, la tresoreria de les empreses pateix i se’n ressenten els compromisos adquirits. Resumint, trontolla la confiança i moltes d’aquestes armelles de la cadena es queden al camí, víctimes del concurs de creditors –tan clar que era el concepte de suspensió de pagaments i ens l’han canviat–. D’altres intentaran frenar la caiguda amb una ERO (expedient de regulació d’ocupació) en la que pagaran el “pato” part dels treballadors. Els menys optaran per la més ètica ampliació de capital.

La diferència entre aquestes tres opcions es puntualitza en qui rep la patacada: en el concurs de creditors, els qui s’hauran de fotre són els proveïdors de l’empresa doncs s’hauran d’esperar fins que l’empresa concursant pugui començar a fer els pagaments. En l’ERO els qui rebran fort seran els treballadors que, o bé poden anar directament al carrer o poden veure reduïda la seva jornada laboral i, conseqüentment, el seu salari. En la darrera, seran els accionistes de l’empresa els qui posaran més diners als fons propis per proporcionar efectiu a l’empresa i que, aquesta, recuperi la seva liquiditat i, de rebot, la seva solvència.

Si fem memòria dels bons moments econòmics de les empreses veurem que, quan succeeixen, dels diners que guanyen no en reparteixen cap amb els seus proveïdors. Tampoc els treballadors tenen millor sou (recordem que en els darrers 15 anys els salaris han pujat, de mitja, una mica per sota de l’IPC). Què passa, doncs, amb els beneficis? Passa que es reparteixen entre els accionistes. Per això parlàvem abans de l’ètica empresarial. En Toni Gallardo comentava en un article la ràpida actuació de dos presidents de bancs anglesos en assabentar-se que, aquell matí, havien estat cessats fulminantment dos altres presidents que havien demanat un ajut suplementari del Govern. A la tarda, ells no van assistir a la reunió amb el ministre d’economia doncs per art de màgia, miraculosament vaja, havien decidit fer una ampliació de capital i posar els diners necessaris ells mateixos. I és que una cadira és una cadira i el demés són punyetes.

En una altre ordre de coses podem fer esment de que la inestabilitat dels mercats afavoreix l’especulació. Des que el món és món que hi ha hagut especuladors i en moments de crisi estan en la seva pròpia salsa. S’ha de comentar, però, que avui en dia hi ha grups inversors que es dediquen a desestabilitzar els mercats borsaris. Els moviments que veiem –tipus ascensor, ara amunt, ara avall, dia si, dia no– no tenen una explicació, o diríem justificació en l’evolució de les notícies diàries i/o previsions econòmiques. En feia referència en Pablo Piquero analista d’Inversis a El Periódico del dia 11 d’octubre. Els governs dels estats –recordem que amb els nostres impostos, els nostres diners– estan injectant liquiditat als mercats. Aquest filibusters d’americana i corbata van treien aquests diners venent les accions que han comprat –de vegades en un parell d’hores– aprofitant les enormes fluctuacions dels valors. Sí els nivells dels selectius (Ibex, Down Jones, Dax, Ftse, Cac, Nikkei) està en mínims històrics tot i entrar aquesta ingent quantitat de diners, on han anat a parar els nostres diners? Resposta: a les butxaques dels filibusters. Pirates de guant blanc.

Sembla doncs que la revisió dels sistema i de les múltiples fugues que se li han observat sigui prioritari, urgent. Podem cercar formules matemàtiques, sistemes de control, normes, reglaments i sancions; sí no formem els nostres responsables econòmics en un altra ordre de valors no haurem fet res positiu ni haurem solucionat res absolutament. I això, amics, ja són figues d’un altre paner.

Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura, que podem anomenar assessor financer, que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo Gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics.

Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.

El CIM, to be or not to be, that is the question!

Es preveu una tardor moguda al Baix Penedès. Si més no, les declaracions de la gent implicada –en declaracions als mitjans– ho dona a entendre.

Tal com era previsible, comencen les esquerdes als suposats dics de contenció que formaven els polítics favorables a la plataforma “No fem el CIM”. Josep Maria Puigibet, alcalde de La Bisbal ha tirat pel dret i sembla que la proposta del polígon per ubicar-hi la logística de “El Corte Inglés” tira endavant. Les raons de l’alcalde són les següents: “si, home, no...”

Josep M Puigibet - 1a part

Si encara no enteneu per què la consideració popular dels polítics està a l’alçada del betum, qualsevol de les gravacions que volten per Internet de l’entrevista amb Puigibet, us ajudarà a entendre-ho.

Josep M Puigibet - 2a part

A veure, la política necessita adaptar-se a les circumstàncies socials i econòmiques. Efectivament, segons les necessitats dels nostres conciutadans haurem de ser més sensibles amb les noves mancances que els aniran sorgint. També, depenent dels cicles econòmics, podem ser més o menys generosos amb els recursos destinats a l’estat del benestar. Estem parlant d’evolucionar segons certs paràmetres i és així des que el temps és temps. En el que hem d’estar alerta –que diria el Monegal– és en que els polítics canviïn tan fàcilment de principis. Una de les característiques dels humans és la capacitat de prioritzar en una escala de valors. Així, donem més valor a la família que als amics, la salut per sobre d’altres coses. Tot plegat, afegint-hi qualitats humanes i distribuint-les graó a graó ens forgem fins a ser millor persones. Sobre aquests valors –que han generat costums– s’han forjat les lleis que ens protegeixen i alhora ens responsabilitzen. Dels qui les transgredeixen en diem delinqüents. Hi ha normes –que no lleis– de la moral i l’ètica que ajuden a l’home, no tan ha controlar-se si no, a progressar com a persona. Als individus que s’allunyen d’aquestes normes se’ls pot anomenar transgressors morals.

El que no s’entén és que un alcalde –suposat exemple d’esquerres, republicà i catalanista– es presti a canviar el destí dels bisbalencs i de la comarca depenent d’un cicle econòmic. Si un d’aquests cicles pot durar vuit anys (com a molt) aquest senyor hipoteca una part dels sol del Baix Penedès durant dècades i dècades.

Jordi Sánchez - 1a part

A l’altra banda i trobem al president del Consell Comarcal, Jordi Sánchez. Obrant en nom del Consell no desaprofita cap oportunitat per mostrar-se amic del CIM i lloar-ne les virtuts. Si el Consell Comarcal del Baix Penedès, els ajuntaments que el configuren, són en majoria contraris al polígon, que hi fa aquest senyor fent doctrina a favor? Moralment, no hauria de dimitir? Si tens un conflicte moral, pots viure COBRANT de les dues bandes? Es veu que, si ets polític, sí. Ara bé, hem tingut ocasió de veure com se l’ha intimidat públicament i de com se l’hi ha impedit realitzar actes relatius al Consell Comarcal. Sota quina bandera i sota quins ideals es pot menyspreà els drets dels altres? Permeteu-me dir que aquest tipus d’accions diuen ben poc a favor de qui les acompanya i de les raons sota les que, teòricament, s’emparen. He vist les imatges a Internet i, si no sabés de que va, les relacionaria amb qualsevol aldarull d’una república “bananera” o d’un típic llogarret de la Catània siciliana.

Jordi Sánchez - 2a part

En front l’actitud d’en Jordi Sánchez hi trobem la dels integrants del “No fem el CIM”, darrerament emparats en un ambient i comentaris bucòlics. Sabeu que passa? Que si els números no els fem servir amb rigor no serveixen per a res. Parlar de la mitjana de llocs de treball per hectàrea és ridícul si s’utilitza per dir que encara en tenim massa, de llocs de treball. Ai senyor! Algú ha provat a comparar-ho amb d'altres sectors perifèrics equidistants de Barcelona? Potser ens quedarem amb un pam de nas! En un altre apartat comuniquen que la Generalitat té prevista la construcció de 2.400 habitatges i que a 1 o 2 possibles treballadors per família ja donen els 3.600 llocs de treball que donaria el CIM. Ah, molt bé! Què voleu dir? Què si no es fa el CIM no faran els 2.400 habitatges? Així, podem dir que no cal que facin habitatges protegits per que, en realitat, el que fan és augmentar l’atur de la comarca? De boixos!

Pau Batlle - 1a part

Articles, posts, comentaris, entrevistes, declaracions explicant el que no volem, poques propostes. Enrocats i a veure-les venir. Fa temps vaig fer una pregunta que encara ningú ha contestat: de debò ens pensem què, distant només 60 quilòmetres de Barcelona, no ens pot esquitxar res? No ens en dona cap idea la voràgine de l’estiu, dels cap de setmana?

Pau Batlle - 2a part

S’insisteix molt en evitar un barri metropolità perifèric. Si? Com? Si ja el tenim! La comarca del Baix Penedès, per a la majoria d’opinions que llegeixo, comença de Bellvei en amunt.

D’altres proposen crear un Pla Director Urbanístic abans del Pla Director d'Infraestructures com si el Baix Penedès fos un solar, sense res ni ningú, a punt per a col·locar-hi el "Mecano" i el "Playmobil". Es demana una moratòria; al país de l’especulació, una moratòria!

Els que s’il·lusionen amb preservar l’agricultura els suggeriria que donessin una ullada a la política agrària de la Comunitat Econòmica Europea. Creixen els latifundis com a únic mitja de subsistència empresarial, tendència a l’especialització i el monocultiu, podent arribar a l’arrencada de segons quin tipus de planta, arbre o arbust (amb subvenció o sense). Tot donat per l’efervescència dels països emergents i, és clar, la seva mà d’obra barata que esmicola els nostre preu final del producte. Va nois! Qui li vendrà el terreny al veí, baratet, sempre que ens juri i perjuri que serà per conrear-lo? Qui estarà a punt per anar a fer la pluriocupació si la collita no dona prou per mantenir la família? Qui arrencarà els ceps –si ho mana la CEE– i anirà canviant de cultiu depenent de la demanda?

La decisió no és gens fàcil, tots ho sabem. Però, sisplau, no ens pensem que tancant els ulls ja no estem en perill. Som on som; massa a la vora de la capital. Negociem un CIM a la baixa (ara ja n’hi haurà una part a La Bisbal) amb contraprestacions socials, assistencials i ambientals. Proposem una ruta de turisme rural (ara seria el moment d’exigir les subvencions) vinculat al mon del raïm, el vi i el cava. Bescanviem-ho per obtenir un paper preponderant i decisori en l’execució del Pla Director Urbanístic i del Pla Director d’Infraestructures viàries, ferroviàries i LOGÍSTIQUES, amb majoria d’agents socials propis.

Per molt que salteu, a l’interior, no veureu el mar i, a la costa, la majoria no saben de quin color són els pàmpols. Fem comarca d’una vegada per totes, cohesionem-nos, per un projecte comú on defensar les inquietuds de la majoria. Perdoneu que sigui tan franc però, si no fem un esforç per convertir-ho amb un repte per a tots els municipis del Baix Penedès és un cas perdut.

R.I.P.

P.D. Els títols i les imatges dels talls de veu són extrets de Youtube