Un exemple de com "NO S'HA DE DESFER EL CIM"

Adjunto la imatge divulgativa de la visita del president de la Generalitat, el molt honorable José Montilla, a l’Arboç exposada a la web del “NO FEM EL CIM”. M’agradaria saber si en els actes de protesta que es demanaven hi havia inclòs el llançament d’ous. Si és que no, espero la puntualització pertinent.

També m’agradaria que algú m’expliques si a cada acte d’inauguració d’una remodelació en un espai arquitectònic, cultural o turístic; en qualsevol nova iniciativa per a promoure nova economia a la comarca –ni que sigui de la que sembla que es vulgui “imposar”– es muntaran numerets d’aquesta mena (deu ser per animar a futurs inversors o per foragitar-los doncs n’hi deu haver de propis i interessats, arrelats al territori).

Tots els avenços de la plataforma en aquest darrer mes amb les signatures i les al·legacions se n’han anat en orris (com a mínim en la imatge). Estan sota sospita de sí es tracta d’un grup organitzat degudament o una colla de brètols incontrolats.

Esperem notícies...

Vine al mercat, Reina!

Vet aquí que la Reina d’Espanya li preocupa l’avortament, l’eutanàsia i l’anomenar matrimoni a la unió de dos homes (de dues dones no n’he sentit res, de moment estan exemptes). Sembla ser que la separació, el divorci i l’autorització del Vaticà per poder contraure matrimoni quan t’has separat del primer marit, això ja no la preocupa tant; no n’ha fet esment. Té una preocupació, diguem-ne, selectiva. Ja ho veureu.

Alguns s’han afanyat a recordar que, en un país democràtic, la monarquia no ho és de democràtica. Si els monarques hi són, doncs, i mentre hi siguin, que callin. Si no els pots dir el que vols, no poden donar motius de diàleg o controvèrsia.

Teòricament, són el reis de tothom (com els de l’Orient però més cars, que ja és dir), també dels avortistes, dels eutanasiadors i dels homosexuals i lesbianes, estiguin legalment units, ajuntats o com els surti del nap i/o la patata dir-ne (mai més ben dit).

Casi tots els qui viuen de la moma pública s’han afanyat a defensar l’opinió de sa majestat. És clar, té tanta raó... On s’és vist que la gent avorti; per la mort de Déu, no s’entén. Tothom hauria de fer com els seus sagals que no miren prim. És descendència a càrrec de l’erari públic. Poden tenir-ne a dotzenes, si volen; només és qüestió de posar-se a la feina. Ah! I no els hi calen guarderies; tenen servei de mainadera. Enfeinats com estan, tot el dia amunt i avall, en aquest hotels tan luxosos, aquests dinars i sopars tan indigestos. Ai senyor! Quin esforç. És que no ens en fem càrrec.

L’eutanàsia si que fa vesar el got. Mare meua! –que diria un amic meu–. Si tu pots anar a qualsevol –quan dic qualsevol, dic de veritat, qualsevol– clínica, hospital, metge especialista, eminència cercant i trobant tractament, medicació, experiment, provatura i/o solució, l’eutanàsia queda lluny, molt lluny. I si es dona el cas, amagarem el que faci falta i farem el que convingui.

Respecte a la unió de dos homes, dues dones, un home i una dona, una dona i un home, un home i una altra cosa, una dona i una altra cosa i els múltiples numèrics corresponents a cada cas...tant me fot. Mentre els dos o múltiples de cada cosa hi estiguin d’acord que facin el que vulguin. I que li diguin com els vingui de gust.

No ens ho mirem bé i no ho podem entendre. La monarquia: “no és d’eixe món”.

A la mestressa de la Casa Reial no li preocupa la hipoteca doncs el palau ja el tenen pagat de fa dies i sense bonys. Sembla que el van pagar al comptat, sense crèdits. Els fills també estan lliures de carregues immobiliàries. I això que el nen s’ha comprat una unifamiliar aïllada complerta, diguem-ne (que ara, pacientment, va omplint a força de maluc).

En aquest moment, la veritable preocupació d’aquest país és anar al mercat amb el diners suficients per tornar a casa amb la senalla plena. Però, ah nois! Això, a la Reina, no la preocupa. No és el seu cas. Ella surt menjada de casa o va amb dietes pagades.

Recordo l’eslògan de l’ajuntament de Barcelona de fa uns anys: Vine al mercat, Reina!

12 bones respostes a una mala pregunta

El resultat de l’enquesta sobre la percepció de sí, l’ajuntament de Calafell, va millor o no va millor ha expressat un empat “tècnic” (sobre 26 electors voluntaris). I mira que la pregunta anava en positiu, induint-vos perquè fóssiu bons nois i noies, però es que només penseu en fer sang. En aquest resultat s’hi emparen les següents 12 possibilitats:

1. Han votat 13 socialistes i 13 convergents.

2. La cosa –el 2003– estava tant bé que no es podia superar.

3. No sabíem que havien canviat els regidors.

4. Tant me fa, estic en crisi!

5. Ens referim a l’ajuntament de dalt el Poble, el de la Platja o el de Segur?

6. M’és igual. Jo voto al Parera i, aquest, surt sempre.

7. Han votat 13 càrrecs de confiança de l’anterior legislatura i 13 de l’actual.

8. No volem que s’enfadi ningú.

9. L’ajuntament va millor i nosaltres anem pitjor. La pregunta està mal feta.

10. L’ajuntament va pitjor i nosaltres emigrem.

11. Els polítics no utilitzen Internet. Els únics blocs que es miren el Sánchez i l’Olivella són els del Vilarenc i els del “Gaudir”.

12. Si, home, no...(*)

(*) Resposta més comuna a Calafell. Veure els resultats de les eleccions municipals a les darreres 5 legislatures.

I és que si no hi posem una mica d’humor, estem ben arreglats.

Què, potser, no som cultura?

El mal temps ha arribat, també, a les entitats culturals. I, com sempre que patim una època de vaques magres, les queixes dels interessats es fan sentir amb més rotunditat i perseverança. Tornen velles discussions per trobar l’equilibri suficient als comptes de les pròpies entitats i també entre elles i la seva relació amb la regidoria de Cultura de cada municipi.

Primer de tot: qualsevol grup de persones que s’ajunti per desenvolupar una activitat cultural –sigui la que sigui– ja mereix consideració. Cal especial esment en les que fa dècades que funcionen (molts vilatans han hagut d’estar-hi interessats per que hagin arribat als nostres dies). També les noves entitats reflecteixen noves ambicions, nous horitzons, noves empaties, nous reptes.

Ningú dubta que les associacions intenten abastar el màxim de l'activitat i això, traduït al nostre temps i en la majoria d’ocasions, vol dir: crear necessitats. Unes, es poden solucionar amb la federació de l’entitat amb d’altres de la mateixa naturalesa obtenint una certa gamma de serveis. D’altres, més d’infraestructura, acostumen a aixoplugar-se en casals, centre cívics, hotels d’entitats o qualsevol altre substantiu adient. En tercer lloc, pel seu normal funcionament, desenvolupen una certa activitat econòmica. Disposen de certs ingressos i atenen materials i serveis referents a la seva idiosincràsia.

En la relació d’ingressos d’una entitat estàndard podem trobar-hi:

- Les quotes dels socis.
- Els possibles ingressos de l’activitat (actuacions, espectacles, cobrament d’entrades, donatius,...).
- Els ingressos atípics, no vinculats amb la pròpia activitat (venda premis d’atzar, gestió de barres de bar,...).
- Subvencions d’organismes oficials.

Una repassada a cada concepte ens donarà a entendre el tarannà de cada entitat i, la combinació de les quatre dades, la implicació de la seva gent, dels socis envers l’associació –a banda del suport que rep de l’ajuntament, consell comarcal, o d’altres institucions. L’apartat de les subvencions mereix una atenció especial. Com sigui que la més propera i podíem dir, casi segura, és la de l’ajuntament de cada poble parlarem d’aquesta en concret. Ja que hem anomenat la crisi i que aquesta també arriba a la cultura, estaríem d’acord en dir que és de les primeres en rebre?. Sigui per un intent de racionalitzar les subvencions o per la recessió, el cert és que totes han minvat i, d’afegitó, ha nascut una oposició frontal a finançar nous projectes.

Com que les entitats les formem gent –que podem anar a votar– no poden dir-nos que no, radicalment. Si més no, ho eviten. Han trobat un sistema (el de sempre, sí) pels més disposats i agosarats –podíem anomenar-lo “extra work, extra money”– que permet ajustar certs pressupostos i la incursió en noves iniciatives. Parlo de les barres de bar a la Festa Major i festes en general. Aquest fet comporta –depenent del municipi– que no totes les entitats interessades poden gaudir de la cessió –no hi ha tantes barres, ni tantes festes– a més que, segons quines i per la seves particularitats, no els hi és possible comprometre’s.

Es cerquen formules, equacions, logaritmes, teoremes, balances de pagaments i cobraments; descripcions d’activitats, matèries primes, perillositat, desplaçament i horari nocturn per esbrinar quina entitat ha d’estar millor posicionada respecta a un altra per rebre el “caramelet”.

Crec que, si tots volem, el sistema pot ser més senzill. Totes les entitats haurien de presentar a la regidoria la memòria de l’exercici anterior, relació d’ingressos i despeses, l’estat de comptes i el pressupost per al proper any (hi ha llocs i entitats que ja es/ho fa/n). Informació que no falti.

Ara bé, una còpia de cada document hauria d’anar a parar a l’ASSOCIACIÓ D’ENTITATS MUNICIPALS. Aquesta nou òrgan tindria la representació de TOTES les agrupacions culturals i seria l’interlocutor amb l’ajuntament en cas de conflicte. Una cosa és que es passegi cada entitat d’una en una pel despatx del regidor/a per veure “sí hi ha res pels Nicolaus” i una altre, anar a defensar quelcom tenint el recolzament de totes les entitats del poble al darrera. Temps hi haurà pel reglament, ja es cercarà la proporció i es dotarà convenientment de contingut (formules, equacions i demés).

Em pregunto, considereu tenir –les entitats– el suficient pes específic a les respectives regidories de cultura? De quina capacitat de decisió gaudiu? Us consulten la programació cultural? I la distribució de les subvencions? Potser hi ha algun afortunat que ha contestat afirmativament a totes les qüestions, malgrat que, el més probable, és que ens faci reflexionar del lluny que som –en cada municipi nostre– de la pluralitat, de la participació, de la solidaritat i de la socialització de la cultura. Això sí, podem treure’n la conclusió que som “l’últim poll que els pica”.

Què, potser, no som cultura?

La crua realitat

Un post d’en Miquel Casellas fa una aportació molt interessant: ”Tornem a la selva. El poder entre politics i bancs s'ajuden i els demes espavila que ja t'ho faràs. Això és una mica com la postguerra. No et sona al que et deien els teus pares?”.

Primer de tot i pels que no ho sapigueu vull dir-vos que porto vinculat a les entitats financeres des de fa casi 25 anys. L’aproximació que he tingut al món financer és de trinxera pura i dura. He tractat amb centenars de clients i això et dona una visió ample del que, aquest, n'espera d’una entitat, l’objectiu de l’entitat respecte al client i tota l’idiosincràtica de la relació bancària. En vint-i-cinc anys dona per passar unes quantes crisis, unes quantes bonances econòmiques i unes quantes variacions dels objectius, dels productes, de les necessitats dels uns i els altres i de un munt de coses més. No és ara el moment ni tenim temps de fer-les totes. Hi ha més dies que llonganisses, tot arribarà, si cal.

Respecte a la relació entre polítics, bancs i poder, comentar que el capital sempre està a la vora del poder i que l’economia –aquest sistema d’utilització del capital– ens ha deixat participar en el que li ha convingut. Tal com deia en Casellas, els pares ens insistien ,dia sí i dia també, en estalviar. Era una de les principals finalitats: estalviaves per comprar un pis, estalviaves per comprar un cotxe, estalviaves per a un electrodomèstic o pel “retiro”. Va arribar un moment que la cosa va bifurcar-se en dues direccions que entroncaven dos conceptes que podien semblar contraposats. Primer, massa estalvi podia ser perjudicial, havíem de consumir, si ho fèiem les empreses vendrien més, haurien d’augmentar la producció i això beneficiaria una disminució de l’atur i les altres empreses col·laterals a la fabricació dels bens que compràvem. Ho sigui, tots a consumir! En segon lloc, per a solucionar aquest efecte es va posar a disposició del públic en general una ingent quantitat de productes de crèdit: des de targetes a préstecs per telèfon. No importava que els interessos d’aquests productes rondessin, en alguns casos, la usura; ni que atemptessin contra qualsevol principi de prudència. Totes les entitats es llançaren a una carrera de captació de clients en el que premiava la vinculació extrema del prestatari: nòmina, assegurança de vida, de la llar, del cotxe, targetes, teletac, domiciliacions, fons de pensió i tots els serveis inventats. El vestit complert, vaja!

Tot i això, he de dir-vos que soc extremadament crític amb els usuaris d’aquest tipus de facilitats. Ara, s’ha posat de moda treure per televisió persones que no poden atendre les seves obligacions financeres: no poden pagar el préstec de l’habitatge (acostuma a ser el més gros i, conseqüentment, la major dificultat). El comentari és comú: no els havien dit que el préstec podia pujar tant. Aquesta setmana, per TV3, va sortir una parella que no podien pagar la hipoteca doncs s’afegia a la quota del COTXE NOU. En les imatges de la casa podíem observar, presidint el menjador, una televisió de pantalla plana (hem de suposar que relativament nova). Si, nois, he de reconèixer que jo tampoc podria pagar la hipoteca, el cotxe i anar renovant tota la gama marró d’electrodomèstics. Per això...NO HO FAIG. Recordo el que em recomanaven els meus pares; estalvia i quan en tinguis una part, compra-ho.

A la meva vida professional m’he cansat de dir que si i de dir que no, d’aconsellar, d’intentar fer veure als clients si una cosa els hi era accessible o es posaven en un fangal de tres parells de collons. Us estalviaré de relacionar-vos les coses que m’han arribat a dir; des que jo no era ningú per dir-los que havien de fer a que si aquesta entitat no els hi dona, una altra ho farà. Persones als qui demanaves avals –doncs no tenien on caure morts (pobrets)– i que estaven decidits, si calia, a organitzar un autocar d’avalistes per anar al notari i signar el que fes falta. Embolica que fa fort!

Ara, que el cicle econòmic està de baixa, portem tot un trimestre en que les famílies espanyoles TORNEN A ESTALVIAR. Si nois, s’acabat l’alegria, s’acabat la disbauxa. I resulta que, tot i el que hem caminat, la solució sense que ningú ens hagi dit res, l’hem trobat nosaltres mateixos: estalviar. Els que puguin, és clar.

Confiança, especulació i ètica econòmica...

Arribat el moment actual pot sembla una paradoxa insistir en que, el sistema capitalista, està basat en la confiança. Efectivament, si fem una comanda a un proveïdor partim, d’una banda, de la confiança de que complirà i ens el servirà en les condicions i termini desitjats. D’altra, tenim confiança en que podrem col·locar-ho entre els nostres clients. Així mateix, esperem que atendran el pagament així com el nostre proveïdor confia en rebre el import de la factura que ens girarà. Aquesta roda, complexa, té com a màxima la formalitat del sistema. En moments de crisi, la tresoreria de les empreses pateix i se’n ressenten els compromisos adquirits. Resumint, trontolla la confiança i moltes d’aquestes armelles de la cadena es queden al camí, víctimes del concurs de creditors –tan clar que era el concepte de suspensió de pagaments i ens l’han canviat–. D’altres intentaran frenar la caiguda amb una ERO (expedient de regulació d’ocupació) en la que pagaran el “pato” part dels treballadors. Els menys optaran per la més ètica ampliació de capital.

La diferència entre aquestes tres opcions es puntualitza en qui rep la patacada: en el concurs de creditors, els qui s’hauran de fotre són els proveïdors de l’empresa doncs s’hauran d’esperar fins que l’empresa concursant pugui començar a fer els pagaments. En l’ERO els qui rebran fort seran els treballadors que, o bé poden anar directament al carrer o poden veure reduïda la seva jornada laboral i, conseqüentment, el seu salari. En la darrera, seran els accionistes de l’empresa els qui posaran més diners als fons propis per proporcionar efectiu a l’empresa i que, aquesta, recuperi la seva liquiditat i, de rebot, la seva solvència.

Si fem memòria dels bons moments econòmics de les empreses veurem que, quan succeeixen, dels diners que guanyen no en reparteixen cap amb els seus proveïdors. Tampoc els treballadors tenen millor sou (recordem que en els darrers 15 anys els salaris han pujat, de mitja, una mica per sota de l’IPC). Què passa, doncs, amb els beneficis? Passa que es reparteixen entre els accionistes. Per això parlàvem abans de l’ètica empresarial. En Toni Gallardo comentava en un article la ràpida actuació de dos presidents de bancs anglesos en assabentar-se que, aquell matí, havien estat cessats fulminantment dos altres presidents que havien demanat un ajut suplementari del Govern. A la tarda, ells no van assistir a la reunió amb el ministre d’economia doncs per art de màgia, miraculosament vaja, havien decidit fer una ampliació de capital i posar els diners necessaris ells mateixos. I és que una cadira és una cadira i el demés són punyetes.

En una altre ordre de coses podem fer esment de que la inestabilitat dels mercats afavoreix l’especulació. Des que el món és món que hi ha hagut especuladors i en moments de crisi estan en la seva pròpia salsa. S’ha de comentar, però, que avui en dia hi ha grups inversors que es dediquen a desestabilitzar els mercats borsaris. Els moviments que veiem –tipus ascensor, ara amunt, ara avall, dia si, dia no– no tenen una explicació, o diríem justificació en l’evolució de les notícies diàries i/o previsions econòmiques. En feia referència en Pablo Piquero analista d’Inversis a El Periódico del dia 11 d’octubre. Els governs dels estats –recordem que amb els nostres impostos, els nostres diners– estan injectant liquiditat als mercats. Aquest filibusters d’americana i corbata van treien aquests diners venent les accions que han comprat –de vegades en un parell d’hores– aprofitant les enormes fluctuacions dels valors. Sí els nivells dels selectius (Ibex, Down Jones, Dax, Ftse, Cac, Nikkei) està en mínims històrics tot i entrar aquesta ingent quantitat de diners, on han anat a parar els nostres diners? Resposta: a les butxaques dels filibusters. Pirates de guant blanc.

Sembla doncs que la revisió dels sistema i de les múltiples fugues que se li han observat sigui prioritari, urgent. Podem cercar formules matemàtiques, sistemes de control, normes, reglaments i sancions; sí no formem els nostres responsables econòmics en un altra ordre de valors no haurem fet res positiu ni haurem solucionat res absolutament. I això, amics, ja són figues d’un altre paner.

Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura, que podem anomenar assessor financer, que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo Gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics.

Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.

El CIM, to be or not to be, that is the question!

Es preveu una tardor moguda al Baix Penedès. Si més no, les declaracions de la gent implicada –en declaracions als mitjans– ho dona a entendre.

Tal com era previsible, comencen les esquerdes als suposats dics de contenció que formaven els polítics favorables a la plataforma “No fem el CIM”. Josep Maria Puigibet, alcalde de La Bisbal ha tirat pel dret i sembla que la proposta del polígon per ubicar-hi la logística de “El Corte Inglés” tira endavant. Les raons de l’alcalde són les següents: “si, home, no...”

Josep M Puigibet - 1a part

Si encara no enteneu per què la consideració popular dels polítics està a l’alçada del betum, qualsevol de les gravacions que volten per Internet de l’entrevista amb Puigibet, us ajudarà a entendre-ho.

Josep M Puigibet - 2a part

A veure, la política necessita adaptar-se a les circumstàncies socials i econòmiques. Efectivament, segons les necessitats dels nostres conciutadans haurem de ser més sensibles amb les noves mancances que els aniran sorgint. També, depenent dels cicles econòmics, podem ser més o menys generosos amb els recursos destinats a l’estat del benestar. Estem parlant d’evolucionar segons certs paràmetres i és així des que el temps és temps. En el que hem d’estar alerta –que diria el Monegal– és en que els polítics canviïn tan fàcilment de principis. Una de les característiques dels humans és la capacitat de prioritzar en una escala de valors. Així, donem més valor a la família que als amics, la salut per sobre d’altres coses. Tot plegat, afegint-hi qualitats humanes i distribuint-les graó a graó ens forgem fins a ser millor persones. Sobre aquests valors –que han generat costums– s’han forjat les lleis que ens protegeixen i alhora ens responsabilitzen. Dels qui les transgredeixen en diem delinqüents. Hi ha normes –que no lleis– de la moral i l’ètica que ajuden a l’home, no tan ha controlar-se si no, a progressar com a persona. Als individus que s’allunyen d’aquestes normes se’ls pot anomenar transgressors morals.

El que no s’entén és que un alcalde –suposat exemple d’esquerres, republicà i catalanista– es presti a canviar el destí dels bisbalencs i de la comarca depenent d’un cicle econòmic. Si un d’aquests cicles pot durar vuit anys (com a molt) aquest senyor hipoteca una part dels sol del Baix Penedès durant dècades i dècades.

Jordi Sánchez - 1a part

A l’altra banda i trobem al president del Consell Comarcal, Jordi Sánchez. Obrant en nom del Consell no desaprofita cap oportunitat per mostrar-se amic del CIM i lloar-ne les virtuts. Si el Consell Comarcal del Baix Penedès, els ajuntaments que el configuren, són en majoria contraris al polígon, que hi fa aquest senyor fent doctrina a favor? Moralment, no hauria de dimitir? Si tens un conflicte moral, pots viure COBRANT de les dues bandes? Es veu que, si ets polític, sí. Ara bé, hem tingut ocasió de veure com se l’ha intimidat públicament i de com se l’hi ha impedit realitzar actes relatius al Consell Comarcal. Sota quina bandera i sota quins ideals es pot menyspreà els drets dels altres? Permeteu-me dir que aquest tipus d’accions diuen ben poc a favor de qui les acompanya i de les raons sota les que, teòricament, s’emparen. He vist les imatges a Internet i, si no sabés de que va, les relacionaria amb qualsevol aldarull d’una república “bananera” o d’un típic llogarret de la Catània siciliana.

Jordi Sánchez - 2a part

En front l’actitud d’en Jordi Sánchez hi trobem la dels integrants del “No fem el CIM”, darrerament emparats en un ambient i comentaris bucòlics. Sabeu que passa? Que si els números no els fem servir amb rigor no serveixen per a res. Parlar de la mitjana de llocs de treball per hectàrea és ridícul si s’utilitza per dir que encara en tenim massa, de llocs de treball. Ai senyor! Algú ha provat a comparar-ho amb d'altres sectors perifèrics equidistants de Barcelona? Potser ens quedarem amb un pam de nas! En un altre apartat comuniquen que la Generalitat té prevista la construcció de 2.400 habitatges i que a 1 o 2 possibles treballadors per família ja donen els 3.600 llocs de treball que donaria el CIM. Ah, molt bé! Què voleu dir? Què si no es fa el CIM no faran els 2.400 habitatges? Així, podem dir que no cal que facin habitatges protegits per que, en realitat, el que fan és augmentar l’atur de la comarca? De boixos!

Pau Batlle - 1a part

Articles, posts, comentaris, entrevistes, declaracions explicant el que no volem, poques propostes. Enrocats i a veure-les venir. Fa temps vaig fer una pregunta que encara ningú ha contestat: de debò ens pensem què, distant només 60 quilòmetres de Barcelona, no ens pot esquitxar res? No ens en dona cap idea la voràgine de l’estiu, dels cap de setmana?

Pau Batlle - 2a part

S’insisteix molt en evitar un barri metropolità perifèric. Si? Com? Si ja el tenim! La comarca del Baix Penedès, per a la majoria d’opinions que llegeixo, comença de Bellvei en amunt.

D’altres proposen crear un Pla Director Urbanístic abans del Pla Director d'Infraestructures com si el Baix Penedès fos un solar, sense res ni ningú, a punt per a col·locar-hi el "Mecano" i el "Playmobil". Es demana una moratòria; al país de l’especulació, una moratòria!

Els que s’il·lusionen amb preservar l’agricultura els suggeriria que donessin una ullada a la política agrària de la Comunitat Econòmica Europea. Creixen els latifundis com a únic mitja de subsistència empresarial, tendència a l’especialització i el monocultiu, podent arribar a l’arrencada de segons quin tipus de planta, arbre o arbust (amb subvenció o sense). Tot donat per l’efervescència dels països emergents i, és clar, la seva mà d’obra barata que esmicola els nostre preu final del producte. Va nois! Qui li vendrà el terreny al veí, baratet, sempre que ens juri i perjuri que serà per conrear-lo? Qui estarà a punt per anar a fer la pluriocupació si la collita no dona prou per mantenir la família? Qui arrencarà els ceps –si ho mana la CEE– i anirà canviant de cultiu depenent de la demanda?

La decisió no és gens fàcil, tots ho sabem. Però, sisplau, no ens pensem que tancant els ulls ja no estem en perill. Som on som; massa a la vora de la capital. Negociem un CIM a la baixa (ara ja n’hi haurà una part a La Bisbal) amb contraprestacions socials, assistencials i ambientals. Proposem una ruta de turisme rural (ara seria el moment d’exigir les subvencions) vinculat al mon del raïm, el vi i el cava. Bescanviem-ho per obtenir un paper preponderant i decisori en l’execució del Pla Director Urbanístic i del Pla Director d’Infraestructures viàries, ferroviàries i LOGÍSTIQUES, amb majoria d’agents socials propis.

Per molt que salteu, a l’interior, no veureu el mar i, a la costa, la majoria no saben de quin color són els pàmpols. Fem comarca d’una vegada per totes, cohesionem-nos, per un projecte comú on defensar les inquietuds de la majoria. Perdoneu que sigui tan franc però, si no fem un esforç per convertir-ho amb un repte per a tots els municipis del Baix Penedès és un cas perdut.

R.I.P.

P.D. Els títols i les imatges dels talls de veu són extrets de Youtube

Visitant l'Expo 2008 (III)

Tot i la carència de la targeta que acompanya la cadira de rodes us he de reconèixer que la gent...és bona. A molts llocs em van deixar passar sense ni tan sols demanar-me-la; fins i tot, amb el seguici de cinc persones que formaven el grup. Quan et trobaves a la porta un voluntari el percentatge de probabilitats que et diguessin que no podies entrar augmentava considerablement. Si el responsable de fer respectar les normes era una persona del país que anaves a visitar era molt més fàcil entrar. De vegades “som més papistes que el Papa”.

Així, vaig visitar forces països. Entrem a Lituània. Una pista de ball està envoltada, en segons quins llocs, d’una cortina d’aigua que cau del sostre. Aquesta va canviant, esporàdicament. Alguns nens juguen a veure si el tram plujós canvia i els dona un ensurt, mullant-los. Al costat, un bar amb dues pantalles planes. En una, basquet, l’esport emblemàtic de la república bàltica. A l’altre, imatges del país. Res més. Com aquest, hi ha força països que s’ho haurien de fer mirar.

Senyor comissari de l’exposició: si l’èxit era adjacent a la participació del màxim d’estats sense cap criteri qualitatiu, ho ha aconseguit. Ha portat 100 països dels quals en 10 hi ha passió per entrar, uns altres 20 que fan patxoca i els altres 70 que hi han posat el nom. Resultat: 80.000 persones diàries que volen veure 30 països. Si dividim...hi ha d’haver-hi cua per força.

D’altres, però, et sorprenen pel bon gust. És el cas del Marroc. Amb dues plantes, predominant l’aigua que reforça el sentit i pertinença a la mostra amb l’estimació i respecte d’aquest poble per aquest flux natural. Una olor forta, d’espècies, et trasllada el sentits. Palmeres envolten la font; catifes i pubs dispersos et conviden a seure una estona i badar en les pantalles que emeten imatges de festes i reunions familiars on els dolços amb sucre i ametlla en són amfitrions. Al pis de d’alt pots veure-hi una sala, una haima d’aquelles on s'hi pren el té, il·luminada de llum crepuscular. Et venen ganes de entrar-hi i demanar-ne un. Unes cintes impedeixen el pas juntament amb un vigilant atent però enèrgic. Una senyora li insisteix, una vegada i una altra, en pujar per l’ascensor (aparentment sense cap motiu, doncs cap n’hi dona). Ell no afluixa i li indica les escales. En quedar-nos sols al interior ens etziba un: “la gente es la hostia”. Simpàtic però contundent.

Sempre m’he entès millor amb els/les holandesos/es que amb els alemanys. El noi que està a l’entrada del país dels canals ens deixa entrar a tots sense cap problema. Fa cara d’estar per sobre de tot; o bé d’estar-ne fins allà de tot. Me’l imagino comptant els dies i les hores que falten per clausurar l’exposició, somniant en tornar a aquell seu temps inclement, el fred i la neu. L’estand d’Holanda és –com a casi tots els llocs on aquesta gent exposa– una lliçó d’originalitat i austeritat positiva. En una pantalla que projecta a la paret del davant i al mateix terra de la sala guanyant superfície i angles de visió. L’aigua, el gran amic i el gran enemic dels Països Baixos. Revisen la política de sedimentació que els hi ha permès guanyar terreny al mar. La veu de Cruyff en el paper de comentarista et recorda que han patit grans inundacions pels rius que la travessen i que, la dècada dels 50 del segle passat, una de sola va fer més de 1.000 víctimes. Poca pela però molt ben invertida, si senyor!

Arribem a una filera de persones que es cargola sobre si mateixa una vegada i una altra: Japó, una de les estrelles de l’Expo. La cua és de més de 3 hores segons indica el cartell corresponent. Preguntem i, ja només per les persones discapacitades, l’espera és de 50 minuts. Passem de llarg amb la intenció de provar-ho a la tarda.

En un pavelló hi trobem tots els països del Carib. Distribuïts en una mena d’oficines: agències de viatges amb informació turística. Fulletons a les taules i fotografies a les parets. Imatges idíl·liques formant un conjunt pobre de solemnitat. El de Jamaica una mica més treballat i amb imatges i retalls de premsa d’Usain Bolt, campió olímpic de 100 i 200 metres lliures. La música vol suplir les mancances però no s'hi veu capaç. La sorpresa és, però, a l'entrada. Un escenari circular en el que et situes al mig -tot pasant-hi- et desferma una tempesta tropical. Les parets que t'envollten hi reflexen un film d'una platja caribenya qualsevol. Casi imperceptiblement, tot comença a canviar. El vent xiula enfurismat i simula un cicló tropical i la pluja inclement ruxa les parets que ara s'han enfosquit pels nubols que formen immenses columnes de vapor d'aigua. Després de la tempesta...arriba la calma. Sortim tots despentinats. La gent som una mica innocents. N'hi ha que quan comença a bufar el vent corren cap a la sortida...deuen ser de la secta del perruquí.

És hora de dinar. Tenim tres possibilitats. Restaurant a 50 euros de promig per cap. Autoservei amb pasta, plat de carn o peix i postres d’uns 15 euros de cost. Entrepà calent o fred al carrer 3’30 euros a afegir-hi el cost de la beguda. Ens decidim per l’autoservei doncs valorem el poder triar i l’aire condicionat del local que ens acull.

Digui'm que li dec, que haig de marxar!

Aquest post és en relació amb l'escrit per en Toni Gallardo al seu bloc. Podeu llegir-lo a:

http://tonigallardo.blogspot.com/2008/09/garzn-entra-en-la-memria-histrica-quina.html

Garzón ha demanat un llistat dels enterrats a les diferents fosses procedents de la Guerra Civil. Un cop la tingui veurà si en fa alguna cosa, si emprèn accions. La revisió de la memòria històrica és un fet pruent doncs part de la gent a qui podria afectar encara és viva i els beneficis que van obtenir de la seva fidelitat i col·laboracionisme són als comptes corrents i registres de la propietat a nom dels seus hereus. No fos que les responsabilitats derivin a la via civil i els hi costi uns quants calerons.

El pacte de la transició podria definir-se, per qualsevol observador independent, com un xantatge encobert. El poder estava copat pels mateixos que tallaven el bacallà amb Franco. Van pactar el “canvi de règim sempre que ells pugessin menjar de tot”. Només cal que, avui, mireu els cognoms dels membres dels consells d'administració de les principals empreses espanyoles (i d'alguna multinacional) i veureu que sonen a "rancio abolengo". Si hi ha algun indecís podeu revisar l’article de la Constitució (que per cert, Joan Carles I encara no ha jurat) que diu que el cap de les forces armades és el rei. “Atado y bien atado...”

Als observadors polítics els hi preguntaria si, el recomanar de no posar-s’hi és per mandra o per justícia. M’explico: els humans tenim una esperança de vida d’uns 80 anys (ara per ara). Si pels motius que siguin no jutgem les conseqüències de segons quins actes, anem ven arreglats. Ja ens podem anar preparant per una pila de: “agafa la cartera i fuig”. Potser val la pena cometre qualsevol delicte –sempre que tinguem la paella pel mànec– si el fi és preservar el patrimoni familiar i mirar de fotre el del veí? Senyors, estem parlant d’un genocidi ideològic i cultural acompanyat d’una repressió persistent i cruel. Si girem la mirada cap una altra banda, no estem dient que pot tornar-se a fer sense cap problema? Als qui encara han sentit o senten, a casa seva, les carns de la família esqueixades pel franquisme, els hi diem que s’ho mereixien, que als seus morts no cal plorar-los? Que per a ells no hi ha justícia? O millor encara, que la justícia és per aplicar-la,només, a uns; per a d’altres no, doncs tenen i tindran “patent de cors”?

Es cert que la carrera judicial del jutge mediàtic per excel·lència ha fruit d’èxits notables i de derrotes doloroses, algunes d’elles per deixadesa administrativa. Malgrat això, la popularitat del jutge de l’Audiencia Nacional no se n’ha ressentit excepcionalment. Precisament Garzón ha acceptat de incoar diverses causes judicials contra dictadors (Xile) i botxins i torturadors (Argentina). Les protestes i comentaris dels sectors més reaccionaris dels països afectats ha estat sempre amortida pels nostres mitjans de comunicació: “Com és possible que, Espanya, es manifesti valedora dels drets humans i vulgui jutjar els nostres si encara no ho ha fet amb els seus?” Han passat 33 anys i no hi ha cap condemnat per la seva implicació en l’anterior règim. Déu n’hi do!

Escolteu! ...que ara fa poc van renyar un senyor gran per què es passejava per una sala del Congrés de Diputats amb una bandera republicana! Que fa només uns mesos que van aprovar la llei de memòria històrica! Que aquesta llei podríem anomenar-la de l’amnèsia històrica, si més no, parcial! Que encara hi ha símbols i museus franquistes (no d’informació, d’apologia) per a molts racons –fins i tot places– de la geografia espanyola! Que hi ha associacions franquistes rebent subvencions estatals!

De que hi ha por? Que potser iniciant una revisió del “per què de tot plegat” els sectors monàrquics tenen por de que la “moma” trontolli?

En fi, si volem, podem dir que hi ha coses més importants a les que dedicar els nostres esforços i diners. Potser sí però, sisplau, aleshores no ens queixem de manca de sentiment de país, de crisi de la solidaritat ni de falses unitats de no sé ben bé que collons s’ha d’unir. En aquests moments et ve de gust acabar-ho amb un: Sisplau, digui'm que li dec, que haig de marxar!

Visitant l'Expo 2008 (II)

Ahir us vaig deixar al peu del telecabina; instal·lació exemplar: moderna i fluida. Les cabines (per a un màxim de 8 persones) disposen d’una gran superfície envidriada que permet observar des de qualsevol punt. Impressionants vistes passant sobre l’Ebre (en algun punt a 150 m d’altura) i de tota l’exposició. Pots observar els pavellons més emblemàtics i veure que l’espai utilitzat és considerable. Avistes, com faria un ocell, el pont que dona entrada al recinte pel sud, d’un disseny espectacular, d’aspecte metàl·lic i amb un estil modernista de traçades llargues que contrasta amb les línees arrodonides dels falsos sostres dels edificis. Tens la possibilitat de veure l’exposició com un tot i et sobta una mica la ubicació del Palau de Congressos i la Torre de l’Aigua, en semblar allunyades de la resta del conjunt.

En arribar a l’altra banda, observem unes llargues cues davant de les taquilles. Innocents de nosaltres, ens pensem que al haver donat les entrades per a l’accés al telecabina (és el mateix tiquet) ja som dins i no haurem de passar pel sedàs. Error greu, sortim de l’estació de l’aeri i ens adonem de que hem de fer cua igual. Passats deu minuts, resolem la incògnita: s’han espatllat diversos ordinadors i dos empleats, manualment, passen una per una totes les entrades per un lector de barres portàtil. La gent es comença a esverar, massa temps d’espera. Fan passar els discapacitats per una porta més ampla –no podem passar pel torn giratori– juntament amb la gent que porta cotxets de nen. El fet produeix un col·lapse que els taquillers improvisats porten amb una aparent tranquil·litat. Sort que he portat la cadira de rodes de casa; les que et cedeix l’organització es donen a l’entrada sud, la del pont tan maco. Ara queda força lluny. Ja som dins i ens acostem a la Torre de l’Aigua on la gent que s’espera és ja considerable. Decidim anar fent via cap els pavellons i a veure si trobem un “fast-pass” (et permet accedir als estands dels països i espectacles sol·licitats sense esperar-te en el període de temps que t’assenyala el passi). El primer que trobem té quatre pantalles (com si fossin quatre aparells). Els entreveiem entre l’eixam de gent que ens ha passat al davant pensant el mateix. Decidim fer via, anar veient coses i cercar uns altres fast-pass més endavant.

En el grup del principi, entrem a l’estand de Telefónica. Al fons de la sala hi ha un conjunt de diverses piles de: cossis, gerres, gots i papers rebregats (tot de colorins). Un dels nostres diu que, sens dubte, deu tenir un significat. L’hostessa s’acosta i aclareix que la “simbologia” és la següent: els cossis, per recollir l’aigua, les guerres per guardar-la, els gots per prendre-la i els papers per eixugar-se. Recordo que al Guggenheim de Bilbao vaig veure una exposició d’Anselm Kiefer. Constava d’uns grans trossos d’escala, fetes de ciment armat en un motllo, sense cap acabat, trencades, apilades desordenadament i alguna de penjada del sostre. La diferència amb la resta de l’obra que es mostrava era tanta que, tot i tractar-se d’unes peces en propietat, ara no les veureu al museu bilbaí. Amb algú li deurien picar el bitllet.

A veure, una cosa és l’art que gaudeix d’innovació, treball, tècnica i exponent de cultures i una altra cosa una presa de pel. Si amb algun empleat del comissari (o a ell mateix) li han colat en un “pack” una deixalla intel·lectual, és el seu problema. Però, sisplau, que no posi un pobre voluntari a explicar arguments d’una classe de P3. Darrera nostre, uns senyors que van rebre la mateixa dissertació se n’hi van enfotre bastant, fent-li preguntes sarcàstiques demanant que els hi amplies el significat artístic del conjunt (pobre, no s’ho mereixia).

Sortim i entrem de diversos països. És el migdia; a l’exterior hi ha un espectacle al carrer que discorre pel passeig central. El sol cau en vertical i la vela que intenta, tímidament, emparar els espectadors es mostra insuficient. Els pobres actors deambulen amb les disfresses que d’una banda els cobreixen del impacte directe del sol i d’altre encapsulen els seus cossos desfermant la temperatura interior. Juntament amb els decorats mòbils transmeten un gran simbolisme, sempre referit a l’aigua. La interpretació, però, no és gaire lluïda i la gent, en acabar, s’esfuma ràpidament cap a qualsevol pavelló on es pugui amagar.

Te’n adones que hi ha una sèrie de països on la cua és monumental. Bé, com que jo amb la cadira puc entrar a tots els llocs com si portes “fast-pass”, ens organitzem per que a cada un m’acompanyi un “assitent” diferent. Triem Alemanya que, per la gent que hi ha esperant-se, deu ser bonic. La noia de l’entrada (rossa i molsuda), amb un somriure, em demana la targeta que es dona amb la cadira de rodes. Li dic que jo me l’ha he portada de casa, la cadira. Ella insisteix que li és igual la propietat, que a l’entrar m’havien de donar una targeta per poder entrar jo i l’acompanyant per a les entrades ràpides. Tanco els ulls i m’imagino com, a l’entrada de l’Expo, dos cossos cauen fulminats per un llamp: els dos taquillers, amb el cacau que tenien muntat, s’han oblidat de facilitar-me la targeta salvadora. La germànica (de país que no de parentiu) em diu que haig d’anar a l’entrada o al punt d’informació (al costat del pavelló d’Espanya) per aconseguir-la. Em trobo equidistant dels dos llocs; els déus m’han abandonat. Provo de que sigui comprensiva doncs no deixa de tractar-se, merament, d’un paper: "Jordi, sembles tonto, intentar convèncer una vigilant alemanya és d’una dificultat similar a que el ministre Solbes t’inviti a cafè".

Visitant l'Expo 2008 (I)

El passat 26 d’agost vaig anar a l’Expo 2008. Us he de reconèixer que, ja des de fa temps, he llegit els comentaris a la xarxa de la gent que l'heu visitat. Davant de la “divisió d’opinions” –que seria un terme taurí– vaig decidir descobrir-la intentant no veurem influenciat per la lectura de les vostres opinions.

He d’advertir-los que soc discapacitat físic i que això en un esdeveniment d’aquestes característiques té més avantatges que inconvenients (ja ho veureu), si més no a priori. Per a distàncies mitges i llargues utilitzo una cadira de rodes de viatge (una més petita que les normals).

Decidírem amb la meva esposa, un fill i amics (total cinc persones) de viatjar amb l’AVE: novetat i comoditat a parts iguals. Vaig fer la compra dels bitllets per Internet deu dies abans –sense cap problema– omplint els apartats corresponents a l’“atenció al viatger” per preveure possibles graons a l’accés al tren. He de dir-vos que el servei de Renfe és correctíssim fins al punt d’enviar-te missatges SMS al mòbil donant-se per assabentats d’horaris i serveis que necessitaràs. Això és deu a que els combois actuals no són accessibles a peu pla (o són només els nous models). El personal de les diferents estacions ho té per la ma i és senzill i ràpid d’utilitzar (una plataforma que s’enlaira fins al nivell del tren).

Al mateix temps de l’adquisició dels bitllets de tren ho vaig fer de les entrades de l’Expo. Vaig enviar un correu electrònic per sol·licitar informació sobre si l’exposició tenia cadires de rodes de tracció elèctrica (els meus acompanyants que, servicials, sempre volen ajudar-te empenyent la cadira t’ho agraeixen d’allò més). Som a 1 de setembre i, hores d’ara, encara espero la resposta. Al moment, vaig rebre un acusament de rebuda del meu correu dient-me que enviaven la meva consulta al departament corresponent però: o no l’han trobat o deuen tenir molta feina. Un cop dins l’Expo, us haig de dir que vaig veure’n d’aquestes cadires. Acostumen a ser de lloguer (cedeixen cadires de rodes lleugeres de forma gratuïta) i el preu no acostuma a ser gaire “solidari” però no us en puc informar del tot doncs no he rebut contesta.

Bé, ja som a Saragossa-Delicias. Sortim de l’estació i ens informen d’uns autobusos (molt adients i manejables, d’una allargada la meitat dels standard) que porten de l’estació fins al telecabina (varem agafar aquesta possibilitat) i continuen fins la Torre del Agua, prop d’una de les entrades al recinte. El primer autobús que arriba diu que la plataforma per accedir al vehicle està espatllada però que no hem preocupi “pués le subimos, en un momento...en vilo”. En aquests autobusos i viatja el conductor i una d’hostessa que t’informa de les parades i horaris. Agraeixo l’ajuda però, interiorment, voldria dir-li a aquell senyor –tan amable– que no soc un “bolso” que se’l pugi o baixi. Si hi ha un mecanisme als autobusos és per a evitar els efectes “guagua” i haver de violentar ningú. Podria dir-me que m’esperi al proper autobús, que s’ha espatllat fa un moment, que el portarà a reparar avui mateix i llestos. Quan parlem de les diferències amb els països més avançats estem parlant d’aquest tipus de conceptes i situacions, de preveure-les.

Incapaç de rebutjar l’ajuda d’aquell bon home i en veure’m incapaç d’explicar-li aquesta característica de qualitat del servei accepto l’ascensor a força de múscul que m’ofereix. Només som els cinc de Calafell al vehicle. En girar la cantonada veu un grup que s’espera a la vorera. Complidor diu: “No nos toca a nosotros però vamos a recogerlos”. S’atura i aquelles 20 persones intenten, les darreres per la força, pujar a l’autobús. Estem com en una llauna de sardines. L’hostessa prova a dir que, tots, no hi caben. És una hostessa molt innocent: comencen a prémer un cop i un altre fins que totes les sardines estan a la llauna. L’hostessa, però, es queda fora doncs no hi cap una agulla. El conductor s’indigna i baixa, apressadament, del seu seient (l’únic que pot moure’s doncs els altres estem comprimits i immobilitzats). Crida que si hi ha d’haver-hi algun problema ens farà baixar a tots del vehicle. Qui és el maco que li diu que l’únic problema és ell? No era una parada de la seva ruta però s’ha empescat en carregar allà on no devia. Tots riem de la situació. Cobrim sense novetat els 500 metres que ens queden fins a l’entrada del telecadira. Aleshores se n’adona que no ha col·locat els passatges segons l’ordre de sortida. Resultat: han de baixar tots per poder abandonar, nosaltres, aquella ventura. Nerviós, s’apressa en baixar la cadira de rodes. La resta a dalt una altra vegada. Els veiem allunyar-se en la distància, amb els ulls ben oberts i la ma aixecada. Arribaran sense novetat al seu objectiu o el patró de l’autobús els hi té preparades noves sorpreses, proves d’esforç i fregaments massius?

Ajuntament de Calafell: millor o pitjor?

Un cop tens una edat entens que les situacions ideals no existeixen. De voler una cosa difícilment assolible en diem “fer la carta als reis” i de la persona que hi escriu massa sovint: un “somiatruites”. A això, cal afegir-hi que cadascun de nosaltres faria les coses d’una manera concreta. Ens costa molt posar-nos d’acord i a les eleccions acostumem a votat “el menys dolent”.

Cercar la perfecció –ni que sigui la nostra particular– té el seu mèrit i mereix el respecte de tothom. Dona a entendre que hi ha camí per recórrer i voluntat de millora. Darrerament, la Calafellesfera va curulla de crítiques a l’ajuntament. No és d’estranyar, doncs cada dia descobrim incongruències, mancances i/o noves i/o reincidents necessitats.

Malgrat que som un conjunt de particularitats sí que podríem buscar uns paràmetres que ens permetessin arribar a certes conclusions. Més que res, per tenir una idea general de si el nostre municipi va a millor, està estancat o baixa pendent avall. No parlo de si prioritza el, per a nosaltres, més important; si més no, la sensació de si les coses estan millor que la passada legislatura o sí amb l’anterior pacte CiU-ADM es rutllava més eficientment.

Certament que la utilitat és més que dubtosa, que la representativitat és molt limitada i tot un munt de “peròs” més. Malgrat tot, no deixarà d’insinuar una tendència.

Tragèdia i drama...

Avui s’ha produït una nova catàstrofe aèria. Més de 140 persones han perdut la vida a les proximitats de Barajas, a Madrid. Passades les 3 de la tarda la noticia s’ha estès pels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot ha seguit el curs d’una notícia d’aquesta envergadura. A partir d’aleshores ha seguit uns esdeveniments que, si bé darrerament segueixen una línea habitual, no són ni de bon tros: normals, ètics, humans ni racionals.

Cadenes de ràdio i televisió substituint la seva emissió anunciada per a donar imatges i comentaris de l’accident. Repetició una vegada i una altra dels mateixos comentaris, les mateixes seqüències, els mateixos personatges: angoixats, desesperats, desinformats, sobrepassats per la tragèdia.

Desenes i desenes de “periodistes” en un intent patètic per conquerir l’entrevista amb el/la: espòs, esposa, fill, filla, mare, pare, avi, avia...parent que –totalment fora d’ell mateix– arriba als hospitals i punts d’informació amb un patetisme colpidor en no saber on han d’anar, que han de fer...que els espera.

De tant en tant –cada dues hores aproximadament– “alguna” notícia nova, un nou intent per mantenir la corda tensa. Mentrestant, hem patit una vegada i una altra, aquelles imatges inconsistents, moltes vegades sense cap informació, sense cap valor, ni informatiu ni documental.

Un intent penós de voler-te fer sentir, de qualsevol manera, un dolor que pots entendre però no pots plorar. A qualsevol de nosaltres se’ns posen els pels de punta en pensar una desgràcia per un dels nostres. No calen programes d’hores i hores veient voltors cercant la carronya sentimental d’unes persones que, desesperades, roden com a baldufes pendents del destí d’aquell esser proper. “Gurús”, informadors de plastilina buscant-te una vegada i una altre, provant d’induir-te a un sentimentalisme fàcil, mal·leable, suggestiu i banal.

Tota aquesta faràndula s’ha establert, darrerament, en qualsevol catàstrofe; sobre tot s’hi ha terrorisme pel mig (què no és el cas d’avui).

Sembla que a moltes cadenes els ha salvat aquesta tercera setmana d’agost on sempre costa d’omplir de contingut.

Casualment, he trobat a Internet que per setmana Santa del 2007 van morir en accidents de trànsit més de 100 persones. Més de 100 el 2006 i el 2007. Només el 2008 s’ha reduït a 63 morts en el mateix període. Malgrat tot, si conduïu per a qualsevol autopista els cartells informadors us faran saber que, al llarg d’aquest any, les persones que han perdut la vida –només a les carreteres catalanes– sobrepassa els 200 morts.

Sí nois, desgràcies en passen a tot arreu i a tot hora. Qui és l’il·luminat que decideix en què ens hem de preocupar i en què no cal. Aquesta manca aparent de criteri –de criteri induït– fa sospitar que, a la llarga, estarem immunitzats per a qualsevol contingència, com a soldats preparats per la guerra informativa de quatre desorganitzats mentals, incompetents i programadors frustrats.

Si més no, una abraçada sentida per a tots aquells que avui ploren per un motiu digne, reflex d’un sentiments, un dolor tot sovint inexplicable en notar un espai vuit on, fa unes hores, podies acariciar un esser volgut.

M'assento una estona...

Està molt bé que la gent puguem dir la nostra. Només faltaria. Ara tenim aquest mitjà magnífic que són els blocs; ràpids i fàcils d’utilitzar.

La diatriba de la segregació de Segur ha enganxat de seguida. Molts hi hem ficat cullerada. S’han donat opinions diverses i valentes i s’ha mantingut una correcció i un respecte lloables. El tema és d’una gran sensibilitat i en diverses vessants els sentiments estan a flor de pell.

Parlo per mi i expresso tan sols la meva opinió: no vull anar més lluny. Crec que, ara, no és el moment de donar ales a aquest debat. Si les reflexions que hem expressat prenen el camí dels mitjans de comunicació –sigui ràdio, setmanaris comarcals o d’altres– les conseqüències són imprevisibles. Pot dir-se que l’opinió de la ciutadania és sobirana, que el diàleg sempre afavoreix la convivència i que el que hagi de ser, serà, tard o d’hora. Tot enaltidor i molt maco.

Aquests comentaris que ENS dirigim, si es popularitzen, qui ELS acabarà dirigint?

Em sembla veure gent molt entusiasmada en una cosa que, cas de produir-se, no deixa de ser la confirmació d’un fracàs col·lectiu. Em sembla veure més curiositat en la consumació, en la justificació i en la viabilitat, que en el perquè s’ha produït. Deia el savi que “qui no aprèn de les situacions les tornarà a reviure”.

Potser els qui postulen per la segregació tenen tota la raó, és un encert i anticipen la solució ideal. De vegades, es dona voltes i voltes a un problema quan la resolució és evident.

Hi ha qui pot pensar que, aquest plantejament, comporta amagar el cap sota l’ala. Bé, buscar el moment de fer les coses també és important. Hem patit unes darreres legislatures municipals convulses i no són el millor marc per qüestionar el model de poble (com deien a l’”Un, dos, tres”: “hasta aquí puedo leer”).

No pretenc dir a ningú quan ha de parlar de quelcom, me’n guardaré prou. Si més no, puc deixar de contribuir-hi (tampoc no es notarà).