Veles i Vents, un programa de ràdio

Aquesta setmana neix el programa de ràdio Veles i Vents. Al 107.9 del dial hi trobareu Calafell Ràdio i cada dissabte, de 12 a 1 del migdia, provaré d'entretenir-vos amb unes quantes havaneres.

Aquest gènere se'l defineix com dels "d'anada i tornada". O sigui, dels que van viatjar amb un esquelet musical des d'Europa fins a les Antilles i que, quan va tornar –de boca de mariners, indians i soldats–, ja li havia canviat la fesomia. Després de les nombroses incursions espanyoles a Cuba els indígenes havien, pràcticament, desaparegut aniquilats. Feia falta mà d'obra i entraren en acció els vaixells negrers (que portaven negres de l'Àfrica com esclaus, vaja). El ritme dels africans –esdevinguts en el temps criolls– va proporcionar la matèria prima que mancava per concretar la composició. El clima caribeny, la geografia antillana, les mulates i el rom foren els alquimistes perfectes de composicions que arriben a nosaltres deformades pel temps i la transmissió oral de generació en generació.

A l'havanera li han sorgit un reguitzell de pares. No cal posar-se a fer proves d'ADN a aquestes alçades però és curiós que en llegir les diverses procedències dels articles –suposadament especialitzats– n'endevines un patriotisme desfermat. Si més no, en els diferents bressols (en el ben entès de que, com a mínim, l'han bressolat en llocs diferents i mares diferents) ha crescut amb salut però ressaltant amb característiques pròpies. Ja sabem que els gens de la mare tenen major preponderància que els del pare, sobretot en els trets externs.

Sembla ser –i només podem dir que ho sembla– l'entrada de l'havanera a la península va ser per Cadis. Recordeu que durant molt de temps varen tenir l'exclusiva en el tracte comercial amb Amèrica. A partir d'aquí i quan l'assumpte dels negocis es va regularitzar (que ens van treure la veda, vaja) els punts d'arribada de nous ritmes i sons va generalitzar-se. Els indians, fracassats o en fugida pels manbises (períodes d'inestabilitat militar per la guerra de guerrilles dels independentistes) varen portar al sarró algunes partitures de contradanses cubanes i danzones. La guerra de Cuba (a finals del segle XIX) va acabar d'igualar les oportunitats de conèixer el nou món doncs l'exèrcit va allistar indiscriminadament elements per mantenir la colònia.

En el primer programa hi apareixen algunes de les primeres havaneres. Sense autor conegut però que han sobreviscut, de taverna en taverna, per l'afició a cantar-les que hi havia. Aquelles peces que no són tan sentides o versionades pels grups però que potser rauen en un racó de la memòria deixat per un avi o una avia que ens la cantava per fer-nos venir la son.

El programa intenta cercar la proximitat de l'oïdor amb preguntes relacionades amb l'havanera i ofereix la possibilitat de dirigir qüestions o aclariments dels temes que el públic reclami. Per a qualsevol dubte poden adreçar-se al correu electrònic info@velesivents.com

Aprofitant la proximitat de la temporada i que, amb ella, se'ns acosta també la V Trobada d'Havaneres de la Costa Daurada entrevistarem als grups que la confeccionaran. Grups de primer ordre, com cada any, que acompanyen als nostres Veles i Vents.

Un intent per completar l'oferta del nostre patrimoni musical i tradicional. Tot i que m'estigui malament dir-ho: Que sigui per molts anys!

El dret a decidir i la por a decidir

Avui s’han trobat Zapatero i Ibarretxe. És el que se’n pot dir, que s’han trobat, com quan ho fem amb un veí de l’escala:

- Bon dia, que vagi bé. Records a la senyora.

Els més agosarats diuen que “han parlat”. Veient-ne el resultat, del tot previsible, potser sí que han parlat, però no s’han escoltat. Un diàleg de sords lligats d’esquena l’un amb l’altre. Comunicació impossible.

Sabent el que s’havien de dir, les posicions de cadascun i les expectatives d’ambdós es pot deduir que, tot plegat, és fruit de la “realpolitik”. Aquest terme, ha pres una renovada força per substituir el més popular de “gat per llebre”.

Els birmans pateixen un règim dictatorial (no el meteorològic que els assota inclement, si no el polític que els assota inclement) que ha fet més víctimes que el cicló Nargis. Tranquils, la “realpolitik” ens diu que cal col·laborar amb la Junta Militar i doblegar-se a la màfia que dirigeix l’ajuda humanitària (quin macabre eufemisme) des de les altes instàncies.

Els xinesos pateixen un règim dictatorial (en aquest cas, sísmic i polític) però, tranquils, la “realpolitik” ens aconsella concedir-los la celebració dels Jocs Olímpics, no sigui que s’enfadin dons són molts milions de xinesos. Si milloren econòmicament (la millora democràtica, se’ns en fot) seran una pila a consumir productes occidentals, mani qui mani. Com a molt, ens saltem la cerimònia inaugural que sempre fa molta mandra de lo llarga que es fa.

Alguns italians demostren trets xenòfobs esperonats per polítics de baixa estofa (dirigents als qui hauríem de catalogar com a delinqüents morals). La vicepresidenta espanyola posa el crit al cel de com és tracta els gitanos a Nàpols. Tranquils, la “realpolitik” aconsegueix que De la Vega es posi la llengua al cul en un temps record. Sisplau, s’ha de ser respectuós amb un soci de la CEE.

Tots anem molt esvarats amb el tema de les mines antipersones. Se’n fa ressò tota la premsa i l’opinió pública es sensibilitza. Tranquils, la “realpolitik” aconsella deixar passar el temps, que tot ho cura (menys als pobres amputats). Si el govern espanyol es guanya tan bé la vida fabricant aquestes mines, només cal muntar industries ortopèdiques de pròtesis i tanquem el cercle comercial.

Si senyors, visca la “realpolitik”. Aquesta semi ciència que et dona arguments per fer el contrari del que s’hauria de fer. Busques un motiu comercial, econòmic, financer...d’interès general, vaja, i ja estàs salvat. Pots fotre el que et surti d’allà. Això sí, sobre tot, la gent. Respectar el que la gent vol, sempre que canalitzi les seves voluntats (o hauríem de dir suggerències) per les vies oficials que, evidentment, resten sota control governamental. En el cas d’Ibarretxe, un dels arguments (o hauria de dir excuses) es defensa per no convocar un referèndum mentre ETA estigui activa. Mira tu. Com si no s’haguessin convocat eleccions al País Basc havent-hi atemptats, assassinats i kale barroca. No he sentit que ningú en qüestioni la legitimitat.

La negació del dret a decidir hauria de representar l’excomulgació política d’un demòcrata. Pensant-ho bé, potser ja ho és. Ara, només cal trobar els demòcrates.

Lluís Foix, periodisme en estat pur

Tots els lectors de premsa escrita tenen el costum de prendre referència dels articulistes del diari en qüestió. Això fa que es decantin per una o altra oferta en proximitat a la seva manera de veure, o escriure, les coses en relació a un punt de vista subjectiu. Trobem diaris més afins a una tendència política, d’altres de descaradament orientats, ni ha de suposada inclinació nacionalista per estar escrits en una llengua concreta (sempre que aquesta no sigui la castellana, és clar).

Podem afirmar, doncs, que no tan sols l’estil de les notícies –la línea editorial, què en dirien els experts- porten al diari a situar-se en un entorn de públic potencialment desitjat. La nòmina dels articulistes, els qui donen directament l’opinió de les situacions i successos acaben de definir l’estil que conrearà.

Aquest preàmbul permet comentar-vos un cas què –particularment– s’allunya d’aquesta norma. En Lluís Foix escriu a La Vanguardia des de fa dècades. Ha estat director de la publicació, director adjunt, corresponsal a Londres i Washington, a cobert informativament tres guerres i, actualment, exerceix de tertulià radiofònic i televisiu. El sistema ens permet subscriure’ns per rebre un article d’actualitat, gratuït, al nostre correu electrònic, cada vespre, signat pel periodista.

Fa anys que rebo, diàriament, “La Libreta” i puc dir-vos que és una delícia, un oasis en mig de la voràgine d’informacions interessades que cada dia ens metrallen el criteri. Sempre amb un tema d’actualitat candent dona la seva opinió sense postular. Tampoc hi té lloc pel insult, el descrèdit i la xafarderia. No per això és menys contundent, irònic o gasiu en els seus comentaris.

Avui, sense anar més lluny, fa referència al preu del petroli i la seva relació en la guerra d’Irak. Subratlla que abans de començar la guerra el preu del barril era de 26 euros i avui de casi 130 euros. Comenta la notícia de que, als anys setanta, els Estats Units importaven tan sols el 33% del petroli que consumien. Avui, representa el 60%. Es preveu que el 2020 rondarà el 70%.

També alerta de l’efecte “anestèsia” que representa l’actual revalorització de l’euro respecte al dolar i de la conseqüència en el preu dels carburants si l’actual cotització s’igualés.

Foix s’entesta en preocupar-nos quan informa de que aquesta situació ve donada per la forta demanda de petroli. Actualment, de 1.000 xinesos només 10 tenen cotxe (als EE.UU. de cada 1.000 persones, 480 circulen amb vehicle). En deu anys, però, s’espera que la Xina sigui el país que importi més vehicles del mon. Ja ara, la meitat del petroli que s’extrau d’Aràbia Saudí va destinat a països asiàtics.

La gira del president Bush pidolant més producció als països productors i amics ha estat un fracàs.

En fi, pot agradar-te més o menys el tema, estar-hi totalment d’acord o discrepar francament però l’estil d’en Foix respecta i es fa respectar, informa i no ofèn. Es guanya la simpatia que sentim davant una espècie amenaçada.

La crisi econòmica i la d'idees

Interessant article l’escrit per Miquel Casellas al Diari del Baix Penedès en l’edició del passat 16 de maig (podeu llegir-lo integrament al seu bloc: miquelcasellas.blogspot.com). En ell hi desgrana les repercussions immediates de la crisi actual i la manera en que, aquesta, és fa evident. És l’efecte de la taca d’oli què, de mica en mica, s’escampa pel voltant d’on ha caigut amenaçant amb arribar a tot arreu.

Analitza el moment actual del comerç del Vendrell i en desprèn la mala temporada que ha patit. Reflexiona que qualsevol desgavell econòmic arriba primer als més desafavorits i que les conseqüències són cruels amb les persones i les seves famílies, sobretot en el cas dels immigrants. En arribar a aquest punt, cal preguntar-se per l’evolució de PxC fins al nivell que ha assolit actualment. I ho ha aconseguit en temps de bonança econòmica. Caldrà veure ara, que toquen vaques magres, com es desenvolupa aquest fenomen.

Sembla un criteri encertat l’aposta per la “concentració intel·ligent” del comerç i l’especialització. Dues assignatures que, en el millor dels casos, no superen l’aprovat justet. A la resta caldria recuperar aquells conceptes qualificatius escolars que parlaven d’”insuficient” i de “molt deficient”.

Posteriorment, albira el punt i final de l’escalada consumista amb el pany i forrellat de les facilitats creditícies. S’han acabat els préstecs fàcils i les vises elàstiques. Tornem a la cotilla.

Casellas diu: “Tot això passa en una comarca sense gairebé indústria. Suportant un creixement demogràfic espectacular en els darrers anys, que ha intentat fer del turisme una de les seves fonts d’ingressos principals”.

Aquest factor s’evidencia, especialment, al cordó de la costa doncs en ell s’hi concentren les principals tensions del territori: infraestructures obsoletes (sanitat i educació saturades), massificació urbanística y residencial (urbanística pel creixement salvatge que s’ha permès a nivell d’edificacions i residencial en la captació d’un nombre ingent de primeres residències sense cap previsió assistencial), desestructuració social...

Respecte al turisme, fa molt de temps que ha baixat el seu nivell. Emparar-se en l’actual variat i florit ventall d’ofertes i els preus competitius no deixaria de resultar l’amagar el cap sota l’ala. Una de les mancances ètiques comarcals és l’autocrítica, inexistent, capgirada a la complaença i el sentit d’incomprensió. Veient d’altres indrets, destins que avui encara conserven un reclam turístic, hem d’admetre que –durant una pila d’anys- ens hem adormit a la palla.

Casellas posa el dit a la nafra quan proposa: “Aprofitem que tenim el Meridien RA i apostem per un turisme de qualitat que vagi pels cellers a veure com madura els caldos de la nostra vinya. Si fa falta que un matí de diumenge vaig a caminar pel Montmell descobrint els secrets de la natura. Una indústria a l’interior de la comarca que ompli els polígons industrials que ja tenim quasi buits. El motor de tot això han de ser les administracions i les empreses que són els que han de moure per intentar portar tot això dins un model consensuat i fora de les rivalitats polítiques a les que estem tan acostumats dins la comarca”.

Encara avui, a les fires turístiques que es fan a nivell de “Costa Daurada” o similars, funcionen amb un deix municipalista. Efectivament, sota un estand comú cada ajuntament o patronat de turisme fa la seva promoció individualment: els seus atractius orogràfics, els seus llocs d’interès, els seus hotels i restaurants, els seus...La col·lectivitat només s’evidencia a nivell de repartiment de costos i poca cosa més. És dur i, si algú ho creu convenient, pot matisar-ho però la competència –mal entesa, és clar- arriba fins aquest punt.

Parlar d’omplir els polígons industrials buits irrita l’engonal dels crítics socials de cullereta de cafè però és una opció intel·ligent, moderna i que crea valor afegit; concepte que, de tant parlar-ne, ha perdut el seu veritable significat.

Casellas proposa: “Ara és el moment per tornar a dissenyar la comarca, perquè realment ja necessita un grup de persones que creguin en les seves potencialitats i els seus recursos. No ens podem permetre més luxes de fer projectes només per omplir calaixos que per cert tampoc ens sobren gaires perquè ja els tenim bastant plens de tot plegat i al final ho haurem de portar a reciclar. Fem fires per potenciar el nostre comerç i no només per omplir les parades a qualsevol preu. Ara ens tocar crear el model que ens correspon fruit d’una evolució natural de la societat. El que encara fem servir ja fa dies que ha quedat totalment obsolet”.

Aquest recull de projectes -del que fa esment- no han servit de res doncs no hi ha una estructura comarcal definida, ni reconeguda, ni respectada públicament. No tenim un centre de poder que vinculi les propostes, el seu compliment i execució. El Consell Comarcal ha esdevingut un centre administratiu exempt d’ofertes d’interès comú, reduint l’àmbit polític al control del poder a nivell de partits.

Un model “obsolet” que demana a crits que els agents socials es posin a treballar. Potser són manies meves però em sembla que el personal, joves inclosos, no estan per l’”evolució natural”. Per fer-la cal rumiar, parlar, consensuar, pactar i...cedir (encara que només sigui el necessari). Tots vivim des de la nostra raó particular que roman tancada en nosaltres i, en ocasions, ancorada al immobilisme alliçonat per l’egoisme pur i dur. Caldrà preguntar-se si estem disposats a construir comarca o només ens interessa l’afectació del corralet de casa nostra. Malgrat tot, compte a la dita: “el qui viu d’esperances, mor dejú”.

Una de tres...

Una facilitat de les moltes que ens ofereixen els blocs és la de penjar-hi enquestes. Cert que la fiabilitat de les mateixes és més aviat dubtosa doncs el control sobre qui vota i quantes vegades ho fa no està del tot controlat. És evident, però, que sempre marca una tendència i que paga la pena tenir-ho present.

La Comissió de Festes Majors de Calafell –de la que en soc membre– al seu bloc calafellesfesta.blogspot.com n’exposa una d’interessant, que pot esdevenir apassionant i que intenta –a part del seu efecte pràctic i lògic– obrir un debat, en positiu, de l’efecte sectorial en que viu Calafell des de fa dècades.

Ni més ni menys, ens demana el parer sobre unificar les tres Festes Majors que s’hi celebren: Poble, La Platja i Segur, en una de sola. La idea no és fer-ne desaparèixer cap. Si més no, quedarien reduïdes sensiblement per potenciar la gran festa resultant.

L’enquesta fa uns dies que està disponible i ja marca preferència. El sistema facilita la participació del grup més “informatitzat” que, per definició, hauria de recaure en la franja d’edat entre els 12 i 45 anys.

Més endavant, serà imprescindible que els pares de la idea informem de l’abast de la proposta i el mecanisme que hem pensat. També serà necessari buscar nous espais de consulta per què el resultat sigui fiable i representatiu del màxim de ciutadans. Finalment, caldrà veure si els polítics estan per la labor, tan amants ells de servir cafè per tothom.

On sou, republicans?

Avui es celebra (per alguns) l’aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Quan s’anava acostant el dia, se’m va ocorrer escriure aquest article i vaig entendre que ho havia de fer pel començament. Quin concepte, característiques o fonaments inclou la paraula “república”:

VIQUIPÈDIA

En una definició àmplia, una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble en què el ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. Sovint, les monarquies i les repúbliques es descriuen com a conceptes mútuament exclusius. En aquest sentit les monarquies constitucionals, encara que amb sistemes electorals democràtics no són repúbliques, atès que el màxim sobirà executiu, amb poders limitats o merament cerimonials, no hi és elegit democràticament pel poble. De vegades les dictadures s'han anomenat "repúbliques" només per designar que el poder no recau sobre un monarca.

ENCICLOPEDIA CATALANA

Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució. Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de l'edat mitjana i la moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA

(Del lat. respublĭca).
1. f. Organización del Estado cuya máxima autoridad es elegida por los ciudadanos o por el Parlamento para un período determinado.
2. f. En algunos países, régimen no monárquico.
3. f. Estado que posee este tipo de organización o de denominación.
4. f. Cuerpo político de una sociedad.
5. f. Causa pública, el común o su utilidad.
6. f. irón. Lugar donde reina el desorden.

DICCIONARI DESCRIPTIU DE LA LLENGUA CATALANA

1.- [Nincompt] Forma de govern en què el cap d'estat és escollit pel poble o pels seus representants per a un període de temps determinat. ~ democràtica, ~ socialista, ~ popular // proclamar la ~, constituir una ~. Nosaltres proclamem una República legalment —accentuà— per mitjà del sufragi universal. [Foix (1942): 32, p. 68].

ENCYCLOPAEDIA BRITANNICA

Form of government in which a state is ruled by representatives elected by its populace. The term was originally applied to a form of government in which the leader is periodically appointed under a constitution; it was contrasted with governments in which leadership is hereditary. A republic may also be distinguished from direct democracy, though modern representative democracies are by and large republics.

ENCYCLOPEDIE DE DIDEROT-ALEMBERT

S. f. (Gouvern. polit.) forme de gouvernement, dans lequel le peuple en corps ou seulement une partie du peuple, a la souveraine puissance. Reipublicae forma laudari faciliùs quàm evenire, & si evenit, haud diuturna esse potest, dit Tacite, annal. 4.
Lorsque dans la république le peuple en corps a la souveraine puissance, c'est une démocratie. Lorsque la souveraine puissance est entre les mains d'une partie du peuple, c'est une aristocratie.
Lorsque plusieurs corps politiques se réunissent ensemble pour devenir citoyens d'un état plus grand qu'ils veulent former, c'est une république fédérative.
Les républiques anciennes les plus célebres sont la république d'Athènes, celle de Lacédémone, & la république romaine.

Fins i tot la classista “britannica” és més explícita que la insípida “Real Academia Española”. Per què serà? Permeteu-me anar a l’origen...

LA REPÚBLICA SEGONS PLATÓ

La República és un tractat de política escrit pel filòsof Plató. L'obra està estructurada en 10 llibres on Plató parla per boca del seu mestre Sòcrates.
En els quatre primers llibres estan exposades les quatre teories principals sobre l’origen de la Polis i el concepte de Justícia: Les mitòlogiques tradicionals, les dels sofistes realistes (la justicia no és altra cosa que aquell ordre imposat per qui té la força de fer-se obeir), la teoria contraactualista (contraposen llei i naturalesa i la justicia és una convenció humana). Aquí es quan Sócrates, en realitat Plató, exposa la seva teoria de l’estat entès com organisme on la justicia és una harmonia conscient i vivent i la societat un fet natural.
Prossegueix l’obra com una contínua reflexió sobre la política i les relacions entre els governants i els ciutadans. Dóna gran importància a l’educació dels ciutadans (incloses les dones). Filosofa sobre la idea del bé. Exposa la seva teoria de les quatre fases del coneixement que acaben amb la definitiva contemplació de l’ésser suprem. Presenta el famós Mite de la caverna que explica les relacions entre els dos mons, el sensible (la caverna) i l’exterior (les idees). Compara els sistemes polítics de l’època: timocràcia espartana, oligarquia, democràcia i tirania.
En l’últim llibre intenta preveure les conseqüències de la implantació de l’estat just que propugna i finalment analitza les diferències entre poesia i filosofia tot i afirmant la preponderància d’aquesta última.
"La República" és, a més d’una utopia social, un tractat de política i una reflexió sobre l’ésser humà. La influència d’aquesta obra ha estat contínua en el pensament polític d'occident al llarg del temps.
Ja que se celebra, citem-ne ni que sigui les disposicions generals del títol preliminar d’aquesta...

CONSTITUCIÓ DE LA IIª REPÚBLICA

Artículo 1º.España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.
Artículo 2º.Todos los españoles son iguales ante la ley.
Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.
Artículo 4º. El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.
Artículo 5º. La capitalidad de la República se fija en Madrid.
Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.
Artículo 7º. El Estado español acatará las normas universales del Derecho internacional, incorporándolas a su derecho positivo.

En Victor Alba, en un article publicat al diari Avui el 14 d’abril de 2001 deia...

"El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap)."

Doncs, que voleu que us digui, quants n’hi ha de partits suposadament republicans que giren el cap a una altra banda? Que fàcil és acomodar-se en un despatx de Madrid a veure-les venir, oi? I els joves, l’esperit republicà, que? De vacances? O potser cal no fer soroll per veure si heretem el despatx? Potser sí que s’han tornat monàrquics d’escó i despatx!

La frase de sempre: Si Plató, Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Macià i/o Largo Caballero aixequessin el cap, es deprimirien per la minsa lluita pels ideals que hi ha avui en dia. Homes i dones de veritat defensant principis amb la vida, si convenia. Aquí i ara, ho arreglem amb quatre floretes al cementiri. Em recorda la llonganissa sense pebre, sense sal, sense gluten, sense grassa...no hi queda ni tan sols el fil per penjar-la. Ara si, l’etiqueta “majestuosa” i clarivident ens informa: LLONGANISSA AUTENTICA ARTESANAL.

Eudald Carbonell: caràcter i caràcter.

Faig referència a l'entrevista que Núria Navarro fa a Eudald Carbonell el passat diumenge a "El Periódico". Podeu trobar-la al suplement "quadern del diumenge". S'encapçala amb la informació de que el Codirector d'Atapuerca va presentar la mandíbula del primer europeu de la historia. El títol es prou suggestiu: "El que matarà la nostra espècie és no pensar". Inqüestionable. Només hi afegiria, si m'ho permeteu, un mot al final de la frase: prou; ens matarà el "no pensar prou".

Diu una de les preguntes: Què fem malament?

"La nostra evolució s'ha basat en la contínua col·lectivització de la feina. Quan fem coses que no tenen profit per l'espècie, venen els problemes..."

En Carbonell preveu que, més que el canvi climàtic, el que posa en perill la humanitat és el col·lapse...

"Col·lapsarem perquè la nostra consciència d'espècie no està socialitzada. Miri, per metabolitzar la revolució industrial van fer falta dues guerres mundials. Per metabolitzar la revolució científica ocorreguda en els últims 20 anys farà falta un col·lapse. En forma de fam, escassetat d'energia, desestructuració general, terrorisme...Calculo que a Occident el col·lapse trigarà encara unes quantes dècades...Podrien morir 2.000 o 3.000 milions de persones. El món ja no serà el mateix"

Estem perduts. Unes quantes dècades és un temps excessiu pels pocavergonyes d'avui. Compten amb que ells ja no hi seran...

El famós arqueòleg diu treballar en una teoria de l'evolució social:

"És bastant elemental. Som animals socials per naturalesa. Amb el telèfon mòbil, per exemple, ens estem relacionant d'una manera completament diferent i això fa que evolucionem. Però el que a mi realment m'interessa és la idea de consciència d'espècie..."

Continua definint...

"La consciència d'espècie transcendeix l'individu i la classe social. És la capacitat d'entendre la diversitat humana. Aquesta consciència va començar durant la crisi dels míssils, a finals del 1962. Va ser la primera vegada que els humans veien que podien destruir el planeta a través d'alguna cosa creada per ells. Va néixer la consciència crítica. Fa 10 anys s'ha aconseguit fer un filament d'ADN a partir de fosfats. D'aquí poc, només de bufar, ja tindrem un organisme viu. Quan puguem portar la vida fora del planeta serà l'eclosió de la consciència crítica!"

Encara treballo per entendre aquest concepte. Soc de ciències, però sembla que no mi vaig aplicar prou...

La bomba, però, està per arribar...

La periodista afirma: I si fos per vostè, fabricaria els nens en laboratoris.

"Obvi. No podem perdre la capacitat intel·lectual de la meitat de l'espècie perquè les femelles hagin de parir. Un fre a l'evolució! Engendrar és una cosa mecànica que es pot fer al laboratori"

Afegeix i qüestiona...

"Per què les femelles han de portar sempre la càrrega de les conseqüències de la prole? L'evolució passarà al segle XXI per la biologia, pel laboratori."

Per l'amor de Déu! Eudald! que et carregues el feminisme a cop de proveta! I la misogínia?

I la baixa per maternitat? En el futur, la podrà agafar l'analista responsable de la fecundació?

Podem eliminar, també, l'ovulació femenina amb totes les molèsties, despeses i mals de cap corresponents? O l'hem de mantenir com a factoria d'òvuls? Haurem de guardar-los a la nevera com ara fem amb els ous de gallina o haurem d'anar a ingressar-los al banc d'òvuls? La nostra compte d'òvuls donarà interessos? Podrem demanar hipoteques sobre els òvuls dipositats, futurs deutors...i què es fotin!?

I la captació del semen dels homes, serà tan assèptica com la munyida automàtica de les vaques (ja tenim tots els homes acollonits).

Donat que hi ha bancs de semen i bancs d'òvuls, en el futur, seran entitats diferents? A què dedicaran l'apartat d'obra social? O seran societats anònimes, amb accionistes? I si és així, els dividends, tindran una part exonerada de la Declaració de Renda?

La cotització del semen i els òvuls serà equiparable o fluctuarà com, diguem-ne, l'euro i el dolar?

S'eliminarà el donar el pit, ara que sembla que torni amb força? Recuperarem l'ofici de dida? Serà necessari el carnet de manipulador d'aliments?

Les llevadores, s'hauran de reciclar en què, exactament?

En Carbonell es declara marxista i aventurer. Però, noi, ha solventat el "problema" empresarial de l'absentisme laboral femení per antonomàsia. Ara bé, s'ha de reconèixer que és un dard enverinat. No hi haurà cap excusa per no equiparar sous de dones i homes.

La guinda...la periodista, com a peix a l'aigua, li demana...Dibuixi l'homínid del futur.

"Elegiria que no hi hagués sexe. El sexe ha sigut un invent de l'evolució per crear una complementarietat. Sense ella, no hauria pogut aguantar la complexitat dels mamífers. Però no ens fa falta."

Bé, amic, parli per vostè. L'entrevistadora intenta cercar, desesperadament, arguments...És divertit.

"Un es pot divertir de moltes maneres. Jo faria l'humà del futur hermafrodita. Així es podria dedicar a conèixer i a pensar..."

Senyor Carbonell, una de les maneres més comunes de divertir-se que a tingut el ser humà, des que el món és mon, ha estat el dedicar-se a conèixer i pensar com donar pel sac al veí. Si li traiem el sexe, pot donar-li per a ves a saber què.

Només comentar que, pràcticament, la possibilitat de lligar, en cas de ser hermafrodita, és dupliquen. És una millora sensible, sens dubte.

Resumint, tret de la vessant humorística i de doble sentit que pot donar l'entrevista, el cert és que, n'Eudald Carbonell, descriu un panorama que, tot i que pot semblar, en certs aspectes, radical, no sembla impossible. No estableix, tampoc, el temps per arribar a l'extrem on situa l'evolució humana. Així mateix, caldria veure les reaccions i evolucions de les diverses religions, la política, les lleis, les normes socials. Molt curiòs el nou mon que ens dibuixa l'arqueòleg. Fa dos segles, en els seus llibres, Juli Verne predigué diversos artefactes, mecanismes i esdeveniments que feren catalogar-lo com a somniador, radical, boig i...visionari. Res més, respecte per les opinions, crítica, si cal, i a observar. D'aquí a dos segles ho comentem.

Nou bloc: CALAFELL ÉS FESTA

Aprofitant les noves oportunitats en comunicació, la Comissió de Festes de Calafell ha obert el bloc http://calafellesfesta.blogspot.com on s'hi troba tota la informació de les Festes Majors de Calafell.

El bloc ens informa de que "l'Internet 2.0 posa al nostre abast la tecnologia per comunicar-nos ràpidament i amb eficàcia. En breu us oferirem el recull d'actes de les diferents Festes Majors. Cronològicament, primer la de Sant Pere, al nucli de La Platja. Posteriorment, la de la Santa Creu que es celebra al Poble i, en darrer lloc, la de Sant Miquel, pel nucli de Segur."

Ja s'hi pot aconseguir informació dels CONCERTS JOVES de les Festes Majors de Sant Pere, a la Platja i la de la Santa Creu, del Poble. En breu, s'hi afegirà la de Segur de Calafell.

En el bloc es demana l'opinió sobre concerts i grups, tot afegint que:

"Els membres de la Comissió volen aprofitat al màxim la interconnexió que ofereix el bloc. A cada comentari podreu donar la vostra opinió, suggerir enquestes, veure'n el resultat de les existents i proposar-ne qualsevol de nova. Doneu l'opinió de la programació que hem efectuat, que n'espereu i, un cop hagi succeït, informeu-nos de com ho heu vist, si pagava la pena i si cal tornar-hi."

S'anima a participar doncs:

"Les vostres idees conformaran les Festes dels anys vinents. Les vostres valoracions serviran per copsar les preferències i ajustar el nostre treball als vostres gustos."

"Així mateix, ens permetrà informar-vos dels horaris, normes d'inscripció, bases i demés que us caldrà saber per participar en els diferents actes."

El bloc es compromet a:

"El servei estarà permanentment atès. Comporta el que podeu sol·licitar qualsevol informació referent a la Festa i rebre la contesta en 24 hores."

I, per començar a complir les expectatives, ofereix links directes a les web dels grups contractats o als espais del Myspace dels que no disposen d'allotjament propi.

"El bloc permetrà també accedir, directament, a totes les web, blocs o enllaços dels grups que participin en les diferents Festes Majors. Aquest apartat, també estarà obert als vostres suggeriments per tal d'estar sempre actualitzat en referència a les vostres preferències."

El bloc espera mantenir un nivell de participació alt que permeti els organitzadors captar les preferències dels ciutadans de Calafell i aprofitar-ho per acostar la festa als participants.

El CIM, ni si, ni no, tot el contrari (II)

Aquest escrit és una contesta a un dels comentaris d'en Josep LLPDS en l'article "El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari" editat al meu bloc "un piset amb vistes" i al "Penedès en xarxa". Crec que pot ser una eina de debat:

Tal com dius, el CIM no és més que un cas que, tot i la seva importància i excepcionalitat, demostra un rerefons molt més profund.

Hi ha aspectes que no són exclusivament penedesencs però que demostren els nous tarannàs de la nostra societat. Poques coses estimulen la protesta airada de la gent. Enrere queda l'època de la transició, curulla de manifestacions, vagues i piquets. Una etapa en que la gent tenia necessitat de sortir al carrer i fer sentir la veu. Una de les puntes de llança, si més no, la més expeditiva, era la vessant estudiantil. Els universitaris es sentien portaveus de una societat que despertava i altaveus de reclamar un lloc transcendent en les decisions que es prenien. Molts d'aquells agitadors socials van esdevenir representants polítics. Una altra font de la política fou la capçalera de les associacions. Així, molts membres de juntes associatives, d'entitats i grups foren reclutats indiscriminadament com a regidors, consellers, diputats o senadors. Aquest fet afavorir l'arrencada de la maquinària política, inexistent fins aleshores. Per altra banda, buidà de contingut directiu i ideològic un munt de societats socials.

És evident que el món associatiu encara no s'ha refet de la fugida dels seus dirigents. A finals del 2007 vaig tenir el plaer de coincidir amb el president de Cors de Clavé, Antoni Carné en un debat – col·loqui sobre les Caramelles. En Carné va fer palès que, potser seria hora de que, totes les cessions de recursos humans que van oferir les associacions, tornessin als seus orígens. O sigui, que els polítics convertits es "reciclessin" una altra vegada a les entitats. Això, donaria una vigor inaudit al món associatiu i, per afegitó, al món REIVINDICATIU.

Si acceptem que aquest fet ha succeït ens serà més fàcil d'entendre com certs moviments socials no obtenen el ressò que, per la seva importància, haurien de tenir.

Les entitats, totes, necessiten una xarxa pròpia de contacte i comunicació. Encara no parlo de col·laboració que seria el pas següent.

Dins d'aquests contactes s'ha d'establir espais comuns, amb interessos comuns i problemes comuns.

S'han d'establir estudis, projectes, prioritats i plans d'actuació. Consensuar-los i debatre'ls. Veure la vegueria o la comarca com un espai sencer i propi de tots els habitants (perdoneu, però en molts comentaris m'ha semblat entendre-hi un egoisme inacceptable).

Efectuar la pressió necessària (amb tota la amplitud que conté aquesta paraula) davant les institucions polítiques per atendre les diverses sol·licituds i respectar la representació de les entitats demandants en els òrgans de decisió corresponents.

Acceptar i promoure les consultes populars que es considerin oportunes en temes puntuals. Garantir la vinculació de les mateixes en l'actuació de tots els representats polítics del territori.

La nostra democràcia, tot i el que ens pensem, encara es jove. Tots aquests moviments d'anada i tornada dels nostres líders socials encara està en ple trasbals. Per això tenim la sensació de que el nostre univers s'acaba, només, uns metres més enllà del nostre llogarret. Cal que prenguem posició i visió de grup, responsabilitat i cohesió. Podem debatre de l'humà i lo diví. Siguem conscients, però, que tots haurem de cedir (un xic) per que les decisions ens vinculin a tots. I, sobretot, quan sigui la decisió de tots, tots a defensar-la.

ETA, meating "final de campanya"

ETA ha assassinat avui a Isaías Carrasco, ex-regidor del PSE a l’Ajuntament de Mondragón. S’ha de ser un desgraciat per matar una persona voluntàriament, sigui qui sigui. Dona la coincidència, però, de que es tracta d’un treballador que anava a la feina. Quina fal·làcia, una organització terrorista que s’omple la boca de secessió i socialisme matant un obrer. Quin fàstic de gent!

No hi ha cap excusa, evidentment. Sembla estrany, si més no, com encara poden reclutar –entre els joves i els no tan joves– nous elements a afegir a aquesta cursa de disbarats. Es comenta que l’atur, les drogues, ambients radicals i de l’entorn de la banda nodreixen les baixes que, cada vegada més sovint, mermen ETA. Els tribunals internacionals no es fan ressò de les queixes dels familiars d’etarres referent a les tortures i a l’allunyament deliberat del govern espanyol als empresonats. Les demandes –sembla que no mancades de raó– no prosperen. Això afavoreix el difondre un ambient victimista sobre les famílies dels presos i intenta justificar el modus operandi dels terroristes. Encara hi ha que “lamenten” però no “condemnen”. Amics, hi dormen cada dia! De quina pasta deuen estar fets?

Se t’encongeix el cor al pensar que, als terroristes, els hi és igual la vida d’en Carrasco, la seva família, el poble de Mondragón i Euskadi. No en trauran res de la mort d’aquest home. Ell, no li feia cap mal a ningú i demà, passat demà, l’altre o d’aquí 100 anys, ningú n’haurà tret res de la seva mort.

L’intent, doncs, és tan sol per afectar el transcurs de la campanya. Des de Catalunya –tot i que encara es pot respirar un cert oasi polític– costa d’entendre el interès dels terroristes. Quina intenció amaga l’atemptat? El succés podria semblar que mobilitza els votants cap al PP, però el difunt és un militant socialista. Quina perversió!

Influirà l’assassinat en la campanya? Es podrà apreciar, mes o menys, en les enquestes que tot i estar prohibides es difonen per Internet. Seria lamentable que aquesta raça de gent portes la batuta de les eleccions, però, es clar, el poble no és de pedra. Recordeu fa quatre anys? Les circumstàncies no són, ni de bon tros, les mateixes però algun moviment es reflectirà, suposo.

Reitero la impotència quan te n’adones que no servirà ABSOLUTAMENT PER RES! Això sí, una família plora, un poble està de dol i la gent de bé, té el rau-rau de tenir-ne els collons plens.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Periodisme avui: realitat o ficció (III)

La Universitat Pompeu Fabra ofereix als interessats en estudiar la llicenciatura de Periodisme una presentació que “ofereix, en règim de segon cicle, preparar professionals per a la premsa, la ràdio, la televisió, els mitjans telemàtics, les agències informatives i els gabinets de comunicació d'empreses i d'institucions". Els estudiants reben un ensenyament molt professional, experimental, tècnic i pràctic, que es conjumina amb una preparació teòrica rigorosa, sobretot pel que fa als aspectes culturals i deontològics de l'exercici del periodisme”.

“El model educatiu dels Estudis de Periodisme de la UPF enllaça amb les fórmules més acreditades d'arreu d'Europa i dels Estats Units, però continua sent una novetat a Espanya. Es basa en un pla d'estudis de segon cicle (llicenciatura) al qual es pot accedir des de qualsevol altre títol superior o des de qualsevol primer cicle o diplomatura”.

És una oferta seriosa i disposada a deixar els estudiants en perfecta posició en la línea de sortida, laboralment parlant. Tanmateix, hem de suposar que no difereix gaire de qualsevol de les altres opcions –llegeixis universitats– del territori espanyol.

Dels estudiants es demana: “capacitat per a l'anàlisi, capacitat de síntesi i bona expressió escrita i oral”.

No són demandes exagerades a la matèria prima (estudiants).

Ja tenim, doncs, la matèria prima amb unes certes característiques favorables i el motllo amb unes condicions òptimes. Al cap d’uns anys, tot i que surt el producte resultant nou de trinca, hem de verificar les revisions per mantenir-lo sempre a punt.

Si més no, al nostre país, els tindrem afiliats al CPC. “El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Galícia són els dos únics Col·legis de periodistes existents a Espanya. El CPC manté relacions institucionals amb la FAPE (Federació d'Associacions de Premsa d'Espanya), amb qui té signat un conveni de col·laboració, alhora que està integrat en la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El Col·legi de Periodistes de Catalunya té 3.500 associats".

El codi deontològic del CPC consta de 12 criteris i 4 annexes. No patiu, només en citaré 4 dels criteris:

1er – “Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

2on – “Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d'expressions o qualificatius injuriosos”.

7è – “...no s'ha de simultaniejar l'exercici de l'activitat periodística amb altres activitats professionals incompatibles amb la deontologia de la informació, com la publicitat, les relacions públiques i les assessories d'imatge, ja sigui en l'àmbit de les institucions o organismes públics, com en entitats privades”.

12è – “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d'informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l'ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

Mare de Déu, Senyor! Si la matèria prima es bona, el motllo perfecte, l’anem revisant i tot. De on han sortit el Federico J. Losantos, el César Vidal, la de Telemadrid, el Pedro J. Ramírez –l’Anson si que ho sabem: dins d'una gorra del “Frente de Juventudes”–.

Al primer món, els codis deontològics són, teòricament, normes d’obligat compliment. N’hi ha en l’exercici del periodisme, del dret, de la medicina... Hi ha sentències judicials exemplars respecte del dret i la medecina. Les de periodisme, però, acostumen a ser més simbòliques que exemplars. La llibertat d’expressió –el periodisme n’és l’estendard– hi fa molt.

Al món occidental es tracta com un dret inalienable. Malgrat tot, en molts països del món és inexistent i s’acompanya sempre de règims dictatorials, repressió, assetjament, presó, tortura i mata periodistes. No cal anar gaire lluny; observem Rússia, un exemple de suposada democràcia que assassina o fa desaparèixer els periodistes dissidents. Diaris, emissores de ràdio i cadenes de televisió es sortegen entre les màfies amb el beneplàcit del govern, que no deixa de mostrar-se com un tentacle d’aquestes associacions delictives.

Vist el panorama, diríem allò del fervorós creien descregut: “Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy”. Quina solució tenim? Cal que, cadascun, vagi renovant el filtre –tal com fem amb el de l’aire i el de l’oli amb els cotxes– no sigui que una ventada ens faci trontollar el criteri. Ah! I no perdem de vista els mentiders compulsius.

Tanmateix, en nom d’aquest gran dret –la llibertat d’expressió– s’han conquerit grans èxits i s’han escampat grans disbarats. Tots els polítics , de tots els temps, han entès l’oportunitat que els brindaven els mitjans de comunicació com a vehicle per arribar a les masses i per manipular-les a la seva conveniència. Una cita lapidària de Joseph Goebels, ministre de propaganda (ull amb el nom, propaganda!) de l’Alemanya nazi, és repetida, avui en dia, amb profusió: “una mentida repetida mil vegades es converteix amb una veritat”.

Quantes veritats –que tenim assumides– no són res més que mentides reiterades?

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Vicenç Papiol, un personatge de Calafell

La vida del Vicenç s’ha apagat. Ja feia dies que era com una espelma que qualsevol brisa podia donar un ensurt. El Vicenç ha estat mirant al mar tota la seva vida i això que jo no li conec tota, ni molt menys.

Jo he conegut al Vicenç als futbolins del carrer Montserrat. Els divendres, cap allà a les 7 de la tarda, es trobaven dos vells amics (Gabriel Mestre i Vicenç Papiol) per fer una partida de billar. En aquell temps –en que tothom pitjava les boles de qualsevol manera– en Vicenç i en Gabriel donaven la seva lliçó particular. No us penseu, era seriós, congregaven un bon rotllo d’afeccionats car el seu nivell superava amb escreix el de tots els observadors. En aquell temps, era un orgull poder jugar una partida amb qualsevol dels dos. Si tenien temps, no tenien un no per ningú. El primer que et sobtava, era la senzillesa amb que t’alliçonaven. Si, després de 30 anys encara hi ha algú que ho recorda és que els enyorem.

Posteriorment, vam coincidir en diversos actes sempre relacionats amb la Confraria doncs tenia , com diu l'havanera: "les venes salades".

Va ser un honor –parlo en nom de tot el grup de Veles i Vents– participar en l’homenatge que se li va oferir a la III Trobada d’Havaneres. Si reconèixer la tasca dels qui tan han fet és un gest d’honestedat, en el cas del Vicenç dona una satisfacció especial. Ell és qui estava sempre atent a qualsevol necessitat a les trobades i l’eficient encarregat d’obrir i vetllar pel local de la Confraria que servia de vestidor i lloc d’assaig als grups participants. Pot semblar una feina no gaire enrevessada però us puc assegurar que, si al cap davant, hi ha una persona –amb totes les lletres– la cosa esdevé entranyable i agraïda d’allò més.

Entre els futbolins i la Trobada d’Havaneres hem coincidit en moltíssimes ocasions. Cap mal moment (tot i trobar-se malalt), sempre un somriure, sempre el detall de preocupar-se de com estàs tu i la família.

El sentit condol a l’esposa Rafi (cantant del Cor-Orfeó Calafellenc) i la seva filla Mercè.

A la Va Trobada d’Havaneres, a celebrar el proper 1 i 2 d’agost, el grup d’havaneres de Calafell oferirà les cançons a la seva memòria.

Descansi en pau...

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Vostè és un mentider - 2a part

El debat –o hauríem de dir discussió– d’avui entre Zapatero i Rajoy m’ha generat un seguit de preguntes:

a) Què hi guanyen volen demostrar, una vegada i una altra, que l’adversari és un mentider?

b) Perquè utilitzen dades de milions i milions d’euros si el ciutadà no les pot assimilar?

c) Perquè s’ha posat nerviós Zapatero en alguns moments del debat? Perquè li costava agafar el fil?

d) Perquè s’ha posat nerviós Rajoy en algunes fases? Perquè parla tan accelerat?

e) Perquè no es contesten les preguntes de l’un a l’altre?

f) Perquè ensenyen els gràfics si els posen torts i no es veu res?

g) On desviava la mirada –un cop i un altre– Rajoy?

h) Sisplau, algú no afiliat hem pot dir, de veritat, quina va ser la primera pregunta de Rajoy a Zapatero en aquesta legislatura? (bé, ara que hi penso, tan me fa)

i) Qui ha sigut l’il.luminat que ha assessorat a Rajoy parlar de la guerra d’Irak?

j) Qui és l’ignorant que ha enviat al Rajoy la comunicació de la multa de 400 € pel rètol en castellà? Que no ho sap que hi ha rètols per menys de 400 €?

k) L’assessor d’imatge de Zapatero en el tema de les celles, vota al PP?

l) Perquè surt sempre el nen que no pot estudiar en castellà? (pobret)

m) Perquè hem desitja “bona sort” Zapatero? La necessitaré?

n) Jo tinc dos nens, podran acollir-se als avantatges de “la nena de Rajoy”?

o) Recordo un altre cas en que un home tenia una nena al cap: James Mason interpretant el professor Humber Humbert a “Lolita”; havent-se mort Kuprick ,qui dirigirà la versió de Rajoy pel 2008?

Nosaltres, els que voldrem, anirem a votar el proper diumenge. Votem el que votem, Déu hi faci més que nosaltres.

“Jo soc ateu, gracies a Déu” (Luis Buñuel)

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Periodisme avui: realitat o ficció (II)

Una de les opcions per entendre el periodisme d’avui en dia es fer-ne un seguiment fins als nostres dies.

Anem a repassar. Primer trobem la ja referida ”Acta diurna” que Juli César manava col.locar al fòrum romà (segle I aC). A la baixa Edat Mitjana, els fulls escrits amb notícies comercials i econòmiques eren molt comuns en els bulliciosos carrers de les ciutats burgeses. A Venècia, s’hi venien fulls al preu d’una “gazzetta” (moneda utilitzada a Venècia el segle XVI), d’on provenen els noms de molts diaris publicats en l’Era Moderna i la Contemporànea. Els segles XVIII i XIX, els líders polítics prengueren consciència del gran poder que podien tenir les gasetes per influir en la població i proliferaren els diaris de faccions i partits polítics. Cap a finals del segle XIX, els empresaris descobriren el potencial comercial del periodisme i sorgiren les primeres publicacions semblants als diaris actuals. Als Estats Units, Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst crearen grans diaris destinats a la venda massiva. Nous invents, com ara el telègraf, van facilitar l’obtenció de notícies. Ja al segle XX, sorgiren empreses dedicades a la colecció d’informacions sobre actualitat que eren venudes als diaris. Aquestes empreses foren conegudes com agències periodístiques o agències de premsa. La fotografia es va comença a utilitzar en la premsa diària el 1880. Alemània fou el primer país que produí revistes gràfiques ilustrades amb fotografies.

A la dècada dels 20 del segle XX van nèixer les primeres emissores de ràdio, que prengueren gran part del protagonisme als diaris en el seguiment pas a pas de l’actualitat. Les primeres emissions de televisió es feren als Estats Units als anys 30 i, ja als anys 50, la televisió competia amb la ràdio en la possibilitat de transmetre instantàneament la informació, amb el seductor agregat de la imatge.

Convertit en el "quart poder" de les grans democràcies occidentals, el periodisme oscil.la actualment entre la imatge romàntica d’àrbitre social i portaveu de l’"opinió pública", i la d’empresa comercial sense escrúpols que recorre a qualsevol mitjà per cridar l’atenció i multiplicar les seves vendes, sobre tot, la intrusió a les vides privades (amb permís i sense), l’exagerada dimensió que atorga a notícies escandaloses i fets policials. El cert és que el periodisme s’ha convertit en un component fonamental de la vida contemporànea i sembla inseparable dels sistemes polítics democràtics. El periodisme creà, per les necessitats de ràpida lectura, comprensió i suposada neutralitat, un estil de redacció que ha nodrit a nombrosos escriptors, que formen part dels seus plantés i que han destacat i destaquen en llurs columnes.

La història del periodisme és, doncs, plena de noms de gran prestigi, de figures que han esdevingut referents de la independència, l'objectivitat, la claredat expositiva, la comprensió dels fets, l'erudició..., no sols per als periodistes, sinó per a tothom en general. Nogensmenys, passa a vegades que la faceta periodística d'alguns personatges és eclipsada per una altra en què han tingut més relleu públic. Un exemple: Sir Winston Churchill, un dels polítics més importants del segle XX, el primer ministre que va empènyer i capitanejar la resistència britànica durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); doncs bé, molt abans d'esdevenir símbol de la lluita contra el nazisme, Churchill havia fet de corresponsal de guerra a Cuba i a Sud-àfrica, on fou empresonat però aconseguí de fugir-ne.

Igual es pot dir de molts escriptors, més coneguts per l'activitat, diguem-ne, estrictament literària que no pas periodística: Charles Dickens, George Orwell, Ernest Hemingway...; encara que també hi ha casos com el d'Émile Zola, escriptor cèlebre per les seves novel·les, però, també, per la carta “J'Accuse...” (“Jo acuso”), que va aparèixer a la premsa arran de l'afer Dreyfus.

Vull fer, però, especial esment en tres figures internacionals del periodisme i l’adjectiu que cascuna d’elles a pres com a estandart : Indro Montanelli, Walter Cronkite i Ryszard Kapuściński.

Independència periodística

Indro Montanelli (1909-2001) és tingut per un model d'independència periodística. De figura i esperit quixotescs, tenia la llibertat en molta estima, i per això els poders no el van fer arronsar mai. La seva trajectòria periodística va ser tosca i lligada, en gran part, al gran diari milanès Corriere della Sera, tot i que el 1974 va fundar Il Giornale, que va deixar per desavinences amb l'editor, Silvio Berlusconi, que volia entrar en política, cosa que va acabar fent, com ja sabem. Home de gran cultura, va publicar una pila de llibres d'història, entre els quals “Història dels grecs” i “Història de Roma”, instructius i amens.

Credibilitat

El nord-americà Walter Cronkite és una llegenda viva del periodisme televisiu. Nat el 1916, Cronkite, corresponsal a Europa durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va presentar durant una vintena d'anys, del 1962 al 1981, les notícies vespertines de la cadena CBS, en què va atènyer moltíssima credibilitat, fins a ésser considerat l'home més creïble de la vida pública americana, la figura que inspirava més confiança, honor que s'adeia amb l'expressió que tancava el noticiari: 'And that's the way it is' ('Les coses són com són').

Compromís

Ryszard Kapuściński (1932-2007) ha estat considerat un dels millors reporters del món, un home que ha sabut retratar vívidament la realitat de molts indrets de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. Aquests periodista polonès, ha fet de la gent corrent els protagonistes de reportatges i llibres, testimonis d'un periodisme audaç, compromès, que defuig les comoditats per penetrar al fons de les coses. Destaquem-ne “L'emperador”, “El xa o la desmesura del poder”, “L'imperi”, “La guerra del futbol” i “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”.

Podem trobar, avui, periodistes amb independència, credibilitat i compromís?

Fons: Viquipèdia, Vilaweb i Youtube.

Jordi Voltà

Calafell (Baix Penedès)

Periodisme avui: realitat o ficció (I)

“Havia agafat el diari de la bústia, res d’important, tret de les coses que els periodistes havien decidit que havíem de saber, estar-ne al corrent, o prendre una decisió al respecte.”

És un fragment llegit a la pàg. 72 de l’obra de Paulo Coelho, “La bruixa de Portobello”. L’exemplar correspon a la 1a edició Proa feta per Enciclopèdia Catalana en la seva traducció al català de M. Dolors Ventós.

Aquest comentari aïllat no té res a veure amb el transcurs de l’argument però, recordo, que vaig subratllar-lo, doncs va fer-me pensar en un cert element transgressor amagat en el concepte que exposava. Convertia la suposada asèpsia de la informació en la voluntat d’un individu, de nom: periodista. Ràpidament, l’associació d’idees em portà a informar-me sobre l’anomenat “quart poder”.

Les primeres publicacions em porten a Juli César que va fer circular una llista d’esdeveniments dita “Acta Diurna” (esdeveniments del dia), en la República Romana de l’any 59 aC, i va haver-hi una publicació del govern imperial xinés l’any 713 dC que es va dir Noticies Barrejades.

El primer que hem de saber, però, és que si ha arribat al quart lloc, és perquè Charles-Louis de Secondat Senyor de la Brède i Baró de Montesquieu, cronista i polític francès de la Il·lustració (segle XVIII) va proclamar i deslligar els tres primers poders de la democràcia: legislatiu, executiu i judicial. Montesquieu, va ressaltar –sense donar-li encara cap lloc en l’escalafó– a la premsa, en al·lusió a l’extraordinària influència que aquesta exercia als anys previs a la Revolució Francesa.

Malgrat això, ens diu l’enciclopèdia virtual Vikipèdia (...) que la seva creació es atribuïda a l’escriptor, orador i polític anglo-irlandès, Edmund Burke (1729-1797), molt famós i influent a la seva època.

Per deixar les coses al seu lloc, Vikipèdia ens aclareix que “és el més poderós de tots perquè dona la seva pròpia opinió, sigui correcte o no ho sigui. La premsa pot fer-nos creure que és cert el que diu”. Afegeix: “no es limita a reflexar l’opinió pública en la que suposadament es basa tota democràcia, si no que pot crear aquesta mateixa opinió pública, proporcionant la quasi totalitat de la informació amb la que aquesta compta en qualsevol moment”.

Vaig cercar a l’enciclopèdia de la Real Academia Española: “quart poder”; no hi és. Però com que tan me fa que sigui el quart com el quinzè vaig provar amb “poder”:

• 1a accepció - Dominio, imperio, facultad y jurisdicción que alguien tiene para mandar o ejecutar algo.
• 5a accepció - Fuerza, vigor, capacidad, posibilidad, poderío.

L’Enciclopèdia Catalana –que tampoc reconeix el “quart poder”– ens diu del mot “poder”:

• Domini legal o efectiu que hom té sobre algú o sobre alguna cosa.
• Tenir el dret, l'autorització, la llibertat (de fer o de dir quelcom).

Ronald Reagan, en un dels pocs actes de lucidesa va reconèixer que: “la política se suposa que és la segona professió més antiga. Amb el temps, he arribat a la conclusió que manté moltes similituds amb la primera”.

Veient les polaritzacions dels mitjans de comunicació, en general, en vers les diverses opcions polítiques cal pensar que, el periodisme d’avui, pot disputar-li lloc i similituds a les dues professions més antigues, segons Reagan.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)